FRANCESC BAS

Mig de trascantó m’arriba la notícia de la mort d’en Francesc Bas i l’ànima es trasbalsa i em queda el regust del no poder seguir aprofitant-me de la saviesa d’aquesta gran artista desconegut de quasi tothom que n’era en Francesc Bas.

El cert és que no pas massa que el vaig conèixer. La història no deixa de tenir el seu punt. Cada any allà començaments de temporada em truca en Mateu Ros , el bon amic que mana al Capgròs , i em demana una tarda per planificar la temporada de les exposicions de l'Espai capgròs. No puc , ni vull, negar que la sempre recent mirada al Sant Lluc em permet albirar algun nom al que caldria prestar-hi atenció.

Fa cinc edicions li vaig donar el nom de Francesc Bas i vaig afegir: “no tinc ni idea de qui és , si és jove o gran , però el seu treball és de tan alta qualitat que cal donar-li una oportunitat. Ves a saber si serem els primers”.
Potser olfacte artístic en tinc , però de l’altra...Al cap d’uns dies en Mateu em confirmava que Francesc Bas havia acceptat exposar i ho havia fet enormement content.

Passarien unes exposicions i en una d’ella se m’acosta un Senyor , i valgui el sentit més intens de l’expressió, i dirigint-se a mi , pregunta si soc qui creu i tot presentant-se com Francesc Bas em dona les gràcies per l’exposició del Capgròs i afegeix : “A més a més , si no em coneixíeu de res vol dir que us ha interessat la meva obra i això venint de vostè, - si em permet dir-ho , amb la fama de mala llet que té , encara m’il·lusiona més . I encara que està malament dir-ho ara , sàpiga que coincideixo en quasi tot el que diu i a vegades penso que encara caldria dir-ho més fort”.
D’aquella conversa va néixer una amistat en l’apreci mutu i en el que per a mi pertoca , en l’admiració.

Han estat pocs anys però forces xerrades . A cada trobada , a cada exposició, sempre acompanyat de la seva dona , sempre sorgia la xerrada amatent , l’apunt de concordància i quan s’esqueia el retret per aquell comentari que considerava injust , però al que afegia sorneguer que a vegades una opinió injusta esperona més que la crua veritat que sempre és més fàcil de negar.

He admirat a Francesc Bas per la seva qualitat artística( molta) i per la seva senzillesa ( encara més gran ). Gran dissenyador Gràfic , Professor de l’escola Massana , membre del FAD. Creador publicitari de primera amb imatges com la del nen de Cacaolat que tots coneixem , podia haver-se lluït davant de tots , i més encara davant la munió d’estúpids que es creuen deus en això del disseny i del grafisme. I no sols mai no ho va fer , ans també va amagar a tothom el seu alt nivell. “ Jo ja soc un senzill jubilat” em deia a vegades.

Avui , al vespre , en aquell silenci i de manera quasi desapercebuda , ens ha dir adéu. Sense molestar , com ell volia. I a alguns , entre els que em trobo, ens ha quedat el resquemor de que encara tenia moltes coses més per a dir-nos, per aquell mestratge que sols els grans mestres i les grans persones poden realitzar.

Fa molt pocs dies , tot estant a l’estudi de l’Albert Alís , comentàvem que aquell barri s’estava convertint en refugi d’artistes. En vàrem fer llistat i l'Albert va apuntar ràpid, i en Francesc Bas , per afegir tot seguit :” un dia d’aquests el vull anar a veure per que em dongui un parell de lliçons al voltants de les lletres , la grafia en l’obra artística etc...” per continuar “ i és que en Francesc Bas és massa , llàstima que com sempre ningú el reconeix com el que en veritat és : Un gran mestre”. M’il·lusiona pensar que l’Albert va estar a temps de la darrera lliçó d’aquest artista que deixa petja en la memòria.

Per això el meu personal i petit homenatge. Per un cantó amb l’obra que encapçala el post. És de la meva col·lecció i me la va regalar després de la seva exposició a l’espai capgròs i sempre he tingut per ella una clara devoció.

Per l’altra , rememorar l’obra que va presentar a l’exposició “mirades “ commemorativa dels 25 anys de “Capgròs”. No vaig tenir cap dubte a l’estructurar l’exposició i que en ell ahi tenia un lloc sense discussió. La seva obra i la seva reflexió em van donar tota la raó.

Aquí les reprodueixo com a mostra del meu personal i més sentit homenatge a un home i un artista , en Francesc Bas , que va assolir en ambdues definicions, nivell d’excel·lència . I això, creguint-so tots , no està a l’abast de tanta gent.

Amb tot l’enyor , la més forta de les abraçades , Francesc. I per damunt de tot , gràcies , moltes gràcies

"Tota la vida he estat dissenyador gràfic, així que encàrrecs com els que m’ha fet Capgròs pel seu 25è aniversari mai m’han suposat un trasbals, tot i que quan ja estàs jubilat et sorprenen més. Em demanen una mirada sobre Mataró, i ben aviat penso en el Negritu del Parc. Cada matí faig un tomb pel Parc Central, que em permet connectar amb la Natura, l’element que més m’estimula per pintar. Intento transmetre aquesta estimació per la naturalesa, ja que per a mi l’art és essencialment comunicar emocions.

He escollit el negritu perquè és un tema humil, i això me’l fa més simpàtic encara. És una de les imatges més vives de quan jo era petit, quan anava al Parc a jugar i a beure aigua fresca de la font, que llavors era boníssima. Durant la meva vida he pogut viure Mataró a fons, però també des de fora, des del record. I quan vivia lluny, un dels record que tenia més presents era el del Negritu, segurament perquè està molt arrelat en la meva infantesa.

M’agrada treballar amb la línia blanca, ja que tot dibuix i tota pintura comença amb la línia. És el principi d’un idioma, amb el qual pots arribar a expressar moltes coses. Podria haver carregat l’obra amb més colors i elements, però hauria quedat massa grandiloqüent, i això m’emprenya. El meu objectiu és expressar un seguit d’idees, així que com més fàcil i aviat s’entenguin, millor. L’habilitat és molt necessària, però tot pintor i artista se sent temptat d’utilitzar-la en excés, i això la converteix en una enemiga mortal".

Ps.- Com sempre ,desapareix un bon artista i la ciutat sense saber-ho, i el que potser és pitjor sense cap mena de possibilitat de recordar-lo, ja que la ciutat no disposa de cap obra seva.
És per això que en moments com aquest és pot cridar encara més fort davant la política cultural, artística i de patrimoni d’un govern i una regidoria de cultura dignes tots ells del més grans dels menyspreus i per els que qualsevol concepte malsonant seria suau.
El cert és que a més de ineptes, els que manen i dirigeixen la cultura de la ciutat , i de rebot aquells que permeten aquesta direcció , mereixen ser qualificats com aquells grans imbècils que una ciutat com Mataró no mereix ni de bon tros.