TALLER DE GRAVAT

Aquest dijous tenia preparat l’esborrany del post del dia en el que parlava de l’exposició del Taller de Gravat. Un post que no va veure la llum degut a l’esgotament personal, - vaja setmana de feina i les que m’esperen -, i a que òbviament vaig voler fer costat al vell  amic Salvador Pujol que presentava les seves “Pujolades” al casal de les Esmandies.

Deia en aquell esborrany que no va veure la llum ,  que era una mostra molt important en tots els sentits. En l’artístic ja que la qualitat de la gent de Jordi Rosés i Pilar Lloret  sempre promet el millor, a més amb l’afegitó de la presència de gravadors italians que venint de la mà de qui venien eren assegurança de gran qualitat. Però a més la inauguració de la mateixa ens hauria de permetre visionar ben clar , segons les presències i les paraules inaugurals , de quin to podria anar el camp de la plàstica en el nou mandat.

Dues prèvies que ara , a fets resolts , ens permet fer l’anàlisi permanent. Un anàlisi amb llums però també amb unes ombres en certa manera preocupants.

Dues cares que cal analitzar.

CARA ARTÍSTICA

Qualsevol bon afeccionat sap que tota exposició que porta la signatura de Lloret i Rosés és sinònim de qualitat. Una qualitat establerta no sols en el paràmetre individual de les creacions dels protagonistes ans també en el caire didàctic que realitzen , - i de quina manera -, en cadascuna de les seves aparicions.

Enguany el treball del Taller de Gravat de Mataró es fonamenta en el gravat sobre plàstic, suport que com ells mateixos expliquen comença a ser emprats a partir dels anys 60 i en les seves diverses accepcions, baquelita, nylon, linòleum, pvc , metacrilat , etc.  Una experiència realitzada amb elements artesanals i en concepte clàssic del gravat , defugint de processos tèrmics o l’ús de dissolvents per a la creació de textures sobre la superfície de la planxa.

En aquest àmbit “purista”   , tots els alumnes de taller de gravat , “broden” , - si és que es pot emprar aquesta expressió -, el seu fer , mantenint com sempre la seva ideologia personal i particular en el que pertoca al seus conceptes plàstiques i entenen perfectament allò de la tècnica com a  mitjà i no pas com a finalitat. Un treball notable en tots els casos , davant del qual no es poden fer excepcions nominatives, ja que el nivell general del presentat assoleix quasi sense excepcions la valoració de notable.

Una mostra que ens ofereix una vegada més la demostració de l’alt nivell d’aquest Taller , tan preuat per els professionals i alhora tan oblidat i menystingut per els nostres diversos governs.

Una exposició que alhora es complementa amb la diversa visió tècnica que ofereixen els gravadors italians , tots ells de remarcable nivell, que en la seva diversitat confegeixen un tot expositiu d’altíssima graduació que no s’ha de perdre cap bon afeccionat en una exposició d’obligada i repetida visita.

CARA POLÍTICA

Era molt interessant veure qui presidiria la inauguració del taller de Gravat municipal. Era una manera clara de visualitzar per on van els trets , si per el cantó del recolzament o el de espavila’t com puguis. La realitat ho va deixar tot ben clar. L’acte va ser presidit per Gemma Tro, tècnica de l’IMAC.

No soc d’aquells que creu que l’alcalde ha d’estar arreu. Crec justament el contrari, que ha d’estar en els llocs als que honora la seva presència . Ho vaig dir en el cas Baron i ho segueixo dient ara. La presència generalitzada de l’alcalde té un to clarament populista i devalua el seu pes. Res a dir dons davant la seva absència , però no podem pensar el mateix de la no presència del regidor de cultura Quim Fernández , - sempre és molt important saber a quin acte un d'acudir forçosament-, que segueix essent un personatge desconegut en el camp artístic , i vistes les dades de les properes inauguracions , encara li queda molt per fer la seva presentació pública.

Lamentablement massa vegades els poders polítics redueixen el fet cultural a la programació i aquest és un reduccionisme tan errat com demostratiu del desconeixement del tema.

La formació ha de ser sempre un element privilegiat en el camp cultural i més si del que es tracta és d’una formació de tanta qualitat com la que ofereix el Taller de Gravat. Mentre tots els governs s’omplen la boca amb el concepte d’excel·lència atribuït al camp empresarial , bo seria que empressin el mateix nivell en el que pertoca als àmbits culturals. Com ja va succeir en els darrers governs , en aquest ens movem pels mateixos verals.

Delegar en una tècnica de cultura per presentar una exposició d’aquest nivell és demostració fefaent d’un clar menysteniment al Taller  de Gravat que no el salva la presència del tot terreny Quim Barnola. Un menysteniment que s’accentua davant el nivell i les capacitats demostrades per la mateixa.

Jordi Rosés en el seu parlament va explicar les converses que es mantenen amb l’Ajuntament per a tal de poder mantenir el taller. Per part seva hi ha un projecte , que desconec en la seva totalitat , que intenta encarar el futur davant la proposta municipal que no és altra , com ja varem comentar en el seu moment , que agafa les claus i espavila’t , que per part nostre tens l’espai i les eines. I crec sincerament que s’ha d’anar una mica més enllà.

El taller de Gravat és un actiu positiu de gran qualitat , que no s’ha sabut encaixar de manera correcte en l’entorn cultural i artístic de la ciutat. Ha esdevingut en certa manera un element aliè a quasi tot, molt endogàmic , sense una visulaització ni per els ciutadans ni per a molts artistes que no han tingut ni coneixement ni possibilitat d’accedir a les seves activitats. I tot això hauria de canviar.

El taller hauria d’estar obert a tothom amb una clara diferenciació. Per un costat l’apartat formatiu i d’iniciació, amb una clara aposta municipal en la seva subvenció, i per l’altra l’apartat més professional i de benefici directe per a molts artistes , en la que els creadors haurien de suportar la corresponent carga econòmica , com fa tot professional quan intenta fer cursos d’especialització.

Igualment el Taller de Gravat hauria de ser visualitza per el ciutadà cpom un element actiu en l’activitat cultural, i no tan sols mitjançant l’exposició anyal. Cartells, gravats com regals institucionals etc , son maneres de prendre part en una vida artística de la que avui per avui la gent del taller de Gravat n’és del tot aliena.

Mirades que crec jo haurien de ser previstes en la Casa Gran. La vàlua del Taller de Gravat i principalment el reconeixement mundial que tenen els seus caps ( Pilar Lloret i Jordi Rosés ) haurien d’obligar al govern de la ciutat a replantejar-se tot el tema i fer d’aquest taller una eina molt important de promoció de la ciutat i de la seva cultura.

No fer-ho, i seguir apoquinant can Xalant , seria la demostració de que no anem bé per el camí cultural , com de moment sembla ser amb la imperdonable absència de qualsevol pes de la cultura oficial de la ciutat en la inauguració d’una exposició que és , repeteixo, d’obligada i repetida visita.

(Les imatges corresponen als treballs de Núria Calsapeu, Ester Aliu i Placido Scandurra)