PER MIRAR ENDINS

Les dues exposicions més importants que se celebren actualment a Barcelona son dues mostres que ens ofereixen una seductora mirada exterior però que alhora ens obliga a anar més enllà per saber copsar l’essència del missatge que ens ofereixen els seus creadors.

 Salvant totes les distàncies , que son moltes , les dues retrospectives amb ànima d’antològiques , com ho son la mostra de Miró a la seva Fundació   i la de Perejaume , a la sala d’exposicions de la Pedrera , aquesta sota el títol de “ Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’0envolten no en faries cap de nova” ens ofereixen el fer de dos grans seductors de l’art , capaços ambdós de, essent fidels a la seva personalitat més estricte , generar un diàleg emotiu i complex que arriba amb unes certes dificultats a l’espectador que ha de ser capaç d’obrir , i molt, els ulls de la ment , per no quedar-se tan sols amb la sempre amable i agradable cara externa del seu fer, i així saber introduir-se en la rotunditat de la seva capacitat comunicativa. Remarcant de nou, la gran diferència de nivell d’entre un i altre.

No he visitat cap de les dues exposicions. La de Miró la deixo per quan s’hagi apaivagat una mica l’eufòria que genera importants cues, especialment  els caps de setmana . unes cues degudes principalment davant la impossibilitat d’aconseguir entrades anticipades per Internet ( si algú ha pogut trobar el camí, agrairé l’ajuda).

Una exposició d’obligada visita per a tot amant de l’art , encara que qui ja l’ha vista  m’ha explicat que a bon segur decebrà  als coneixedors de Miró, en especial als que van poder gaudir de la seva antològica del 93 , catàleg del qual , - quasi 600 planes -, repassava embadalit avui mateix.

Alta cosa és la mostra de Perejaume que espero visitar un dia d’aquests degut a la proximitat de La pedrera amb el meu lloc de treball habitual.

Una exposició de la que avui “El Periódico” deia així:

Els excessos de Perejaume

L'artista reflexiona a la Pedrera sobre la saturació d'imatges en la societat actual

En ¡Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolta, no en faries cap de nova!,un títol llarg, sorprenent i que juga a l'equívoc -¿s'interpel·la l'artista a si mateix o ho fa un altre?-, la Pedrera reuneix gairebé 200 obres de l'artista català, de les quals un 80% són inèdites, en la que és l'exposició més ambiciosa sobre l'autor de les pintures del sostre del Liceu des que, el 1999, el Macba (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) li va dedicar una retrospectiva. De manera que la mostra, amb peces des de la dècada dels anys 90 fins a l'actualitat «enllaça perfectament amb aquell episodi i rendeix comptes de quina ha estat la tasca de Perejaume en aquests 11 anys», apunta el comissari, Martí Peran.

Així doncs, ¿què ha fet l'artista en aquest temps? Pel que ha vist i ha dit Peran, reflexionar sobre «la cultura de l'excés, encarnada en l'excés de pintura i d'imatges». I la primera lliçó que Perejaume treu de tot plegat és la de la «modèstia», apunta aquest artista multidisciplinari. «¿Com hem de crear a partir de la saturació? No en tinc ni idea. No tinc resposta», afirma. Però ho fa, ell continua creant, i ho fa sense oblidar una constant en la seva obra: l'intercanvi entre naturalesa i art. Una relació que es pot resumir en una pregunta: ¿l'artista, a partir de les seves representacions, ens acosta o ens distancia de la naturalesa?, i una afirmació: no hi ha cap imatge que no estigui ja en la naturalesa. Restituïm, doncs, a la naturalesa allò que és seu.

I amb la reproducció exacta d'una pedra extreta d'una pedrera i l'original al costat, Natura i signatura (1990), comença el recorregut de la mostra, organitzada per l'Obra Social de CatalunyaCaixa i en cartell fins al 12 de febrer. Al costat, una restitució: Obra en préstec, una pedra d'una tona i mitja presa en préstec del planter de Somerset (la Gran Bretanya) per exhibir-la i que tornarà quan s'acabi l'exposició, com va fer el 1993 al centre Amolfini de Bristol.

BROSSA I 'EL CANT DELS OCELLS' / Deixant de banda les restitucions, en el que se centra la mostra és en la idea d'excés i amuntegament d'obres i imatges amb dues videoinstal·lacions, una reprodueix els moviments de teló en una hipotètica representació de totes les obres teatrals de Brossa, i en l'altra sonen alhora les 40 notes d'El cant dels ocells. A partir d'aquí les muntanyes prenen protagonisme, ja sigui per crear balls a partir de les línies isomètriques, Els horitzons i les cintures i Muntanyes, o per realitzar relleus orogràfics ficticis, Guixar amb el Pirineu.

Una exposició que visitarem amb tot interès i a més ho farem en clau maresmenca. Perejaume és de Sant Pol, mentre que tant el comissari de la mostra , Martí Peran , com la directora d’exposicions del centre cultural de La Pedrera , M. Viza , son mataronins.

Una exposició que parla dels excessos i que per això porta “en préstec” una pedra de tona i mitja provinent de Bristol. Calia?, em pregunto jo alhora que em responc a mi mateix amb un “collonades de contemporani”, tot afegint una bona sèrie d’estirabots del Capità Haddok ( en català, com no ) que em serveixin per desfogar-me.

Una exposició que a bon segur ens portarà en el record a l’única gran exposició de Perajaume feta a Mataró, que va ser fa molts anys ,a Can Xammar quan el vell edifici acollia a la Policia local i a la sala d’exposicions municipals, i regia en tot el desgavell, en Manuel Cuyàs.

Vells i bells records aquells.