El nomenament de Ferran Mascarell com a nou Conseller de Cultura de la Generalitat , a més de tot l’aldarull polític i mediàtic que ha provocat , repetit ara i amb alçàveu , amb el fitxatge del socialista gironí Joan Pluma, ha aconseguit un fet , si més no inusual en la política del nostre país, com és col•locar a la cultura , el fet cultural, la seva gestió i tots els elements inherents , en lloc preeminent del discurs i la discussió política.
Mai s’havia parlat tant de “cultura” en les pàgines polítiques i especialment en els articles d’opinió que han anat curulls de reflexions i posicionaments tan diversos que penso que hom, en tingui la visió que en tingui , haurà trobat el punt de mira que més s’acosta al seu pensament.
Avui, Xavier Bru de Sala en fa unes positives reflexions a “El Periòdico”. Sota el títol “Transversal” diu:
... El missatge és clar. Transversalitat. No rpovocació: Transversalitat ...
Una vegada pronunciada la paraula màgica, cal orientar-ne el sentit. La transversalitat de què parlem no es refereix als partits, a possibles acords entre partits per renovar polítiques en aquest camp. La cosa no va per aquí, ja que el desinterès dels partits i els seus dirigents per la cultura en els últims decennis ha estat no transversal , sinó compartit. Un concurs de crancs de gairell, si hem de ser clars....
Faran bé doncs els partits, un cop passats els afalacs o els atacs de banyes, a parar atenció a la veritable transversalitat, la que tot indica que s’establirà entre la conselleria i la mateixa cultura, amb el coprotagonisme imprescindible de la televisió pública. No se’ls demana doncs que siguin actors d’aquest procés, sinó que s’abstinguin de posar pals a les rodes.
Jordi Font , el culturalista més històric del PSC, admetia clarament les culpes dissabte passat en aquest diari. S’agraeix. També si prenguessin tots nota que el nou pacte no s’ha de fer entre partits i administracions, sinó entre Generalitat i cultura. No a base de clàusules sinó de sintonies”.
Un article , que tots els que hem anat reproduint en aquest blog , molt m’agradaria fos entès i se’n prengués nota al PSC de la nostra ciutat , i per al•lusions, en la resta de partits.
Fins aquí arribava l’esborrany del post d’avui, escrit abans d’anar a la inauguració de Joan de la Ossa a “Gal-Art” i a manca de la seva darrera correcció per a ser publicat. Però heus aquí que poc després m’arribava la sorprenent noticia que obliga a un pertinent afegitó.
La noticia diu que Consol Prados, la diputada mataronina , ha estat anomenada portaveu del PSC en la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. Una notícia, que ningú pot negar que ha estat una absoluta sorpresa ja que es podia pensar que Prados podria fer un bon paper en múltiples comissions, però crec que ningú l’hauria ubicat mai en l’àmbit cultural, espai del que no en forma pas part activa.
Consol Prados , especialitzada el tota la problemàtica de la immigració, tenia pelut seguir en el tema. El 6 de setembre ( veure post) comentaven la notícia apareguda a “El País” i que va passar del tot desapercebuda a Mataró, del fitxatge per part del PSC d’Ernesto Carrión , coordinador d’immigració d’ICV per ocupar aquest càrrec en el PSC. Llavors varem llegir la notícia en clau local , i ara s’escenifica en el camp parlamentari natural.
Avui Consol Prados ha declarat , a més dels tòpics parlamentaris escaients , que :” En les properes setmanes em vull reunir amb la gent i les entitats del món de la cultura de Mataró per posar-me al seu servei i establir i mantenir una relació de diàleg fluït i una col•laboració profitosa per la cultura de la ciutat”.
I un , no dubtant en absolut de les bones intencions de Consol Prados , tot anant llegint les mateixes s’ha anat encabronant mica en mica, per acabar amb un tòpic “quins pebrots “.
Dona la casualitat que el PSC , que ha guanyat totes les eleccions municipals celebrades d’ençà la recuperació democràtica sols ha VOLGUT assolir la cartera de Cultura en tres ocasions: Anna Comas en els començaments , Josep Fradera , quan va tornar del seu paper de secretari de Joan Majó a Madrid, i Remigio Hererro , quan s’assolí la majoria absoluta. No fa anar tant lluny per recordar els mandats de Carmina Benito, Jaume Graupera i el d’ara mateix de Sergi Penedès , tots ells ben galdosos , amb el més absolut silenci còmplice del PSC que ha callat sempre i ha deixat caure la cultura local al desastrós nivells d’ara mateix.
És per això que amb el respecte i estima que tinc per Consol Prados , companya de fatigues en el diari transport públic de la Casas, li vull dir que molt em plauria fes lectura positiva del comentari de Bru de Sala, i en fes cas.
Que escolti a tothom, ho faci amb les oïdes ben atentes i després que treballi tant com pugui, però principalment, que no posi pals a les rodes , com bé diu Bru de Sala.
Si em criden a aquesta reunió, que ho dubto del tot en ser una persona gens grata per la municipalitat , allà tindrà de viva veu les meves opinions , però de moment , i per començar a treballar, li recordo els punts d’accions culturals presents en l’acord de Govern per aquest mandat:
1. LA CULTURA
La cultura és un dret de tot ciutadà i ciutadana necessari per fomentar la igualtat
d’oportunitats i la cohesió social, desenvolupar l’esperit crític i millorar la seva formació
i sensibilitat.
1. Incorporarem, en els espais públics més emblemàtics que s’urbanitzin o
reurbanitzin, un element artístic de referència (escultura, mural...) per tal de
potenciar l’art a la ciutat.
2. Crearem la Mostra “Art de Mataró” que, a partir del Fons d’Art, s’exposi arreu del
país, així com als equipaments i dependències municipals, per tal que es puguin
conèixer i omplin d’art els espais quotidians.
3. Crearem una tarja cultural amb informació, facilitats, descomptes i serveis
concertant-lo amb empreses i altres municipis de la comarca.
4. Desenvoluparem un Pla de finançament i inversions de les activitats i els
equipaments culturals que inclogui la possibilitat de capital privat i de mecenatge.
5. Crearem espais d’agenda cultural i ciutadana en els mitjans audiovisuals
municipals.
6. Potenciarem el cinema en català
7. Crearem recorreguts i itineraris històrics i naturals que donin a conèixer el nostre
patrimoni.
8. Realitzarem un pla pel foment de la lectura.
9. Impulsarem mesures de centralitat cultural en els centres cívics i biblioteques, i
generarem nous espais culturals en els barris amb projectes singulars de ciutat.
10. Consolidarem un calendari festiu únic i de ciutat que integri a totes les festes de
barri i que tingui com a moment culminant les festes de Les Santes.
11. Ampliarem els horaris de les biblioteques.
Penso que tan sols amb la lectura , no hi ha res més a dir.
Però, esperançat o il•lús que és un , molt m’agradaria que tot servís per a bé, encara que un , a títol personal i com a petita prova , molt li plauria que Consol Prados tingués el detall de fer puntada en el nostre raca-raca habitual
68 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL
454 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA
Ps.- Tot això del PSC local i la cultura no deixa d’acabar essent incongruent del tot. Comentàvem el refús habitual del PSC per agafar aquesta cartera en el Govern de la ciutat i en canvi ara , els dos parlamentaris mataronins : Consol Prados al Parlament de Catalunya i Manuel Mas al de l’Estat , ambdós formen part de les respectives comissions de cultura.
Sorprenent , no ?.
MATARÓ I EL DOPING A L’ESPORT
El tema del doping a l’esport està plenament d’actualitat amb el cas de l’operació Llebrer. Avui “El País” publica que el corredor del FC Barcelona, José Luis Blanco ( bronze en els 3000 m. obstacles dels Europeus de Barcelona ), suspès per dos anys , ha declarat que havia adquirit 60000 ui. d’EPO d’origen xinès, a un venedor de Mataró, un habitual dels gimnasos que prepara a marroquins.
Llàstima que Mataró, on s’ha fet una lloable tasca de promoció esportiva , especialment en instal•lacions, sols surti a la premsa amb notícies tan desagrables com aquesta o com la no presentació de l’equip de futbol de la ciutat.
2 comentaris:
Benvolgut Pere:
He llegit aquesta darrera entrada feta amb la sincera visceralitat que et caracteritza. Hi ha algunes coses que volia comentar del que has escrit. No, no parlaré del què em sembla el nomenament de la Consol Prados com a responsable portaveu de temes de Cultura en el grup parlamentari socialista al Parlament. El que penso ja li vaig dir personalment i pertany al debat intern que anem fent -per ara de qualsevol manera- els socialistes fins que arribi el període congressual que -malgrat que formalment ja està encetat- realment serà a partir de l’estiu que ve.
Voldria parlar de dues referències que fas i que m’atenyen. En primer lloc, la de que els socialistes no varem voler (ho afirmes en majúscules) la responsabilitat de cultura quan governarem en coalició (estic parlant dels meus temps d’Alcalde). Certament, no varem tenir aquest departament (període 1991-1999, i des del 2003), sempre el va detenir algun dels nostres coaligats. Ara, bé, això va ser per voluntat (VOLER) o per necessitat? Ja sé, és molt conegut que a la gent de la cultura que ens fèieu costat mai us va agradar aquesta cessió. Si t’he de ser franc, a mi tampoc. Ni aquesta ni d’altres que varem haver de fer (tampoc totes, francament). Però noi, les coalicions són entre varis i s’ha de repartir la feina i tothom ha de cedir una mica. Què et penses? Que els “altres” són “mancos”? És lògic que plantegessin les seves pretensions, i si eren aliats no podies pas decebre’ls. El joc de la política és el que és. Que podia haver estat d’altra manera? Potser sí, però les coses van anar així. Les coalicions no són pas de franc per cap de les dues parts.
D’acord, de veritat no és pas que els temes culturals fossin el meu fort en l’exercici d’Alcalde. És conegut. Jo em vaig dedicar preferentment a d’altres coses, la hisenda, l’urbanisme, la sanitat, el municipalisme,… i prou sé de les vostres crítiques. Cadascú se sent de lo seu, vosaltres, de la cultura, però un no pot donar cap a tot ni està dotat per a tot. Cada Alcalde tira més per uns temes que per altres. N’està més, i certament, lo meu no és pas la cultura. A més, més enllà dels meus pocs coneixements en el tema i del relatiu interès, les opinions que tinc de la matèria –molt subjectives- potser són un xic heterodoxes (o extravagants, si tu vols), com en tantes altres coses.
D’aquí anem a la segona cosa que et volia dir. Sí, sóc membre de la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats. No ho vaig pas demanar, ja t’ho pots pensar. Vaig ser el primer sorprès quan en el repartiment de tasques al iniciar aquesta legislatura la Direcció del meu grup m’hi va col•locar. Distribuir la feina entre un grup nombrós de persones no és pas tasca fàcil i no sempre els diputats/es tenim les responsabilitats que ens agraden o ens son conegudes. No és el més important del què faig, més aviat és el menys important. Com suposo que saps sóc el portaveu del GPS a la Comissió mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes, tema poc reconegut però imprescindible en el funcionament de tota democràcia, que és allà on tinc el gruix important de feina. També sóc membre de la Comissió d’Economia on –en menor mesura- també m’encarreguen alguns temes. A la Comissió de Cultura hi vaig a votar. “Home, per aquesta feina podries canviar-te”. Sí, podria fer-ho, però crec interessant assistir-hi, conèixer del què es parla i aprofitar les activitats que comporta el fet. Escoltar també és una feina parlamentaria que cal fer, i tinc alguna petita inquietud cultural que també coneixes.
Queda clar, suposo, que no tinc el paper que la Consol Prados tindrà en el Parlament. He intentat, sense èxit de moment, fer alguna gestió per un tema cultural local que potser coneixes, però més enllà d’aquí la meva presència és testimonial.
Res, amic Pere, quan vulguis podem continuar la conversa sobre els temes que he descrit o sobre d’altres. A la teva disposició.
Manuel Mas i Estela
Benvolgut Manuel:
En primer lloc , gràcies per ser habitual lector dels meus sincers i viscerals comentaris , definició que crec ben encertada i que al meu entendre és del tot lloatòria.
L’embolcall final del comentari estava en la ironia de que mentre a Mataró el PSC no ha disposat generalment de la cartera de cultura , ara els dos parlamentaris dels que disposa la ciutat formin part de les comissions parlamentaris d’aquest tema. Una ironia que es veurà de major o menor intensitat , segons entenguem que el PSC local no ha assolit aquest cartera per no VOLER o per no PODER.
Tu, com els actuals mandataris, sempre heu dit el que avui repeteixes dels condicionaments que comporten els pactes. La gent de cultura en canvi hem defensat que una vegada bé, però que sempre la cartera que canvi de mans sigui la de cultura , no deixa de ser sospitós. Un canvi que evidentment ni s’hauria plantejat si del que parlem és de les grans carteres ( Urbanisme, hisenda ... ). Potser per això el convenciment de que no heu volgut defensar-la massa com a pròpia és una cantarella que hauràs sentit sempre que el tema ha sortit tot fent-la petar amb la gent d’aquest món.
Un pensament , el de la renúncia , que plana sempre amb tanta intensitat en el PSC que recordo perfectament que en la presentació d’una de les teves candidatures a l’Alcaldia, celebrada a la Biblioteca Pompeu Fabra , en el torn de preguntes vaig aixecar-me i directament vaig preguntar-te si el PSC agafaria en aquell mandat la cartera de cultura . Vas quedar-te un xic parat , però vas contestar que sí. Així va ser ja que es va aconseguir la majoria absoluta. Però, i si no?. Perdona, però em quedo amb els dubtes.
Ara , després del desgavell dels darrers mandats , és fonamental que aquesta cartera quedi en les mans de gent del PSC . I més fonamental serà fer-ne un ús acurat , eclèctic i fonamentat en la qualitat. Tot en un concepte tal com dèiem en aquell manifest que amb dibuix de Rovira Brull, i signatures de Capitani, Soriano, Patricio i un mateix , va servir com a anunci últim del PSC en unes ja llunyanes municipals. Un anunci que bé recordaràs la de cua que va portar.
En el que pertoca al teu sentit cultural també hauríem de discrepar. Mai t’has amagat de dir que això de la cultura et quedava un xic llunyà, però es pot explicar que al menys en el que pertoca a l’art, les coses han canviat. La brillantor dels teus ulls quan em feies denteta tot explicant-me quan havies visitat el Prado, un dilluns quan està tancat al públic, i el molt que estaves gaudint d’uns camps poc habituals per a tu , és signe prou indicatiu de que el teu paper a la comissió és quelcom més que el del mecanisme del vot.
Ara doncs sols ens queda esperar uns resultats. A un , utòpic com sempre , li agrada somiar que aquest any sí. Però...?
Tot esperant que els somnis per una vegada s’acompleixin, rep tot el meu afecte
Pere Pascual
Publica un comentari a l'entrada