CURSOS

Fa uns quants anys en arribar aquesta època la ciutat s’omplia de cartells anunciant la realització de cursos d’iniciació o aprofundiment  de la creació artística. Com entreteniment juvenil, per passar l’estona en la jubilació, o el l’intent de millora d’una afecció incipient, els alumnes responien a l’oferta feta per creadors de tota mena , professionals o afeccionats , experts o aprenents que haurien d’anar encara a l’escola quan es posicionaven ja com a ”mestres”, amb una elecció feta essencialment segons el feeeling que hi hagués amb l’estètica creativa del autor/professor i sense cap mena de reflexió envers les seves qualitats pedagògiques i menys encara en el programa didàctic que desenvolupava per ensenyar a l’aprenent d’artista .

Aquest fet provocava una dictadura estètica  que generava que l’alumnat en realitat acabava essent una mala còpia del artista/mestre ja que coincidien les intencions plàstiques estètiques tant d’alumnes com professors.

Això comportava fets tan curiosos com que passejant pel Sant Lluc hom podia saber quin era el mestre de cada creador afeccionat i fer separació exacta entre els alumnes de Duran, Alís, Capitani, Caamaño , amb la única excepció dels que tenien com a  mentor Pepe Novellas  amb una direccionalitat magisterial oberta , amb el punt de mira de l’alumne i no pas en la mimètica del professor.

Ara això ha passat a la història , entre les extraescolars, una major facilitat per acudir a ensenyaments reglats,  l’oferta s’ha reduït  enormement i sols sobreviuen aquelles amb cara i ulls i una pòsit de serietat, encara que es manté el criteri del feeling estètic amb el mestre en el que pertoca a l’elecció definitiva.

Ara tot ha canviat. Els anuncis no estan en l’aprenentatge tècnic i creatiu i si en el conceptual. ”Repensar-se com artista”, “Desenvolupament creatiu” , “l’ofici de pintor”, i així mil conceptes empírics més en la substitució de la dictadura de l’estètica per la més perillosa dictadura “del concepte”. No importa el resultat, el que importa és el pensament que les genera, en el que implica la coacció a la llibertat personal i creativa de l’autor.

Però ja ho sabem, la pintura , la plàstica ha mort, o això diuen els nous gurus de l’art , ho diuen i ho imposen en espais tan fonamentals com Belles Arts en el que la tirania exercida per fracassats/ assades artistes intenten anihilar els numantins  resilients de la droga de la pintura, el pinzell, i els mil i un instruments, les formes i els colors. L’ànima personal contra la monotonia del concepte, sempre teledirigit en contra de la individualitat del creadors. Ja sabem que en una guerra els franc tiradors sons empre els més perillosos per el d’imprevisibles , front a la massa amorfa sempre dirigible i modelable al gust del poder, sigui el que sigui, el comercial o l’intel·lectual del moment.

Arnau Puig , aquest monstre intel·lectual , teòric en si mateix i en essència, però alhora embogit per els sentiments que li genera la pintura, escriu en el seu impagable llibre “Escrits. Escrits d’estètica. Filosofies”, i en el seu escrit “la teoria i la pràctica de l’Art”:

”Les formes molt personals , subjectives,del llenguatge sensible, la pràctica de l’art no amaguen cap teoria ni, per tant, molt menys la neguen, sino que la posen de manifest com en qualsevol altre llenguatge..”

“Perquè ambdós aspectes siguin  clars i no hi hagi  una confusió d’àmbits, de dominis d’acció , l’home ha elaborat dos conceptes aparentment sinònims: idea i la imatge. La idea és la imatge de la teoria; la imatge és la idea de la praxi”.

És justament en aquesta dicotomia essencial per on ha de raure la creació de l’artista, aquella que justament han de despertar aquells que ahir i avui s’anuncien com a mestres per crear i educar nous artistes.

(la fotografia que il·lustra el post és d'una obre de Miquel Arnau)