CURRÏCULUM

Fa uns  dies tot xerrant per la xarxa amb un bon amic , artista de qualitat, em confessava la seva emprenyament per trobar-se amb companys seus  de nivell parell i que presentaven uns currículums impressionants, i m’expressava el seu desconcert davant de com aquells currículums valien més que la qualitat de l’obra que presentaven. Em demanava , el bon amic Miquel, que fes un escrit al voltant del tema  pe defensar amb ell la seva quasi nuesa curricular. Li vaig fer per que l’empri com li vagi de gust i em sembla que ja apareixerà ben aviat en la seva propera presència en una fira d’art.

 Però mentre avui el converteixo en un post d’aquest blog

CURRÍCULUM

Potser no hi ha cap paraula i/o concepte més d’actualitat que el que encapçala aquest escrit. Ho hem vist en l’esfera pública i hom ens hem esquinçat totes les vestidures. Però en canvi , ningú parla dels globus flatulents que son molts dels currículums artístics. Del desmesurat ego de molts artistes que van de reis del mambo per quatre premis  que quasi hauríem de considerar escolars i per haver exposat en certs espais i galeries gràcies a ajuts polítics o al fet econòmic d’haver llogat l’espai. I ja no parlem, de per haver gaudit d’alguna entrevista en mitjà audiovisual gran o petit, o haver aparegut en algun article d’un diari comarcal.

Lamentablement el desconeixement general de l’art i del sentit qualitatiu del mateix, ha convertit al currículum en carta de presentació efectiva. Però és clar, de que serveix haver guanyat quatre concursos de l’aberració que és la pintura ràpida( per què no es fa un concurs de paelles ràpides?. No és fa ja que l’arròs com el veritable art precisa del seu temps) o algun concurs amb un jurat conformat per el que paga, el regidor de cultura i un artista local?.

O presumir de  quatre exposicions a l’estranger en espais de poc nivell , o a Nova York en l’ínclita Montserrat Gallery, o a una fira d’art realitzada en qualsevol indret del mediterrani, per el que has pagat un munt d’euros per un no res , o millor dit, sols per engreixar i greixar un historial que un mateix reconeix com enganyós.

Però davant el profà, l’internacional i el premi vesteix i eleva nivell, quan el veritable currículum de l’artista està en la vàlua personal de la seva obra, en haver exposat en galeries potents per haver estat seleccionat i no per altres circumstàncies; en haver  estat nominat en concursos amb un jurat de coneixedors veritables de l’art( ex. Biennal torres García). En l’autosatisfacció del treball ben fet i d’acord amb les emocions personals. Això si que val en el currículum.

Potser per tot això desconfio sempre d’aquells llargs currículums amb noms del tot desconeguts i amb una obra que no es correspon amb ells. En realitat em refio més d’aquells que el deixen en blanc que no pas d’aquells a qui es veu el llautó a hores llum.

I és que la realitat qualitativa d’un autor està sempre en la seva obra i no en el truc per enlluernar incauts com ho son les lluentors d’un currículum ple de noms i buit de continguts.

Benvinguts doncs els humils sense currículum que a bon segur seran mereixedors d’uns reconeixements sincers i veritables.

La fotografia que encapçala el post és la de l'esmalt "El cec" ,o dit per altres "L'orb" obra de l'artista Marià Andreu, encara que sembla que la modelació va ser d'Ismael Smith. Diuen que és l'esmalt més gran del món i pertany a la col·lecció del Museu de Mataró, encara que lamentablement no està exposat.