Ara fa justament un any, vaig escriure un post criticant la
desatenció de Cultura envers tot allò que sonava al concepte “art” (El podeu
llegir aquí).
La raó estava en que El País havia reproduït la nota de la Generalitat de Catalunya en
relació a les adquisicions de Bens culturals mobles realitzades per la direcció
General d’arxius, biblioteques, Museus i patrimoni a l’any 2016 . En ella hi apareixia el quadre de
Viladomat “la transverberació de Santa Teresa”, realitzada per dret de tempteig
en subhasta per 4968 euros. L’obra havia estat adquirida per a ser cedida al
museu de Mataró amb l’obligació de ser exposada i mai per estar en el seus fons
patrimonial.
Curiosament ningú a la ciutat tenia coneixement d’aquesta adquisició
patrimonial ja que mai va ser presentada ni explicitada la seva arribada.
Curiosament eren moments difícils per el Museu ja que feia poc que la Generalitat
havia decidit cedir les obres de Viladomat de les que disposava a la ciutat de Manresa, en comptes de a
Mataró, vist l’informe negatiu de la directora del Museu que afirmava no s’adeien
al projecte museístic local. Un projecte que a hores d’ara ens agradaria molt
conèixer i que no hem vist per enlloc (
Can Serra: temps romans, balena de Mataró i ara , rajoles hidràuliques;Ca l’Arenas
:Alcoy, com a substitut de dues expos fallides, ara Viladomat i després Jaume
Arenas). Si aquest és el projecte , és per a una destitució immediata.
Doncs bé, davant de moments de crisi institucional, l’arribada
d’una peça de Viladomat s’amaga a la ciutadania, i evidentment ni s’exposa, com
era obligatori, ni se’n fa esment de cap tipus.
Ara a ca l’Arenas es
presenta una exposició doble, al voltant de Viladomat i el Barroc. Una exposició
agafada pels pèls ( o millor dit pels colors) d’un nivell ínfim i que no
acompleix cap de les obligacions de les exposicions d’un Museu i es converteix
en un tapa forats sense sentit.
L’exposició és doble. A la planta baixa hi ha la mostra “Coincidències
Insòlites. VIladomat i la tècnica”, provinent de la Diputació de Barcelona., i
a la superior una exposició de producció pròpia amb títol “Els colors del
barroc a les col·leccions del Museu de Mataró”.
A la planta baixa es presenta una exposició teòrica ,
fonamentada essencialment en tècniques , pigments i procediments pictòrics de
Viladomat i la seva època. Un tema interessant no cal dir-ho, sempre que es
faci amb plantejaments didàctics, cosa que no succeeix ja que les explicacions
es situen en nivell d’expert i llunys de l’abast de qualsevol visitant de
nivell mig.
El curiós del cas que en aquesta petita mostra té justament
un paper protagonista l’abans esmentada obra de Viladomat “La
transverberació de santa Teresa” , la que mai havia estat exposada al Museu i que
ara agafa un paper protagonista amb el que la direcció del Museu fa riota i escarni dels ciutadans locals que sense haver vist mai l’obra , es troben que ha ha estat cedida a la Diputació per una exposició itinerant ,
amb parada i fonda a Manresa i Premià de Dalt.
Una exposició intranscendent , amb molt poc suc, especialment
per la seva nul·la projecció didàctica. Una mostra indigne del nivell que ha de
tenir Ca l’Arenas.
En el que pertoca a la planta primera es presenta la mostra: “Dossier 1: Els colors
del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró”. Una explicació resumida en
la única informació que hi ha en l’opuscle informatiu: 'Dossier 1: “Els
colors del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró' és una selecció del
fons de l'època moderna que conserva el Museu de Mataró entre les seves
col·leccions d'escultura, ceràmica, vidre, pintura, mobiliari, indumentària i
armament. Amb una mirada singular a través del color, la llum i les formes, dels
objectes del segles XVII i XVIII ens
aproparem a l’estètica i a la cultura barroques, tan rellevants en la història
de la nostre ciutat”.
Una exposició que de nou oblida el didactisme. Quan es parla
d’època moderna queda clar entre els entesos
que es tracta de l’art entre els segles XV i XVIII , però entre la gent de
carrer no, ja que es crea confusió entre època moderna i art modern, expressió
que ens acosta a un art més els nostres dies o dels segles recents. I si es fa
una exposició d’aquets tipus amb el menysteniment del didactisme , millor no
fer-la.
Si a més el presentat
és del tot anecdòtic en l’artístic i sols agafa prevalença en els apartats d’arts
decoratives i aplicades hem de convenir que és una exposició fracassada ja en essència.
I no parlem del fil sui generis del
color com a lligam. Bona part de les peces estan en un “color” com podrien estar
en altre ja que el lligam és tan subtil que esdevenint ambivalent esdevé fracassat.
Dues exposicions més que de nou demostren que cal urgentment
fer una revolta a Cultura en el que pertoca a exposicions. No pot ser que les
mostres oficials siguin de tant baix nivell i cridin l’atenció de tants pocs espectadors.
( L’he visitada dos caps de setmana a mitja tarda i el nombre de visitants era
: jo sols en una ocasió i un altre visitant en l’altre). Quan Mataró cerca una
certa identitat cultural per cridar l’atenció
i ser pol d’atracció no es poden permetre exposicions tan lamentables en el fer
i l’interès com les que ocuparan fins a mitjans de juliol els espais de Ca L’Arenas.
Ps.- Ja tremolo amb la propera exposició dedicada a Jaume
Arenas. Sembla ser que tot es centrarà en un fet tangencial en la seva
trajectòria com les escultures de Les Santes que van ser submergides al mar a l’any
1955 i de les que ja El Museu Arxiu de santa Maria en va fer exposició
recordatori al 2015. Ara sembla que es trauran de nou a la superfície per a la
seva restauració tal i com es va fer allà els anys 80.
Però evidentment un fet com aquest és anècdota en la trajectòria
de Jaume Arenas. Caldrà analitzar la seva saviesa aquarel·lista , estudiar el
seu procés evolutiu. I com no deturar-se en detalls importants com va ser el
seu paper de promotor artístic a la sala que va crear al Club Nàutic de Mataró
, amb grans exposicions. O amb l’emotiu homenatge post -mortem que li van
dedicar els seus companys amb la mostra “55 artistes per un record “, en el que
s’homenatjà també al meu pare. Però serà capaç Cultura de treballar com cal.
Perdoneu però estic convençut que No.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada