Aquest cap de setmana, tots ho sabem, s’ha celebrat el dia internacional dels Museus (18 de maig). Malament rai quan s’ha de celebrar un dia internacional de... , però la realitat és dura i pesada.
Al seu voltant aquests dies hem pogut llegir molt, i amb moltes reflexions interesants, entre les que caldria destacar les realitzades al suplement cultura/s de La Vanguardia , amb una excel·lent prèvia de Sergio Vila Sanjuán i un gran article d’Artur Ramón.
Ahir a LV el comentari global de la dida del dissabte portava per títol, si fa no fa: Hi ha 364 dies més. I és que em sembla que no acabem de dirigir bé el tret. Si sols es tracta de visualitzar els Museus, queda clar que el dia és un èxit espectacular. Però no crec que aquesta sigui la missió exacte.
Fracassem si estem contents i cofois per el nombre de persones que s’han acostat en aquest dia als més diferents Museus .Les flors d’un dia es marceixen de presa. I quants d’aquests visitants no tornaran fins l’any vinent?. Si sols ens quedem en el nombre i no en la raó de la visita, massa vegades veurem que l’atracció no ha estat el propi museu i sí aquell concert , aquella dansa, en resum l’esquer , el reclam , el que ha motivat una visita que s’ha produït deixant de tot al costat el propi Museu, punt clau en tota aquest esquer atractiu.
Em semblen molt bé tots aquests actes complementaris que confirmen que els Museus no son sols uns magatzems morts o adormits on es concentren petits o grans tresors de la nostre història. Però en canvi trobo a faltar i molt una mirada més intensa vers els propis museus. Unes visites guiades atractives i ben fetes, fora d’aquestes dramatitzacions que ara estan molt de moda i que emmascaren la pròpia realitat. Unes visites a la rebotiga del Museu. Unes reflexions ponderades al voltant del paper dels Museus de tota mena , en la nostre societat. Una mirada més a l’essència que no pas a l’aparença.
I aquesta manca de reflexió la trobo molt a faltar , justament a Mataró, on ningú ha volgut obrir mai el meló de quin ha d’estar el paper dels seus Museus i espais propers. No ho va voler fer mai Carles Marfà i ara , Anna Capella, actual directora, tampoc ha volgut expressar públicament quin és el seu ideari, quina és la seva filosofia museística. Quin és o hauria de ser l’esquema i funció dels diferents indrets i quina hauria e ser la manera per integrar-los en el teixit cultural i social de la ciutat, fet que ara per ara no es produeix ni de bon tros.
Algun dia s’obrirà el debat?. Estic segur que no. No hi ha intencionalitat ni cultural ni política per dur-lo a terme. I és més fàcil estar falsament contents per que en el dia dels Museus han acudit no sé quantes persones als seus actes, que no pas entrar en reflexió per la poca qualitat de l’exposat en les pertinents seus i l’escassíssim nombre de visitants en el decurs de l’any.
I potser això és el que manca al dia Mundial els Museus. A més d’oferir una imatge diferent, més popular i integradora , no afegir-hi el debat de com i de quina manera s’han de manegar , estructurar i evolucionar aquests espais culturals claus.
El dia del Museus , ja ha passat, ara resten els altres 364 dies. I si posem fil a l’agulla i comencem el debat?.
PS.- La imatge correspón a l'esmalt "L'orb" ( el cec) de Mariano Andreu, encara que ara es diu que amb la gran col·laboració d'Ismael Smith. Diuen que és l'esmalt més gran del món. Després de presidir l'entrada del Museu de Mataró durants unes dècades, ara resta encaixonat entre els fons de reserva del Museu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada