Hi ha certes teories certament versemblants que expliquen que si l’art és l’expressió, en
el cas que ens ocupa , plàstica, del sentiments i emocions més profundes del creador,
la seva obra ha de funcionar en paral·lel
a la seva realitat íntima personal.
No sé si la teoria és certa però sí sé que s’escau com anell
al dit al cas d’Albert Pujol que debuta en una exposició amb cara i ulls, a la
sala del casal Aliança sota l’aixopluc de l’Associació sant Lluc.
Pujol practica essencialment el noble i cada vegada més desaparegut
art de l’aquarel·la i ho fa ,com és ell , amb pulcritud extrema, amb seriositat,
sense la més petita sortida de marges, amb un to de filosòfica reflexió sobre
la natura. Ho fa a més amb una acurada tècnica que li permet recrear l’ambient
amb l’ajut de cromatismes suavitzats que generen tranquil·litat i serenor, aconseguint
una pintura agradable a la vista i tranquil·la
per l’esperit.
Essent com és aquesta, una primera exposició, cal convenir
que Albert Pujol se’n surt amb nota , i no tan sols per la globalitat, com per
dues aquarel·les més pures i, realitzades amb varietat de paletai amb més complexitat creativa, que essent d’excel·lent factura marquen un camí a seguir del que
esperem veure’n els fruits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada