divendres, de març 05, 2010

REIVINDICANT MOISÉS VILLÈLIA



Amb Mataró Ràdio mantinc una clara relació d’amor - odi . M’agrada la ràdio, a bon segur inoculat del virus en els vells estudis de Ràdio Maresme , la ràdio oficial del franquisme en la que col•laborava el meu pare i al que acompanyava moltes vegades ( No cal fer comparacions estúpides amb el fet de ràdio franquista , així que per estalviar algun comentari inconvenient, valgui la pena dir que en ella el meu pare s’afartà de parlar de Garcia Lorca o Hernández , aprofitant-se a bon segur de la incultura de l’època).
Un virus que va continuar en aquella mai oblidada Ràdio Mataró de Carlos Herrera , Sílvia Còppulo, Juanjo Cardenal etc , en la que vaig col•laborar d’ençà el primer programa. I amb Cadena 13...

Amb Mataró Ràdio vaig deixar de col•laborar , - molt a pesar meu -, davant la per a mi incomprensible contradicció de que volien els meus comentaris de forma gratuïta ( com sempre han estat ) al voltant d’exposicions organitzades per l’Ajuntament ( amo de l’emissora) quan aquest em cobra sempre els catàlegs que edita. Per tant si ell em cobra , jo cobro. El dia que es normalitzi la situació ( és a dir quan hi hagi gent normal a cultura i al departament de comunicació ) jo tornaré a col•laborar amb l’emissora municipal de la meva ciutat.

Però malgrat això , allà hi tinc grans amics als que aprecio i dels que em congratulo ( i molt ) dels seus èxits, entre els que com no cal afegir-hi el nou portal de notícies “matarónoticies.cat” que òbviament es troba ja en el meu llistat de favorits, és a dir als que faig ullada a diari.
En ell he pogut llegir el post ( gran encert el d’aquests columnes d’opinió) d’en Francesc Ponsa al que Joan Salicrú ( quin goig el retorn de Riera 48) qualifica de nou mataroní.
Francesc Ponsa , al que no conec de res i no tinc ni remota idea de qui és , s’inicia amb un post dedicat a Moisés Villèlia , fet que essent una gran sorpresa em provoca una gran satisfacció i ja em mereix una gran simpatia per el que suposo jove autor, però no deixa de ser un post que potser mereix un parell d’afegitons , i més des de la perspectiva personal de qui justament té a tocar un petit “bibelot” d’en Moisés ( regal personal al pare ) que és un petit exercici escultòric de formes i equilibri constant , sigui quina sigui la posició del mateix. Una peça ben signada en el seu peu i que té la curiositat d’haver estat “vestida” amb una superfície nacarada per part de la seva esposa Magda Bolumar. Una peça que em comprometo a penjar fotogràficament el més aviat possible.

Dons bé , Villèlia no sols és reconegut a l’Amèrica del Sud , ans també ho és abastament en el nostre país on ha estat protagonistes de diverses antològiques ( IVAM , Museo Gargallo,Caixa Girona... ) totes elles ben remarcables i fins i tot a Mataró ha estat objecte d’alguna magnífica exposició com per ex. la que en els començaments de la democràcia va organitzar en Manuel Cuyàs , - en aquells moments director del PMC -, a Can Xammar, o com va ser la seva presència a la ja mítica exposició Mataró – Dürnau , de la que un en va tenir clares responsabilitats.

Cert és també que després de la seva mort es va intentar celebrar alguna exposició d’homenatge , i si no recordo malament , tot va quedar en un acte institucional a la sala de plens , ja que s’ha de dir ben clar , que la família de l’escultor es va negar en rodó a qualsevol acte més ample , ja que estaven molt dolguts ( mai he sabut el per què) amb la ciutat de Mataró.

Sigui com sigui , és bo recordar l’arrel mataronina de Moisés Villèlia amb Mataró, ciutat en la que de la mà amb el seu pare va restaurar tota la fusteria de Sta Maria i Sta Anna , va exposar per primera vegada en el sant Lluc de 1950 , realitzant la seva primera individual en el Museu de Mataró en el 1954 , seguint l’estela dels grans artistes que en aquells anys exposaven en aquets indret ( Tàpies , Cuixart , Tharrats , Alcoy, Rovira Brull, Hernández Pijoan ) , és a dir , com ara.
Una exposició que repetirà a l’any 1959 , després del seu èxit a la Gaspar amb les seves escultures d’encanyissats. Una exposició , la del 59 , que va portar a la nostra ciutat , - i per comprar -, a Joan Miró, Pierre Matisse, Jacques Dupin ,Frank O’Hara o James Johnson Sweeney. És a dir la crème de la crème de la intel•lectualitat artística del moment.


Sigui com sigui és que Mataró no ha acabat de sentir mai que Villèlia forma part de la seva història cultural, i com reclama Francesc Ponsa , és trist i potser caldria dir que lamentable. Per això ara que dintre de poc , espero i desitjo, que la Fundació Bassat ens permetrà tenir algun Villèlia a mà, algú dels que estan a Beneficència potser pensarà en Villèlia , encara que el cert és que és molt difícil ja que en primer lloc haurien de conèixer la seva existència , però...


Sigui com sigui , benvingut Frances Ponsa a la palestra comunicativa cultural a la ciutat , i si de Villèlia es tracta ja saps on tens un aliat.

Benvingut, i endavant les atxes.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bé, com et comento a Facebook la teva situació del Villèlia és perfecte. A part de ser un dels meus principals mestres ; intel.ligent , ràpit i gran conversador. No puc deixar de recordar els meus primers " caragillos " els seus darrers al Canaletes . Amb 18 , 19 anys tenir tant a prop el escultor imforlalista català per excelència , és un gran privilegi.

jaume simon

Francesc Ponsa ha dit...

Gràcies Pere per la ‘benvinguda’ i per l’aprofundiment sobre el post d’en Villèlia. Si et sóc sincer, no sóc ni especialista ni gran aficionat a l’art. Però a través d’una troballa molt casual en un llibre sobre el pintor Lluís Güell (que també va fer coses per la nostra comarca) vaig descobrir la vida i obra d’en Moisès Villèlia i l’activitat d’un grup de bohemis que es reunien a Cabrils (casa meva fins fa un any) al voltant del mateix Villèlia i de l’escriptora Maria Dolors Orriols (una altra gran oblidada). A partir d’aquesta troballa, vaig descabdellar el fil i vaig lligar caps. Ni a Cabrils (i sospito que) ni a Mataró, se n’ha fet l’estudi i el reconeixement que es mereixerien.

Moltes salutacions.

Ben cordialment,
Francesc