EDUARD COMABELLA. 30 ANYS SENSE TU.

 Fa trenta anys, en un dia com avui, prop de les deu del vespre , un esperava el bus que l’havia de portar a casa seva a Argentona. A aquella casa en la que havíem convertit sopars inoblidables , com aquell amb Monreal i la Marta Reniu, o moltes hores de xerrades.

Et vaig veure creuar la Pça Sta Anna amb un grup d’amics i et vaig recordar que l’endemà tenies cita amb mi a la televisió de Mataró. ”No em fallis” , et vaig repetir, coneixedor de la teva timidesa i la teva tendència depressiva que m’havia deixat penjat en més d’una entrevista concertada. “No pateixis, demà seré l’estrella de la tele”, em vas dir tot rient i amb aquella cara d’infant entremaliat que a vegades feies.

L’endemà , als volts del migdia, quan un estava treballant, em va arribar la notícia de la teva mort al Marina, representant l’obra que plàsticament havies fet en el mateix indret uns mesos enrere. Els meus sanglots van espantar als companys. I un cert sentiment de culpa m’envaí, tenies raó, No m’havies mentit, aquell dia tu series l’estrella de la tele.

D’això  demà en  farà trenta anys. I que queda del teu art i de la teva persona.? A en Jaume Simón li cauré una llàgrima i a mi, més enfortit, m’ennuegaré quan, com he fet cada any des d’aquell, faré un petó al homenatge al Van Gogh que tenies a la tauleta de nit i que em vas regalar tot dient i rient  que estaves canviant mobiliari i decoració. I t’estaves acomiadant , cabró, i jo sense veuere-ho.

I m’enfonsaré un cop més en els records i aniré a la Pompeu Fabra a on hi ha l’única obra que la ciutat conserva de tu, per que l’altre que se li va cedir, el premi de la Nova Heréncia Mataronesa, va ser rebutjat per Carles Marfà que va dir que el Museu no podia acollir aquella merda,I l’obra ningú sap a on va anar  a parar. I està desapareguda.

Però tot això poc importa. El que importa és que el teu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la teva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el teu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.

Però això ja és l’oblit. Sols l recordem els que l’estimem, però avui Cultura no farà ni una petita nota per recordar-ho quan Comabella és el pintor més important que ha donat el nostre entorn en els darrers cinquanta ants. És simplement el nostre Barceló. Però això , a qui importa en una ciutat desnortada que té a la cultura oblidada i als artistes en el mensypreu.

Res a fer.
Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó. Et seguim estimant i recordant-te sempre.