PRIMER CLATELLOT

SUSPESA LA RETROSPECTIVA COMMEMORATIVA DE 50 ANYS D’ACTIVITAT EXPOSITIVA DE

RICARD JORDÀ

Si dijous parlàvem de l’èxit de públic i “autoritats” en el començament de la temporada artística , - èxit que es repetia divendres a Llavaneres amb l’Antoni Lleonart de protagonista -, el mateix divendres al migdia rebíem la primera plantofada forta de la temporada amb la confirmació de que l’exposició retrospectiva de Ricard Jordà , que s’havia de celebrar a finals d’any i que havia de commemorar els cinquanta anys de la seva activitat expositiva iniciada al museu de Mataró, quedava definitivament suspesa.

Encara que existia un clar temor de que així fos, - de fet ja en parlàvem en un post poc abans de vacances -, manteníem l’esperança de que el seny de ciutat existís i que Ricard Jordà podria dur a terme aquest retrobament artístic  amb tota la seva trajectòria creativa i que de retruc els mataronins podríem gaudir tot repassant el treball d’un autor , que d’una o altra manera , ha estat sempre en els llocs capdavanters de la creació artística mataronina. Però no ha estat així.

Feia ja temps que en Ricard treballava en el projecte. Ben bé jo diria que quasi tres anys. En aquest temps ha anat recopilant dades de les seves obres , llocs en les que es troben, fotografies de les mateixes, etc , en un afany de realitzar una retrospectiva digna i coherent , en el desig de ser fidel reflex del seu fer i que no succeís de cap de les maneres com el cas de la molt malaurada expo de Pepe Novellas. Ara , sols li queda l’autosatisfacció  d’una trajectòria , emmarcada en el lògic emprenyament  de qui li costa entendre les raons d’una negativa.

Primer va ser Carles Marfà qui li va dir que “ de lo dicho nada , monada” i que ho sentia molt ( quina poca vergonya) però que res de res , que ni espai , ni col·laboració, ni diners. Que l’exposició de Jordà no entrava en els plans de l’IMAC , - després d’existir compromís municipal en ferm -, i que bon vent i barca nova.

Ara ha estat la Caixa Laietana qui de manera menys dràstica i amb formes més amables li ha dit quasi el mateix. Li ha ofert l’espai , - ja es veuria amb quina amplitud - , però per realitzar una exposició , diguem-ne que normal, però que no era possible el projecte inicial de retrospectiva amb catàleg , ja que la situació actual de l’entitat no permet dispendis extraordinaris. Un parell de fulls “extres” al tríptic habitual, era el màxim que se li podia oferir.

I així tenim al bon amic Ricard , prenent-se les coses amb filosofia i decidint que vist el que hi ha, millor deixar el projecte en el calaix. Que qui dies passa anys empeny , però expressant clarament que potser ja n’hi ha prou d’actituds mesquines com aquesta que fan que l’oficialitat regui amb diners projectes sense retruc ( Can Xalant n’és l’evidència) i en canvi sigui incapaç d’honorar a qui durant 50 anys , que no és dir quatre dies , ha sigut creador important en el camp artístic i cultural de la ciutat.

La mort del projecte és evident i no creiem que varií molt en l’entrevista que l’alcalde Mora ha de mantenir dintre d’uns dies amb un important col·lectiu d’artistes de la ciutat , de la que ja hi ha data i hora fixada. Encara que no estaria malament que al menys produís una reflexió i provoqués una esperança de futur en el complex mon de l’art local, i més davant les retallades actuals i quan començada ja la temporada hom desconeix quin és el projecte i quines son les activitats acordades.

Ara a tots ens queda estar a l’espera, i a més una espera encuriosida dons pot succeir un cas tan divertit com que qui llençava fa ben poc un atac despietat i molt ben reflexionat  cap a Can Xalant pugui tenir a les seves mans el poder de Cultura, si s’acompleix el rumor que està en boca de tot el món cultural.

Potser llavors podem pensar en una acurada retrospectiva de Ricard Jordà, encara que amb una mica de retard , fet que no seria res més que realitzar un acte de justícia cultural.

Sigui com sigui penso que cal fer reflexions generals més profundes al respecte de quin ha de ser el paper de les entitats públiques i privades al respecte de la gent de casa. No crec que el precís sigui una postura de proteccionisme , ans al contrari , però sí que ha d’existir un criteri clar i contundent al respecte del recolzament que mereix l’activitat cultural dels ciutadans , i més quan és de qualitat i representa una trajectòria llarga i meritòria.

Però potser el soroll de les tisores no permet concentrar-se per pensar adequadament. El que és una llàstima.

Ps.- Malgrat tot, Ricard Jordà podrà gaudir de l'homenatge dels amics mitjançant l'exposició que realitzarà a l'espai capgròs. El que volia ser un complement íntim , - com en el cas de Pepe Novellas-, arà esdevindrà exposició cabdal que caldrà visitar.