RETRAT DE PERE MONTSERRAT

La passada setmana , i en petit comitè , vaig poder visionar i de ben a prop, el retrat de l'insigne biòleg  Pere Montserrat realitzat per Alberto Romero Gil, destinat a la galeria de mataronins il·lustres.  Encara no havia acabat de fer-ne examen que ja sentia dins meu la pregunta que encara no s’havia vocalitzat i que no podia ser altra que la de la meva opinió.

La resposta va ser clara, contundent i amb tres apartats:  Que era un obra fluixa de l’Alberto Romero, que creia que no havia sabut copsar l’encàrrec i que malgrat tot, estava convençut que d’aquí uns anys en mostrar els retrats de la galeria de mataronins il·lustres , es remarcaria  tot senyalant-la, que aquella era una obra d’Alberto Romero Gil.

Avui , una vegada feta pública la mateixa , encara que amb  patètica publicitació, - quanta feina tens per davant Quim , és hora de fer-ne pública explicació.

En primer lloc cal dir que crec , i molt, en l’Alberto Romero Gil, que estic convençut està encaminat a ser un dels grans de la pintura espanyola d’aquests començaments de segle. Estic ben orgullós de ser el primer en descobrir-lo , - ai aquell dibuix d’una simple pipa de gira-sol , al Sant Lluc -, i d’haver pogut seguir emocionat la seva pujant trajectòria . Però si l’Alberto té un punt dèbil, aquets no és altra que el de la figura i el retrat. I aquí ho constata una vegada més.

En segon lloc que penso fermament que Alberto Romero no ha entès el concepte  de l’encàrrec. Una pintura amb destinació a un espai públic s’ha de desenvolupar, sense que calguin renuncies de cap part , en relació a la funció i a l’espai que ha d’ocupar. S’ha de fer paral·lelisme amb el cas de les escultures públiques que han de ser d’una tipus o altra segons el lloc al que vagin destinades. Una escultura de gran mida quedaria enfarfegada en un espai de petites dimensions , mentre que al revés, una de petita es pedreria  en un espai de grans dimensions.

Alberto Romero hauria d’haver entès que la seva obra es col·locaria  a ran de sostre i per tant els petits detalls perdrien tota mena de valor, el que exigiria una obra potent en el tractament personal i en el tractament hagiogràfic , fet que evidentment no s’ha plantejat en la realització de l’obra.

Però centrant-nos en l’obra en si , l’autor ha apostat per seguir fil per randa el concepte del seu ídol i mestre, amb un treball de gran espai exterior de concepte monocromàtic , en el que es descentra la figura de l’homenatja’t , en aquest cas i seguint el seu consell,  descorbatat i amb vestit de camp.

Un retrat en el que les ulleres groguenques marquen el punt i en el que l’establiment, molt d’Antonio López , de l’estructura doblada per a tal d’aconseguir un sentit de moviment , provoca un trompe l’oeil , potser no del tot aconseguit, que deixa en molt eteri el resultat , sense aquella transmissió de força, que obligadament hauria  de generar el protagonista.

A més , els elements hagiogràfics , en aquets cas les estructures vegetals, queden esmorteïdes i impossibles de desxifrar en la distància , més en un cert concepte d’obra inacabada (  metafòricament parlant ja que el creador és l’únic en saber el punt exacta en que acaba la seva obra i així ho certifica amb la seva signatura) que deixa com coixa una obra que malgrat el seu evident nivell, no es pot considerar com emblemàtica en el positiu treball d’Alberto Romero Gil .

Però tots ho sabem , “ que el mejor escribano siempre hace un borrón”. I aquest en pot ser un bon exemple.