AIRE

Massa vegades diem que les coses van segons bufa el vent. Però si a la natura és impossible , a la vida a vegades podem dirigir aquest vent per poder-ne treure el millor dels profits.
Passejant , interior i exteriorment per el meu voltant , n’he trobat, ara mateix, de tota mena.

BONS AIRES

Els que bufen al voltant de la plataforma “Alcalde Baron”. El degoteig de persones que li donen suport és constant amb el magnífic afegitó de que provenen de tots els camps i àmbits de la societat.
Fa goig donar ullada al llistat i veure el nivell del mateix. Potser per això m’atreviria a demanar als propi Baron que en faci ús d’aquesta confiança.
Tots els signants el recolzem a ell i volem el millor per la nostra ciutat. Ho volem , no tan sols esperant que ell faci la feina, ans també amb el nostre esforç que qui més qui menys ha demostrat en el seu camp específic.

Per això davant dels reptes que es presenten , bo seria en el futur comptar amb el coneixement de tots per afermar un projecte que te una base / llista molt afeblida.

Passades les eleccions, passar del suport en ambdues direccions, seria un error imperdonable.

AIRES CONTRADICTORIS

Els que bufen al voltant de la figura de Pasqual Maragall.

Sempre m’he definit com maragallista. M’encisa la persona, m’agrada la seva manera d’entendre el país, el món i la política, i penso que ha estat un personatge clau en la realitat del país d’avui mateix.

Per això no acabo d’entendre el que passa al seu voltant desprès de les seves atinades per a mi ( desafortunades per altres) declaracions al voltant de l’Estatut i la realitat política del país.
Ja sé que molts prefereixen el gris de la burocràcia montillesca. Que diuen que ara toca seny per dirigir el país, i que sota el domini de l’estat central és on estarem millor, que per això a Catalunya ha guanyat el PSOE. Altres seguim apostant per la rauxa , la genialitat i els deliris , de qui ens pot portar més enllà amb millor o pitjor sort, però mai ens deixarà en l’ensopiment del no voler saber mai, ni qui son , no on estem , ni cap on anem.

Per això ara és hora de brises en tota la rosa dels vents. Em quedo amb la magnífica visió de la Joana , m’acosto a la mirada al rei Lear que fa Eduardo Mendoza a “El País” i renego de les declaracions de l’ambaixador de la Generalitat a Madrid que espero sigui cessat d’immediat.

Si aquells que no entenem que Montilla sigui president del nostre pais exigim de tots els respecte institucional degut, igual respecte hem d’exigir per Maragall. Peti qui peti.

AIRES DISBAUXATS

Els que volen per el PMC.
Faig ullada de l’agenda del mes i resto sorprès davant l’exposició de la 6ª Mostra d’Art Jove a inaugurar aquest divendres a Can Palauet. I dic sorprès ja que en desconeixia la seva convocatòria.

Em passejo per el weeb municipal i en lloc en trobo ni bases ni convocatòria ( si així la d’altres anys). Repasso les noticies artístiques del Cap Gros, i res de res. Intento a Internet i més del mateix. Enlloc trobo cap notícia. Arriba dons el moment d’aprofundir en el propi weeb del PMC. No tan sols no trobo res , que a més resto sorprès per el fet de que ni tan sols consta a l’agenda del proper divendres com a acte a realitzar.

Constant que n’és un , faig trucada a un membre del jurat de la passada edició. Ho faig ja que malgrat ser la sisena edició s’expliciten els noms con artistes seleccionats pel jurat de la 5ª Mostra. Em diu que no te cap constància de res. És a dir, els del PMC erren o menteixen en la seva pròpia agenda cultural?.

Intentant trobar algun punt de partida faig contacte amb un bon artista ben relacionat amb artistes joves . M’explicita que el propi Patronat va trucar a corre cuita a uns quants joves artistes per demanar algun projecte i dur a terme la mostra.
Els resultats parlen per si sols. Sols 7 creadors , quasi tots de la corda , que no representen en absolut a l’art Jove de la ciutat al que de nou s’ha furtat d’un projecte que podria ser engrescador.

Sort que aquesta serà la darrera vegada.

AIRES NEGRES

Els de les agendes del PMC.

Si ara parlàvem d’aquesta errada en l’edició paper, que a dir de la seva agenda per Internet.
Per raons professionals em calia parlar de la mostra dels Opisso. Vaig apropar-me a Internet per veure en el Weeb del PMC les dates de la mostra , per si es mantenia en el temps de l'escrit. Constava, i consta ara mateix, el 6 de juny com a data de cloenda. Amb aquesta consideració s’ha escrit un article recomanant la mostra , quan en realitat aquesta estarà tancada , ja que segons l’edició paper l’onze de maig es presenta una nova exposició.

Aquest desgavell, aquest desconcert , que confon , i més quan en la mateixa Casa Arenas no existeix cap cartell, rètol o parell que parli de dates i exposicions, demostra una vegada més la incapacitat d’un PMC que demana a crits la seva dissolució.

Aires negres de terrabastall que mereixeria en fes riada per arrosegar la molta bruticia que existeix a Beneficència.

AIRES D’ALEGRIA

Els que he notat i sentit tant en el mail de Jaume Simon amb la presencia sempre viva i palpitant, i ara que s’acosta el canvi de desena de maig encara més , del sempre enyorat Eduard Comabella.
El que he gaudit amb la peça que el bon amic i gran artista Josep Serra m’ha obsequiat com a contrapartida a la meva presentació de la seva exposició que celebrà a la barcelonina Casa Elizalde.
Sens dubte uns excel·lents regals del 32 aniversari com a crític.


AIRES DE REFLEXIÓ

Que hauran de quedar per demà , al voltant de la xerrada de Perecoll a Can Xalant i que Ramon Bassas , sempre magnífic quan parla d’art, analitza en el seu blog, encara que fugint d’estudi d’un tema tan cabdal com el de l’intervencionisme públic, en especial quan es refereix a les subvencions.

Un bon tema per a un debat que donaria per a molt.

“PIC”A - “PIC”A D’ART

Cap de setmana atrafegat amb moltes petites píndoles, totes elles ben profitoses. D’entre elles cal remarcar les que es refereixen al mon de l’art.

Fira d’Art al Carrer.

Ja en son dotze les edicions d’aquesta Fira que ja ha esdevingut tradicional en aquests volts del mes de maig.
Les Fires d’Art al carrer varen néixer com una aposta en contra de les galeries tradicionals. Davant dels elevats preus que costava poder fer una exposició com cal, fet que repercutia en l’increment del preu de venda final, un bon grup de professionals varen apostar per la fira com un punt de contacte directe entre “fabricant “ (artista) i “consumidor” (espectador / comprador) , tot tenint com a model alguna fira de bona qualitat que ja es realitzava al país , com la de St.Lluc a Olot.

El resultat va ser molt positiu en els primers anys , però ja en fa uns quants en que ha minvat molt la qualitat, ja que s’ha format un concepte de fira , amb qualitat disminuïda, repetició temàtica i de la pròpia obra, etc , essent molt pocs aquells que segueixen apostant per una veritable qualitat però a molt més bon preu per la desaparició dels intermediaris , com és el cas de David Salvadó , un excel·lent artista de Vilassar de Dalt que hauria merescut més surt de la que ha tingut.

La fira a Mataró no ha acabat de quallar mai, en especial per el refús que ha tingut dels propis artistes. Sembla com si exposar en ella fos baixar una categoria. Potser pot ser així per un bon professional, però per a tots aquells que lluiten per treure el cap, és una de les bones experiències a realitzar.

Dotze anys ja de Fira. El que quasi ningú sap és com va néixer i quins van ser els responsables de donar-li cos i vida. A bon segur que pocs encertarien els noms dels tres protagonistes principals.

ALBERT ALÍS

Vaig tenir el gran plaer de presentar l’excel·lent exposició que l’Albert Alís ofereix al Museu Monjo de Vilassar. Una excel·lent exposició en el camí que encetava en la darrera exposició de la Laietana , i que llueix magnífica en les “capelles” del Monjo.

Una presentació que per a mi va ser magnífic regal d’aniversari en acomplir justament aquesta setmana 32 anys de vida com a crític d’art.

Com em deien diversos pintors assistents a l’acte , no sé si és per felicitar-se o per acompanyar en el sentiment.

ESCULTURES QUE CREIXEN

Tots sabem que Joan Antoni Baron és un biòleg apassionat de la botànica. Podíem pensar per això que dels seus coneixements en podien sortir elements per que els arbres i les plantes dels parcs de la nostra ciutat tinguessin una millor creixença, i de manera molt especial , les recentment plantades en el nou Parc de Mar. El que no podíem arribar a preveure que a més de les plantes creixerien les escultures , o millor dit , l’escultura “Ondulacions” de Llucià González que presideix el magnífic espai.

Quan es va inaugurar el Parc un va dir que ja parlaria de l’escultura de Llucià més tard. Quan la va veure in situ no va entendre res, allà fallava alguna cosa. La conversa amb l’autor ho aclaria tot,: L’escultura estava incompleta i no s’acabaria fins aquest mes.

Avui hem vist com l’escultura ja ha crescut i agafa una volada que no tenia. Encara hi ha estris mecànics que la subjecten i encara queda el rentat final de cara per veure l’estat definitiu d’una peça que pot quedar escaient en aquell espai.

Però tota aquesta història és trista i lamentable. L’afany inaugurador es sempre discutible i no s’hauria de caure en aquests paranys, però el que es inconcebible és inaugurar una escultura que està a la meitat , i no dir-ho.

Llavors quan es fan apostes per l’art al carrer , potenciar la cultura artística i el treball dels artistes locals, et queda un regust d’oportunisme que no m’agrada.

El fet d’aquesta escultura de Llucià hauria d’obligar a unes explicacions públiques i pertinents.
Jo ,al menys , les espero.


1 – 2

Les apostes son sagrades i més si es fan amb la filla o amb els bons amics. Complir-les és un plaer quan has vist la cara de felicitat amb una victòria ben merescuda.

A més , que carai , que un va néixer i està batejat a la parròquia de sarrià , i alguna espurna deu haver quedat.

Així que Visca l’Espanyol !!!! , i no ho dic amb la boca petita, que dintre de res espero cridar ben fort quan guanyem la lliga.

POLÍTICA CULTURAL

Dijous passat Baron va fer presentació del seu projecte cultural. Ho va fer acompanyat dels bons amics Novellas i Llucià. Perecoll, que estava anunciat no va assistir ja que tenia altres obligacions. Mai s’havia compromès amb l’acte i havia anunciat amb temps de la seva absència ( són paraules que ell mateix m’ha transmès), amb el que premsa del PSC afegeix un senyal més en el seu cúmul de despropòsits.
Per cert , finalment i després de les meves queixes vaig ser convidat a l’acte. Va ser mitjançant un mail a misses dites, i del que com no, vaig assabentar-me en arribar a casa a mitja tarda. És allò de pensar com és possible que a vegades et truquen per qualsevol bajanada i en canvi quan cal... O potser serà, com m’explicita més d’un , que si critiques..., dons ja sap el que toca.

Però l’important està en l’acte i en que tots els errors en la convocatòria de premsa, han estat solucionats, i el resultat final és correcte. Alegrem-nos. És clar que jo també vaig fer una errada. Parlava de que no existia cap mural dedicat a Machado per part de Novellas. És cert , no existeix, però de sota mà hi ha un compromís amb l’autor per que en faci un. Desconeixia aquest encàrrec “in pectore” . Deu ser un d’aquests acords amb “consens” (?) amb els artistes mataronins.
Això del consens m’agrada , i molt, però us puc dir que havent parlat amb més d’una dotzena d’aquells creadors que sonen , cap sap de que va l’assumpte.

Però tornem al quid de la qüestió. La presentació de Baron té un element positiu , o millor dit, en té molts. Ja vàrem comentar en el seu dia que l’esborrany del programa cultural socialista era molt bo. El que ara ha explicitat l’alcalde ho demostra , amb alguns detalls molt importants.

M’agrada ja que s’han apuntat a una idea que he repetit constantment en totes les converses que he tingut amb ells, que no han estat ni una , ni dues ,ni tres. Cal ser realistes. No es pot enganyar a la gent ni amb focs d’encenalls ni amb focs d’artifici. Cal prometre el que es pot complir. Així sembla que s’està fent i jo ovaciono la sinceritat.

M’agrada que finalment hi hagi l’aposta per un nou teatre. A una legislatura vista, però començant a treballar ja. És fonamental. No pot ser que Mataró no disposes d’aquest element tan important. És una aposta de futur en la que caldrà ser valent i agosarat. Dos elements que haurien de ser sant i senya de la cultura mataronina.

I m’agrada com no, aquesta aposta per l’art viu , al carrer, encara que no voldria caure en un localisme mal entès, i crec que s’ha de potenciar la qualitat i en ella si de cas, fer discriminació positiva per la creativitat local.

Però al costat d’aquesta de calç apareixen un parell de palades de sorra que no m’agraden gens. En primer lloc la indefinició al respecte del PMC. “Caldrà estudiar....” Trenta anys en el govern i encara ens cal estudiar el que es cou en el PMC?. Si és així cal fer-ho ràpid, ja que calen decisions ràpides i decidides. Si cal mullar-se fem-ho tranquil·lament. Per la meva part no tinc dubtes. La desaparició del Patronat com està actualment és el primer pas per fer una cultura com cal. Estructurar Cultura fonamentada en consells assessors, i que tot el tema de Festes ( Santes i Festes de Barri), Associacions i altres “andròmines” que es troben sota el paraigües cultural quan es tracta d’altra cosa, quedin sota la tutela de Participació Ciutadana, quedant cultura només per allò que en realitat te referència amb el seu nom.

L’altre punt que no m’ha agradat gens és la frase “el programa del PSC és per governar la cultura de la ciutat , no per presidir el PMC”. És una frase trampa. Penso, i ho faig molt sincerament , que el PSC ha d’agafar el toro per les banyes i agafar per una vegada la regiduria de Cultura i no canviar-la per cap plat de mongetes. Que quant tantes vegades posem èmfasi en la importància de la Cultura, cal posar igual èmfasi per aconseguir dirigir-la.

Crec sincerament que ja toca. A més, en aquesta ocasió son molts els agents culturals que han demanat per activa i per passiva, amb crits i amb silenci, donar un gir definitiu a l’activitat cultural de Mataró.
Tota aquesta gent entre la que m’hi trobo, no entendríem que el PSC donés la callada per resposta. Una repetició de Graupera seria un insult per a quasi tothom, i lliurar-la amb safata de plata a Panadés seria com una traïció difícil de pair.

És per això que a Baron se li ha oblidat dir el més important i allò que tots volíem sentir: ”El PSC vol Cultura i lluitarà per aconseguir-ho”. En realitat quasi ha dit el contrari. I mantenir aquest dubte , no deixa de ser una mala noticia per tots aquells que pensem que la Cultura ha de ser sempre un dels eixos motrius d’una ciutat que vol ser considerada com a tal, i per a tant, del seu govern.

JOAN ANTONI BARON

Son diverses les persones que em pregunten per què em manifesto públicament per Baron, quan alhora critico llista ,actituds , programa... , semblant més que sigui oposició que no pas del mateix costat, o donant armes a l’enemic , com m’ha arribat a dir algun regidor, actual i espero que futur.
En primer lloc crec que cal mullar-se sempre. No m’agraden aquells que sempre es mouen guardant les aigües. Vaig mullar-me fa anys i sempre que ha calgut he repetit. Ho faig ara, ja que estic convençut que Baron és el millor alcalde per Mataró.

Ho dic apostant per la seva honestedat, capacitat de treball i sensibilitat. Tres qualitats que sempre he admirat i en les que he volgut emmirallar-me. Baron gaudeix de les tres i el converteixen en el millor potencial que podem tenir a Mataró per governar la ciutat.
A més disposa d’un bon programa que supera en molt als dels seus adversaris que , només en ocasions puntuals, ofereixen aquell detall engrescador que caldria escoltar. En la resta hi ha la buidor del perdedor, no en el sentit de no guanyar i sí en la incapacitat de generar uns aires millors a la realitat de l’avui mateix.

Però pensar que Baron és el millor no ha d’obviar la crítica, i més quan el monolitisme de l’aparell del partit el converteix en un element intocable , més enllà del bé i del mal, quan no és ni ha de ser mai així. Per això cal una crítica més dura encara, ja que es fa en afany de millorar i no pas de desgastar el seu projecte.

Criticar a la llista és natural. I enguany encara més. La llista , l’equip que es presenta ,és molt fluix, inacceptable en alguns casos i molt espacialment amb alguns noms que fan mal a la vista.
Diuen que el bo de la democràcia és que qualsevol pot arribar a un lloc de poder , escollit per la resta. El dolent és quan el que arriba és un qualsevol , en el sentit més pejoratiu de la paraula, com succeirà en les properes eleccions.

Amb aquestes eines serà difícil, però que molt difícil fer un entramat eficaç, si no es disposa d’estris fora de govern que siguin capaços d’aguantar estructuralment les mancances de qui disposarà de galons. A bon segur aquesta serà la clau d’un bon govern en la propera legislatura.

Però cal criticar els desgavells que afloren. Cal oferir una nova mirada a l’urbanisme, a l’habitatge, apostar per una policia de proximitat per un costat i una altra més generalista convertint-la en una de les millors del país, i no com ara , desacreditada per arreu i per mèrits propis. Apostar per la transparència informativa quan succeeixen fets que van més enllà dels habituals ( Can Fàbregas , cas grua,...) ,actuant amb solvència i diligència, uns qualificatius massa difícil d’emprar en l’entorn municipal.

Per això estarem sempre amb el recolzament i amb la crítica, Dos elements fonamentals per el bon funcionament de la ciutat.

Per els aplaudiments fàcils, per fer la claca., no patim, ja n’hi ha d’altres.
Però que voleu que us digui .Em quedo amb la crítica i la dignitat. Esperit que evidentment no poden defensar alguns que llueixen numero en la llista , i els palmeros que l’aplaudeixen a ritmo de sevillanes , a bon segur pagades per la Diputació.

TORRES GARCIA


Avui a Can Palauet , Joan Astorch ha realitzat una magnífica conferència al voltant de Torres García : “Del moucentisme al constructivisme , de Catalunya a l’avantguarda internacional”.

Davant una cinquantena de persones entre les que no s’hi trobava ni cap polític , ni cap responsable cultural de cap candidatura , ni cap membre de Can Xalant, ni cap del Museu de Mataró, ni cap de “ACM” , ni cap artista d’aquells que tallen el bacallà a la ciutat, ni... .És a dir, davant d’un bon grup d’anònims ciutadans desitjosos de gaudir d’una bona lliçó d’art, Astorch ha desgranat amb afectisme i efectisme el tarannà i la trajectòria artística de Torres Garcia amb una anàlisi pedagògic, il·lustratiu i ben lúcid del que va ser la seva vida i obra.

Una visió que demostra la llibertat i aquest anar a contracorrent que tant va marcar a Torres Garcia i que be estaria en ser un símbol de l’Associació que ara el reivindica de tan bona manera.

ART i POLÍTICA

Demà al matí el candidat Baron sembla explicitarà algunes de les seves opcions per l’art local i l’espai públic.
M’ho ha dit un ocellet .
Òbviament no estic convidat, malgrat ser l’única persona que es dedica a l’art en general i especialment a l’art local, en la nostra ciutat.

No m’agradaria pensar que és revenja a les meves crítiques per la que crec patètica línia d’actuació de l’encarregat de premsa de campanya , però tot sembla indicar-ho.
El trist no és aquesta manca de professionalitat de qui ha de dirigir la comunicació, el trist és el súmmum d’errors del comunicat.

Així ens parla de Pere Coll , artista local que no existeix, ja que del qui parla suposem que és Pere González Coll “Perecoll” . Parla de Josep Novellas com escultor habitual, quan es poden comptar amb els dits d’una mà les seves obres en tres dimensions, parla d’un mural inexistent , o al menys mai anunciat ni vist , a l’escola Antonio Machado , on sí s'ha traslladat l'escultura de Machado, realitzada per Novellas ( veure fotografia) , que es trobava en el giratori més proper , i parla d’una escultura , la de Llucià Gonzàlez al parc de Mar , que es va inaugurar estant inacabada.

Tot això és suficient com per pensar la poca cura que pot tenir el PSC en el que pertoca a l’art en la propera legislatura, a més amb una aposta localista que caldria precisar.

O potser de la poca cura d’un cap de premsa que demostra en cada moment que la cosa li va molt gran .

PÍNDOLES POLÍTIQUES

Em diuen que justament aquest gran gurú és qui ha aconsellat als candidats amb “blog” que el tinguin ben deturadet. Que sí, que parlar del gol de Messi està be. I fer-ho de la inauguració d’un nou casal si ens permet fer tot l’autobombo també, però de mostrar qui som en realitat , res de res.

Ja fa dies que parlo del lamentablement muts que estan els blogs dels candidats que apareixen en les properes llistes electoral ( Fernández, Barrera...) . Quan els periodistes diuen que ara la lluita s’estableix en el ciberespai , no deixa de ser al menys curiós que els aspirants a càrrec, a qui no coneixem, tanquin la boca no fos pas allò de que alguna mosca....

Però és clar que sempre queda Internet.

Així podem saber , i per el weeb municipal , que el més ínclit dels candidats a regidor, a qui els seus defensors llencen soflames amb allò tant antic de muralles i fora muralles, trencant el discurs electoral del candidat de que “ Tot Mataró és Mataró” , resulta que no fa tant va voler deixar “el cel” per anar viure justament a “muralles”, i mai tan ben dit.
Fa poc més de dos anys que va aspirar a prendre part en la promoció d’habitatges de Prohabitage a Can Xammar ( C. Hospital 26.30) essent exclòs ja que no va acomplir les condicions exigides.
Allò de, coses veredes...

No vaig poder veure a l’alcalde Baron a Àgora. M’hauria agradat i ara caldrà esperar a la redifusió. La causa, un magnífic sopar com a cloenda d’una tarda no menys magnífica , en el que escoltar als grans mestres, veure com parlen, discuteixen , s’apropen i es separen en el debat etern sobre l’art i el treball dels artistes , esdevé un d’aquells fets tan gratificants que et fan oblidar els mal de cap que a vegades provoca el fet d’exercir la crítica.

Una tarda plena de lliçons magistrals, acabada amb un sopar distés en el que s’apunten tantes coses, s’expliquen tantes anècdotes , i s’omple més el pap de l’esperit que no pas el físic , i això vol dir molt, ja que el físic va ser també excel·lent.

I entre mig, per passar el temps i obrir la gana, un passeig per Mataró, amb parada a La Confianza on aquests gran saberuts de l’art varen quedar admirats de la magnífica recuperació de l’espai i de la brillantor d’aquest indret. Una mirada a la recuperació de la muralla va ser de nou motiu de felicitació, fet que fem públic i avinent ja que és bo que de tant en tant la ciutat pugui sentir-se orgullosa d’allò que ha sabut recuperar amb bellesa i utilitat.


BARON I L’ART


No podem negar que la relació amb els artistes i l’art ha millorat molt amb l’arribada de Baron a l’Alcaldia.
Home sensible , amant de l’art , ha entès que la creació cultural no tan sols és un valor afegit del que disposa la ciutat, ans també pot ajudar a donar-li vida , en aquest fet demostrat de la cultura com a important element generador de “negoci” en tots els àmbits ciutadans.

Per això és habitual que assisteixi a moltes inauguracions, visiti exposicions fora d’hora , en faci esment en el seu blog personal, especialment en el que pertoca artistes locals que exposen fora de Mataró , - estic ben convençut que aviat parlarà de la mostra que Alís inaugura el proper dissabte al Monjo i que un joiosament presentarà -, i ha inaugurat el costum d’adquirir obra per Nadal que al mateix temps serveix de Nadala de l’Ajuntament.

Avui per això, amb tot respecte i afecte, li vull esmenar la plana. Vàrem coincidir el passat diumenge en la temàtica del post , en parlar de la mostra al voltant de la creació del Guernica , que s’havia inaugurat aquell divendres a la Fundació Palau a Caldetes. En recomanava la visita , cosa que és de lloar , però la reflexió hauria de ser diferent.

En primer lloc preguntar-se del per què mostres com aquesta es fan a Caldetes i no a Mataró. Després , una vegada haver maleït el mal ús dels diners que s’atorguen a Can Xalant i a Ca l’Arenas, lloc on després de deu mesos d’activitat encara no s’ha celebrat cap acte paral·lel, agafar el telèfon i fer trucada a Carles Marfà per dir-li que espera poder veure aquesta mostra a la ciutat.

Per què el que a bon segur Baron no sap és que aquesta mostra és itinerant i s’exposarà a la xarxa de Museus Locals de Catalunya. Com a bon segur tampoc sap és que l’Ajuntament de Mataró ( éa a dir el PMC i el Museu ) tenen per costum demanar tota la llista d’activitats de la Xarxa, valguin o no la pena. És una manera de treure’s les puces de sobre. I la frase no és meva i sí de la responsable de la Diputació que amb naturalitat explicitava aquest insòlit tarannà del Museu mataroní , únic en tot Catalunya.

I posats a esmenar la plana, vagi el toc d’avís per un mateix, ja que en parlar de la mostra de Caldetes va obviar la magnífica actuació de Carme Sansa en l’acte inaugural, tot recitant poemes del mateix Palau que pertanyien a una obra que dedicà al mal son que fou la destrucció de Guernika.

En aquest cap de setmana s’han inaugurat tres importants exposicions: L’homenatge a Manuel Cuyàs en la sala d’exposicions del C.A.Laietània , la de Miguel Ángel González a l’espai Capgròs i “Picasso pinta el Guernica” a la Fundació Palau.

Obligacions familiars m’impedeixen assistir a la mostra de Cuyàs que m’agradaria fos el darrer petit homenatge, per què ja és hora de l’homenatge oficial de la ciutat amb una mostra antològica com cal. I en aquest, fer punt i apart en l’apartat del còmic, una vessant que massa vegades s’oblida com si fos plat de segona mà, quan és essencial en el viure i entendre l’obra de Cuyàs.


PICASSO PINTA EL GUERNICA





La Fundació Palau segueix amb un magnífic tarannà expositiu, presentant en motiu de la commemoració del 70 aniversari de la destrucció de Guernica per part de l’aviació feixista , una acurada mostra didàctica que a partir de l’obra de Picasso en fa reflexió social, política, cultural i com no, artística.

Amb la col·laboració de l’alacantina CAM ( Caja de Ahorros del Maditerráneo) , que vull especialment esmentar per la seva gran col·laboració amb mostres itinerants d’aquest tipus de les que a Mataró n’hem pogut veure alguna ( Guinovart) , els de la Palau han muntat una exposició de caire didàctic amb quatre àmbits ben diferenciats i prou atractius:

- Pavelló de la República per l’Exposició de Paris (juny de 1937.
- Bombardeig i devastació de Guernika ( 26d’abril de 1937)
- Procés creatiu del “Guernika”
- La gènesi del símbol. Un referent universal

Amb un muntatge fonamentat amb facsímils ( seria impensable l’ús d’originals per òbvies raons econòmiques i de seguretat ) , podem veure i entendre la gènesis conceptual i creativa d’aquesta mítica obra , que no essent ni de lluny la millor de Picasso sí que ha esdevingut el seu treball més mític i emblemàtic, de tal manera que moltes vegades ha setat considerada La Gioconda del segle XX.

Una exposició ben muntada, ben estructurada , enormement didàctica , que hauria de ser d’obligada visita per qualsevol persona afeccionada a l’art o senzillament curiosa de la realitat històrica del nostre país.

Una mostra a la que sols cal posar-hi un però, la no presència d’una reproducció escaient de la mítica peça, que permetria fer-ne una millor lectura dels esborranys , observant les seves variacions , com es modifiquen alguns personatges, com en desapareixen d’altres i com prenen protagonisme alguns altres elements , per confegir la que sens dubte n’és la ícona artística més important del segle passat.

Una exposició que serà itinerant mitjançant la xarxa de Museus Locals i que molt ens agradaria veure a Mataró, encara que tots sabem que Caldes d'Estrac no està pas tant lluny com per fno fer-ne visita.

MIGUEL ANGEL GONZÁLEZ




Aquest artista argentí afincat de fa temps a Lleida ens sorprèn amb una complexa exposició en que barreja pintures i escultures amb l’arrel comuna de l’home i el que podríem dir “la seva circumstància”.

Passejar-se per la mostra es fer-ho per dos espais diferents. Per un costat estan les pintures , cromàtiques , amb un cert caire que mesclen les preocupacions humanístiques de l’autor , la seva passió per la figura , i un toc personal que les personalitza , malgrat no assolir aquell punt d’atenció que pretén.

Altra cosa en canvi son les seves escultures. La seva preocupació per l’home , les seves tribulacions, el seu estar en aquesta vida. Com si d’una teràpia es tractés en el camí d’un psicoanàlisi profund, intens i personal , González cerca aprofundir en el ser humà i tot el que això comporta.
Per fer-ho presenta un conjunt d’escultures de ferro soldat , que planteja preguntes , intenta reflexions, i captiva per la mirada inquietant de les seves composicions i molt especialment per els personatges, entre humans i fantàstics , que ens sorprenen amb una inquisidora mirada ben especial.

Dominador tècnic, González subjuga amb la seva obra escultòrica , com queda ben clarament marcat en la fotografia que encapçala aquest comentari, de la mà del magnífic fotògraf que n’és el bon company i amic , Romuald Galofré.


ABSÈNCIES


Massa vegades els artistes es queixen de la poca atenció que mereixen els seus treballs , però curiosament massa son les vegades en que ells son els protagonistes absents. Com exemple , les dues exposicions que acabem de comentar. L'absència dels artistes mataronins era tan lamentable com flagrant.

FERIA DE ABRIL

Com no, que segueixo garratibat davant la publicació de les quantitats atorgades en forma de subvencions, a la Feria de Abril de Catalunya per part de les autoritats del país.
En aquests dies s’ha fet pública la quantitat de 199.300 euros ( 33 i escaig milions de les antigues pessetes) que representen aproximadament una quarta part del pressupost general de la festa.

Sota la condició d’una major transparència, vistos els escàndols que acabaren en els jutjats , especialment amb el cas de la manzanilla “La Guita” , la Diputació i l’Ajuntament han aportat 75000 euros cada institució , mentre que la Generalitat ha fet ús de les tisores reduint la seva aportació a 49.300 euros.

Tenint en compte que Eduard Voltas, secretari de Cultura de la Generalitat , ha explicitat que enguany el nostre govern ha decidit subvencionar tan sols la programació cultural , és a dir la majoria dels concerts, fet que cal aplaudir , vol dir que les subvencions de Diputació i Ajuntament es dediquen simplement per afavorir el lleure d’un grup molt limitat i determinat de ciutadans , amb una activitat de difícil qualificació però que no correspon ni a la tradició, ni al floklore , i és essencialment aliena al concepte de país en el sentit més ample d’integració de les persones.

Però a més a més , aquesta generosa subvenció , xoca frontalment amb les grans dificultats que tenen per rebre la més petita de les subvencions, generalment en forma d’espurna caritativa, altres actes del país que responen a arrels del mateix i que sí son veritables exercicis de cultura pròpia. I si val un exemple tan sols recordar les grans dificultats que està posant l’Ajuntament barceloní per poder repetir en el centre de la ciutat la magnífica i exitosa experiència d’enguany amb la setmana del llibre català.

Voldria que ningú fes lectura d’allò que no està escrit. Em sembla molt be que es faci la Feria de Abril a Barcelona, així com la festa que pertoqui per els col·lectius de tota mena de ciutadans dels més diversos països , als que considero de totes totes, catalans , i que òbviament estan en el mateix dret de demanar una subvenció ben semblant a la rebuda en aquest cas. Però del cas que ens pertoca se’n fa un gra massa.

I no dic més, que ja sabem el gran afecte que tenen bona part de gent del PSC ( o serà PSOE?) envers aquesta manifestació cultural (?). I especialment va dedicat als cadellets de les JSC que la tenen en gran apreci.

Algun dia s’acabarà aquesta festa?. Seria sens dubte un bon senyal. No per la desaparició i sí pel fet que quedaria clar que aquest és un país i el seus ciutadans en són partícips de l’essència del mateix.
Però de moment, i de manera lamentable, els poders es venen la identitat per un grapat de vots. I quan dic poders, parlem de tots els partits.
Un vot per unes sevillanes, és sens dubte un vot bord.

I un d’aquest tipus de vots, que voleu que us digui, no en vol cap.

3-0

He cridat i de valent amb el gol de Coro. La meva filla, feliç com mai. Ja sabeu, les eternes contradiccions de ser pare.
Ara queda l’altra passa,
Felicitats Espanyol.
PS,- Moltes felicitats Jose. Ho he merescut amb escreix. Ara sols queda el darrer esforç. Ja et veig a la Final.

VISIONS DE PERSONATGES


A Ca l’Arenas , el passat dijous es va penjar que no inaugurar , - en aquesta moda que han imposat en les exposicions que hauríem de dir com “clàssiques” -, un nou capítol del treball dels protagonistes essencials de la casa , en Jaume i en Jordi Arenas, que ara ens ofereixen les seves visions de personatges.

S’ha de reconèixer clarament que fins ara les visions que hem vist dels germans ha estat enriquidora, però amb la mateixa sinceritat hem de reconèixer que no s’ha encertat en aquest cas.
La mostra que avui comentem es redueix a una trentena de peces que responen en bona part a la visió anecdòtica de personatges importants ( Verdi, Wagner, Shakespeare ...) que van ser plasmats per els llavors jovencells artistes i germans. De la resta , uns apunts escultòrics de Jordi Arenas per a diferents encàrrecs i tres retrats a destacar. Els del Ferm i el de Fred Galiana.

El Ferm va ser un pescador abastament retratat per ambdós germans i altres artistes de la colla. Encara que aquestes no son pas de les millors , ambdues obres representen per un cantó el caràcter artístic dels germans ( Jordi, el seny vs. Jaume, la rauxa) , i per l’altra la personalitat del retratat que depassa el tarannà habitual dels models, per imposar de manera ben fefaent tota la seva personalitat.

Però no hi ha dubte que l’estrella de l’exposició és el retrat de Fred Galiana que lamentablement no ha estat reproduït al catàleg. És una obra magnífica , en el que es veu i en el que amaga. Tècnicament de gran qualitat, dignifica el sentit del retrat amb aquest posat distant i alhora càlid , que fa d’aquesta desconeguda peça una obra que pot ser cabdal per estudiar a Jordi Arenas.
I fer-ho per el que presenta , i com no, per el que deixa traspuar.

Tan sols per ella , aquesta mostra capdisminuida esdevé d’obligada visió per qualsevol que vulgui conèixer de veritat als germans Arenas.

FRED GALIANA

És a bon segur una de les grans figures de Mataró dels cinquanta i alhora una persona absolutament desconeguda per el Mataró d’avui, malgrat que fins la seva mort fa un parell d’anys va seguir parlant amb tota enyorança de la que considerava la seva ciutat.

Nascut a Quintanar de la Orden ( Toledo) al 1931 , als catorze anys va venir a viure a Mataró , tot treballant en una fundició. La gran afecció a la boxa que existia a la ciutat amb combats cada setmana el van portar al món de la boxa on debutà al 1950 per aconseguir en els següents anys els Campionats de Catalunya, Espanya i Europa en diferents categories, amb el punt àlig del combat amb Famechon que li donà el títol europeu a Paris.

Va disputar 209 combats com a professionals i a més a més va ser actor de cinema i teatre, ballarí i mil coses meses en una capacitat de seducció fora de mides , i de les que tinc alguna que altre anècdota explicada per el meu pare , amb qui va mantenir sempre una bona amistat.

Afectat de Parkinson d’ençà 1985 va morir fa dos anys a Orihuela tot patint d’Alzheimer.
Exuperancio "Fred" Galiana un personatge molt important en el Mataró dels cinquanta i al que bo seria fer-ne una mirada .

EXPOSICIONS




En un no res un bon grapat d’autors mataronins exposaran per arreu i per tant portaran el nom de la ciutat per els més diferents indrets. Una ciutat esquiva que mai els hi ha fet massa cas. Esperem que la cosa canviï a partir del 27 de maig.

Així s’acaba d’inaugurar la mostra “Peces de Col·lecció” promoguda pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya i produïda per la Direcció general de Cooperació Cultural del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.
Una mostra que es passejarà per diferents indrets de Catalunya , òbviament sense fer parada a Mataró, i amb noms tan importants com Tharrats, Grau Garriga, Picasso, Viladecans , Tàpies, Ràfols Casamada, Guinovart, Ponç, Clavé ,Amat, Cuixart, Julo González, Casademont, i encapçalant la llista el mataroní Marc Llacuna que segueix el seu més que ferm caminar.
Potser caldria que algú fes el pertinent contacte per poder veure aquesta magnífica mostra a la nostra ciutat.

Mentre Santi Estrany exposa a Bolzano , la més tirolesa de les ciutats italianes , allà al Trentino i fronterera amb Austria i la zona d’influència d’Innsbruck, Marta Duran mentre inaugura aquest dissabte a la “Nour Foundation Gallery” de Nova York presentant els seus darrers i més avançats treballs.

Com veieu aquí, aquesta és una invitació florentina. L’Accademia delle Arti del Disegno va ser fundada al 1563 per Còssimo de Mèdici per sugeriment de Vasari, i te entre els seus membres històrics a noms tan importants com Miquel Àngel o Galileo.

Dons és aquí on exposa Antonio Violano un escultor que viu a cavall entre Florència i Barcelona, i que exposà en temps de Remigio Herrero a Can Palauet.
Com veieu no és pas un principiant i sí un reconegut escultor. Dons bé , en motiu d’aquella exposició Violano va regalar a la ciutat una magnífica escultura per ser dipositada a la Pompeu Fabra. El lloc, el va triar ell mateix i tan sols mancava una peana per salvar el desnivell habitual de la Biblioteca.
Han passat anys , i fa tan sols un parell de mesos ( i a bon segur tot segueix igual) l’escultura encara no havia estat col·locada en el seu indret. Fons oficials deien que es trobava en el despatx de la Directora a l’espera de rebre la peana , que després de set anys seguia sense ser realitat.
Espero que tot veient el nivell de Violano algú serà capaç de fer justícia ,- a l’artista i als ciutadans -, i podrem veure l’escultura de Violano tal com cal i en el lloc que va decidir.

SANT JORDI

No enganyo a ningú si dic que Sant Jordi és potser la festa que m’agrada més de l’any , especialment quan cau en dia feiner. M’agrada passejar , comprar la rosa , regalar-la a les tres dones que més estimo , ficar-me en el bullir de les parades de llibres i intentar trobar d’entre el que queda ,- la meva passejada sempre és a partir de les set de la tarda -, aquell llibre que tindrà el segell especial de ser el de Sant Jordi del...

Enguany hem pogut repetir la jugada de manera plenament satisfactòria. Roses i llibres , i abans que algun meme ens pregunti quin han estat els llibres de SantJordi ja m’avanço tot dient que m’he quedat amb la Care Santos ( algun dia reconeixerem la gran escriptora que és) , l’Almudena Grandes ( cada vegada m’agrada més) i en Sergi Pàmies. De tot una mica per llegir i compartir.

APADRINAR

M’ha agradat en aquest Sant Jordi aquesta petita juguesca d’apadrinar paraules. Enriquir el nostre idioma, sempre tan copejat per individus com un mateix , sempre és bo. Per això a casa també n’hem apadrinat.

ESBRINAR.- Encara que tothom sap que significa , vull reivindicar el veritable sentit de la paraula.
Esbrinar es treure els brins ( fils de safrà ) que es troben a la rosa del safrà. Aquesta és una flor de tan sols un dia de durada. En el temps de la recollida la gent s’aplegava per fer-la el més ràpid possible, esbrinar-la, torrar-la i “crear” així el safrà , un dels tresors més valuosos del món.

La família de la meva dona és família pagesa d’un Aragó molt dur, d’un Terol de màximes i mínimes que espanten. El conreu del cereal servia per viure , i el safrà donava per aquelles despeses extres com podien ser els estudis dels fills. Encara que nascuda allà , la meva dona va estudiar aquí, a bon segur amb el rèdits aconseguits d’aquell safrà.
Per això cada any quan ens reunim en el poble, bona part de la família, i fem el pertinent dinar de germanor , a “la mesa d’esbrinar” , recordo la paraula de la que sabia el seu significat actual, però en desconeixia la raó.

Esbrinar la rosa. Una bonica frase i més en el dia se St. Jordi que per a més casualitat, és el patró de Catalunya i de l’Aragó.

FILABERQUÍ

Els moderns Black&Decker o el més casolà Casals, han matat amb la seva elèctrica modernitat , el més senzill i casolà filaberquí.
La seva barrina , accionada amb aquella maneta especial, d’aquelles com les que serveixen encara per els vells tendalls, foradava amb tranquil·litat i seguretat.
Ara , la modernitat recolzada en la velocitat l’ha arraconat en el calaix dels trastos vells i que quasi no tenen ús.
Però el só de la paraula és magnífic i ens recupera a un sentit de treball ben fet que un no vol enterrar. Per això a bon segur ens hem quedat amb el sonor só d’aquesta entranyable paraula.


PETITS APUNTS POLÍTICS

Existeix un absolut silenci en bona part dels blogs dels aspirants a les eleccions i gent propera. Ho trobo trist , lamentable i poc de fiar.
Si fa uns dies hom era capaç de dir de tot i penjar fotos de tota mena, aquest silenci sona a covardia i a desconfiança davant el poder seguir dient les mateixes inconveniències que abans.
És allò de ,...amb els seus fets els coneixereu...

És clar que parlant de blocs, tot Mataró, inclosa l’Intranet municipal, en va plena de la més famosa de les fotografies , molt superior en expectació a qualsevol de les que publica l’Interviu.
Que li falta a aquesta persona que tant mal fa al partit , per dimitir i mostrar així que no el mou cap interès personal?. Un destacat membre de l’oposició em deia avui mateix ( parlant d’amic a amic) que la seva presència li costarà segur un regidor al PSC. Potser comença a ser el moment d’avaluar transcendències.

Magnífic ( com sempre) l’article de Joan Salicrú al voltant d’Alícia Romero.
Estic totalment d’acord i penso que si tot segueix igual , i els seus “enemics” de les JSC i propers no la dinamiten pot perfectament ser la primera alcaldessa de Mataró.

Avui Barcelona estava plena de globus , d’aquellsde fira , de formes i consistents , amb les lletres del PSC i la forma d’un cor. Espectaculars i enormement atractius.
A veiam quan els veurem per aquí.

ADDICCIÓ

A més de les addiccions ben conegudes al tabac, alcohol i drogues , n’han fet aparició altres de noves.
Fa ben poc es parlava de l’addicció al sexe, al treball o a Internet. Fa menys, de la dependència a les més novíssimes tecnologies , i justament aquest divendres en el gratuït “ Barcelona 20 m.” ens descrivia l’addicció als blogs.

Ens parla del blog-addicte com aquella persona que no pot estar desconnectada del seu blog, al que constantment fa ullada per veure si te nous comentaris, fer repàs al comptador de visites i afegir permanentment algun que altre comentari per inútil que sigui.
Està tot el dia pensant en el blog , en nous temes, en respostes a comentaris. Entra a on pot per fer comentaris anònims tot destacant que ha descobert un gran blog ( el seu) al que convida a visitar , i arriba a enfadar-se amb amics i coneguts quan li pregunten com va, ja que es sent ofès ja que tot el que fa ho explicita en el blog, el que indica que aquell “amic” no n’és visitant habitual.

Addicció perillosa que espero i desitjo bo tinguem de conèixer de primera mà.

RAMON SALICRÚ

Ahir al vespre vaig comptar fins a quinze amb música del Bequetero, vaig ballar Paquito el Chocolatero , vaig cantar una especial versió de “Helloo Dolly” i algunes coses més, gens habituals en mi.
Ahir la promoció de batxillerat de la meva filla feia la festa gran de comiat de l’escola ( el GEM) , i en ella el grup d’alumnes va retre personal homenatge a n’en Ramón Salicrú , director de l’escola, ja que a final de curs deixa el càrrec .

El cas de Ramon Salicrú és també un veritable cas d’addicció escolar. El seu més que un ofici ha estat un sacerdoci. La seva presència constant a l’escola, el seu viure permanent amb ella i per ella . La manera d’educar en uns principis bàsics que a més de l’ensenyament tenen en compte la formació integral i molt especialment el convertir als alumnes en bones persones. El estar sempre en el lloc precís i en el moment exacte, ja que la seva presència ha estat com el sant i senya de la institució, ha de ser remarcada com cal en uns moments en que la feina massa vegades és ofici i poca passió.

Per això, per tots aquells que hem tingut la sort de que els nostres fills hagin caigut a les teves mans , hem sabut que has cobert les nostres mancances amb el teu tarannà, aquell que fa que siguis per tots els alumnes, en Ramon, el no sé que i no sé quantos, però sabent sempre que tenien , i tenen , en tu el seu millor aliat i protector.

Per això, i sense que serveixi d’excusa, que bé va tenir, de tant en tant, un addicte tan valuós com en Ramon Salicrú.
Gràcies

APUNTS PER UN CARTELL ENCARA NO ENCETAT

La noticia del nomenament de Marc Prat com a signant del cartell de Les Santes 2007 ha iniciat la polèmica anyal. No vull prendre part en la mateixa, i aquestes son les meves darreres paraules fins que em pertoqui fer el corresponent comentari crític.

Repeteixo el que ja he dit mil vegades. Cal essencialment clarificar el què, com , quan i de quina manera. Així esborrarem de cop i volta totes les nebuloses del cartell. Qui el tria, com, en raó a què, quan es fa públic, qui pot fer el cartell...?, i mil preguntes més.

Personalment un ja està fart de l’obscurantisme de la decisió, que ningú faci públic el jurat i les causes de la seva decisió, i principalment d’aquest secretisme que converteix als participants en la decisió en una mena de tombes ambulants que no poden trencar el seu silenci sota pena d’excomunió.
Per això pregono que caldria molta més transparència en tot l’embolic.

És per això que defenso: Jurat públic i decisió pública. No al concurs i que cada any en el moment de presentar el cartell ( fet per un artista) es faci públic el protagonista del següent any. No al pagament amb diners i sí mitjançant una bona exposició a Can Palauet , a celebrar just a l’estiu en que el cartell i el seu autor en son protagonistes.


Unes idees que caldrà deixar per la propera legislatura. Com ho hem fet ,- i van... -, amb la vella idea d’identificar les escultures públiques amb una placa explicativa.
Que sí, que ja ho sé, que tots , -alcaldes incluits -, vàreu dir que cap problema. Que això en un tres i no res està fet, que parlo amb el de manteniment i amb el d’obres i... , que ja pots preparar-te un dia que en quinze tot està ja enllestit...
El que no vaig acabar d’entendre si quinze eren dies o legislatures. El cert és que ja n’ha passat una més, i de nou hom ha quedat amb el cul a l’aire, ja que tots vàreu dir que a la propera reunió s’aprova , i que.... , en tres mesos a tot estirar... . Dons be, res de res, i això que d’escultures darrerament se'n ha inaugurat un munt, estiguin o no acabades .

I ja que parlem d’escultures, la meva felicitació per dedicar-ne una a l’alcalde Abril. Del tot merescuda. Ara, si pot ser, que no sigui l’enganyifa d’una placa d’acer corten , amb preu brut de 29 mil i escaig euros. La decència d’Abril no sé si ho podria resistir.

MARC PRAT = CARTELL DE LES SANTES 2007

Un parell de dies després de Sant Josep , es reunia al PMC el jurat de notables per decidir la notícia transcendental de l’any artístic mataroní: Qui era l’encarregat de fer el cartell de Les Santes.

El jurat de les “C” , inicial dominant dels cognoms dels seus membres, després de jugar amb algun nom , deixar-ne un a la recàmera per que “encara no toca” , va decidir sense gaires problemes que l’encarregat seria Marc Prat . Presa la decisió es va fer pacte de silenci , que en el que pertoca a mi han acomplert absolutament. Però sempre hi ha ànimes caritatives que feien que abans de dotze hores després de la decisió , un tingués totes les dades a la mà.

Vaig ser curós una vegada més. Sols em vaig permetre la llicència d’escriure entre línies en el post del 25 de Març, en el que parlava d’ell al voltant de la seva participació en el darrer recital de Llach.
Hi afegia però una obra seva i deia : A bon segur que ja està emmarcant el calendari de 2007, tot parlant també d’unes magnífiques perpectives per a un futur ben proper.

Avui , just abans que surti la noticia en altres mitjans, volem tenir el petit orgull de ser-ne els primers, i també ser-ne els primers en alegrar-nos en el convenciment de que serà un bon cartell.

S’ha obert dons la gran història artística de l’any. Comença la polèmica, que enguany i amb el fet d’aquesta repetició d’artista jove , obre un nou punt de debat. El Cartell ha de ser per un jove al que ha de servir com a trampolí, o be ha de ser per un consagrat com si en certa manera en fos el reconeixement públic a una trajectòria?.

Sigui com sigui ja s’ha descobert el secret. Felicitats Marc, I molta però que molta sort.

TREBALLAR , TREBALLAR I TREBALLAR

Joan Antoni Baron i Jose Montilla, han acabat d’aquesta manera parella els seus parlaments avui al Foment, tot presentant la llista del PSC per a les properes eleccions municipals.

No ho dubtin que ho faré, Serà així ja que crec que Baron és el millor alcalde dels que es presenten a les eleccions. Ho faré, per què els trets referencials del programa que conec , demostren abastament que és el millor programa electoral de tots els que es presenten a la lluita electoral. I ho faré per què per sobre de qualsevol cosa crec que el socialisme és l’eina per fer una societat més justa i igualitària.
Per això treballaré intentant que aquells que valoren la meva opinió personal creguin de veritat que la proposta PSC encapçalada per Joan Antoni Baron és la millor i que cal donar-li confiança per poder seguir millorant aquesta, la nostra ciutat.

Però hem de treballar tots, i en especial els responsables d’imatge i difusió ja que l’acte d’avui , en una societat en que la imatge és clau, ha estat exemple d’escola que ha reunit molts dels elements que s’han d’evitar i que estan descrits en l’apartat a “no fer” , en les beceroles de qualsevol aprenent de creatiu.

Per començar els cartells del PSC estaven en un vermell incorrecte. Estaven allò que en argot és diu “cremats”.

En l’espera de l’acte es presentava un vídeo que ningú sabia de que anava, amb imatges de candidats, sense só, sense nom, i amb un atordidor gemec que separava els capítols. Vídeo que ningú observava, ningú entenia, i hom desitjava que s’apagués. Un treball ben fet i absolutament desaprofitat.

L’acte era de presentació de la llista, però el cert és que de presentació res de res. El disbauxat guió, - a la lloança del pare / totem - , inintel·ligible en moltes vegades per la deficient lectura dels encarregats de la mateixa , ha convertit l’escenari en un petit desgavell en que ningú sabia molt be el seu paper , i la gent de baix encara menys, convertint el desconeixement dels protagonistes en veritable protagonista del que hauria de ser una presentació.
És a dir, una dels Marx.

A més la dissortada disposició en escena fa de la foto de família un fet curiós. A la dreta del Pare, els escollits ( a bon segur els regidors electes) , a l’esquerra, la resta. Fet que accentua l’anomenat caràcter místic de la vessant dominadora en el PSC mataroní , anomenat per alguns com “ el clan de la hòstia”. Un fet anecdòtic per alguns, però que trenca de manera molt clara la idea d’equip que intenta pregonar l’alcaldable.

A més qualsevol fotografia frontal ( l’habitual en aquests casos) , tant en el cas de quan parlava Baron com quan ho feia Montilla , tenien com a “guarda espatlles” a Carlos Fernádez i Núria Aguilar. Parella no molt aconsellable per a l’alcaldable, especialment en el que pertoca a l’apartat masculí.

Tot això per no parlar de la gent que no es veia ( no s’havien calculat alçades) , en un desgavell generalitzat que es culminava amb el fet de que al donar la paraula Joan Antoni Baron a Montilla, el primer quedava en un segon terme i amagat , fet que qualsevol assessor d’imatge pagaria amb un acomiadament fulminant i , vist tot l’altre , merescut.

En el que pertoca a la resta , dons més del mateix. El “descontrol de só” ha fet que Baron entrés molt alt , agafant el seu discurs un to quasi amenaçador i agressiu que en poc li va. Sortosament algú ho ha observat i ha atinat en una certa normalitat acústica per un discurs poc engrescador que no ha conectat amb el públic , a bon segur per emprar generalitats i no presentar propostes clares de futur ( les explicitades han estat massa foc d’encenalls) i potser per un error de base dels organitzadors del míting, i que els músics be coneixen.

En un concert musical hi ha els “teloneros” . La gent quasi ni els escolta però serveixen per encendre els ànims. Llavors quan arriba la figura hom està desitjós de cridar i saltar.
Els “teloneros” ( la presentació de la llista) ha estat tan penosa, inclosa la més que reprovable actitud dels cachorillos amb ganes de ser rei leon , amb la seva feina habitual de palmeros envers els seus, mentre mantenien un silenci amb la resta ( a veiam qui els hi dona un més que merescut toc), que qui ha hagut d’aixecar els ànims no era justament a qui li tocava.

A més Baron s’ha perdut amb uns fets aconseguits ( tant parlar d’ensenyament) que si no anem errats encara que és acció de govern, pertanyen a una regiduria d’IC, en la que alguna cosa haurà tingut a veure en Pep Comas, que de bon tros ha estat un dels grans ( i escassos) excel·lents regidors d’aquests quatre anys.
Igualment l’explicació dels plans de futur sense entrar en el programa electoral ( encara no aprovat) , ha fet del tot un discurs buit de contingut, espès en la forma, sense aquella dinàmica comunicativa que caldria.

De Montilla, que dir. Ha millorat molt en la parla, l’estructura i la dicció, però ha deixat anar un “rotllo” genèric , que quasi res tenia a veure amb el que ens portava allà , que en la seva linealitat fonètica s'ha convertit en un plom de difícil seguiment.

És a dir , un acte que hauria d’haver servit per presentar la llista electoral, però que en el desgavell s’ha convertit en un míting de Baron i Montilla, però sense que cap d’ells hagi conectat amb un públic a priori entregat, però que ha sortit amb un bon aire de frustració . Fent un símil futbolístic com el del Barça la passada setmana. Guanyarem la lliga, però...

En resum un absolut desastre, del que hauran de prendre bona nota els responsables d’imatge del PSC , ja que de seguir en la tònica, la campanya del mateix serà per ser lliurada als alummnes de comunicació, amb l’afegitó de “ modus i manera de no fer una campanya electoral”.

I DE CULTURA?

Ho dic així per separat. He estat en un acte que ha durat més d’una hora i que s'ha parlat del futur de Mataró i la paraula cultura no ha estat anomenada
No és d’estranyar. En el díptic que se m’ha lliurat en entrar a l’acte , hi ha trenta quatre propostes i sols una és cultural, i sols els aparcaments i la policia municipal ocupen menys espai.

Que sí, que en el programa sembla que es parla fins i tot de cultura,però que voleu,que us digui. És que un és exigent i no n'hi ha prou, com diriem per Santes.



Avui la decepció és absoluta. Si algú no estava convençut de votar PSC i ha anat a l’acte del Foment , no dubteu que ja està convençut. En el millor dels casos votarà en blanc.

Jo per el que sigui, mantindré ben ferm el consell dels mestres. Seguiré treballant i fort. Però per favor , que treballin a favor de nosaltres , al menys, aquells a qui paguem el sou.

CAFÈ A SEIXANTA CÈNTIMS

Arribo d’una petita escapada i em trobo amb l’anunci d’aquest enfrontament televisiu de Rajoy amb la gent de carrer. Igualment en aquest dies he llegit que Montilla farà el mateix en arribar setembre.
No vaig veure a Zapatero en aquell programa, però sí vaig llegir molts comentaris posteriors. Fora de l’anàlisi més profund quedava per a tothom clar que la frase de la nit havia estat la del cafè a 80 cèntims. A partir de la mateixa es va desfermar tota la teoria econòmica al voltant de saber en quin món vivia el President, i quin era o hauria de ser el cost del cafè.

Acabo d’arribar de Lisboa. Hom sap que el cafè portuguès és bo. N’he pres forces i a diversos indrets. Potser el més saborós a “Café a Brasileira” , una institució d’ençà el segle XVIII. Situat a “Largo de Chiado” , és un mític cafè parell en la memòria al Zurich barceloní, i conegut per tothom per l’estauta de Pessoa , client habitual, al que s’ha entronitzat en el seu lloc de sempre a la terrassa exterior. En aquest mític i turístic indret el seu preu és de 60 cèntims a la barra , 90 a taula interior, i 1.10 a terrassa. Si el que vols és un capuccino , la cosa puja 50 cèntims més.

Quin ha de ser dons el preu del cafè. Tant pugen els impostos, sous , despeses etc?. O potser si serà veritat que el cafè hauria de costar 80 cèntims?. El que si us puc assegurar que el de 60 cèntims a “Café a Brasileira” era magnífic.

Tant com les magnífiques pastes que serveixen , però del preu de les pastes ja en parlarem un altre dia , ja que tampoc està gens malament el preu que per aquí et cobren del tortell del diumenge, per no dir el dels croissants o ensaïmades. O el del pa, d’un trenta a un cinquanta per cent més car que a la resta de l’estat. Un tema , el dels preus prohibitius, al que hi estem tan acostumats que ni tan sols ocupen un petit espai en el camp electoral general.

RIBES DE FRESSER

Pensava jo que era una població que qui més qui menys coneixia ja que cal fer-ne parada per anar a Núria, o per haver dinat als “Caçadors”, o...., però no podia imaginar que fos lloc de preferència de tanta gent.

Fa un temps ja vaig descobrir que per en Jòse Spà era mític espai de records de joventut. Avui llegeixo que per la Joana és un lloc de record i bellesa preminent. Veurem qui més s’hi apunta , fet que m’alegrarà ja que per a mi és un lloc privilegiat en la memòria.

El meu avi matern és de Ribes. Allà hi tinc encara cosins amb els que ens veiem molt de tant en tant. Allà hi vaig passar tots els estius de la meva infantesa , en aquells temps de vacances de Sant Joan fins la Mercè. Molts , però que molts, son els records que encara suren cada vegada que m’hi acosto.
Un lloc magnífic , per mirar el sol petant al Taga mentre la fressa del Freser , el Rigat i el Segadell ens donen entorn voltant per el Passeig, o anant a la Catarineta i la Margarideta.

Ribes de Fresser , un bon lloc, per trobar-se a un mateix.

Per cert, no sé si encara és l’alcalde, però en Pere Vigo , junt amb el seu germà van estar interns als Salesians. Un punt més de connexió.

VIATGE A ÍTACA

Sota els sons d’aquesta meravellosa cançó , en Bis ens va dir adéu , o al revés que tan se val. Com si del seu darrer programa es tractés va manar establint ritmes, paraules, presentadors , ponents..... , però no va poder manar en allò que no estava en les seves mans, en l’emoció i el respecte profund que teníem aquells que ens quedem encara en aquest cantó de la riba.

Ara ens queda el pes feixuc de mantenir el to. Sé perfectament que en Jaume i tot l’equip disposen del suficient saber com per mantenir el to en el difícil pas a la TDT , però el respecte aconseguit per TVM , demostrat amb la multitudinària presència de tot i de tots, en el ventall més impressionant que es pugui veure en munió conjunta de la societat pública i civil , ha de fer possible superar els entrebancs que s’acosten. Un ja va parlar amb el nou Dire . Emocionat m’abraçava dient que tan sols eren vint-i-tres els anys que havíem nedat junts contracorrent , que encara ens en quedaven molts més.

Dijous , emocionats com no, retornarem a la tele, i farem programa, encara que es faci estrany no acostar-nos, per fer-la petar encara que sols per cinc minuts, amb l’amic de sempre. Amb en BIS.

VISITANTS INSOSPITATS
Avui m’he posat a repassar notícies i blogs. He observat que el meu comptador de visites s’havia reiniciat. Tot observant apareixen uns quants dies a zero de tot, i torna a començar. Serà que el pobre s’ha tornat boig. Acostumat a quatre visites comptades , el nombre de les que s’estan produint els darrers dies el deu haver col·lapsat.
Tot xafardejant m’he trobat amb que algú en feia cerca amb “destilerias franco, monreal del campo”. M’ha picat el cuquet de la curiositat.

Monreal del Campo és el poble de la meva dona, a la província de Teruel, en el seu cantó castellà, prop de Guadalajara (Molina de Aragón). És el poble on cada estiu m’acosto a descansar-hi uns dies, i mai tan ben dit. Bona i desconeguda terrra , de la que també en pot donar fe un bon blocaire com és Joan Safont , ja que la família materna és just del poble del costat ( Torrijo del Campo).

Destilerias Franco era la destil·leria del poble. Com per aquí , quasi cada poble tenia la seva indústria alcohòlica. Dit d’altra manera era parella a la Mollfulleda d’Arenys, les destileries Abril d’Argentona , etc. El fet curiós és que el seu gerent i director era el pare del ben conegut Gran Wyoming, que no va néixer al poble ja que en ser un poder econòmic va anar a parir a la capital.
Una curiositat que me n’ha obert una altra?.

Qui dimonis ha de conèixer aquesta petita història?...

Clar que el món certament és un mocador. Així, un dels millors artistes mataronins també té bones relacions en aquells verals. Coses veredes....

REPICONS

Dels molts i diversos comentaris que han anat sortint al voltant dels darrers post , sols voldria fer algun que altra petit repicó , sense voler entrar en més polèmica.

En primer lloc no entenc com s’han capgirat les coses vers el que jo penso del Batxillerat Artístic de Sta Anna. Voldria que quedés molt clar el meu respecte i admiració a la tasca duta a terme per aquest Centre. Una admiració individualitzada en primer lloc amb en Josep M. Codina i la Nerea , que van saber fer surar la nau i van convertir un projecte que semblava tocat , en una realitat estabilitzada i de qualitat. Tasca a la que s’han afegit amb tot encert la resta de professors.

Respecte a tota la història de les exposicions d’alumnes , em reafermo totalment en la meva postura. Crec que situar-los en el seu espai exacte és el millor per el seu present i el seu futur.

En el que pertoca a opinions particulars , dons que son això, i que generalment s’evidencien i es defineixen per si soles. En algun cas es converteixen en les més dures crítiques envers el treball del mateix que les escriu. Però quan s’és jove cal aquesta insolent revolta , per més equivocat que un vagi en les seves descàrregues. Que després ja s’encertarà en altres opinions i altres blogs.

I per últim em quedo amb una frase que em va dir el meu pare i a la que sempre he sigut fidel. “La crítica la mereix tothom, el respecte també”. Potser a vegades passa que la pell és dura o molt fina segons els casos.


LISBOA




Em tot que no he dit ni una paraula de Lisboa, una ciutat que m’ha encantat i de la que caldrà parlar. Per si teniu per una escapada , cal apuntar-la en lloc preeminent. Segur que encertareu.

BIS

Arribo a quarts d’una de la nit a l’aeroport del Prat i crido per veure a on cal signar per que aquest caigui en mans de qui cal i no d’Aena. Tres quarts tancats a l’avió esperant que una miraculosa “jardinera” ens vingui a rescatar. Això a quarts d’una de la nit , en vol oficial per companyia no low coast. Una absoluta vergonya en un aeroport absolutament de províncies.

Arribo molt tard a casa però cal llevar-se d’hora, que la filla presenta avui el treball de recerca i que no falti el recolzament encara que sigui quasi de matinada. Cal esmorzar i entrar en el vici diari, el correu i internet, i de cop, el cop de puny, i no m’importa gens ni mica repetir paraules. En Bis ens ha deixat.
Avui no volia escriure. El que havia de dir ho he dit a la ràdio i al capgròs.com però cal mes, però que molt més.

Vaig conèixer a n’en Bis fa més de vint anys. En Nico em va trucar un dia per parlar-me d’una experiència de televisió local i que anaven a preparar un primer programa sobre cultura a Mataró i que contaven amb mi. Ell em va trucar i vàrem quedar citats a Can Xammar amb dia i hora per gravar.
Un, que sempre s’ha mirat això dels mitjans informatius des de fora, va arribar amb penjador i americana blanca d’un casament recent, i una corbata blava, com si allò fos TV3 que acabava de néixer. Després va succeir el que ja és història , que un amb americana blanca i corbata blava va ser el primer personatge masculí de TVM (l’honor femení és per M.J.Recoder).

De llavors fins ara hi ha més de vint anys de complicitat En Bis i jo hem estat absolutament diferents, però hi ha hagut sempre el feeling de les poques i importants coincidències ( la llibertat, la crítica , el cinisme, el ser políticament incorrecte) i especialment dues coincidències màximes: la cultura i la ciutat.

Quan em va tocar parlar en la festa del 20 aniversari vaig dir unes coses que repeteixo amb èmfasi ara: Quan una televisió aposta per la proximitat, la cultura i la llibertat , té passat, present i futur.
En Bis va entendre més que ningú la cultura de la proximitat. Aquest fer de TVM present per arreu, mostrant l’existència de la realitat ampla i diversa de la ciutat.
En Bis va entendre que la cultura pot ser , o ha de ser . el vincle que ens uneixi en la diversitat , i va apostar per que TVM fos ventall en el que les diverses opcions culturals tinguessin la seva finestra.
En Bis va entendre com ningú el que val la llibertat. He estat i soc una persona absolutament incorrecte, políticament parlant. En Bis va rebre moltes queixes de mi. Poders polítics, econòmics, ciutadans, l’Ajuntament , el PMC, la Caixa Laietana, la família, li va anar amb tot el reguitzell de queixes. De tant en tant, com cada dijous quan tenia programa i la fèiem petar, em deia amb aquell aire despistat tot movent la mà , ai Pere , que malament que va Mataró, que del que més es queixen és de les crítiques d’art. I els dos esclatàvem a riure.

Ara ja no hi és. Però em queda el record de fa molts anys quan es va tenir un problema molt greu amb una col·laboradora amb la que encetàvem la informació d’art. En Bis em va dir, quan li vaig comentar que potser em calia deixar-ho: “Les bones persones sempre tindran un micro a TVM, al menys mentre jo tingui alguna cosa a dir”. Definitori.
No oblidaré tampoc la seva trucada dient que estaria be que tornes a “Espai d’Art” després de dos anys d’absència. Son els millors elogis, i sé que sincers , que mai he rebut.

Ara , fa quatre dies, vaig coincidir amb ell. Li vaig fer conya. Vestit de pell, guants de conjunt, impecable, fet tot un senyor:” No t’hauràs pas fet de dretes després de tractar tants metges”. Ell va riure i em va contestar,: Si jo sempre he estat de dretes, el que passa és que us he enganyat a tots. I vàrem riure com dos beneïts.
Era al carrer Bonaire. Jo anava a visitar l’exposició dels del St.Lluc. Ho va preguntar, i el repicó va estar ràpid: Ja has dit que la gravin?.

Si, ho vaig dir, tal com diré que gravin les mil exposicions que encara em queden per comentar, si tu vols, a TV, . aquella tele que seguirà essent la teva, la que amb la teva ironia, amb aquell semblar que no estaves tot jugant al teu etern solitari de l’ordinador, o a la carta blanca, va aconseguir que fos la tele de tota la ciutat, aquella que avui et plora sense cap mena de vergonya i amb tota unanimitat.

Però és clar , quedem els que quedem. I ara , qui em dirà que no, que era massa benvolent amb la crítica a aquell, ja que res de res, o que em felicitarà per haver defensat aquella altra exposició que l’havia sobtat tant quan la filmava, càmera a l’espatlla, com un becari més. O qui em parlarà de les seves emocions venecianes en aquella visita insospitada que tant el va copsar. O....

Qui més em coneix, sabent-me tocat, em deia que amb en Bis no mor una persona, i sí una manera d’entendre la vida i la ciutat. Ara, quan el preu és més important que res , a aquells que hem pagat per poder ser , ens deixa el referent, la imatge d’aquell que havia aconseguit ser lliure, en un mon d’esclaus.
En certa manera quedem orfes, no de persones, però si d’una manera d’entendre la vida en la que la llibertat , la proximitat, la cultura i l’amor, hi tenien molt a dir.

Potser per això avui he plorat. Feia molt temps que no ho feia. Ser que demà hi tornaré. Ho faré en públic i sense vergonya. Per què mai és vergonyós plorar per haver perdut un amic i un company. Plorar per aquell que ha cregut en la llibertat, la cultura i la ciutat. Plorar per aquell que ha cregut en un i l’ha defensat peti qui peti.

Uns bons pensaments per tenir en compte tots aquells que dintre de quasi res voldran defensar la seva idea de ciutat. No estaria de més, una mirada vers el pensament d’en Bis. O és que no saben que ell hauria guanyat abastament les eleccions?.

Sigui com sigui, fins aviat Bis, i no t’enfadis si intento que l’aviat sigui molt llarg. Mentre , seguiré dient que gravin totes les exposicions. Estiguis tranquil.
Un petó i la més forta de les abraçades.
Aquell de la corbata blava i l’americana blanca , que és diu Pere Pascual, però que tots coneixen i criden com a PIC.
Amb admiració