Avui he sortit del tot desconcertat del museu Monjo després d’haver acudit a la
inauguració de l’exposició “Matèria i atzar” del mataroní Joan Poch. I ha estat
així ja que penso que la feina del crític
és analitzar en profunditat l’obra
de l’artista i fer avinent aquest anàlisi a l’espectador per que aquest tingui vímets
suficients com per entendre i aprofundir en el treball del creador.
Però, que passa quan un surt d’una exposició entusiasmat per
la part ceràmica i força indiferent per la part pictòrica, i en canvi el propi
creador en la seva auto presentació sols es dedica a parlar de la seva pintura
i no dedica ni un segon a fer esment de la seva ceràmica que acaba essent com
el florero decoratiu que decora l’exposició?. Que cal fer quan veus tan
antagònic pensament entre l’autor i el que creus de la seva obra?.
Resposta difícil sens dubte, però amb tot el perill d’errar,
o amb tota la seguretat d’errar, ja que la raó del que es fa sols rau en el
creador i no pas en el crític, crec que un ha de defensar i raonar les pròpies reflexions
per si algú creu fer-ne posteriors reflexions creatives.
Avui a l’exposició el Monjo, Poch reafirma al meu entendre que
la seva veritat artística està en la ceràmica i no pas en la pintura. Poques, però escollides peces, donen vàlua i
significat a una atapeïda exposició de la que seria obligada una neteja
important d’obres i una remodelació estructural aprofitant en la totalitat la
volumètrica espectacularitat que permeten els seus queixals, i no creant un
garbuix d’eix central que perjudica el conjunt i molt especialment al díptic
central de l’exposició, obra molt interessant que hauria de ser far i nord en la
seva propera producció pictòrica.
La ceràmica de Poch és intensament abrupte, amb un aire
important de primitivisme com s’evidencia en la peça de caire totèmic i la que
l’acompanya amb una deliciosa textura que conjuga rugositat i dolçor. A la
resta, peces magmàtiques, gestuals, intenses, potenciades per els desenvolupaments
cromàtics, i arrodonides , si s’escau, per unes suavitats texturals i cromàtiques
enormement apetibles. Unes ceràmiques que ens raporten a les de Barceló al país
Dogon o als abruptes treballs de Santi Moix. Peces esplèndides, sense concessions
ni mistificacions. Agressivament dolces i amb una gestualitat textural d’una enorme seducció. Peces dignes d’un gran
artista.
No succeeix el mateix en el seu treball pictòric. Més adotzenat,
edulcorat, massa decoratiu en ocasions i
confós en el general. Sols les peces del final de la sala mereixen una clara atenció.,
especialment el díptic central, rítmic,
gestual, simfònic diria jo, alliberat del garbuix generalitzat del treball de
Poch, respira amb tota amplitud i genera vibracions d’obra important, llàstima
que en comptes de deixar-lo presidir en solitud, va acompanyat de dues peces de
caire escultòric, absolutament eliminables, i d’un parell de peces que
destorben el seu domini, per més que siguin les altres obres pictòriques
defensables de l’exposició.
Resumint una bona i interessant exposició, amb evidents errors
de muntatge que la perjudiquen ostensiblement, en la que recomano incidir molt
en l’apartat ceràmic, d’alt nivell, i obviar el pictòric excepte en el díptic
final, amb el que segur que un sortirà
amb un gran regust de boca del Monjo.
Però és clar això és el que jo penso i sento, però l’autor
no coincideix amb el meu pensament, ans pensa el contrari. En les seves mans
està el futur i seva és la decisió. I no sabeu com em plauria que encertés de ple.
Ps. La presentació de l’exposició va estar presidida per l’alcalde
de Vilassar i crec que president del Consell Comarcal , en ella va lloar, com
no, el valor de l’art i de la cultura i
de la seva importància en el progrés dels pobles. La llàstima és que a tant
sols 50 metres de la porta del Museu Monjo hi ha una gràcil escultura del propi
Monjo que ha sofert el vandàlic atac dels llacistes , que han “vestit” la
figura amb un seguit de bosses de color groc , en un atemptat cultural
lamentable , demostratiu d’un cert tarannà irrespectuós en el cultural que
darrerament s’està escampant . Per progressar el primer que cal és el respecte.
Esperem doncs que en ben poc la figura de Monjo quedi ben aviat alliberada d’uns
afegitons que la malmeten i empresonen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada