ACARICIAR

Ahir el Museu Marés va presentar el catàleg raonat de les seves col•leccions del món antic. Ho va fer justament quan aquest magnífic i alhora massa desconegut Museu que es troba a Barcelona a tocar de la catedral, està en obres d’adequació i remodelació. Un Museu que per cert està dirigit amb mà de mestre per la maresmenca Pilar Vélez ( resident a Arenys de Mar), una figura , la de Pilar Vélez , molt poc aprofitada en les nostres contrades quan a més de ser una persona de saviesa més que important, és alhora d’un tracte i disponibilitat fora de mides quan es parla d’aquesta passió tan compartida com molts com ho és l’art.

En Jacinto Antón en fa una excel•lent crítica de l’acte en el diari “El País” i d’ella em quedo amb el concepte general i en el remarcat de la frase d’Isabel Rodà, directora del Institut Català d’Arqueologia Clàssica que afirma sense embuts , - i jo que hi estic del tot d’acord -, el següent : “ Aquest és el mètode infalible per saber si una escultura és bona: Quan la mà se’n va cap ella, quan tens l’irresistible temptació d’acariciar-la”. Poques paraules per a un concepte tan clar i contundent. I a més , absolutament cert.

Un concepte que sempre practico i que us aconsello de tot cor. L’escultura és l’art tàctil per naturalesa. El material, la textura , les incisions , el brunyit, el tall de la pedra , la rugositat.... Sense ells tan sols hi hauria forma , però no hi hauria ànima. Per això sempre que us acosteu a una escultura no dubteu , acaroneu-la, sentiu la seva pell i notareu la vibració de la seva ànima. Acosteu-vos a ella i us parlarà i en la parla si us comuniqueu , no ho dubteu. Bingo!. Heu guanyat. Segur que l’escultura era bona.

És que , encara que sembli mentida , certament les escultures , sí que sempre demanen carícies.

NAU MINGUELL

No fa pas tant que en aquest blog vaig tenir una amable i amigable picabaralla amb l’Alícia Romero al voltant de Can Minguell. Després de les corresponents estira i arronsa , va quedar ben clar l’acord de que es faria una presentació -visita per als artistes , a fi de què poguessin veure les possibilitats d’accedir als espais de lloguer , alhora que quedava igualment ben clar que la seva especificitat havia de fer que la gent del Tecnocampus no entraria en aquesta àrea de creació , per a ells del tot desconeguda.
Va quedar igualment clar que per parlar de Can Minguell , els actes es farien en horari correcte , és a dir , no en hores d’oficina i treball, i sí en les hores en les que els artistes podien assistir-hi.

Dons bé , de nou la cosa gira i queda clar que això dels artistes és una pedra a la sabata , en aquest projecte i no els interessa ni de bon tros la seva participació a Can Minguell. Així la presentació es fa el dia set d’Abril a l’Escola Politècnica , a una hora tan adient per als artistes com dos quarts d’una.

No anem bé senyors del’IMPEM, no anem bé. I no tornem ara a dir que no, que els artistes importen i molt. El no a Jaume Simon va precisar d’una rectificació obligada i a corre cuita. Ara amb aquest acte es confirma el que tots hem sabut sempre, que els artistes no son benvinguts a Can Minguell.

I això que n'eren eix , clau i fonament del projecte.

Quina llàstima. Quina vergonya.

PS.- Per a més inri, cal fer una preinscripció en la que es dada obligada el nom de "l'empresa" del participant. Simplement vergonyòs.