NEXUS

El passat divendres vaig tenir el gran plaer de presentar al Museu arxiu de S.A. de Llavaneres a Can Caralt, l’exposició “Nexus” que aplega els darrers treballs de Marc Prat.

Deia en aquesta presentació que ja comença a ser hora de que quan parlem de Marc Prat deixem d’emprar els qualificatius de jove i promesa. Per un costat en Marc ja comença a estar granadet com per seguir amb la cantarella de “jove”  ja que aquest concepte s’empra bàsicament en l’aspecte iniciàtic i Marc Prat ha depassat amplament el grau de beceroles per endinsar-se en un art definit, propi i personal,. Per l’altra banda , és difícil apostar pel sentit promesa quan s’acaba d’aconseguir el premi Bancaja, un dels millor dotats, econòmicament i en concepte de vàlua, de l’estat espanyol.

D’ençà els seus començaments  Marc Prat ens va sorprendre a tots amb una pintura monolítica en la que encaixaven de forma ben escaient els discursos tècnics , conceptuals i comunicatius. Aquest encaix, així com els propis conceptes abans esmentats , han progressat conjuntament amb ell confegint actualment una pintura especial de gran qualitat que a més a més, esdevé ben personal i identificable.

A bon segur que tot això és possible ja que des del primer moment Marc Prat va voler expressar sensacions interiors. La seva primera aposta pels peus era del tot sorprenent i no deixava indiferent a ningú, ja que en la seva visió s’endevinava un anar més enllà del pur exercici tècnic desenvolupat amb certa mestria.

Després va ser la fase de caire oriental, on l’aposta estava en la contradicció entre cos i esperit, per arribar a la sèrie “Claustres” , potser la més coneguda, en la que Marc Prat aprofundia en aquest sentit metafísic  de la realitat en allò que anomenaria com concepte de l’home com a ser espiritual.

Ara l’autor vol anar més enllà. Dominat el concepte , les emocions i marcat el ritme d’unes sensacions que arriben de forma directa a l’espectador , Marc Prat dona una volta més al cargol, jugant amb saviesa amb el díptic com element complementari. Si en la sèrie “claustres” era l’espectador qui imaginava el concepte global de l’espai, ara l’autor l’ofereix en plenitud en una agosarada aposta amb el punt de fuga ,- directe o invers -, com a bisectriu per generar uns díptics més especials i personalitzats que mai, que mica en mica van defugit de la rigidesa del dibuix formalista per anar embrancant-se per uns camins de llibertat preludi , a bon segur , d’unes aventures creatives molt més properes a uns camps més descontextualitzats i abstractius.

L’exposició que avui presenta Marc Prat és excel·lent. Tècnicament molt aconseguida , conceptualment reeixida en la intencionalitat de l’artista i comunicativament amb tantes vibracions que l’espectador queda subjugat i sotmès a uns ambients interiors que generen una absoluta pau espiritual.

Marc Prat ens demostra amb Nexus que el seu caminar no tan sols és ferm, ans també que està implicat en aquesta recerca personal interioritzada i convertida en el seu eix plàstic, la seva raó artística i la seva llum creativa.Tot en una exposició d’obligada i ineludible visita.

Marc Part. “Nexus”.
Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres, fins el 23 d’octubre de 2011

COMPARANCES

Avui tot remenant el meu estudi m’ha vingut a mans una vella carpeta en la que guardava un bon grapat d’obres d’artistes mataronins , realitzades en directe en el programa “Ismes” que un va realitzar durant molts anys a Ràdio Mataró i a Antena del Maresme. Cadena 13.

Al bell mig del programa , i mentre anaven responent a les diverses preguntes, els creadors realitzaven la seva obra en un senzill full de carpesaro i amb bolígraf , retoladors o llapis de color mostraven el seu art.

Son obres de fa més de vint-i-cinc anys i justament aquí està la seva gràcia , en el canvi, l’evolució o la permanència dels seus criteris artístics.

Espero anar oferint , de tant en tant , algunes d’aquestes obres i per començar ho faig amb una de Jordi Cuyàs , datada del 6  de març de 1988.