Certament no hi ha una edat
determinada per començar seriosament en això de l’art. La història ens ofereix
totes les possibilitats. Uns comencen quasi de criatures , altres descobreixen
la seva vocació allà en el moment decisori de començar a ser adults i altres ,com
per exemple Henry Rousseau, el duaner , iniciador de l’art naïf , comença la
seva carrera quan voreja els cinquanta.
Joan Poch, que ara comença la
seva activitat creativa de forma pública , tot presentant la mostra de títol “Ànimes
i peixos” a l’espai Capgròs, ja fa uns quants anys que ha depassat l’edat
formal de la joventut. Fa també un bon grapat d’anys de quan va bressolar la
seva inclinació artística a la Massana, on va aprendre fonaments, amb suficient
densitat com per mantenir un pòsit tècnic
que ara , en edat de ser artista fet i refet , presenta novedós amb una
empenta i força com per pensar que mai hi ha temps perdut , i que en l’art tot
es posar-s’hi si existeix el més important com és la idea creativa.
Poch ens presenta avui una vintena de peces , la majoria pintures i un parell de ceràmiques , la seva altra gran afició , que li ha servit alhora com a detonant per la seva explosió artística comunicativa.
Poch es mou en allò que ara s’anomena
“nova figuració” , que explicat ras i curt vol dir que ho fa en aquells camins
en els que la figura , - o altra element referencial identificable -, n’és el
protagonista de manera no realista, d’uns treballs en els que l’abstracció, el
gest , la textura i essencialment altres elements figuratius que apareixen de
manera discordant en el conjunt, confegeixen l’entramat absolut de la peça.
Ho fa amb l’ajut d’una tècnica
prou acurada , pòsit de velles referències acadèmiques , amb un concepte
humanístic clar , que es mou en el desig plaent d’una estètica agosarada però
agradable, i el que és més important, sabent cercar una certa àurea de misteri
comunicatiu que obligui a l’espectador a no quedar-se tan sols embadalit davant
l’atractiu extern dels seus treballs, ans al contrari, amb el desig d’aprofundir
aquells elements que l’artista l’hi ofereix en els seus plantejaments creatius
i estètics.
Però és clar que no tot son flors i violes. La creació artística sempre és feixuga i cal fer i eliminar moltes coses abans de poder ser considerada reeixida, i justament en aquest estadi és on es troba l’autor. Poch ens mostra un munt d’idees i capacitats altament remarcables, però , - com tots els creadors novells -, intenta abocar-les en totes i cadascuna de les seves peces i el resultat esdevé massa vegades, feixuc, pesat i enfarfegat.
Per això l’exposició que avui
ens ocupa és una mostra de doble lectura. Per un costat hi ha una lectura de
present que mostra un fonament important però que precisa d’una clara alliberació
i depuració. Però al seu costat hi ha també una lectura d’un futur llaminer per
quan Poch aconsegueixi esbrinar el munt de conceptes plàstics que li bullen al
cap i sàpiga filtrar-los vers unes obres més lliures , essencials i alhora
emocionants.
Joan Poch debuta amb molt bon
peu, demostra que hi ha fusta de la bona , però ara a ell li toca el paper de ser
el propi ebenista per polir-se fins arribar a ser un veritable artista.
A seguir.
Joan Poch. Ànimes i Peixos
Espai capgròs. Fins el 26 d’Octubre de 2011
OUS DE PASQUA
En aquell mític Foment Disseny de mitjans dels 80 , en Rovira Brull anava fent experiències amb els seus alumnes. Una d’elles va ser realitzar diversos “ous de Pasqua” mantenint l’esperit personalitzat de cada creador.
El resultat de l’experiència va
ser aquest magnífic paper que encapçala l’escrit.
Emocionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada