RAFAEL ROMERO. IMAGINARIUM

D’infant jo ja buscava les finestres

per fugir amb la mirada,

Des de llavors, quan entro en algun lloc

em fixo, on és la porta , on he deixat l’abric.

Llibertat, per  a mi, vol dir fugida.

El món és ple de portes,

i fins i tot el sexe n’és una d’emergència.

Però ja es van tancant: ben aviat,

per fugir, quedaran només aquelles

finestres de la infància.

De bat a bat obertes per saltar.

Joan Margarit

Qualsevol bon afeccionat ha de recordar forçosament la magnífica exposició que ens regalà fa unes poques temporades , en Rafael Romero a la sala del col·legi d’Aparelladors de Mataró. Una exposició cromàtica i iconogràfica  que semblava resplendir joia i serena distensió però que quan gratàvem una mica ens trobàvem davant una lectura en la que la dolça aparença s’havia esvaït per endinsar-nos en les profundes reflexions eternes del ésser humà.

Ara ,en una parada entre les seves múltiples activitats , en Rafel Romero s’acosta de nou a la nostra comarca amb una exposició a la sala del Museu del Càntir. Una mostra més interessant encara ja que esborrat el factor sorpresa que sempre provoca la seva obra , ens permet  ràpidament aprofundir en la  seva lectura interior que en aquest cas ve explicitada en forma de dens escrit en el catàleg de la mostra.

Romero segueix impertorbable en la seva dicotomia pintor / artista. Segueix essent un drogodependent de la pintura, a la que precisa en tots els seus cinc sentits. Pintor d’ofici i benefici, es mou en els camps de l’alquímia per aconseguir pigments naturals que li permetin assaborir l’exacte  i precís color que li exigeix cadascun dels seus treballs. Una pintura estricte en el concepte i emprada coma a mitjà i alhora com finalitat imprescindible i necessària.

Un sentit de pintor com ofici al que ni renuncia ni vol renunciar i que viu intensament amb una producció constant i permanent a la que sembla dedicar el ple de  la seva existència. Una pseudo repetició d’imatges i gests com si el propi creador volgués remarcar la seva veritat no a cops poderosos de mall i sí en canvi, mitjançant pluja fina que mica en mica i amb insistència va penetrant fins l’interior més profund de la terra i dels espectadors.

Visualment segueix Romero amb la seva pintura esquemàtica i quasi geomètrica en les formes , en la que les distribucions d’espai i volums es remeten a la importància que vol donar  a allò que vol expressar. Segueix amb el color accentuat, agosarat, viu però no violent, que omple i il·lumina el seu treball com llanterna capaç de seduir les mirades per disperses que aquestes siguin. Una pintura que alguns defineixen com a naïf , quan amb aquesta estilística sols té en comú, la realitat plana del seu fer, però amb la que divergeix del tot en el concepte i la intencionalitat.

Una pintura essencialment humanista la de Rafael Romero, que converteix a l’home en protagonista, encara que sigui  generalment amb la seva absència . Una pintura que ell mateix qualifica com a terapèutica de la seva debilitat en aquest navegar fràgil de la vida intentant guarir les ferides de l’ahir tot preparant-se per els cops que un ha de rebre en el demà.

Una pintura plena de les seves habituals referències iconogràfiques: les ciutats, asserenades en el son , en espera d’un despertar ves a saber com; els seus vaixells , símbols del que és la vida , sempre anant i/o venint , moltes vegades  sense saber com i a on; els seus peixos tan espirituals com el que signifiquen, i com no els gats, “observadors passius de l’univers” com ell mateix els defineix, testimonis de la realitat i l’enigma.

I en aquest exposició amb una marcada variació: la desaparició de l’ocell símbol alhora d’esclavitud i llibertat i en canvi la presència humana , fins ara vetada i perduda segons l’artista , l’autoritat moral de la mateixa , i que ara apareix com a home peix, submergit en el mar , convertint una aparent imatge lúdica en una duríssima crítica al drama social i humà de les víctimes en el Mediterrani.

El cert és que Rafel Romero ha assolit tal nivell de capacitat comunicativa , en l’aparença del formal i en la lucidesa de fons , que les seves exposicions provoquen una clara dualitat de resposta. La d’admiració per la bellesa formal en l’aparença, i el neguit per la crítica social en una segona i molt més accentuada lectura.

Un fet que queda en evidència  en aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Una expo que m’ha traslladat al magnífic poema de Joan Margarit que encapçala aquest post.

Rafael Romero. "Imaginarium"
Museu del Càntir. Argentona

del 8 de setembre al 22 d'octubre

MANEL CAMPAÑA. VENÈCIA AMB TU.

No tinc cap dubte  que la primera exposició seriosa d’un artista és molt important , i per tant n’ha de tenir molta cura. I és difícil ja que s’enfronta a temes per a ell desconeguts , com ho son la tria del tema, obres, títol, muntatge, etc, ja que d’ells dependrà en bona part el seu èxit i/o fracàs. I lamentant molt dir-ho, en Manuel Campaña ha errat en bona part d’aquests plantejaments.

Encerta en Manel , això sí, en una cosa en la que la majoria de novells erra estrepitosament com és en el nombre d’obres presentades. Campaña és seriós en això i presenta un nombre mesurat i adequat a l’espai fet que s’agraeix. Però fora d’aquets encert , la resta és un seguit d’errors que el perjudica greument.

El més gran error és no ser fidel a si mateix. Per el que coneixem en les seves escasses presències públiques, la seva pintura és molt més densa, pastosa en moltes ocasions , amb un cert agosarament en el cromatisme, donant força a la seva mirada i aconseguint una obra molt més intensa que en la fluixa i diluïda mirada que avui ens presenta.

Altre part és el tema escollit. Venècia és un espai que pictòricament ha estat treballant per una multitud d’artistes , de fa ja uns quants segles i amb la més ample varietat d’estils, maneres i posicions. Per tant fer la gosadia de convertir-lo en l’eix de la seva primera exposició comporta una comparança en la que de totes totes  n’hauria de sortir perjudicat, com així és.

I és que Campaña ens sorprèn  amb una pintura llepada ,de pinzellada curta. absolutament contraria a la seva habitual, i més preocupat per uns formalismes tècnics i estètics que no pas per aconseguir allò que és necessari, la creació d’un ambient. Per imatges, la fotografia, però en l’art cal anar més enllà i cal crear un esperit, que en el cas de Venècia és ben especial i quasi màgic , i que Campaña no aconsegueix copsar de cap de les maneres.

És per tot això que no ens queda cap més remei que dir que l’expo de Campaña a l’espai capgròs és una exposició fluixa i que no està a l’alçada del seu fer habitual. Però és una exposició que ha de ser simplement una relliscada de la que l’autor pot i n’ha d’aprendre molt. Bàsicament en el que pertoca a la fidelitat amb si mateix, ja que sols des d’aquest punt , i no pas en l’intent d’agradar a una majoria, pot Campaña fer un camí en el món de l’art, un camí que per els fonaments ensenyats en altres ocasions és molt més esperançador que  l’avui presentat.

Imatges extretes de la xarxa

3 ARTISTES 3. CAN CARALT. LLAVANERES

Soc del que penso que millor començar amb bon peu que no pas amb entrebancs. I sempre somio en que el bon començament sigui presagi de bons auguris.

Si el desig es confirma cal pensar que aquesta nova temporada pot ser gloriosa ja que els començaments semblen sucoses en el vist i en el previst, amb l’exposició el proper cap de setmana de Rafa Romero al Museu del Cântir i amb la il·lusionant careta del nou Sant Lluc i amb el sempre estimat Josep Serra previst per a la Destil·leria.

Però de moment la única realitat és l’esplendorosa mostra que Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa ,els tres guardonats en el 3er Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres presenten a les sales de Can Caralt en el que és conseqüència de l’esmentat premi. 

Son aquest tres autors, artistes de diferents generacions i conceptes creatius ben divergents , - escultura contemporània, escultura en els camps de la poètica visual i abstracció pura. Tres conceptes tan divergents que aconsegueixen en aquesta diversitat confegir una exposició més que rodona plena de reflexions personals i força creativa, tenint en la qualitat el ciment que enganxa i compacta la diversitat per donar potència i força a una esplèndida exposició que els honora i encara més al premi que representen.

Albert Jaime, guanyador del concurs , sorprèn més que agradablement en el camí que deixava intuir amb la seva obra guanyadora. El seu tropisme vegetal, perfectament realitzat , esclata ara en la perfecta combinació de les seves peces escultòriques  en els que juga al contrast amb el seu treball “arrels”, espectacular en realització, equilibri, força i dinamisme, al que oposa la llibertat  dels seus eteris tropismes verticals , molt atractius en el seu arítmic  despertar vertical. 

I tot complementat de manera ben adient amb uns treballs  amb planxes d’acer en al que de nou les referències orgàniques , el crit a la terra i els seus misteris, esclatant amb potència artística suficient com per poder dir que cal apuntar aquest nom, Albert Jaime, com un dels creadors indefectiblement a seguir com un nom de present , i molt especialment de futur, no tan sols en el món artístic local, ans per anar molt més enllà.

Agàpit Borràs segueix en plena forma amb la seva habilitat per expressar la seva crítica social mitjança la plàstica , i ben especialment amb la seva poètica visual que en molt moments ens porta obligatòriament a la remembrança del mestre Brossa , del que defuig  en aquells treballs més treballats en la diversitat tècnica i de l’us de materials

.

Genèticament influenciat per el joc, - la seva família era la de les mítiques Joguines Borràs-, Borràs ha sabut amb la seva intel·ligència ajuntar acuradament  el sentit lúdic al de transcendència de la critica social. D’aquí el seus “artefactes” , així els anomenava ell, en els que motivant amb la curiositat es capaç de desgranar tota la critica social al voltant d’un món que ni compren ni l’hi agrada i al que vol canviar amb la seva aposta creativa.

Glòria Badosa va com un coet. En poc temps hem tingut ocasió de gaudir de diverses mostres expositives seves ( Casal, Capgròs i ara Llavaneres) i en totes elles l’evolució és sorprenent  i l’esclat de maduresa cada vegada més evident, d’aquí que ja estem esperant ansiosos la seva propera exposició al Museu del Cântir d’Argentona, a on a bon segur ens la trobarem en el seu definitiu punt àlgid de creació.

Badosa ha evolucionat la seva pintura des de la figuració que va practicar durant tants anys , fins arribar a aquesta la seva més pura abstracció, mantenint la llum, el color i els espais com elements preferencials del seu fer. Una evolució en base a anar despullant els seus treballs fins arribar  a l’actual puresa, magnificada per un ús de mides més grans que afavoreixen intensament el resultat final.

Depassada ja l’abstracció de regust figuratiu a lo Stäel, Badosa ja s’enfronta a una abstracció pura en la que els elements sols son els espais i els colors , i ho fa amb respecte però alhora amb la suficient gosadia com per obtenir-ne uns resultats esplèndids que sedueixen i abdueixen alhora. Sedueixen per la seva sensibilitat i abdueixen per la seva potència, alhora uqe son enormement plaents en el resultat plàstic. Plena de força i sensibilitat el treball de Badosa mereix  no sols el just aplaudiment , ans també el reconeixement de ser ja una de les artistes a considerar en l’art mataroní , i com en el cas de Jaime, a tenir molt en compte ja que crec que sortosament encara ens ha de sorprendre molt positivament.

3artistes3 , els que ens ofereixen a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres una exposició de molt agradable visita que no us hauríeu de perdre de cap de les maneres i que us aconsellem ben vivament.

3 artistes 3.  Exposició col·lectiva

Guanyadors del IIi Concurs Pintura i escultura  de Llavaneres

Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa

Can Caralt. Llavaneres de l,1 de setembre a l1 d’Octubre de 2017

Ps.- No vull passar per alt la gran patinada feta per Joaquim Fernández, regidor de Cultura de Mataró, que va assistir a la inauguració, fet molt estrany ja que malgrat que son habituals els artistes mataronins que exposen a Can Caralt , és molt estranya la seva visita. Doncs bé, el mateix divendres poc després de la inauguració, el regidor piulava que Albert Jaime acabava de guanyar el Premi de Pintura i escultura de Llavaneres , és a dir que anava amb deu mesos de retard ja que el va guanyar en el passat mes de novembre i ara aquesta exposició n'era la conseqüència. Un desgavell més d'un regidor a qui li refot l'art i els artistes mataronins.

JORDI CUYÀS

No soc pas amic de Jordi Cuyàs, ho vaig ser fa anys , però encara que no ens havíem retirat el saluda , fa anys que no parlava amb ell. Malgrat això la seva mort m’ha copejat. Fa uns mesos vaig saber de la seva intervenció cardíaca però estava en el convenciment de que tot havia sortit bé, com en general succeeix. Però ahir en el darrer dia de vacances , a mitja tarda m’arribava la trucada de la mala nova , com ja m’havia succeït al matí amb la mort del vell amic Artur Debat. Dos morts de cor i més o menys coetanis, no és pas un bon final de vacances.

No vull però deixar sense acomiadar-me d’en Jordi, com a  membres que hem estat del gremi de l’art mataroní. Evidentment que no faré obituari personal ni a favor, ni molt menys en contra, però si que m’agrada penjar un post que es va penjar en aquest mateix Transport Públic ,el dia de Sant Josep de fa deu anys , en motiu de la seva exposició a Can Palauet.

Serveixi com a reconeixement a la seva vàlua artística. Vàlua que vaig reconèixer convidant-lo a prendre part a Tempus Fugit, invitació que va declinar mitjançant escrit en el que em deia que per ètica personal no hi podia prendre part.

Aquest és el post

dilluns, de març 19, 2007

JORDI CUYÀS

Fa molt de temps que no parlo amb en Jordi Cuyàs. Circumstàncies personals i artístiques ens han allunyat però mai he deixat de reconèixer la seva vàlua.
M’agrada i molt, el seu estil de disseny gràfic i publicitari, encara que no entengui aquesta mena d’exclusivitat que manté en el PMC. Segueixo pensant que el seu cartell de Les Santes és dels millors, per no dir el millor, i segueixo enamorat d’un cartell alternatiu que va fer per el Mataró Escrit.

Cuyàs és artista de sensibilitat. Ben proper a on escric tinc un treball seu. És de quan va celebrar la seva primera exposició, de la mà d’en Terri, si no vaig errat. En aquell temps jo tenia espai a Ràdio Mataró i els artistes que venien a ser entrevistats realitzaven en directe un apunt, amb uns retoladors i uns llapis de color. Jordi Cuyàs que llavors practicava un dibuix realista i poètic , va deixar com a record un full partitura , mig rebregat , sense cap mena de nota musical i una frase “... una mica de música silenciosa per a Ràdio Mataró”.

Ara , quasi trenta anys més tard segueix a bon segur amb el mateix concepte , però expressat de manera ben diferent a Can Palauet. Aquesta és la crítica que he escrit per el capgròs.com

EL TAMBORET BLANC

El domini dictatorial d’un art contemporani de baix voltatge i més baix interès, ha estat l’únic eix d’aquesta i les més recents temporades a Can Palauet, provocant un sentiment general de refús a aquest concepte creatiu que en l’exposat s’ha mogut en la vulgaritat , el mimetisme i la repetició. Però està clar que en el concepte contemporani existeixen tants artistes de qualitat com en qualsevol altra costat, i quan aquests apareixen el resultat és satisfactori a totes bandes.

Que Jordi Cuyàs és un bon artista ho sabem tots a Mataró. Ho és en l’aspecte del disseny, de la publicitat, en el camp de l’ensenyament ..., i ho és per què sap transmetre adequadament allò que vol expressar , i sap establir els ponts suficients com per que la comunicació arribi amb la màxima intensitat possible.

Ara, Jordi Cuyàs, en aquest retorn expositiu a la seva ciutat fa forta aposta per aquest “tamboret blanc” produït a l’entorn de Beckett 101 , en aquest nou joc pueril dels contemporanis de no celebrar el centenari (quina vulgaritat) , i sí fer-ho a posteriori.

No sé si les obres i el conjunt de la mostra han estat engendrats en el concepte de Becket, però el resultat és escaient i amb prou nivell de qualitat. Andreu Navarra en el magnífic escrit : “El arte segun Samuel Beckett (la realidad como raíl) que podeu trobar a Internet ( www.babab.com/no09/samuel_beckett.htm ) ens parla de que cal acostumar-se a no analitzar , a no comprendre, a operar en el no res, i amb aquest nivell nul de faulació o simpatia , arribar a la claredat tot buidant la ment de prejudicis i alliberant-la del deure d’haver de jutjar el que s’ha vist.

En aquest camp del no res , dels elements simples, en la fragilitat de les aparences, de les faules sense afany de lectura final , en aquest minimalisme de conceptes, gests i expressions Cuyàs estructura el seu esquema, amb algunes evidents referències i mimetismes, però embolcallat en aquells signes personals que capten l’atenció de l’espectador que intenta aprofundir en el que ens vol expressar l’artista. A més , dominador de materials i tècniques , ja siguin plàstiques com visuals, estableix la mirada i la forma material com esquer per portar a l’espectador al seu terreny.

És clar que això no sé si és signe del seu èxit o del seu fracàs. “S’ha fet l’impossible per fer que trií. Per que prengui partit, per que accepti a priori, per que refusi a priori, per que deixi de mirar, per que deixi d’existir, davant d’una cosa que senzillament hauria pogut estimar , o trobar lletja, sense saber el per què.” ens recorda Beckett.
I si així es fa. Que succeeix?. L’autor ha triomfat o ha fracassat ?. A bon segur tan sols ell en te la resposta.

“El tamboret blanc” una bona exposició que pot recuperar a l’espectador en el camí d’un art contemporani que tant i tant malament ens ha copejat.

Jordi Cuyàs. “El tamboret blanc” ( emmarcat en el projecte Beckett 101 )
Can Palauet .Març i Abril de 2007

Jordi, allà on estiguis, que l’art t’acompanyi.

GERARD ROSÉS, EL JOIER DEL CARTRÓ

A l’hora de les bruixes del passat dilluns tenia coneixement per la xarxa de la mort del gran artista barceloní de naixement però masnoui/teianenc per voluntat i desig , Gerard Rosés. Feia temps que sabíem del seu complicat estat de salut, però de cap de les maneres n’esperava el fatal desenllaç, ja que darrerament havien estat moltes les vegades que havíem interactuat mitjançant la xarxa social ja fos per temes artístics com polítics.

No puc ni vull negar que la noticia amb copeja durament , no érem allò que es diu amics íntims però si manteníem de fa molt de temps una relació personal en la que l’art ens lligava i les opinions i converses entre nosaltres a vegades massa separades en el temps, esdevenien interminables amb concordances i posicions oposades.

Vaig conèixer a Gerard Rosés l’any 1991, degut a una expo que va realitzar amb la Lolett ( la seva fidel amiga i marxant a Mataró) allà el seu espai botiga/sala d’exposicions de la Plaça Gran. Allà ja vaig quedar més que seduït, jo diria que abduït, per els seus treballs amb el cartró pintat com a material base, en aquells quadres/escultures, sempre de difícil encasellament en els que la quotidianitat agafava protagonisme i assolia nivell de tremp artístic.

El vaig convidar al a tele de Mataró per a una entrevista i aquell dia en sortir per anar a prendre una copa, vàrem acabar quan la gent del bar ens va foragitar ja que era moment de tancar. Allà va néixer una estranya amistat plena de complicitats.

.

En Gerard  tenia pinta d’adust  i portava un posat com d’emprenyat que de primer moment no convidava a la confidència, però una vegada trencada la màscara et trobaves a un home  amb sensibilitat a flor de pell, enamorat quasi fins a la follia pel seu treball amb una passió que li traspuava i que era capaç de trametre a qualsevol que l’escoltés.

L’any següent vaig visitar una expo que realitzà al museu de Granollers i dedicada als Jocs Olímpics. Vaig quedar extasiat i vaig entendre perfectament l’altíssim nivell del seu art , fonamentada en una essència en aparença senzilla però d’enorme dificultat, com la capacitat de convertir en art ( comunicació de sentiments i emocions mitjançant la plàstica i l’estètica) qualsevol cosa de la nostre vida.

Allà em vaig extasiar igualment amb el seu concepte tècnic, amb la seva capacitat de trencar motlles i dimensions, en aquest domini de la tridimensionaltat jugant a ser tan sols bidimensional.

A partir de llavors vaig ser-ne un impenitent seguidor. De les moltes exposicions que li vaig contemplar , em quedo amb una , crec que a la galeria Matisse, després Carme Espinet, amb una gran peça en que es representava una orquestra i un ball. Simplement espectacular i que per se mostrava el gran nivell de l’artista.

Vaig tenir ocasió de presentar-li de manera oral i escrita diverses exposicions. D’una d’ells va sortir la petita peça que encapçala aquest post. Em va dir: “Pere, és una peça petita però molt estimada per  a mi, i voldria que fos per la teva col·lecció”. És una imatge que em porta als meus començaments. El nen soc jo, anant a buscar aigua  a la font, amb el càntir del taller de joieria quan tan sols acabava d’entrar d’aprenent”. Des que entrà a casa està en lloc preeminent.

Gerard Rosés era un rar espècimen que no entenia l’art com element per transcendir en la història i sí com element creatiu que servia per fer reflexionar i essencialment fer feliç a la gent. D’aquí aquesta especialitat en ser poeta del quotidià, en saber convertir qualsevol cosa del dia a dia de la nostra vida en imatge fixa que podia esdevenir obra d’art. La seva ductilitat creativa , l’habilitat compositiva i la creació d’ambients fein que cada passejada per el seu treball et transportés a fets i costums que pertanyien a la seva , a la meva, a la nostre vida. Gerard Rosés era en essència un humanista  que defugia de la intel·lectualitat pedant, per esdevenir home de poble amb coneixements de savi.

La darrera trobada amb llarga xerrada va ser sopant després de ser jurats del Premi Moldumat, amb en Lluís, en Joan i en Didier Lourenço La conversa com no va ser artística ,va aparèixer de nou l’etern desencís del poc reconeixement de l’obra de l’autor. S’emprenyava en Gerard quan  recordava que mentre que a Alemanya era molt respectat, aquí tan sols els art ferits li fèiem confiança, però mai havia assolit el paper que certament mereixia la seva personalitat i la seva obra. Intentava aconsellar a Didier que comença ara la seva carrera internacional tot convidant-lo a esperar sempre el pitjor, per a continuació esclafir en un optimisme absolut i brindar per l’art, la cultura, els artistes i el país.

Sortosament , com sempre diem, els artistes no ens deixen mai ja que romanen en les seves obres. Estic convençut que Masnou i Teià, pobles als que tant va estimar i es va dedicar, tindran cura de mantenir el seu llegat. Per la meva part jo em quedo amb els records personals de moltes xerrades i amb la frase amb la que em dedicà el seu catàleg llibre:”Contemporeneïtat amb tradició.”: A l’amic Pere Pascual, agraït per l’amor que em professa que és mutu”.

Un petó ben fort Gerard i gràcies per el teu art.

FHARENHEIT 451 A CABRERA DE MAR.

Sols als lectors més joves d’aquest blog, el títol d,aquest post els hi pot sonar a estrany. Qualsevol d’aquells que ja som granadets, recordem com a mítica la pel·lícula de François Truffaut estrenada el 1966 i protagonitzada por Oskar Werner, Julie Christie, y Cyril Cusac,  basada en la novel·la homònima de Ray Bradbury en la que ens situava en una societat de futur en al que l’accés als llibres estaria prohibit essent delicte la seva possessió i lectura, per el que eren cremats tots aquells exemplars que eres trobaven.

Soc dels que penso que  a forces polítics els hi agradaria en part que aquesta situació succeís ,convençuts com estan de que la cultura és perillosa per els seus interessos ja que qualsevol , tot llegint, pot trobar aquella palanca, potser no per capgirar el món , però si per canviar les coses més properes. No penso que cap d’ells estigui de regidor a Cabrera , població que moltes vegades ha tingut cura escrupolosa de la mateixa, però el succeït que em permet titular el post com ho he fet, es demostració de que el consistori s’ha lluit i de mala manera , fen tel més espantós ridícul, no cremant llibres però si fent-ne fonedís un de magnífic i amagant-lo dels seus ciutadans com si fos eina de destrucció massiva.

Així durant la passada Fira Iberoromana de Cabrera de Mar es va posar a la venda un llibre titulat “Arqueologia a Cabrera de Mar. Ibers. Romans”, que és una guia explicativa de les principals descobertes arqueològiques fetes a la població. La publicació coordinada  per Josep M. Rovira Juan ha tingut la col·laboració desinteressada de  Rosa Isabel Garí (llicenciada en Prehistòria i Història Antiga i professora), Joan Francesc Clariana (doctor en arqueologia),  i Josep Vinyals (membre de l’històric grup de col·laboradors del Museu Arqueològic de Barcelona a Cabrera de Mar). de Barcelona a Cabrera de Mar). El llibre però ha estat retirat per l’Ajuntament i ja no és a la venda.

He tingut ocasió de veure i gaudir del mateix, i el més correcte seria escriure gaudir amb majúscules ja que el mateix és una petita meravella en la historiografia local de Cabrera , en especial en el que pertoca al tema arqueològic. Essent com soc, profà en la matèria , no puc valorar amb justícia i equitat el nivell dels escrits presentats, però coneixedor de la sapiència de qui els signen no em queda cap més solució que creure que estan en els camins de l’excel·lencia. A més a més , tota la part visual és magnífica, fotografies, infografies i molt espcialment tot l’apartat de 3D que permet de forma directe , visual i didàctica penetrar en aquella estructura de societat i veure els seus usos i costums. I està fet de manera perfectament atractiva tant per els infants com per a qualsevol persona encuriosida en el tema. Un llibre que sols pot ser qualificat com a magnífic i que hauria d’estar present en totes les llibreries de les famílies de Cabrera.

Llavors , quina ha estat la causa d’aquesta retirada oficial de la publicació?.

Segons Jordi Mir, alcalde de Cabrera , en informació al  diari El Punt Avui, (21/6/17),  ha explicat que la regidora hauria “envaït competències de l’Àrea de Patrimoni i sense la supervisió de l’arqueòleg municipal” el que ha provocat la “pèrdua de confiança” en Maria José Cortada, regidora de Serveis a les Persones, Promoció Econòmica i Sanitat,  que alhora  és parella del coordinador del llibre, per no haver seguit ”els tràmits reglamentaris”, fets per els que s’ha sentit obligat a procedir a la retirada del llibre, el que sembla implicar una oculta denúncia de tràfec d’influences.

Ja sabem que política i cultura no van mai de la mà, ans el contrari la veritable cultura ha de ser permanent corcó en l’actuació pública ja que caldrà sempre exigir més cura i atenció per part de l’oficialitat envers cultura.

El que no pot ser és que una lluita larvada de poder entre partits, la burocràcia funcionarial d’un organigrama en el que l’ego mal entès d’algú que se sent ofès davant d’un magnífic treball que ell a bon segur, no ha sabut, volgut o pogut fer i que ara per salvar una dignitat professional que  creu malmesa, intenta salvar silenciant-lo. I per que no dir-ho l’habitual mesquinesa de poble petit , amb les rivalitats polítiques i personals, eternes i seculars , facin  que els veritables beneficiaris d’un llibre com aquest que no son altres que els ciutadans  estiguin impedits de gaudir-lo i formant-se, per una rancúnia  i un acció digna del Fahrenheit 451 amb el que titulem aquest comentari.

Res més ens queda a dir fora de felicitar efusivament als que han fet possible aquesta petita meravella que és “L’Arqueologia a Cabrera de Mar. Ibers. Romans”. Fer-ho per la qualitat del treball i per la seva generositat realitzant-lo de manera voluntaria i altruista. 

I al Consistori recordar que és de savis rectificar. Que no paga la pena per unes baralles domèstiques quedar, com  el que estan essent considerats ara mateix, uns asses més grans que el castell de Burriac que protegeix la població.

GLÒRIA BADOSA. ESPAIS EN COLOR

Qualsevol persona que faci seguiment de la trajectòria de Glòria Badosa, un autora massa desconeguda per els anys que porta en la lluita per la seva veritat plàstica, obtindrà com nexe unitiu en la seva trajectòria al color. Un element amb el que ha treballat i formalitzat de sempre la seva aposta plàstica , començada i mantinguda durant molts anys en al figuració i que d’un temps ençà i en una constant evolució l’ha anat portant mica en mica a l’actual abstracció que ara practica amb enorme sinceritat.

Les seves darreres exposicions , en especial la del Casal, deixaven ben clar que la seva aposta no era un deriva anecdòtica i sí en canvi un afermament en els principis i en els conceptes. Una obra que nosaltres comparaven a l’estil de Staël, en aquest concepte d’una certa base figurativa en la seva obra , eliminada en l’anècdota per ser establerta tan sols mitjançant una volumètrica cromàtica, que convertia la figuració en abstracció però amb una certa mantinença del transfons figuratiu que li servia per bastir l’estructura del treball.

Ara Glòria Badosa ens sorprèn a l’espai capgròs amb una salt endavant  trencant punts d’ancoratge, i apostant per una abstracció volumètrica , definida per ella mateixa com “color, to i textures per crear espais i formes”.

J.F.Ivars  ens explica que “l’obra d’art és des de qualsevol punt de vista una metàfora que amb prou feines coalla un moment de la realitat. Una realitat que es percep com a dinàmica i només pot captar-se en l’equilibri entre contraris, en aquest espai de contrast que és la tela nua. El real pictòric es defineix en l’obra mateixa. Amb molt poc o res a veure amb la realitat natural o convencional de la percepció quotidiana. El referent figuratiu  resulta essencialment modificat i sotmès a l’autonomia de la visió que el dilueix en el registre d’estímuls visuals” J.F. Ivars. “Virutas de color. Notas de arte).

No serem nosaltres que contradirem al mestre, en uns paraules que amb tota profunditat ens ofereixen la reflexió al voltant d’aquesta construcció espaial que fonamentada en el color i estructurada en l’espai , amb l’ajut imprescindible de la tècnica de l’espatulat, conforma aquesta nova realitat creativa de la Glòria Badosa.

Una realitat que, a més a més , és ben aconseguida i visualment atractiva ,degut a l’equilibri tant espaial com cromàtic que es converteix ara en l’element clau de tot el seu treball plàstic. Tot conjugant un equilibri  rítmic , a voltes musical i a voltes poètic , amb el que confegeix les seves aconseguides estructures .

Ara sols cal afermar aquests conceptes que ara es veuen com plenament assolits  a l’espera del darrer salt  que hauria de ser el d’un enduriment general de concepte i realització,. Però per això encara falta temps, que ara cal gaudir del moment i del gran estat creatiu de l’autora com es mostra en aquesta exposició que és fàcil recomanar.

PERECOLL. NEGRE + NATURA

El renovat Museu Monjo gaudeix en aquest mes de juliol de la presència de l’obra de Perecoll que sota el títol de “Negre + Natura” segueix aprofundint en la seva mirada del negre sobre negre abastament coneguda ja de tots, abandonant tota referència al nou camí en el que l’aparició el color i les formes hominoides volumètriques havien agafat protagonisme i que personalment em semblava d’un enorme interès.  

L’exposició de Perecoll que ara presenta al Monjo és el paradigma quasi tutorial del seu habitual fer. Exposició perfectament estructurada, amb el predomini de l’elegància glamurosa en ell habitual, amb l’exacte i reduït nombre de peces , - millor que en faltin que no pas que en sobrin-, amb un eix direccional d’atenció generat per la potència del pseudo tríptic central que com frontal religiós domina l’exposició essent far d’atracció, seducció i quasi d’abducció pictòrica. Tres obres potents, molt ben estructurades i realitzades amb l’habilitat general de l’autor. A la resta obres de caire més complementari que serveixen de perfecte afegitó en el combinat general de la mostra.

Si un desconeix el treball de Perecoll, el resultat de la seva primera visió és del tot impactant. El joc rítmic i  lumínic de les seves peces , emmarcades en el conjunt volumètric que en el que sempre estructura el seu treball és d’impacte visual i conceptual enormement potent. La seducció de les mateixes i el misteri que generen estableixen sempre un feeling amb l’espectador que se sent atrapat per el treball de l’artista.

Altra cosa és però quan ja es té un coneixement previ del fer de l’artista. El negre sobre negre actual de Perecoll té un problema de difícil solució., i que  amés a mé s, ja ve de fa anys. Perecoll va fer ja fa un grapat d’anys un a espectacular i majestàtica exposició del negre sobre negre. Va ser a la Pia Almoina de Barcelona. Exposició de mestre i de culte i reverència absoluta. El nivell i qualitat de l’allà presentat  roman com a rèmora permanent en les seves següents exposicions. Era de tant altíssim nivell el que va presentar allà que en la comparança els nous resultats acostumen a sortir-ne perdedors, i el que es pitjor, perden potència essencial per esdevenir més acomodaticis i a vegades fins i tot propers a una mirada fàcil i decorativa.

.

Avui  a Vilassar de Mar penso que Perecoll està en els límits de l’esgotament del veritable negre sobre negre. Hi ha el tríptic central que em desmenteix per la seva gran qualitat, però cal fer un pas endavant i penso que la recuperació del color que s’albirava és una bona solució. Però això ja és una decisió que sòls l’artista pot considerar. Sense abandonar definitivament el negre , que no deixa de ser l’ADN personal i inconfusible de l’artista i en el que encara li queden coses per dir, especialment si accentua el seu dramatisme, cal recomençar la història amb un capitomba que a bon segur donarà obres ben potents , com correspon a un artista tan afermat com és Perecoll, capaç de mantenir sempre un to qualitatiu elevat com ho fa també ara en aquesta recomanable exposició al Monjo de Vilassar de Mar.

Les imatges han estat extretes de la pròpia xarxa social de l'autor