MÉS EXPOSICIONS

TERRA ET AQUA

Lídia Tur és un d’aquells casos en que un es pot fer la pregunta, l’artista neix o es fa?. Filla d’artista , neboda d’artista ha estat envoltada d’art d’ençà el seu naixement. El seu pare , el desaparegut Rodolf Tur , la va incitar a ella i als seus germans a pintar d ben petits i es va afartar de guanyar uns concursos de pintura juvenil que organitzava el diari “El Correo Catalán” . Òbviament però , la seva vida artística no ha estat ni d’un bon tros fàcil.

Lídia Tur ha tingut de sempre coneixements plàstics ben afermats , però també a vegades li ha mancat saber trobar el camí adequat per expressar-los. Les seves exposicions eren divergents. A voltes captivava amb un escenari d’enorme sensibilitat on desenvolupava acuradament el seu ideari , en altres en canvi la cosa s’enfonsava sense saber-ne exactament la causa. Quedava clar que mancava aquell punt d’inflexió que donés credibilitat al seu fer , i penso que l’acaba d’aconseguir amb aquesta “Terra et aqua” que presenta en aquests dies i en el Museu del Càntir, i que un va tenir el plaer de presentar el passar dissabte.

En l’apartat “Terra” ens presenta una veritable antologia dels seus darrers temps. Treballs molt considerats en l’apartat tècnic on els tons terrosos ens apropen a una mirada renaixentista a la que ajuden icones i geometrismes , entrelligats per rèptils i insectes diversos. Una mirada interior en una certa poètica decadent i en part desencisada, però el suficient seductora com per convidar a la reflexió.

Però si “terra” és el passat , “Aqua” és el present i el futur. Mantenint la mateixa raó intimista , la poètica canvia de dalt a baix. Uns nous cromatismes , una textura més bigarrada que trenca la pulcritud anterior , presentant especialment un esperit molt més alegre i esperançat , convida a elevar l’ànim encara que sigui en aquesta capbussada per els mars interiors.

No he de negar que anteriors exposicions de la Lídia m’havien deixat molt fred. Ara aquesta em retorna tota la confiança ja que l’entenc com un pas sense marxa enrera, i amb una bona perspectiva de futur, fet que com no, m’emplena de satisfacció.

Lídia Tur. Terra et Aqua.
Museu del Càntir de l’1 al 30 de març de 2008-03-05


ELISSA MENGUAL

El primer record que tinc de l’Elissa Mengual és de fa quasi trenta anys. Llavors era una joveníssima ceramista que de la mà de Terrii va fer una magnífica exposició al Museu de Mataró.

D’ençà aquells temps els nostres contactes han estat ben esporàdics. Ara , retornada a Mataró em comunica que presenta una mostra a l’Espai d’arts i lletres de la Societat Cultural St. Jaume de Premià de Dalt. La tarja i el títol de la mostra , “Camins de papers i música “ son elements prou seductors com per fer-ne visita amb resultats finals excel·lents.

Sempre que havia visitat una mostra d’Elissa Mengual havia constatat unes característiques permanents com ho són un acurat treball tècnic , una sensibilitat exquisida , una elegància capaç de traspuar una poètica acaronadora i una capacitat de comunicar sensacions i emocions fora de mides. Ara , en aquesta la seva nova aparició, aquests elements es mantenen i podríem dir s’accentuem amb l’ajut de l’entorn expositiu que sembla escollit com anell al dit per aquesta mostra.

Mengual ens ofereix ara un variat conjunt de pintures i escultures fetes amb paper , acolorit amb pigments naturals , i amb tota mena d’elements naturals, - cotó, gespa , elements vegetals ... -, manipulant-los per aconseguir pintures de caire abstractiu i escultures de clares referències formals , en especial de caire floral , de gran impacte visual i bellesa , alhora que gaudeixen d’aquelles característiques generals de les que abans parlàvem.

Si a més afegim la seva especialitat capacitat per el muntatge de l’espai , per aconseguir un ambient comunicatiu , tot es junta per fer de la mostra una bona exposició , d’agradable visita i de la que un surt amb ambient asserenat i amb una bona dosis de pau espiritual.

Una exposició que recomano i que pot ser un magnífic indret per passar-hi en el proper dia de reflexió que ens espera. Segur que la reflexió en serà profitosa.

Elissa Mengual . “Camins de paper i música...”
Espai d’art Societat St. Jaume. Premià de Dalt.
De l’1 al 16 de març , de divendres a diumenge ( de 11 a 14, de 17 a 20 h)

( Fotografies cedides per Anna Caballero)

SENY I RAUXA

Divendres al vespre la Galeria Lolet Comes es va omplir de gom a gom per a la inauguració de l’exposició de Pep Suari i Josep M.Gomis , que vaig tenir tot el plaer en presentar.
Suari i Gomis semblen l’estranya parella. Encara que de la mateixa edat i havent compartit estudis de batxillerat i beceroles artístiques amb Pau Mañé , el seu caminar no ha tingut res en comú.
Suari ben aviat es va decidir per la professionalitat . El seu pas per l’escola de Torrents Lladó el va portar a una pintura que mantenint un eix figuratiu avançat donava prou espais a noves experiències en un entorn àgil i modern d’un expressionisme pictòric de base figurativa.

El seu caminar , ampla i a voltes disbauxat ,l ‘ha portat a exposar a llocs tan diversos com Alemanya , Japó o els EEUU , mantenint aquesta diversitat de conceptes en la que tant a gust es troba.

Una diversitat que es fa palesa en aquesta exposició. Per un costat ens trobem amb paisatges , força d’ells aquarel·lats , en els que es mou en tot el ventall , algunes vegades fregant un to populista i carrincló , i en altres avançant per una llibertat gestual d’un alt atractiu. Per un altra ens trobem davant petites notes esgarrapades que mostren una habilitat i capacitat de recursos més que estimable, indicativa d’un sentit general de pintura lúdica que s’apropa al camp gestual a lo Perico Pastor, que tan be domina.

Però el millor està en tres obres , com la que presentem a la imatge. Unes obres intenses ja sigui en la mirada exterior com en l’interior. Destrament traçades , presenten el to de neguit precís per provocar curiositat i reflexió. El dubte que provoca l’estat i la situació del protagonista és un excel·lent reclam per arrodonir una exposició a voltes massa dispersa i que se salva essencialment per aquestes tres peces ben indicatives del fer de Suari.

Josep Mª Gomis és l’altra cara de la moneda. Encara que esculpeix diríem que “ de sempre” és aquesta la primera vegada que ha gosat de fer-ne mostra pública , fora de les puntual presències en col·lectives com per ex. el Sant Lluc.

Gomis és un bon escultor figuratiu. Domina la tècnica , sap marcar els temps i principalment intenta conjugar la figuració amb el realisme per arrodonir uns treballs que intenten sempre , - i generalment aconsegueixen – tenir en la semblança el seu principal actiu.

Una figura de dona en una butaca encapçala amb bon nivell la mostra que com en el cas de Suari , navega després amb alts i baixos , però mantenint un to acceptable. Un to en el que potser falta un xic d’intensitat expressiva. La preocupació per la tècnica i per el concepte de la figuració en sí, fa que a voltes els resultats siguin atractius però massa distants , massa freds.

Una aproximació més tàctil , més sensual en un dir , elevaria el ritme que té en algunes peces simplement vidriades , en que el joc de volums denota un esperit de llibertat en el que s’hauria de moure més l’autor , massa vegades encotillat en la seva estricta figuració que denota el seu bon nivell d’escultor , però que limita la seva capacitat d’artista.

Josep M. Gomis i Pep Suari.
Galeria Lolet Comas , del 29 de febrer al 29 de març de 2008


ROMÀNIC

El viatjar en transport públic et permet conèixer a gent que mai coneixeries en altres condicions. Una casualitat va fer que el passat divendres descobrís que un dels habituals companys de viatge matutí era un gran afeccionat , - i quin afeccionat -, de l’art romànic.
Vàrem parlar una mica , ell amb la força de l’apassionat , i un amb la mirada del coneixedor curiós però sabent que no és ni de bon tros la meva especialitat. Avui m’ha sorprès obsequiant-me amb una magnífica revista de títol “Románico” que edita l’associació “Amigos del románico” formada per gent de tota Espanya i de la que ell n’és membre de la Junta Directiva.
És una revista magnífica ,molt ben editada , d’agradable mirada i lectura , amb articles especialitzats molt atractius tant per la seva varietat com en la seva didàctica. En aquest nombre n’hi ha un del nostre protagonista amb un estudi sobre “Les llanternes dels morts”, amb dedicació a la zona francesa amb centre a l’”Haute-Vienne”. Un article que demostra la saviesa del fins fa poc , mig conegut acompanyant.

Xavier Bravo és el seu nom , un nom que caldria tenir en compte quan parlem de romànic en les nostres contrades. Un altra nom dels molts desconeguts que la ciutat be hauria “d’explotar” en aquesta vida cultural tantes vegades tancada i enroscada sobre el mateix i ja avorrit melic.

PS.- Si sou curiosos amb el Romànic , aquesta associació té un weeb molt acurat que paga la pena visitar ( http://www.amigosdelromanico.org/ ). D’entre la molta diversitat de temes , he trobat una visita a les esglésies romàniques de Mongat i de Sant Pol.
He manllevat una fotografia de l’església de Sant Martí al Mongat , un tresor romànic que n’és ben desconegut per els propis maresmencs.
Una associació , aquesta de amigos del románico a la que cal felicitar de tot cor.

PRESENTACIONS



Com si de campanya electoral es tractés en aquests dies he realitzat tres presentacions d‘exposicions i una que es va quedar en camí degut a coincidir en horari. Tenint en compte que un està en any sabàtic en això de la crítica no deixa de ser satisfactori que es recordin d’un per aquests actes.

Per començar, el passat dijous vaig tenir el plaer de presentar la mostra que Raúl Capitani presenta al Capgròs . És aquesta una exposició especial , ja que malgrat la limitació que imprimeix l’espai , és en certa manera un petit homenatge als seus trenta anys de vida artística a Mataró. Trenta anys en la que ha mostrat de manera ben intensa tant la seva vàlua creativa com la seva capacitat didàctica.

Recordo perfectament la seva primera exposició a la sala Fuset , que era un magnífic casalot que es trobava ben a prop de Sta Maria. La seva exposició va ser un compendi d’alguns gravats , entre ells una mítica “Coca de Mataró” , un recull d’aquarel·les amb les que ja s’acostava als poetes espanyols, i finalment un seguit de pintures de caire social , com li pertocava per la seva encara recent presència al país amb tota la càrrega que significava aquell exili recent estrenat.

Ha passat trenta anys , i amb una rara fidelitat , Capitani segueix entestat en aquells pilars fonamentals. En primer lloc amb el gravat , la seva veritable passió. Raúl segueix cercant noves maneres , intentant mixtures quasi impossibles , per mantenir viva aquesta tècnica que li permet , potser com cap, expressar amb tota intensitat les seves necessitats interiors.

Però Capitani segueix en el diàleg permanent amb els grans poetes. Les seves carpetes al voltant de certs poemes tenen continuació amb els detalls d’obres exquisides en les que l’especial plàstica recarregada en personatges i històries li permet a Capitani fer-ne especial lectura.

La pintura , finalment , és el camp en que li surt més intensa la càrrega social que sempre ha volgut impregnar als seus treballs. Conscient del paper d’agitador que ha de tenir tot creador , explicita en els seus treballs les realitats i misèries d’una societat que no acaba d’assolir aquell sentit de justícia col·lectiva que ell tan reivindica.

Tres conceptes que es mantenen en aquesta exposició. Una mostra que alhora és la realitat del present, però serveix de mirada emotiva al passat i de esperançador cop d’ull al futur.
Per la seva pintura , per la seva capacitat d’ensenyar i no tan sols tècnicament , i per mantenir-se fidel a un ideari personal i artístic be val acostar-se com personal homenatge a veure aquesta exposició que de manera modesta però emotiva , ens recorda els trenta anys de la seva presència viva en la societat , l’art i la cultura de la nostra ciutat.

PS.- En aquesta ocasió vull celebrar la presència de l’alcalde Baron en l’acte inaugural. És de tots sabut que ell ja acostuma a visitar exposicions i acudeix a diverses inauguracions. Però la seva presència , no oficial, més d’amic que no pas d’alcalde ho fa encara més lloable i va donar la importància institucional que sens dubte l’exposició mereixia. Gràcies.

MANIFEST

Algú s’ha sorprès que hagi signat un manifest d’un grup d’artistes en recolzament a José Luis Rodríguez Zapatero i a Manuel Mas.
Mai he amagat la meva simpatia crítica pel PSC , i que el meu vot ha estat sempre socialista, com serà aquest cop. Crec que és el millor per Catalunya malgrat la nul·la devoció que tinc per la que n’és la cap de llista. És així i de tal manera que la meva signatura apareix en el manifest ja que els observadors hauran pogut observar que els noms recolzats son ZP i Mas. A bon entenedor...

Per cert , veig que malgrat em fan constantment la pirula en el tema cultural i artístic , la gent del PSC em deu tenir en bona consideració ja que em situen en lloc de privilegi en això dels manifests. En el butlletí de notícies que de manera bisetmanal arriba a la gent del PSC el meu nom encapçala el comentari , llàstima que una vegada més vagin errats . Soc Pascual , amb “c” i no amb “q”. De seu beneïda enyorança del gran Pasqual Maragall.

Jubilats i emèrits

Acaba de morir Josep Palau i Fabre.

A Madrid, sota direcció i dramatúrgia d'Hermann Bonnín, té lloc, fins al 23 de març, al Teatro Español, que dirigeix Mario Gas, la representació de Don Juan, príncipe de las tinieblas. I, a més, una exposició (c. O'Donnell, 10), amb el títol Josep Palau i Fabre, el Alquimista, així com un cicle de conferències a la Fundació Blanquerna, que ja van posar en marxa Julià Guillamon, David Castillo i Perejaume, entre d'altres, amb lectura de poemes a càrrec de Montserrat Carulla. Aquesta setmana, nou col·loqui, amb la presència de Vicenç Altaió o d'Àlex Broch, i lectura de poemes a càrrec de Gemma Reguant. Ens havien dit que ell, l'amic d'Artaud, Octavio Paz i Picasso, potser seria present en un dels darrers actes. Un escriptoràs autoexiliat, a Barcelona i a París, nonagenari, de qui el pare havia imprès a la Pal·las A.G., el 1972, per encàrrec de Proa, Poemes de l'Alquimista, ocupa, ni que sigui massa tard, un lloc entre una generació de lectors molt més joves.

¿Què hauria passat si algú hagués volgut jubilar-lo als 65 anys? Penso en personatges com Avel·lí Artís-Gener, Tísner, o Agustí Bartra, o Anna Murià, entre els que ja no hi són, d'una obra tan sòlida en temps de jubilació sembla que obligatòria. I penso en els molts que són entre nosaltres, a la ratlla dels 80, tan indispensables com ara Josep M. Castellet, Josep M. Ainaud, Antoni Tàpies, Montserrat Abelló o Josep Benet. ¿Qui es creu amb dret i amb legitimitat per jubilar-los?

¿O d'altres de més joves, i tan actius com Paco Rodon, l'ànima del Museu Enric Monjo de Vilassar de Mar i director d'una de les millors revistes de cultura dels Països Catalans, com és zerovuittresquaranta?

¿Que potser no seria hora de jubilar els jubiladors, si no entenen -els ajuda la figura universitària de l'emèrit- qui para dia a dia la taula de la subsistència cultural a casa nostra?

Manllevo títol i article a l’Ignasi Riera. Està publicat avui mateix a l’Avui . Ho faig ja que parla de dos noms ben propers Palau i Fabre i Paco Rodon , prohoms de la cultura dels que hem pogut gaudir en un cas ( Palau) i esperem encara gaudir molt en l’altra ( Paco Rodon ) en la nostra comarca.

De Palau ja en vaig dir la meva fa uns dies. Sortosament veig un sentiment generalitzat en el mon de la cultura de reconeixement unànime al seu paper cultural , però em preocupa que aquest sentiment sembla ara haver-se enganxat també als polítics. Dic això ja que he estat un seguidor fidel de les exposicions de la Fundació Palau ( totes elles magnífiques) i he sovintejat actes i inauguracions. He de dir que excepte els alcaldes de Caldetes i J.Rangel , l’actual delegat del Govern i home que va fer possible l’arribada de Palau a la població, mai he coincidit amb cap altre polític de les contrades. Com igualment han estat els casos de coincidència amb artistes de ciutat i comarca.

Ara sembla que tothom era “palauista”, ja m’agrada , potser així les activitats de la Fundació tindran un més gran ressò i la presència dels artistes no els obligarà a dissimular quan es parlava d’unes exposicions i una fundació que mai no havien arribat a trepitjar. I en el mateix del mateix en el cas dels polítics.

El cas Paco Rodon és també sagnant. Tot , absolutament tot el mon de la cultura sap el paper cultural que en Paco ha fet a Vilassar convertint-la en espai de referència per a la resta del país, en aquests vint anys d’activitat i agitació cultural des de la seu del Monjo. Ara mitjançant una vulgar i burocràtica carta signada per l’Alcalde de la població, se l’obliga a la jubilació el proper dia 31 de març.

Deixant de costat la resolució de la reclamació a tal ordre que ha fet en Paco a fi de mantenir el seu status i el seu drets , crec que tots aquells que sabem i hem pogut gaudir de les excel·lències culturals que ha anat preparant mes a mes en el seu casalot del Camí Ral , hem d’alçar la veu per protestar davant el govern municipal de Vilassar de Mar ( de CiU) per aconseguir que no s’apagui el fet cultural que emana de la seva tasca.

No és aquesta la primera vegada que el treball de Paco perilla, i sempre degut a les pressions de CiU , que va llençar ordre de caça i captura degut a que en el Museu es presentà el llibre polèmic escrit contra la figura del polític Sánchez Llibre. Manava llavors l’alcalde Cirera i era regidora de Cultura , Núria Pera , després responsable del Consorci de Normalització Lingüística del Maresme. Encara riem en Paco i jo quan recordem un article que em va demanar pel “zerotres...” que acabava dient “... ens han remenat les cireres i ens volen tocar la pera. “ .

Una tasca com la de Paco Rodon no pot anar en orris per una alcaldada en forma i manera de bretolada anticultural. Potser és que la gent de CiU tan amant de la cultura popular , sabent abastament que ens de Vilassar son penja ases , exigint el seu lloc de protagonistes en la cultura del país han agafat el paper d’ases , i el cert és que el porten amb tot honor i consideració.

ALBERT ALÍS

No deixa de ser curiós que els dos companys que m’han acompanyat en l’aventura de Proposta Mataró. Fons d’Art, inaugurin exposició en dos dies consecutius. En Josep Mª Codina ho feia dijous a l’Ateneu Caixa Laietana , exposició de la que en parlava en el post d’ahir , i l’Albert Alís ho feia el divendres a la prestigiosa galeria Anquins de Reus. Dues exposicions paral·leles amb més semblances de les que sembla.

Certament no he pogut visitar encara la mostra de l’Albert , però si he pogut veure forces de les peces que presenta en la petita delícia que sempre és veure el treball d’un artista en el seu taller , i moltes vegades tan sols embastat, podent intuir quin serà el seu caminar. A més la galeria disposa d’un acurat weeb ( http://www.anquins.com/ ) en el que es poden veure , amb fotografies de mida més que acceptable, totes les obres presentades ( exposicions – exposició actual , engrandir qualsevol obra i jugar amb les fletxes ) .

L’Albert està també en un moment pletòric . Les seves obres cada vegada es despullen més de l’accessori per romandre tan sols amb l’essència , en l’eix , en aquell detall apuntat i convertit en pedra capitular.

Cada vegada més , i malgrat la referència , fuig del reconeixible per cercar l’emoció que traspua l’indret i ens parla, no de llocs , espais , ciutats..., ens parla d’emocions , ambients , esperits. Sense voler ens parla amb art del color que transmeten les ciutats sense haver de caure en inútils elucubracions que alguns consideren contemporànies ( pobrets).

I en aquest caminar apareix un lligam amb la mostra de Codina. Mentre aquest sembla començar a fugir d’ell i a obrir-se al color, Alís cada vegada sembla endinsar-se més en la seva recerca , en aquest intent del caminar envers el buit del no res , en l’eliminació total de l’anècdota.

Alís i Codina, dos camins paral·lels en la recerca , en l’amor per l’ofici en el desig d’expressar sensacions i emocions , un en base a sí mateix , l’altre pels imputs que rep de l’exterior. Un en la figuració, l’altra en l’abstracció .
Dos camins de costat que ves a saber si un dia coincidiran.

EL DEBAT

Vaig ser un més dels milers que vaig veure l’esperat debat Zapatero vs Rajoy , i a bon segur soc també un dels milers de persones que en van sortir del tot decebuts.

El debat d’ahir va ser un bi - monòleg en que es va estar més pendent del “retrovisor” ( magnífica aquesta comparança periodística) que no pas de presentar propostes . Encotillat per un ritme marcat pels aparells del partit que el convertien en injugable , el match, guanyat això sí per Zapatero , va ser tediós , vulgar i crec que no va servir per convèncer a ningú ni dels indecisos ni de la part contraria.

Caldria que canvies molt la segona part . Caldria una millor llibertat d’acció ja que si no millor que cada primera intervenció temàtica vagi amb CD i fent play-back , així no hi haurà problema de temps i bo serà acabar amb la ridiculesa de cronometradors de bàsquet . I en la resta propostes, cos a cos, i que guanyi el millor , que evidentment és Zapatero.

Però hi veig massa por , necessitat d’estar tot programat , que ningú surti del guió no fos cas... Així, d’aquesta manera , poc s’incentiva a participar. La gran devallada de la participació precisa d’una actitud viva , en la que els ciutadans vegin que es compte amb ells i tenen dret a prendre part en la pressa de decisions.

Debats com el d’ahir sols satisfan als fanàtics i desencisen a la ciutadania. I vistes com estan les coses , potser aquesta aposta és un error de càlcul que pot petar a tot aquell que precisi de la participació per seguir viu.

CHACÓN

No vaig anar al míting de Chacón , però no cal patir , votaré PSOE.
I dic PSOE , ja que cada vegada és més evident el que els catalans del PSC sabíem, que no ens presentem a aquestes eleccions.

Aquests dies ho explicitaven molt bé alguns periodistes. Algú ha sentit a la Chacón parlar de grup parlamentari propi del PSC?. O de les balances fiscals?, O d’una posició fiscal propera al concert del País Basc?. O del traspàs de competències en Renfe , Aeroport de Barcelona , Port i demés. O del quart cinturó, la MAT , les seleccions nacionals catalanes ,....

Tot això és del que voldria sentir parlar en un míting del PSC. Per sentir parlar de Zapatero i Rajoy ja en tinc prou amb els debats personals, en els que de moment el nom de Catalunya , no ha quedat ben galdós precisament.

Per escoltar a Chacón parlant de “generals” ja la vaig sentir en aquell lamentable discurs de les municipals a la buida sala del Casal.
Però a més no hi he anat per diverses coses:

Per la patètica campanya d’emprenyadors SMS que volien jugar a detectius. Ara et dic qui ve, però no quan ni a on . Ara et dic hora però no dia. Ara hora i dia però no lloc. En resum per acomiadar al cap de premsa responsable.

Per usar un poliesportiu un diumenge al matí. A Mataró de poliesportius n’anem mancats, encara que anem per bon camí. El diumenge al matí és un dia de plena activitat. Impedir l’activitat esportiva i obligar a un bon nombre de canvis ( algun d’ells patit de ben a prop) es de molt poca vergonya .

Els hoolligans parlen de 700 persones , és a dir quatre centes a bon comptar. Que no hi caben al Monumental?. Cal fotre a un bon grapat d’esportistes joves i de base per un miting partidista?. En raó a que?. És aquesta la política d’esports del PSOE per la propera legislatura?.
Crec que els responsables haurien de disculpar-se als que han petit la malifeta.

(Per cert qualsevol dia de l’any entrar amb calçat normal al Millán és provocar esgarips que s’escolten a Burriac. Per quina raó , sí es va permetre accedir a la pista amb calçat normal?.)
Detalls que fan mal, molt mal, i que tiren enrera tota la tasca per intentar convèncer a una adolescent que cal anar a votar. Després del que li ha passat aquesta setmana la seva abstenció és absolutament justificable.

Igualment dues consideracions més. La primera , oblidar-se del “copiar y pegar”. Parlar d’un aparcament en un solar al costat del Mossos quan fa ja un any que s’està construint vivendes de Protecció oficial ( van pel pis 5) , és un error que cal esmenar, per no caure en la crítica del poc que coneixem els barris.
L’altra la disposició de la gent al voltant de l’empostissat. Després alguns es queixen si els qualifiquen de “palmeros”.

Amb tot això , es ben perdonable l'absència. O no?

Malgrat tot. Cal votar PSOE. És fonamental per la "bona" salut d'aquesta , la nostra nació.

JOSEP Mª CODINA. SORTINT DEL BLANC

En Josep Mª Codina ens presenta una magnífica exposició a l’Ateneu. Una exposició de les que marca fita , dit d’altra manera , fins ara en Josep Mª Codina era un bon pintor però ara forma part ja de l’élite dels artistes de la ciutat.

Aquells que hem tingut la sort de conèixer dia a dia el treball de Codina , que hem pogut seguir la seva trajectòria i hem vist el seu caminar artístic , teníem in mente aquesta exposició , una mostra rodona, palpitant , enormement viscuda i que crea en l’espectador un sentiment participatiu de sensacions que sols aconsegueixen els grans artistes.

Una exposició de “blancs” però fugint dels mateixos . mantenint així la seva tradició en les exposicions mataronines, ja que en totes elles sembla encetar un nou camí en el que apareixen noves qüestions, noves estètiques , noves plàstiques , noves ambicions.

Una exposició que mereix un ampla examen. Per això publico avui un text inèdit que havia de servir per el catàleg de l’exposició que celebrà en el País Basc, en la passada tardor i que per raons alienes a n’en Josep Mª i a mi es quedà fora del mateix. Fa tan poc , i l’obra es tan parella que crec que serveix perfectament per analitzar el treball de Codina , un artista que assoleix ara la seva plenitud.

OROGRAFÍA PERSONAL

“ Frente a un mundo impalpable
de aire y luz, alzo mi cuerpo
fenómeno que me muestra
hecho visible el misterio.”

La clara soledad
Gabriel Celaya

Josep Mª Codina tiene una mirada firme y clara que parece acentuarse cuando se acerca, pincel en mano, a depositar la dosis adecuada de pigmento en la tela. Aquella que ha perdido su blanca virginidad en una imprimación lenta y pausada con la que conseguir un blanco vivido, es decir lleno de tonalidades rosáceas ,azuladas, ligeramente parduzcas o amarillentas, establecida con mimo en una base plana de la que cual , si procede y a modo de encáustica , recuperará color y volumen según convenga a su proyecto.

El artista deposita su carga y tras dar un paso atrás, con mimo casi cual caricia, apuntala su intensidad mientras busca en el lumínico estudio el adecuado grafito con que completar la acción, a la que quizás ayude a posteriori un espolvoreado capaz de generar aquel halo brumoso, que contrastará con aquella capa cérea del ángulo superior y hará que....

No se puede comprender el trabajo de Josep Mª Codina sin entender su entramado profundo en el conocimiento y amor del oficio de pintor, como elemento esencial para sustentar en él toda su carga artística. Josep Mª Codina es un renacentista actual. Para él el oficio es medio pero también fin. Sin él no podría establecer adecuadamente su intención comunicativa.

Cree que el elemento artístico industrial es materia inerte, adocenada, vulgar, que solo puede volver a la vida tras el procedimiento vital y personal del creador. De ahí una telas trabajadas para no ser únicamente sustento pictórico y sí formar parte de la propia obra. Estos papeles, escogidos tras minucioso estudio o producto de personal fabricación manual, en el deseo de poder conseguir un óptimo de prestaciones que permita asegurar que toda la carga vital que expresa en sus trabajos llegue con la exacta y justa intensidad al espectador. Pinceles, pigmentos, tonos y tonalidades, sombras y claridades, color personal en suma. Y a su vez, gesto, pincelada, grosor, cera, grafito. Densidad e intensidades, ritmos y cadencias.

Todo lo antedicho es imprescindible en el artista para poder establecer las variables adecuadas en cada obra y ordenar las coordenadas móviles de los tres elementos fijos en los que se establece toda su creación: El hombre, la vida, el tiempo.

Por ello enfrentarse a la obra de Josep Mª Codina es recorrer junto a él sus personales e íntimas reflexiones alrededor de las tres preguntas míticas de la existencia: ¿Quiénes somos? , ¿De dónde venimos?, “¿Adónde vamos?. Lo hace de manera tan críptica y personal que a veces parece que no va a dar ninguna pista para penetrar en el entramado vital de su pintura, pero su enorme sensibilidad nos abre resquicio para penetrar en su interior, y poder observar las similitudes con cualquiera de nosotros.

En sus trabajos Codina expresa sus miedos y temores. Lo hace con un evidente respeto de modo que le cuesta explicitarlos plásticamente. Se sirve de este juego al engaño con su apuesta de esencia abstracta, en la que aparecen elementos figurativos claramente reconocibles. Así el autor va desnudándose en su capacidad de saberse débil, para sentirse arropado en la globalidad del conjunto que está en su misma situación.

El paso de la vida y el paso del tiempo. Elementos en apariencia paralelos que sin embargo a veces desincronizan su ritmo, alterando el equilibrio vital. La vida es siempre tiempo, pero a veces el tiempo no conlleva verdadera vida, en el sentido más estricto e íntimo de la palabra.
De aquí este cuerpo siempre presente, en la realidad o en la latencia. Este repasar sin pausa la piel en un escaneo sin fin. La piel, elemento que une y a la vez separa. Rudo y duro, pero de una enorme fragilidad. Elemento textural que en su relieve marca y diagnostica el paso del tiempo, hecho evidencia en una señalética personal, que nos identifica en sus detalles, dándonos aviso del ayer y siendo presagio del mañana, olvidando el presente que como casi todos sabemos, en realidad no existe.

Así las obras de Josep Mª Codina parecen ser reflejo de una orografía personal. Con sus valles y montañas, sus surcos y laderas. Planicies extensas convertidas en inmensos espacios de placer, y a su lado recodos en los que se hacen evidentes los restos de la batalla, con el interrogante añadido de no saber quien ha sido el vencedor y el vencido.
Lucha y victoria. Derrota pero sin resquemor. Incisiones y suturas. Pasado al que no se debe mirar y futuro que se antoja esperanzado a través de estas notas de color que cada vez van ganando terreno, obteniendo no solo más espacio y sí más protagonismo en el ritmo vital de la obra.

De nuevo el hombre, la vida, el tiempo. Y el arte que todo lo preside y lo hace evidente. Como en este surco húmedo y generoso que domina en algunos de sus trabajos. Un surco que parece creado por el caminar de una lágrima. ¿De alegría, de tristeza, de dolor... ?.

Para averiguarlo, solo hay un camino. Seguir el que magnetiza Gabriel Celaya. Alzar nuestro cuerpo para que se nos muestre, hecho visible el misterio. El nuestro y el de todos, el que intenta discernir Josep Mª Codina en la permanente búsqueda plástica e interior de su propia orografía personal.

(escrit fet a Mataró, en el setembre de 2007)


PS.- Magnífic l’editorial de capgros.com. I valgui amb ell una resposta a la pregunta del Sr. Baron del per què la poca presència de Codina i altres importants artistes mataronins a la ciutat.
Si vol resposta tan sols li cal mirar al costat , i veure l’actuació excluient d’un PMC sectari i partidista que ha renegat de tots aquells artistes que no han mantingut una postura artística , per ells definida com a “contemporania” (?).
Sigui coherent i reconegui que malgrat el seu recolzament personal, els artistes mataronins estan essencialment vetats en les seves possibilitats expositives. I bona part és culpa seva. Per un costat per la renuncia del seu partit a dirigir cultura , per l’altra per no fer una politica de govern que fos igualatoria estilísticament parlant i que tingués en la qualitat el raser del seu límit.

RECOBREM LA VEU

Han estat tres setmanes d’afonia escrita voluntària. Ha estat un silenci volgut en el pensament que així calia per aconseguir la fita. Tinc molt clar que acostumo més a ser esclau de les meves paraules que dels meus silencis , encara que d’aquests n’hi ha molts més del que es pugui pensar. No fa pas molt que un polític local em deia que llàstima que no m’agradés l’estil florentí , essent cert que no m’agrada per el de joc de l’engany que comporta. Acostumat a caminar amb cara descoberta em costa aquest tipus d’una certa deslleialtat. Soc en canvi absolutament pactista. No em costa res arribar a acords, això sí, amb les cartes damunt la taula i tenint tots molt clar quina és la veritat i a que renunciem els de la partida. I quan tinc clar que tinc raó, pactaré però demananant el reconeixement de la mateixa.

Vagi aquesta prèvia al fet de l’establiment d’una nova dinàmica en la possibilitat de que sigui realitat Proposta Mataró. Fons d’Art. Tots els afeccionats saben el que ha passat en aquests dies. La posta en marxa del projecte fet de manera unilateral per part del regidor de Cultura va encendre la capsa dels trons. Calia en la intenció de no fer morir definitivament el projecte , apaivagar el terrabastall. Ho hem fet amb silenci i cercant un pacte mitjançant una entrevista , que es va produir el passat dimarts , amb l’alcalde Baron , el regidor Penedès , els artistes Alís , Codina , i un mateix.

Va ser una entrevista tensa i cordial alhora, en la que crec que Penedès va poder copsar la realitat de l’esperit de la proposta de Fons d’Art , el que segons ells mateix va declarar , implicava per ell com un canvi de les regles del joc, mentre que per nosaltres era el manteniment del concepte en el que hem mantingut la proposta d’ençà el seu naixement.

S’ha obert dons un període de reflexió per part del PMC i estem a l’espera d’una nova proposta, en la que esperem poder-nos trobar i pactar , això sí amb serietat , ambició i desig de futur. Si no és així millor deixar-ho estar , ja que seria crear un ens mort en el seu naixement per manca de futur.

En aquesta espera estem. Cal una decisió i cal que sigui ben aviat. I seria magnífic que aquesta fos positiva.

JOSEP PALAU I FABRE

Com homenatge a Palau i Fabre he remirat el llibre “Picasso en Catalunya” , una magnífica monografia d’aquella vella col·lecció de La Polígrafa. Ha estat un record íntim al que hem afegit la lectura d’un parell de poemes.

L’arribada a Caldetes de Palau i Fabre , potser encara no fa cinc anys , ens ha apropat la seva figura. Vaig poder parlar una bona estona amb ell en un parell d’ocasions , i sempre ha caigut alguna paraula en les inauguracions a la seva Fundació , actes en els que apareixia com un veritable gentlemann , gaudint de l’art i de la companyia dels amics amb els que compartia passió artística i cultural.

La seva saviesa , recuperada en aquesta mirada propera , ens ha permès no tan sols recuperar la seva figura i la gran vàlua dels seus treballs, ans ha permès gaudir d’una Fundació Cultural amb tanta empenta , que quasi sense voler i mig d’amagatotis ha esdevingut element clau en la vida cultural de la comarca, i eix de propagació de la mateixa fora dels seus límits.

En la seva mort vagi el record i el desig de poder aprofundir en les seves capacitats i el seu callat mestratge.

EXPOSICIÓ TORRES-GARCÍA

S’han fet públiques les dades de visitants a l’exposició i aquestes son tan vergonyoses que crec que cal fer-ne reflexió pública i demanar responsabilitats a qui calgui.

1085 és la xifra oficial. Esperem que el compte estigui ben fet i no sigui la suma dels dos espais. Essent així i si restem les persones que varen multiplicar les seves visites , ens podem quedar amb uns vuit-centes visitants , essent generosos.
Per tenir una visió clara d’aquesta xifra hem de dir que l’antològica que fa uns anys va realitzar Josep Novellas va aplegar a més de deu mil visitants, que la darrera exposició d’Alís al Foment va depassar els cinc mil o que el Sant Lluc està cada temporada sobre els quatre mil.

Quan hi ha qualitat i no hi ha resposta és que les coses s’han fet malament , i en aquest cas cal dir que s’han fet molt malament. Sense publicitat , sense ressò, sense difusió comarcal , sense aposta escolar , els resultats no podien ser altres que els aconseguits.
Tenir una exposició d’altíssim nivell , com era aquesta , i no aprofitar-la és en certa manera una estafa a la ciutat i de totes totes és un malbaratament de cabdals públics.
Per tant cal exigir responsabilitats i fer-les públiques.

PS.- Mentre que l’exposició Torres-Garcia ( altíssima qualitat ) tenia una publicitat zero , la mostra d’art contemporani que s’ha inaugurat el passat divendres a Can Palauet ( qualitat discutible , però sempre molt inferior a la de Torres-García) , estava publicitada a vessar en el centre de la ciutat .
Les dades i els fets parlen per si sols.

MADRID I BARCELONA

Fa ben poc que parlàvem de les discussions que la marxa de Borja-Villel al CARS havia suscitat. El tema de la submissió cultural de Catalunya a Madrid i el fer que l’èxit català serveixi tan sols com a trampolí en la recerca capitalina, va portar força cua.



El cert però és que no hi ha color. Per capitalitat o desig , Madrid es troba artísticament parlant molt millor i més oberta que la reclosa Barcelona , que agafi el punt de mira estilístic que agafi , es queda sempre mirant-se el melic. Així ara mateix , tan sols una gran exposició emociona a la nostra capital. És ala galeria Toni Tàpies ,amb el pare Tàpies com a protagonista.



No puc negar la meva delecctació davant qualsevol treball del genial artista. Ara no és menys. Malgrat la seva disminució visual que l’obliga a pintar amb lupa ( els mataronins bé sabem el que significa amb el cas Alcoy) Tàpies segueix escrutant l’interior de l’home i el fa avinent amb les seves icones , la seva personal estètica , i principalment amb el seu llenguatge iniciàtic que aquells que ja estem avesats comencem tan sols a comprendre.


Mentre, a Madrid hi ha dos exposicions per caure de cul. Una al CARS , amb els Picassos provinents del seu Museu de Paris, el millor Museu Picasso que existeix. L’altra la mostra de Modigliani al Thyssen-Bornemisza.


De Picasso poc hi ha a dir. Malgrat ens pesi, el veritable Picasso està en el seu Museu del Marais parisien, lloc que sempre recomano ja que en ell es troba la més pura i nua raó del Picasso més artista. Ara , aprofitar els arranjaments al Museu per poder veure aquests treballs fora de la seva casa nadiua , ha estat una bona aposta del CARS que per si sola quasi obliga a una visita a la capital.


Visita que esdevé desig incontrolable si afegim el nom de Modigliani.

Per a mi com per a molts de la meva generació , Modigliani a més de ser un gran pintor va ser , mitjançant les seves obres , el gran recurs eròtic de la primera adolescència.

No fa falta ni dir com anava aquesta país allà en començar els seixanta. Les meves solucions eròtiques d’aquella primera adolescència era, fullejar d’amagat “Elle” una revista francesa que sovintejava per casa tot devorant els seus anuncis de cotilleria , espectaculars al meu entendre , i com no ,escapar-me a la llibreria per deturar-me en els llibres en que els nus de Modigliani dominaven en la seva més absoluta independència.

Ara ell , els seus amics i el seu entorn , ens ofereixen lliçó magistral en una exposició en que queda ben evident no sols la seva vàlua personal, ans el que és més important , el seu concepte artístic que sembla pont que uneixi l’Itàlia renaixentista i la modernitat.
Un somni d’exposició que ens agradaria molt veure.

PMC
Avui ja he quedat del tot confós. La meva filla Júlia té 13 anys acabats d’estrenar. Ha rebut publicitat del PMC convidant-la a participar en l’espectacle “Scrakeja’t”.
Lloc : el Clap. Hora: 9 de la nit. Preu: 6 euros

Tenint en compte que té tan sols 13 anys acabats d’estrenar, no és anar amb massa presa?.

És a dir , la gent del PMC quan no arriben és que es passen. Per quan una dimissió?.

SALVEM LA NAU GAUDÍ

Hi ha projectes que semblen maleïts de bon començament. No s’acaba mai de saber per què , però tot va malament. El projecte no acaba de ser engrescador , les obres tenen tots els inconvenients del món , el retard esdevé etern i al final el resultat es car i decebedor ja que res és com es desitjava. La Nau Gaudí n’és potser el millor dels exemples.

Amb quasi sis anys de retard , sembla que ara sí que la Nau Gaudí serà una realitat. Finalment s’ha realitzat un acurat treball en el que s’ha volgut ser el màxim possible de respectuosos amb el treball original del genial arquitecte , amb especial intenció en arcs i coberta , punts importants en aquest treball iniciàtic de Gaudí, aconseguint com així sembla, un resultat ben remarcable.
Potser per això encara és més difícil d’entendre que un element que dintre de poc tindrà el seu pes específic en el sempre minvat conjunt patrimonial de la ciutat , quedi adormit i menyspreat amb un insípid pla d’usos, dedicat a un adotzenat telecentre i un espai d’orientació laboral per a joves.

Mataró és una ciutat amb mancances importants d’espais nobles. És difícil per a no dir impossible trobar-ne un que serveixi per actes especials ja siguin culturals, empresarials, civils o de qualsevol tipus. La polivalència d’espais importants en les grans ciutats ha esdevingut element important en la seva promoció exterior. Ara , Mataró, en podria gaudir d’un d’ells i a més amb el pedegree de les beceroles gaudinianes.

Però no , malgrat una general oposició política i cultural que ha obert tot el ventall de possibilitats , el Govern municipal sembla entestat amb vulgaritzar l’espai donant-li uns usos que ni precisa ni mereix.

Queda encara temps per la marxa enrera , i bé farien els que manen en reflexionar sobre el tema , no fos cas que en el cert neguit ciutadà existent en el tema patrimonial aparegués una plataforma “Salvem la Nau Gaudí” , i en aquest cas no hi haurien excuses polítiques o comercials , seria la cultura i el patrimoni que aixecaria la seva veu davant l’evident estultícia municipal.

AVUI NO VOLIA ESCRIURE

Així és. Demà treballo , caldrà matinar i després d’una dura setmana el cos no està per molta gresca , i a més tinc l’ànim empetitit després d’una conversa - reunió de la que he sortit amb fred als peus i gelor a l’ànima.

La gelor per un fet personal ,que de confirmar-se com així sembla, em portarà indefectiblement a l’exili interior i a un definitiu pany i forrellat en la meva relació cultural i vital amb la ciutat.
El fred als peus , el que diuen és el més difícil de treure , ja que el que he vist de primera mà és l’escàs , per no dir nul valor, que la cultura té en el concepte de ciutat.

Avui no volia escriure perquè quan s’escriu sota la síndrome de la decepció és fàcil caure en el parany del catastrofisme. Cal la companyia del coixí per poder veure les coses amb més claredat , en començar el dia.
Però és clar , un vol estar informat i abans d’anar a dormir fa ullada al capgros.com i es queda garratibat. ”La Nau Gaudí obrirà les seves portes com a telecentre i espai d’orientació professional per els joves”.

Però a que li doneu?. Heu perdut el poc senderi cultural que teníeu?. Com és possible tan alta bajanada , i el que és pitjor, estar satisfet de la mateixa?. La burla cultural que significa el pla d’usos de la Nau Gaudí deixa al descobert el menyspreu del Govern al que hem d’anomenar fet cultural.
Un edifici especial i peculiar exigeix un ús especial i peculiar. Un telecentre i un espai d'orientació professional per els joves es pot ubicar a qualsevol lloc i no precisa d'un entorn especialment diferent. La Nau Gaudí, amb el que significa i el que ha costat , hauria de tenir una finalitat més lluida que no pas la que se li donarà, el que indica clarament una mancança absoluta d'ambició cultural entre els que manen, i especialment entre els que han escollit aquesta opció que han quedat clarament retratats.

Per això no entenc la pantomima d’avui. Tan marejar la perdiu per a què?. Tan sols calia comentar el fet , del que heu callat com a putes , per saber que a bon segur s’hauria acabat immediatament la reunió, o com a mínim, el que això escriu s’hauria aixecat de la taula ipso facto, ja que no es pot anar defensant la cultura per un costat i amb la boca petita , i per l’altra fer-ne tant greu desgavell.

Per tant , bon vent i barca nova. Si algun dia el govern creu en la cultura, que no ens expliqui més sopars de duro i que ho demostri. Potser llavors podrem tornar a fer-ne confiança.

Mentre, dimecres vinent hi ha reunió de la Comissió de Cultura del PSC. Suposo , amic Ivan, que entens perfectament que no hi asisteixi.
I és que un , al no disposar de molt temps lliure , creieu que valora de cor el seu aprofitament.

CATALÀ ROCA



Començo el dia amb la mala notícia per Mataró, publicada per “El País”, de que el Fons Català Roca serà dipositat al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya en comptes de quedar dipositat a la ciutat de Mataró tal i com havien començat a negociar l’anterior regidor de Cultura , en Jaume Graupera , amb els fills de Català Roca.
En Jaume, amic personal dels fills del gran fotògraf . havia fet bona pensada amb la Nau Gaudí, tot afegint-hi el Fons Carreras i els altres fons fotogràfics dipositats a la ciutat , el que convertia al conjunt en un fons enormement atractiu.

Ara , els fills i hereters , han decidit que vist el vist , - especialment la manca de decisió del PMC que anava donant llargues al tema -, potser seria millor anar sobre segur i apostar per el COAC que ja disposa d’un important fons fotogràfic , tenint en compte a més que durant molts anys ja havia col·laborat en la seva revista oficial.

Ara Sergi Penedès surt com sempre per peteneres tot dient que Mataró encara té molt per dir , quan tots sabem que sols li queda el pensar que una més , i afegir un nou fracàs en la seva llarga llista:
Proposta Mataró, fons d’Art ; Carnestoltes ; Cruïlla ; Fons Català Roca, i.... Tot en un seguir i no parar d’ensopegades per un regidor que ni dona , ni ha donat mai la talla. Un seguit d’ensopegades preludi de les que a bon segur vindran.

Penedès , depassat per un dia a dia en que tot sembla allò de copiar i enganxar, ha perdut el nord i sembla que no hi ha manera de que ni tan sols les ensumi.
La cultura oficial ha caigut en una davallada tal que sols té una sortida que a més és absolutament necessària , com és el de la realització d’un Pla Estratègic a un termini d’uns deu anys que precisi exactament el que , com, quan i de quina manera s’han d’establir els condicionaments teòrics i reals de la cultura oficial de la ciutat, en especial en tot el tema de la programació.

Tot amb dues prèvies indiscutibles. Una , la de l’eliminació del PMC com a tal. L’altra deixar als tècnics fent la feina que els hi pertoca , és a dir organitzar i no programar.

Potser així es poden configurar els condicionaments teòrics que poden revifar el camp artístic oficial , tan llastrat per aquests noms que tots coneixem, i que tant mal han fet a la ciutat.

Una revifada que la ciutat no tan sols precisa ,ans també exigeix.

PS.- Les fotografies , totes elles de Català Roca , son un auto-retrat on es veu sorneguer i somrient, una magnífica fotografia artística , una imatge ben coneguda de Dalí, i la fotografia que darrerament és molt coneguda ja que ha estat portada del conegut llibre "L'ombra del vent".

CARNESTOLTES

No m’he disfressat mai , al menys entenen com a disfressa aquest canvi de personatge visual. Potser tan sols aquesta declaració dona a indicar que això del Carnestoltes no és pas sant de la meva devoció , però estic per dir que devoció activa que no pas passiva, ja que no estimo la disfressa però si la disbauxa , la provocació i la crítica desmadrada que comporta la festa carnavalesca. Quedo dons en un estat neutral que em permet divagar sobre la festa sense cap mena de tendència predominant .

Dit això penso que és una llàstima que el carnestoltes mataroní sigui enguany tan aigualit i que el PMC hagi sigut tan poc hàbil , el que ja sembla marcar tendència , en la solució d’un problema que ve de lluny.
Que Mataró no és ni ha estat ciutat de grans carnavals és cosa certa , per tant oblidem-nos de Platja d’Aro, Sitges , Lloret o .... . Però és igualment cert que hi ha un bon munt de gent al que li plau tot el que comporta la festa i a més aquest col·lectiu és capaç de generar un ambient positiu per la ciutat. Si és així no li queda cap més remei a un consistori intel·ligent que recolzar-lo, cultivar-lo i esperonar-lo, per a veure si anys rera any la cosa va a millor i el que era un no res esdevé tradició i Mataró esdevé en plaça gran dels Carnestoltes , que coses més difícils hem vist , castellers dixit.

És evident que Pellofa no agrada a tothom , - personalment no m’interessa gens -, i és degut a que jo entenc la provocació del carnaval com una mirada cínica, lúdica , sorneguera , incisiva contra el poder , la societat i el mateix poble , mentre que el nostre pobre Pellofa tenia una ampla mirada de caire sexual , amb gestos i acudits que de gastats ni provocaven , en canvi actuava amb vaselina de la bona en el punt àlgid del seu poder que n’és el seu discurs, on rebaixava provocació fins a límits insospitats.

El punt està dons ens retrobar el carnaval en la seva essència. I en aquest retrobament cal el PMC , cal el CCC i cal la gent de les comparses i cal molt escoltar al carrer.
De la crisi d’enguany m’ensumo que pot sortir una potent festa l’any vinent . Però cal començar a fer els deures i fer-los ja, començant per redissenyar un Pellofa que ja ha mort , però al que caldrà ressuscitar amb un nou esperit.

És clar que més d’un dirà, però de que va aquest paio que sempre s’ho ha mirat des de fora i a bon segur mai hi prendrà part. Bona pregunta , però és que un que sempre ha estat una mica somia truites , li agradaria un Pellofa i unes comparses com les que no em perdo cap any actuant al teatre Falla de Cadis.
Un concurs de xirigotes que ocupa totes les nits del cap de setmana de Carnaval al canal90 del Digital ( TV Andalucia) . Un prodigi d’intel·ligència , estètica , disfresses i principalment cinisme sense embuts disparant contra tot i contra tots. Uns carnavals que admiro i que en la distància i amb la perspectiva m’agradaria veure per aquí.

Potser llavors , fins i tot potser m’atreviria amb una disfressa.

PS.- M'ha decepcionat molt el cartell de Mateo Lara. El considero un gran artista però aquest cop no l'ha endevinat i el cartell , hàbil en el concepte , és fred , poc atractiu i gens trencador.

BORJA – VILLEL

L’acceptació per part de Manuel Borja-Villel del càrrec de nou Director del CARS (Centre d’Art Reina Sofia) va provocar un bon terrabastall polític. I cal fixar-se que dic polític.

Tot va convertir-se en un munt de comentaris al voltant de si la superioritat de l'activitat artística i cultural de Madrid ( algú en dubte ? ) feia que Barcelona sols fos porta de pas o trampolí. Que calia resituar al MACBA , que naps o que cols , quan la realitat és ben senzilla, un Centre Nacional ( com és el CARS) o si voleu ser políticament correctes , un centre estatal, sempre és un aposta més sucosa que un centre autonòmic per més MACBA que es digui.

Avui però ha saltat la caixa dels trons . El pas definitiu d’un a l’altra i les seves declaracions han fet que tot hagi esclatat en el desconcert d’una gran majoria.
Es parla ja del “model Borja” , aquell que com ell mateix defineix , defensa “ el discurs teòric i la dissolució de les disciplines front el que ell considera el formalisme de la successiu de moviments” .per acabar esclatant tot exclamant que pensa donar la volta al CARS com si d’un guant es tractés. Així é segur que l’enrenou està muntat.

No remarcar el paper de Borja-Villel en la revifada del MACBA seria del tot injust , però està clar que com la majoria de contemporanis, ho fa en el fonament de trepitjar el que calgui per aconseguir els objectius previstos ( en lectura local llegir Can Xalant) i com no, hi ha gent que no està disposat a tolerar-ho.

Avui a “El País” gent com Victòria Combalía i Pilar Parcerises , cap d’elles susceptibles de sospita , el critiquen per la seva desatenció a la pintura , de no servir d’enllaç entre el dau el Set i l’avui mateix , i d’actuar més com a museu privat que no pas públic mitjançant “... un discurs aparentment crític amb el que ha intentat desactivar les crítiques al seu model”.

Succeeix dons que els Museus ja no son dels artistes que dipositen en ells les seves obres per esdevenir propietat "privada" dels seus directors. Qui dirigeix El Prado, el Louvre o l’Orsai ?. Difícil és saber-ho, però en canvi Borja-Villel , Todolí, Corral, Serra etc son més importants que les obres que atresoren i això és dolent, però que molt dolent.

En un paral·lelisme fàcil amb el futbol. Resulta que els entrenadors son les figures i els futbolistes unes senzilles peces i així no es va enlloc. Canvien els entrenadors i el que era fonamental ara és inservible i al revés.

Cal una pragmàtica a l’anglesa, és a dir , hi ha una filosofia de concepte estructural i qui accepta un lloc de responsabilitat sap que aquesta aposta és el fonamet i l’eix, i que cal respectar-lo.
Potser dons és l’hora de fer quelcom igual. Un nucli d’experts que marqui línies a llarg termini i que els directors facin el seu treball en aquest concepte. I quan un no està ’acord ja sap el camí que li pertoca.

I aquesta imatge caldria resituar-la a la nostra ciutat. Un comitè d’experts escrivint les línies mares dels deu propers anys, estructurant tota la resta en fonament i eix a aquest concepte general.
Però potser és l’hora de despertar. Penedès, Gisèle Noè , Carlos Marfà. Massa gent peculiar per poder tirar endavant res.
Per cert , Marfà acomplirà en aquest curs els vint-i-cinc anys en el Museu, la notícia més penosa que hem patit culturalment en la nostra ciutat en molt de temps.

Caldrà celebrar-ho?. Deixem la resposta per un proper post.

LEGO

Avui tenia preparat in mente , un post en el que comentar les moltes coses que m’han deixat frapat aquest cap de setmana :

Els 400 euros de Zapatero.
El nombre incalculable de places de guarderia que ofereixen tots ( la meva dona cada vegada que surten noticies d’aquest tipus a la tele, se li posen els ulls fora d’òrbita , i sembla que estigui a punt de llençar escuma per la boca i convertir-se en la nena de l’Exorcista).
Duran i Lleida i el míting de les famílies.
El PP, Rajoy, Pizarro, Aznar, Aguirre ....

El corre-cuita dels arranjaments del desviament per poder celebrar l’homenatge a la llibertat davant el monument de la Intolerància.
Els aparcaments en aquest indret , fets contra-natura , a bon segur per manca de direcció .

La magnífica resposta en forma de queixa generalitzada davant l’atemptat als esgrafiats de Santi Estrany.
La publicitat inexistent de l’exposició de Torres-García malgrat totes les queixes, el que em reafirma el que el meu agente de la TIA en el PMC ja m’indicava. Ordres de boicot total. Que miserables.

I ......

Però no, acabo d’arribar de la reunió d’escala, i no cal dir res més. Anant com ha anat , és a dir com una seda ja que amb vuit veïns la cosa sembla senzilla, però...
I sí a un li toca ser el nou secretari, que hi farem.
Es tard , vol ploure , cal sopar , i demà sona el despertador a la mateixa hora , però no vull oblidar el fet del dia: El 50 aniversari del Lego.

Com és fàcil de comptar, jo no vaig ser d’aquells que vaig tenir el lego entre els meves joguines , però si que les han tingut els meus fills i amb resultats espectaculars.

Des de les peces més simples fins al Lego tècnic que va captivar tan ta n’en Pere com a l’Alba , Lego ha estat un element més de la família , especial a l’hora dels jocs, essencial en moment de regals, reis , aniversaris i demés , i principalment una eina educativa permanent que despertava proporció, lògica , dinàmica , esperit de conjunt, tècnica , habilitat....

50 anys de Lego són molts i alhora pocs. Felicitats i gràcies , moltes gràcies pe rel molt que has col·laborat amb els pares de la meva i posteriors generacions.

JUAN MUÑOZ


Si avui em digués algú , et convido a veure l’exposició que més t’interessi a veiam si et treus la més que justificada mala llet per tot el cas Torres-García , no tinc cap dubte que escolliria anar a veure la mena d’antològica de Juan Muñoz que es presenta a la Tate Modern.

La primera vegada que vaig veure l’obra de Muñoz , crec que a un ARCO dels vuitanta , em va neguitejar i corprendre. És una sensació que es repeteix cada vegada que em trobo amb obra seva , i en aquest agredolç de sensacions em sento fort i dèbil alhora , atrapat sens dubte en aquest món que un sent real però que sembla extramurs.


Juan Muñoz un escultor que es molt més. Literat , coreògraf , filòsof , explicador d’històries que ens parlen essencialment de l’home i de les circumstàncies habitual de l’home de carrer. La soledat , la incomprensió, les il·lusions , els desenganys , la vida en una paraula, que flueix en un riu sense final en totes i cadascuna dels seus treballs.


Una exposició de la que deixo manllevades les imatges d’unes quantes obres . Unes imatges que espero il·lusionin i neguitegin tant com encara em succeeix. Unes imatges que motivin la curiositat per l’exposició que a partir de juny s’exposarà al Guggenheim de Bilbao.






És qüestió de prendre nota.

SITO RIVERA

Aquells que hagin entrat en el comentaris d’ahir potser hauran quedat sorprès per un missatge des de Japó parlant de Futbol sala.


Alguna vegada n’he parlat , però he de dir que vaig jugar a Futbol sala dels 23 als 35 anys , de manera federada i penso sincerament que no ho feia malament. Vaig començar a tercera regional i vaig acabar a Divisió d’Honor , passejant per tot l’estat , i enfrontant-me a mítics equips com l”Interviu” , que encara segueix essent capdavanter actualment.

En Sito , era un fi estilista, que dominava la pilota com pocs. Era un tipus “Guti” i jugava com els àngels. És de Mataró , amb germans coneguts . Em Jaume , mític baix dels Luis XV i en Juan José, president del Juventus.

En Sito, estudis d’advocat i treballant al jutjat, va ser dels primeres que va entendre el futur del Futbol-Sala. Va viatjar al Brasil , es va treure el títol d’entrenador i es va dedicar professionalment a l’esport . Entrenador del Miró Martorell, el millor equip català , va fitxar per el Polaris de Cartagena que anava per campió , però no li van anar bé les coses i va aprofitar l’oportunitat japonesa.

He visitat el seu blog i penso que li van molt be les coses i com exemple les fotos que acompanyen el comentari.

En Sito , a més de gran persona , és un gran entrenador , i bé faria el Patronat d’Esports de contactar amb ell per a tal de fer alguna cosa quan torni, de ben segur que triomfant , de la seva experiència japonesa, que no disposem de tants entrenadors de caire internacional com peixar-los de costat.

Sort Sito .

QUE PLEGUIN. I QUE HO FACIN JA.

Dir que l’art mataroní està de fa temps en una sorda baralla, és un fet que hom sap i en el que ningú ha volgut intervenir. La postura del PMC, que haurem de qualificar com de batasunera, amb una defensa aferrissada d’una sola línia creativa,- la per ells anomenada contemporània -, enfrontada a la resta a la que no tan sols no ha recolzat , ans hem de dir, ha volgut aniquilar , ha convertit el mon de l’art mataroní en un polvorí i una gerra de guerrilles.

Els últim fets però han accentuat la malifeta. La programació del PMC , Can Xalant, Ca l’Arenas, Mostra d’Art Jove, Disseny de la publicitat institucional, cartells, Fons d’Art..... Tot ha anat generant un brou de cultiu que sembla que inexorablement haurà d’explotar.
Un cert grup d’artistes i gent de l’art té demanada una entrevista de manera oficial per conèixer de primera mà el projecte cultural i artístic de la ciutat i el resultat pot ser un manifest que esclati en els nassos del Govern just en un moment complicat com és l’electoral.

Per què s’ha de dir que l’exposició de Torres-García , actualment al Museu i a Can Palauet , és la gota que ha acabat amb el vas de la paciència de tots , inclòs de la gent del Sant Lluc que fins ara es mantenien tranquils , vetllant la seva vinya.

La mostra de Torres-García es descoberta per algú a qui bé coneix-ho , que tramet la informació a la gent del Sant Lluc tot esperonant-lo. Aquestos es comuniquen amb alcaldia a qui sembla del tot bé i l’ordre va ràpid camí del PMC. Aquest l’accepta a contracor i posa tots els pals possibles a la roda , però malgrat tot la mostra es realitza.
Demostrant la seva minsa intel·ligència ,en comptes d’enganxar-se a cavall guanyador el PMC li fa el buit , i com queda ben clar a la seva agenda aquesta és una mostra de Caixa de Girona i Ajuntament de Mataró. Dit d’altra manera , ni el PMC ni el Museu en té res a dir.

No content amb això es dedica a fer-li el boicot de manera descarada. Invitacions amb data errònea , trameses que arriben tard , no comunicació a les escoles de les possibles activitats escolars , negativa a la realització d’actes paral·lels , com per ex, proposava la gent del sant Lluc. Discurs del regidor disminuint el valor de l’exposat amb unes comparances risibles . I finalment boicot absolut en el que pertoca a publicitat.

Difícil es trobar un cartell de l’exposició ( per cert , un pèssim cartell )a la ciutat. L’exposició ni tan sols està publicitada en els locals on es realitza, i si la nostra recerca és electrònica ens trobarem que en el weeb oficial del PMC i en el que pertoca a Can Palauet l’exposició que consta és la de Chillida ( juliol de 2006) . (Quina vergonya). Si mirem en canvi , en el mateix weeb l’espai de Can Xalant , aquest està actualitzat amb noticies del 14 de gener,

Avui he volgut fer una prova: Ajuntament- c. Sant Josep – Pça Tereses – C.Sta Teresa –Pça Sta Anna – Riera , fins el Parc. Cartells de l’exposició Torres-García = ZERO.

Però hi ha més. Teatre Monumental (PMC) aparador d’entrada dedicat a informació artística. Hi ha cartell de totes les exposicions de Ca l’Arenas. La mostra de Torres-García no existeix.

Biblioteca Pompeu Fabra. Feia temps que no hi anava. Veig que l’escultura de Violano ja està exposada al seu lloc . Al·leluia. Sols han tardat quasi deu anys.
Han netejat els vidres i han tret la pols dels quadres. El d’en Josep Mª Codina segueix malmès , però... .
Malgrat fa ja dos mesos del seu lliurament , on es va dir que la mateixa es penjaria a la Biblioteca ( mal lloc per cert, però...), l’obra d’Antoni Perna , guanyadora de la Torres-García no apareix enlloc. En quin magatzem municipal es deu estar podrint?.
Dons bé. Biblioteca Pompeu Fabra . Cartellera d’actes culturals, N’hi ha de tota mena. L’exposició de Torres-García no existeix.

I si cal es pot continuar.
El que no pot continuar és aquesta manera d’actuar. L’actuació del PMC en contra de l’exposició de Torres-García , que a més és la millor exposició que mai ha dormit a Mataró , depassa la ineptitud i arriba al que s’ha de dir ben clar és un boicot , en la rebequeria de qui sense haver estat escollit per ningú , i per mèrits que ningú sap on son , es creu que pot fer el que li plau en el camp de l’art generat per el municipi.

Però hi ha més. Mentre les banderoles de la magnífica exposició de Manolo Hugué a la Fundació Palau es veuen a mig Mataró, las de Torres-García son inexistents. I si voleu, per més inri , les primeres estan pagades per una entitat local.
L’Ajuntament disposa de marquesines publicitàries en espais de pas , parades d’autobús. En cap d’elles hi ha cap anunci , en canvi encara estan plenes d’anuncis del lliurament del Premi de la Pau a Miriam Makeba , que va ser fa ja una setmana.

Com podem veure tots una vergonya, que per molt menys hauria estat causa d’acomiadament en qualsevol empresa mitjanament seriosa.

Es dons el moment de donar explicacions públiques. Sabedor que tant en el Govern com en el PMC , es fa ullada a aquests comentaris, crec que cal sortir al pas , primer rectificant el munt d’errors comesos ( que encara queden tres setmanes d’exposició) i en segon lloc donar les explicacions públiques de tot aquest boicot del PMC a l’exposicó Torres-García, que recordem de nou , és la més important celebrada mai a la ciutat.

I les esperem ja. O potser caldrà seguir la moda i entrar la pregunta per registre , o esperar que l’oposició en faci pregunta en el proper ple ?.

Senyors del Govern, davant de tanta malifeta exigim respostes i responsabilitats. És impossible seguir tota una legislatura d’aquesta manera. Personalment ho tinc molt clar: Els responsables (?) que pleguin , i que ho facin ja.

MÉS TORRES-GARCÍA

Avui, com no, he anat a fer la primera vista ben feta a l’exposició de Torres-García. Ho he fet per que calia ja que la passejada inaugural de dissabte era sols un most petit, un veure de que anava la cosa , de quin tarannà respirava. El diagnòstic era molt bo , quasi excepcional, però calia examinar-ho tot amb calma. I avui hem començat i com calia esperar he sortit eufòric per el vist , i menys eufòric per altres coses.

Del vist en parlarem abastament en els propers dies , encara que avui us presenti la columna per el Capgròs en edició paper ( reduïda) i digital. Vull agrair públicament que encara segueixin pensant en mi . per aquestes col·laboracions especials (Gràcies Vern).

Dic però que en parlarem abastament en uns dies ja que la mostra de Torres-García és molt més que una exposició, i més sota la nova mirada que ens presenta el comissari Marc Domènech, La pintura de Torres-García és més una literatura , una filosofia , una manera d’entendre la vida. I aquesta lectura , essencial per entendre bé el fer de l’artista sols es pot assolir després d’unes quantes mirades.

Però hi ha coses que segueixen sense agradar-me gens , es especial tot el que es refereix a la divulgació de l’exposició. Avui no queda cap anunci visible, no hi ha publicitat en els propis edificis del Museu i de can Palauet i sols queden les banderoles sense il·luminar de la paret de la Pça de l’Ajuntament , i es manté l’exposició com una mostra fantasma quan hauria de ser un esclat per tot el Maresme la publicitat de la mateixa.

Com deia fa pocs dies , no desitgem que Mataró sigui destí turístic d’una jornada?. Dons tinguin per segur que si avui ha vingut algun turista , de l’exposició ni se’n ha assabentat.
I els d’aquí tampoc. Quarts de set del vespre d’avui. M’acompanyen a la visita : una parella amb la que visito conjuntament Museu i Can Palauet , on hi ha una altra persona.
Trist , però que molt trist i lamentable.

En espera dons d’una lectura crítica més profunda , quedi aquí la columna per el Capgròs:

SENZILLAMENT MAGNÍFICA

Can Palauet i el Museu de Mataró acullen aquests dies l’exposició “Torres-García, darrere la màscara constructiva” , organitzada per la Fundació Caixa de Girona, que permet per primera vegada gaudir a Mataró de l’obra d’aquest artista , fill de mataroní i que va rebre aquí , en l’Escola d’Arts i Oficis i de la ma del mestre Vinardell, les seves primeres beceroles artístiques. Una exposició que cal dir de bones a primeres i amb tota rotunditat, que és al meu entendre, la millor exposició que s’ha celebrat mai a Mataró.

Torres-García és un dels grans artistes del segle XX , plenament comparable a bona part d’aquells noms que qualsevol de nosaltres pugui pensar. Ho és no tan sols per la magnificència del seu treball, ans també per la seva capacitat teòrica i pedagògica , establerta en el més ferm convenciment del significat del seu fer artístic.

Tradicionalment Torres-García es presenta en una dicotomia estètica clarament marcada per dues cares: la noucentista de les seves primeres èpoques i la constructivista que li va donar prestigi internacional i el situà en els principals Museus del món. És en aquesta exposició que Marc Domènec ens vol oferir un altra angle de mirada , situant el treball de l’artista en un sol pla que s’estructura sota l’eix del primitivisme que esdevé, segons Domènec , en element d’encaix i al voltant del qual pivota tota la seva creació .

Fonamentada en aquesta teoria, tan acceptable i/o discutible com qualsevol altra , l’exposició que s’inicia quan Torres-García ja ha abandonat Barcelona, aplega 44 pintures i 33 dibuixos, alguns d’ells exposats per primera vegada, i ens ofereix aquest caminar individual i independent que col·loca Torres-Garcia en un espai diferent, equidistant de la figuració i l’abstracció, bevent d’ambdues fonts , però essent únic i en certa manera irrepetible.

El post-noucentisme, l’art tribal, el primitivisme més estricta , el constructivisme tant en la vessant més críptica i geomètrica amb la seva iconografia tan personal, com aquest constructivisme de caire més realista i més entenedor per als no experts, van apareixent davant els nostres ulls mitjançant peces acuradament escollides que permeten en la seva detinguda lectura , observar aquest camí més lineal en realitat que en l’aparença, que va construint Torres-García amb la seva trajectòria, que va molt més enllà d’un simple caminar estètic per convertir-se en una filosofia vital que queda plasmada de manera intensa en totes i cadascuna de les seves obres.

Fora de la seva intencionalitat en cercar un nou camí analític , l’exposició que avui comentem és una lliçó general de conceptes , esperit i realització d’un artista de cabdal importància en el fer artístic del segle passat.

Una mostra d’obligada i repetida visita , amb un catàleg de primera magnitud i de la que, com bé deia el Regidor de Cultura , hem de projectar allà on anem. És imprescindible ja que si no , i degut a la pèssima gestió publicitària , molts son els mataronins que podrien passar per alt aquesta exposició, que no em cansaré de repetir, és al meu entendre la millor exposició que hem pogut veure mai a Mataró, i que el amants de Viladomat em perdonin.

Pere Pascual