PETITS APUNTS

Apunt 1
La fotografia que encapçala aquestes ratlles te per títol “Mataró 2000” i és del fotògraf argentí Humberto Rivas i va ser exposada en una recent exposició al MNAC. Igualment serveix per il·lustrar l’escrit de Pilar Parcerisas publicat en l’edició de l’AVUI d’aquest dissabte al voltant de la presència de les arts visuala acompanyant a la literatura catalana a Frankfurt.
Per cert entre els anomenats està el fotògraf Joan Fontcuberta que malgrat les seves arrels mataronines ( la seva mare és de Mataró) mai ningú ni tan sols li ha demanat una exposició a Mataró.

Apunt 2
Els bons amics que un te per arreu han sabut investigar be i de moment puc afirmar que ningú recorda que una de les condicions per que es dugui a terme el Fons d’Art és l’existència en el pressupost municipal d’una quantitat dedicada a l’adquisició d’obres d’art .
Ho diem amb temps ja que avui per avui els pressupostos estan en moment de plantejar-se i per tant si de veritat hi ha desig de que el projecte arribi a terme , - que no hi és -, és el moment de fer l’apunt corresponent.

Apunt 3
El proper dijous s’inaugura una magnífica exposició a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) Us la recomano amb tot plaer.
El seu protagonista és José Luis Lázaro Ferré, així sense “r” final. Faig aquesta puntualització ja que el PMC en la seva agenda cultural parla de Lázaro Ferrer ( nom i cognom) quan son dos cognoms i a més ho fa amb una “r” final que no existeix.
Ho dic ja que essent dia 8 encara s’està a temps de fer la correcció adequada per l’agenda del proper mes , i com no, fer l’oportuna correcció electrònica ja que en l’agenda del weeb també existeix l’error.
Per cert , vistos els constants errors del PMC en el que es refereix a noms d’artistes , m’ofereixo per fer de corrector. La mesada serà a convenir

Apunt 4
M’agradaria pensar que la gent d’imatge que ha fet el cartell de l’onze de setembre d’enguany ha estat despatxada.
Fa temps que parlem dels patètics resultats d’aquest departament. En converses en temps d’eleccions hom estava d’acord que calia fer foc nou ja que estava molt lluny del desitjable.
Vist el patètic cartell ensumo que com en tantes coses res s’ha fet, el que és inconcebible. El cartell d’enguany ocuparà sens dubte un lloc de privilegi entre els pitjors cartells realitzats per l’Ajuntament mataroní d’ençà el restabliment de la democràcia.

Llegia l’altra dia un article en que es comentava l’inici de converses per establir una normativa per a tal de regular el sou dels alcaldes i altres càrrecs públics i evitar així la disbauxa de certs sous que fan posar vermell al més seré. Es parlava d’un fix i unes variables segons població, pressupost municipal, estat de les finances municipals, etc. , quan al poc m’arribava la noticia de la dimissió d’Antoni Guirao , provocada en certa manera per una qüestió crematística si no actual, sí de futur.

Soc dels que defenso profundament que els polítics de tota mena des de la Presidència del Govern fins al regidor del poble més petit han de cobrar i força. Aquest bon sou si be a bon segur no serviria com defensen alguns per evitar certes corrupcions , si permetria que molta més gent acceptés prendre part en la política activa , sense aquest fet inqüestionable que fa que avui en dia fora dels funcionaris, els professionals lliberals , els comerciants , o aquells que de joves han inciat la seva carrera política , ningú més pugui en realitat accedir al càrrec si no vol que en quatre anys estigui fora del mercat laboral si els votants , o el partit, no li renoven la seva confiança.

Evidentment però caldria remodelar la llei electoral. Llistes obertes , o potser millor mixtes, amb especial incidència amb la figura del polític de zona tipus diputat de districte , obligarien a una manera diferent de fer política més pendents de les necessitats de la gent que no pas dels desitjos tantes vegades variables , segons de per on bufa el vent, dels partits.

De moment el que caldria és fer públics els sous “reals” dels polítics de tota mena. I dic reals per que tots sabem que als sous “base” s’afegeixen tantes variables en virtut a diversos càrrecs que curiosament acostumen a ser inherents a la seva pròpia funció , que el ciutadà de a peu mai sap la realitat i queda corprès , bocabadat i absolutament indignat quan apareixen dades com les dietes per desplaçament ( amb cotxe oficial i xofer) que cobren els actuals caps del país , igual com ho feien els anteriors.

I això per no parlar del més escandalós que per a mi és el sou de les Diputacions. El llistat base dels presidents d’arreu de l’Estat encapçalats per dos dels polítics més impresentables com son Fabra ( Dip de Castelló) i Corbacho (Dip de Barcelona) , és per desencisar-se absolutament de la política com eina de servei .

Amb aquesta correspondència entre sou i treball que hauria de ser visible per els electors per renovar la confiança de qualsevol càrrec , es podria donar una nova dinàmica que trencaria , al meu entendre, el gran tumor de la democràcia actual, com ho és la fèrria estructura dels aparells dels partits.
Però a més hauria d’obligar a un compromís comú de permanència. Fora de l’obligada dimissió política davant qualssevol desgavell, s’hauria de penalitzar la fugida personal per el que de distorsió significa al veritable desig del poble.

ICV en tres mesos ha canviat a dos regidors. És difícil fer política ficció, però quins haurien estat els resultats d’ICV amb Quitèria Guirao i Conchita Calvo com a caps de cartell?. O amb qualsevol altra que no fos Graupera com alcaldable?.

Difícil per no dir impossible resposta , però el que sí està clar que és absolutament legal però de difícil comprensió ètica que Quitèria Guirao que ni de bon tros va aconseguir la seva acta , i a més amb un més que gris passat a les seves esquenes per el que ha rebut tota mena de crítiques , compensades amb cap elogi, ocupi ara una tinència d’alcaldia.

Son punts i fets que caldria discutir molt, però cada vegada queda més clar que s’ha de canviar molt, i sobre tot , fer-ho ben aviat.

FONS D’ART

Estic absolutament convençut que el Fons d’Art no es durà a terme per falta de voluntat política.

L’alcalde Baron sempre l’ha defensat i n’és clarament partidari, però no passa el mateix amb ERC que malgrat l’apuntava en el seu programa electoral, mai ha preguntat res del Fons , cosa que per exemple si han fet CiU i el PP . I principalment per el fet de que ni el PMC amb els seus tècnics ni el Museu de Mataró que n’hauria de ser el dipositari a través de Ca l’Arenas en volen saber res i no es cansen de dir en petit comitè “ que el gamarús d’en PIC ja es cansarà i tot es diluirà per si sol”.

Cert és que Penedès està aterrant, però també és cert que ja se li acosta la mítica xifra dels cent dies i potser hauria d’anar més assabentat. Cert és que Graupera va deixar pedres per arreu , però ben poques com la del Fons amb documents firmats.

Potser per tot això no es pot dir que cal posar-hi calendari d’execució quan aquest estava del tot marcat i el PMC no n’ha fet ni una passa.
I òbviament el que no és de rebut és dir “ que és normal que els promotors del Fons defensin els seus interessos”.

Em vol dir Sr.Penedès quins són els “meus” interessos com a promotor d’un Fons que recordi hauria d’aportar a la ciutat de manera gratuita, una col·lecció d’obres significatives dels més importants artistes de la ciutat , amés d’un important fons documental ?. Col·leccions ambdues de les que no disposa la ciutat per la desídia i el desinterès dels poders públics i molt especialment del Museu de Mataró que ha incomplert de manera permanent un dels seus papers fonamentals com ho és la de documentar la realitat històrica i cultural de la ciutat.

Però entenc perfectament que parli d’interessos. Qui durant quatre anys ha cobrat al voltant dels 60000 euros com a càrrec de confiança i que ara cobra xifra prou valuosa per els diferents càrrecs que ocupa li ha de ser impossible entendre que hi hagi gent que sigui capaç de generar de forma altruista un petit tresor com ho pot ser aquesta col·lecció, o que durant més de trenta anys hagi tingut un paper actiu en la cultura de la ciutat en el seu paper de crític, sense rebre cap mena de remuneració.

És per això que espero les seves explicacions.

INICI

Encara que oficialment la temporada artística s’inicia tot just en començar la tardor, podem dir que per aquí els motors ja comencen a escalfar-se.
El Sant Lluc ja està a punt de solfa amb un jurat que podríem considerar com més “suau” que el de l’any anterior , intentant potser evitar els esgarips i mala maror provocades per la més que justa actuació dels membres de l’any passat que van deixar a fora a un bon grapat d’artistes amb pedigree.

Un jurat amb la novedosa presència del regidor Ramon Bassas , home de més que bons coneixements artístics i que a bon segur sentirà en pròpia pell que això de jutjar i classificar o no a artistes és més difícil que enfrontar-se en un ple municipal a tota una oposició .

Qui ha començat ja seriosament la temporada ha estat l’Espai Capgròs presentant el treball de l’artista argentí afincat a casa nostra , Domingo Beltran, amb una mostra de títol “Crònica en Blanc”.

No puc negar que visitar una exposició a Mataró, sabent que no caldrà reduir el comentari a les dinou línies de la columna d’Ismes , et fa veure l’exposició d’altra manera. Fins ara mateix l’exercici de la funció crítica em provocava un cert reduccionisme que feia de la lectura de l’exposició una prèvia de la posició a prendre sobre el paper. Ara la cosa és més suau i distesa . No cal l’anàlisi previ. Si s’escau ja caurà el comentari en aquestes ratlles, i si no l’oblit escrit planarà sobre l’exposició, fet que no cal enganyar-nos podria ser el millor en molts casos.
Beltran és un argentí que fa quatre anys que resideix a Mataró. Públicament sols ha participat en el darrer Sant Lluc , encara que he de dir que no el recordo, i fins ara s’ha dedicat essencialment a una pintura decorativa. Ara fa un doble salt al buit amb aquesta mostra, iniciant el que vol ser un nou camí.

Dic doble salt ja que si per un cantó hi ha aquesta cap-i-tomba de passar d’una pintura fàcil a una de més compromesa i per l’altra hi ha l’intent d’oblidar tota una trajectòria plena d’una pintura reflexiva curulla d’imatges en una fidelitat a l’escola de Tucumán en la que hi ha un veritable horror vacui a deixar sense omplir el mínima espai de la tela, per cercar un minimalisme en el concepte , la realització i el color.

Amb aquests plantejaments queda clar que tot queda embastat i res queda clar del tot. Tècnicament hi ha un savoir faire que salva moltes mancances amb un abús del truc d’ofici del blanc, l’enguixat i la matèria formal com element escultòric de volum en un desenvolupament ben conegut per aquí ja que Ricard Jordà n’és un mestre en aquesta estilística.

Però queda clar que falta quelcom més. La idea de l’home, el viatge , la trajectòria vital , estan molt bé però precisen d’un suport més intens que el que avui per avui ofereix Beltran.
Amb tot això però , no voldria carregar les tintes. L’artista em va semblar honest, molt conscient del seu passat i el seu present, i el que és més important , sabedor de quin és l’horitzó del seu caminar. Per això el meu vot de confiança.

Això sí , més pensant amb el futur que no pas en el present.

CARA, CREU I “CANTO”

CREU

La de la mort , aquest element que ha estat massa present en les darreres setmanes.
Primer amb Antonio Puerta. A bon segur que tan sols els especialistes i els afeccionats del Sevilla sabien ben be de qui es tractava. A la resta , inclosos aquells a qui el futbol ens fa forces pessigolles , en tenien alguna noticia però estic convençut que difícilment hauríem pogut posar nom a la seva imatge.

Però la mort colpidora, la del jove atleta i suposadament fort i invencible, ens fa encara més dèbils i porucs. A més, una mort explicitada en directe amb imatges que fan fredar, i tot envoltat per la peculiar manera d’entendre els sentiments en aquells verals. Aquella arrel àrab que multiplica el dolor i l’alegria segons els esgarips públics. Aquell dolor de planyidera i llàgrima desbocada que tant ens sobta a aquells de llàgrima interna i dolor callat i íntim, com estem acostumats per aquí.
Però sigui com sigui una mort difícil d’entendre i de pair. I més quan mirem al nostra costat i trobem gent de la seva edat.
La por de la mort. L’eterna por.

Després amb Enma Penella .
Els que sumem anys en el record dels seus grans treballs cinematogràfics . Els més joves amb el seu més que brillant personatge a “Aquí no hay quien viva”.

Iaia rondinaira, amb bata d’estar per casa i pentinat de perruqueria de barri. Imatge de tanta gent que coneixem en el nostre entorn més o menys proper. Amb aquell punt agre d’una amargor de no haver viscut com un voldria, però amb aquell afany de revenja d’arribar a ser, i si de cas de que ningú sigui.
Una imatge que ens porta al passat però massa present en l’avui d’ara mateix encara que sigui amb mòbil, ordinador i tota la pararfernàlia que vostès vulguin.

I seguim amb Francisco Umbral. M’ha sorprès el poc que s’ha parlat de la seva mort ja que sense embuts he de reconèixer que per a mi és un dels grans escriptors espanyols dels darrers anys. He llegit la seva obra i he quedat bocabadat davant la seva habilitat en aquest punt fronterer entre el periodisme i la literatura , aconseguint fent d’un l‘altre , i de l’altra , l’un. Les seves columnes periodístiques eren periodística i literàriament una pura meravella. Altra cosa serà el coincidir ideològicament amb ell.

Paco Umbral, Camilo José Cela i Baltasar Porcel son els tres grans literats que em produeixen la gran dicotomia. M’enduria la seva obra a una illa deserta però difícil seria acceptar un café amb ells.

José Luis de Villalonga tanca el conjunt.

Fa molts anys vaig llegir el primer llibre de les seves memòries que portava per títol “La nostalgia no es un error”, un títol més digne d’una aventura de James Bond. En fa menys que un amic que per raons mèdiques havia estat molt temps allitat em confessava el be que s’ho havia passat llegint tot la resta de memòries. Vaig riure i em va retar a reprendre la lectura. Ho vaig fer i m’ho vaig passar molt bé.

Cínic, intel·ligent, deixant la veritat en un segon terme, captivador, seductor , José Luis de Villalonga va saber sempre quin paper de l’auca volia fer i quin era el paper que li pertocava, i en ell va ser un mestre.
I que voleu que us digui. Com molt be diria la meva filla: Qui es digne de seduir a Audrey Hepburn, es digne de seduir a tothom i sense cap mena d’escarafalls.

CARA

Com no que la vida, que dit d’altra manera és dir l’art.

Un art que segueix donant alegries a Mataró per arreu. Així aquest divendres Josep Mª Codina inaugura mostra a Tolosa , al País Basc, en el que de segur serà un nou èxit en el seu historial.

Per l’altra costat Pere M. Brasó , amb el seu ànim provocador , segueix captivant-nos amb el seu blog, i segueix un bon caminar per Galícia , ara al casino Atlántico de A Coruña , amb la col·lectiva “ Con _ fluencia”.

Finalment l’argentoní Josep Serra exposa aquests dies a la “Crocker Galleria” de San Francisco als EEUA compartint espai amb Alan Mazzetti, mentre prepara la mostra que ocuparà els espais de l’Ateneu tot passat el Sant Lluc.

Puig i Cadafalch per altra costat serà un dels mestres presents a la mostra “Barcelona 1900” que s’inaugura a final de mes al Museu Van Gogh d’Amsterdam. Allà serà un dels grans protagonistes amb Gaudí, Domènech i Montaner, Casas, Picasso, Nonell i d’altres.

Per cert. Alguna vegada alguna institució mataronina ( Ajuntament , PMC, Caixa Laietana , Museu de Mataró... ) o totes alhora seran capaces de fer la gran exposició que es deu a Puig i Cadafalch per un cantó, i als mataronins per l’altra?.
Sempre defensarem menys Museus que de res serveixen i més qualitat.

DE “CANTO”.

A bon segur Mataró.

Mirant portades i fullejant alguna que altra revista i diari ,em trobo amb Mataró com a protagonista amagat de diferents fets, gents i temes.

Així a la revista dDona la bona artista mataronina que n’és Carme Garolera presenta els seus darrers treballs.
Garolera , malgrat de ser de la tendència majoritària en el PMC, és altra del les grans oblidades de l’art mataroní. Sensible , seductora , amb especial apreci i domini de la tècnica, Garolera transmet la gran bellesa interior en els seus treballs que mereixerien una veritable atenció en la que és la seva ciutat. Però que voleu que us digui que tots no sapiguem.

A Sapiens , Mataró es present amb la història dels aviadors australians que varen morir a la costa mataronina en el 1944. Una curiosa història que be valdria ser rescatada amb més amplitud.

Finalment la nova programació de Comràdio ens parla d’un programa ben matiner fet amb col·laboració de Mataró Ràdio , tal i com ja s’ha fet aquest estiu.
Quan una ràdio neix amb tants inconvenients com Mataró Ràdio , cal explicar als quatre vents els èxits i els esforços dels seus protagonistes.

Que trist es assabentar-se dels mateixos, essent xafarder en una presentació de programació.

Com veieu moltes raons que parlen de Mataró, i ben poques en aquest camp per ser defensades oficialment.

JA ESTEM AQUÍ , JA HEM ARRIBAT....

En veritat que ja fa uns dies , però entre curar-me la calipàndria que arrossegava per el fred passat per terres de l’Aragó on per exemple el 22 d’Agost tot de marxa cap una visita a Toledo, el termòmetre del cotxe marcava 1 grau camí de Maranchón . Per mandra o per que m’anava més de gust veure el partit de futbol per la tele, o per el fet de pensar que enguany calien unes vacances complertes, el cert és que fins avui en que de nou tot ha tornat a la “normalitat” no he tingut la força suficient per retomar l’impuls del blog , al que intentaré en el possible ser-li el màxim de fidel.

VACANCES

No sé si degut a que com en pocs anys precisava urgentment d’unes vacances per allunyar-me de tot, que el resultat de les mateixes ha estat tan plaent. Certament el recorregut era ple de bons propòsits i hem pogut compaginar de manera ben adient l’apartat cultural, la natura i l’esbarjo, amb positives sorpreses davant el cada vegada menys sorprenent “viatge turístic” on de tanta informació prèvia quasi ja tot ens sembla vist i quasi res esdevé en inesperat.

Teníem el centre d’operacions al costat de Peschiera de Garda , a la punta sud el llac de Garda , un llac de 70 km de llargària , compartit per la Lombardia, el Vèneto i el Trentino. Per situar-ho en el mapa es troba al mig de la línia imaginària entre Milà i Venècia , i per la part superior comença a fregar amb els Dolomites.

A més d’estar envoltat de poblacions de gran bellesa ( Sirmione. Saló, Riva de Garda, Malcesine...) i disposar d’observatoris magnífics com el del Monte Baldo on domines llacs i muntanyes , estàs a prop de tot.

A 110 Km de Milà i 130 de Venècia , amb la possibilitat d’anar-hi en ambdues direccions amb tren, a poc més de mitja hora de Verona i amb un bon grapat de poblacions de prou interès com Vicenza, Pàdova i la per a mi gran sorpresa del viatge Mantova. Això per no decidir anar cap el Nord , amb Trento , Bolzano i la bellesa tirolesa d’Innsbruck a dues hores i mitja.

Un lloc que recomano sense por a qui vulgui fer un viatge en que visitar ciutats, monuments , gaudir de la natura, i tenir moments de tranquil·litat i esbarjo Tot és possible .

De tot el passejar dues grans estrelles destaquen per sobre de la resta , a bon segur per ser desconegudes per a mi: El Duomo de Milà que va superar totes les expectatives que tenia in mente, i la ciutat de Màntua ( Mantova) , que vàrem visitar per consell de la gent on estàvem allotjats i que em va deixar gratament sorprès, tant per la seva bellesa natural com per la vàlua dels seus monuments , i molt especialment per la bonhomia ciutadana que semblava respirar-se en un ciutat amb aquell toc de provincianisme decadent en les parets , que notaves s’esvaeix tan sols veient la vida , en certa manera poc atrafegada , d’aquells que saben viure-la , i més amb tresors com la Rotonda de Sant Llorenç , una magnífica i ben conservada església romànica del segle Xi , o el palau Ducal o el Palazzo Te.

Amb Mantegna com a gran figura local, i a cavall del Renaixement i el manierisme, Màntua ha estat per a mi una magnífica sorpresa , ja que no es pas d’aquelles ciutats que un apunta a l’agenda de viatge. I caldria fer-ho. No és qüestió de portar la contraria a Shakespere que va exiliar a Romeo a aquesta ciutat , ni a Verdi que la va situar com a indret de Rigoletto.

Les decepcions ( amb matisos) per Verona i Venècia.

La primera amb una Arena que quasi ha perdut tot el seu significat artístic amb les modificacions decoratives i pràctiques per a poder ser utilitzat com a centre operístic, i la potenciació turística de la cas de Julieta (?) oblidant els grans indrets que posseeix . Venècia a la que cal visitar en altra temps, i on la marabunta humana i turística de l’agost , impedeix quasi qualsevol acostament tant a la seva exuberància artística com a la seva peculiaritat ciutadana.


( fotografies del Duomo, Llac de Garda vist des de Monte Baldo, Mantova, Verona i Venècia)

VACANCES 2

Les del descans. Com a no, que a Monreal del Campo , província de Teruel, fregadís ja amb la castellana Molina de Aragón.

Per sols un dia no vaig poder coincidir, i el que m’hauria agradat , amb en Joan Safont, de visita a la família materna que és just del poble del costat ( Torrijo del Campo). No us perdeu el magnífic post que en fa d’aquesta estada en el seu blog , al que caldria afegir una lloança millor a la torre mudèjar del campanar del poble, d’exquisida finura , elegància i qualitat.

Hauria estat be fer-la petar en terreny llunyà, ja que ni per a ell ni per a mí, el podríem qualificar com estranger, i afegir-hi a la conversa a Màximo Plumed , regidor de Cultura i Educació de Monreal, amb qui comparteix ofici ( advocat) i a bon segur parentesc llunyà.

Fred, que no frescor. Dormir amb manta , passejar amb jersei , xerrar amb els parents arribat de per arreu per Festes , sopar amb inacabables i joioses xerrades parlant del diví de l’humà, i com no de Catalunya com element sempre a comparar. Llegir, jeure , fer migdiades...

I al bell mig una escapada per recuperar Toledo. Després del Duomo de Milà la comparança amb la catedral era obligada. El resultat per a mi ben clar. Milà guanya en l’embolcall i Toledo apallissa en el contingut.
Per cert , en el tresor de la catedral i just al costat de la magnífica custòdia que surt per el Corpus, es guarda ben exhibida, com a tresor , l’espasa que la Legió va regalar a Franco.
Això estant a ple segle XXI i havent manat sempre el PSOE , amb Bono al cap.
Per fer-s’ho mirar , en especial l’església.

PENSAMENTS FUGISSERS A PUNT DE MARXAR DE VACANCES

Aquest matí, just quan sota la pluja acabava d’esbandir alguna gestió despenjada abans de sortir de vacances, que m’he trobat amb un bon amic que sé lector habitual d’aquest blog. Frases de rigor: ... em pensava que amb el teu silenci ja estaves de vacances, .... em sembla molt be la teva decisió, ... et trobarem a faltar , i tot allò que l’ego precisa just quan pren un nou camí.
De cop i volta però em salta a la jugular. Fa temps que no parles de política en general., i be saps que hi ha molt per a dir. Per que no en fas un darrer post que sempre és d’agraïr una mirada menys contaminada , i recalca el menys. Així, a corre cuites , aquests pensaments son conseqüència de la meva prometença.

Però crec que no valdrà. Ja que de que he de parlar?:

De que el PSOE no s’aclara. Que si un partit d’esquerra prefereix que guanyi un de dretes per no pactar amb un altra d’esquerres , però que a més és nacionalista , vol dir que això és ser conseqüent?.

Que no entenc a Magdalena Alvarez capaç de culpar a tothom de tot , i no admetre ni la més petita culpa de res i amés tenir la patxoca de dir que l’aeroport serà l’hostia, que el problema de rodalies és pecata minuta, que la qüestió dels peatges és que els catalans tenim massa diners , i que..
Mantenir una ministra com aquesta és un insult a la intel·ligència i un permanent menyspreui al poble català.

És clar que podem parlar de Fecsa, d’Autopistes , de..., i principalment de la gran oposició en forma de queixa permanent que ha fet el nostre gran govern, que vist el que passa a altres indrets ha pensat que millor estar calladets , que encara queda molt per les eleccions i que llavors els electors ja no recordaran el seu insultant silenci.

O potser caldria parlar del problema d’aquells que ens sentim catalans i socialistes. A qui votem?. És obvi que al PSOE no. Al PSC tots el sabem fagocitat. A Carmen Chacón , amb “ch” de “chula” ?. Maragall torna i foragita tots aquests impresentables.

Però potser el bon amic volia que un parles de política local. El cert és que no es pot parlar. Dos mesos d’ençà les eleccions i el silenci impera.
Això sí algun blog desperta , algun en comentaris en castellà, serà per la participació , i algún altra com el de l’Anna Barrera amb un post majestàtic que hom hauria de llegir.

La seva reflexió , que suspendria un senzill treball de secundària, és tan patètica que si algú del govern municipal té senderi, en primer lloc esborraria el post , i en segon lloc l’obligaria a dimitir.
Que una regidora de Joventut sigui capaç de fer unes reflexions tan puerils, pedestres , retrògrades i mancades de tot sentit , l’inhabiliten de totes totes per allò que ja tots sabíem abans de les eleccions, feta palès en la seva incapacitat per ocupar un càrrec de ‘aquest nivell.

Però també podríem parlar del PMC que ha tingut la sort de la desaparició de Rafa Milán que a més en declaracions a TVM es mostrava del tot satisfet de la seva tasca i declarava voler continuar.
Clar que també cal felicitar al PMC per haver contractat als Dulzaineros del Bajo Aragón. No vaig poder assitir a la seva actuació ( hora de treball) però al cap de poc llegia el seu triomf en un dels més importants concursos de cultura i música tradicional que els obriria les portes als millors Festivals. Felicitats.

I podríem parlar del Fons d’Art que ha aconseguit ser com l’Escola de Mataró, aquella de la que hom en parla i mai va existir.

Però tot això son temes complexes. Jo ja he fet les maletes. Demà , amb la família i uns bons amics començo un bon recorregut sabent que m’espera Niça, Montecarlo, Lugano, Milán , Llac de Garda., Verona, Pàdova , Bassano di Grappa, Venecia, Monte Baldo, Innsbruck... i fer un saltiró a Mataró tan sols per la bugada i enllaçar amb la tranquilitat del vell Aragó fronterera amb Castella, i allà un escapada pendent a Toledo.

Com veieu gratificants visites que m’obligaran a deixar penjat aquest blog, que romandrà fins a final de mes tancat per vacances.

Llavors començarà el futur. Diferent, però futur. I espero i desitjo que ben profitós.

Per això i per acabar, a tots, Molt Bones Vacances

En diposar-me a publicar aquesta entrada , veig que aquest és el post 300
Una bona xifra per començar les vacances.

EXPOSICIONS

Estic de vacances. Ahir va començar el joiós període que desitjo em serveixi per posar-me a to del tot.
Mirar el futur amb un nou angle de camp sempre neguiteja , però a aquells bons amics al que he comentat la decisió presa, tots l’han entesa perfectament. Ells potser eren els que més em preocupaven . Em semblava una mena de traïció. Era com dir, aquí us quedeu. Però hom entén que així no es podia seguir , que tot té un límit i que mai ningú em podrà retreure que per la meva part no hi he posat tot i més per fer-ne una relació ben positiva.

Ara obrim un parèntesi. Curt o llarg , ves a saber. Un parèntesi però en el que essent sols observador potser podré aportar una mirada més fresca i més neta, elements ambdós dels que tan mancada està la cultura mataronina en general, i en especial la plàstica , de la que ara voluntàriament m’allunyo.

Però l’art és sempre art . És la vida , la meva vida. Per això sempre quedarà el comentari puntual i pertinent, com el de les darreres exposicions que he vist. Per un costat les de Ca l’Arenas de las que dec el comentari. Per l’altra les de la Festa del Càntir.

CA L’ARENAS
Per més que s’omplin la boca de parlar d’una satisfactòria temporada tots sabem que ha estat un petit desgavell. A bon segur succeirà el mateix l’any que ve , ja que els paràmetres en que s’estructura són idèntics, i per el poc que sabem, els vímets per fer-ne el cistell encara són pitjors.
Com cloenda i resum de tan malaurada temporada , al costat dels “Retrats de Ponents” ja comentats , Ca l’Arenas ens ofereix tres altres exposicions

JORDI ARENAS. Amics

Amb l’obra “El Parnàs local” com a eix central, el menjador de Ca l’Arenas aplega el darrer apunt del retrat en el Fons Arenas.

Hom ha de ser conscient del que disposa. El Fons Arenas és el que és i permet alguns agrupaments ben estimables, alguns de notables i un bon munt de retalls que no assoleixen en si mateixos el nivell de peces captivadores per fer-ne un petit mostroari.
Justament és el que succeeix en aquests Amics amb la que es clou temporada.

No hi ha dubte que “El Parnàs local” és una obra valuosa , tant en el concepte artístic com en el sociològic, com per fer-ne esment particular. Però igualment és sols un treball , molt ben fet per cert, que sembla anar més enllà del que en realitat representa.
Però una obra en sí , no dona prou pòsit per recollir i en certa manera fer lligam de la resta de peces presentades , quasi totes de to menor que no ofereixen ni transcendència pictòrica ni sociològica, i per tant que confegeixen un conjunt buit i poc atractiu que passa sense pena ni glòria en aquesta acabament de temporada.

SANDRO SORIANO

Potser el que escriuria de Sandro Soriano seria distint de no haver existit la encara recent mostra que presentà a l’Ateneu.

Obviant la manca de seriositat , tant per part dels responsables de la programació de Ca l’Arenas com del mateix artista ,en concatenar ambdues mostres , el resultat és ara molt menys valorable ja que l’enginy, la reflexió i la profunditat de idees que ens presentava l’autor en la seva darrera presència s’esvaeixen per quedar-se en l’anècdota de la proximitat, en l’apunt del còmic, molt ben realitzat això sí, però anècdotic de totes totes i sense aquell afany de reflexió que fa ben poc tan ben encertava.

No és aquest camí divertit, plaent, en el que la façana descriptiva desmunta el personatge i el converteix en un altra. La bona feina de Soriano està quan va més enllà. Quan tot ironitzant, critica i fins hi tot satiritza.

Quan no, com és en aquest cas, tot queda en un foc d’encenalls que ens demostra que això del gadget de còmic se li dona molt bé a l’autor , però que el divertimento és flor d’un dia i que cal anar molt més enllà.

Un fet que queda molt lluny d’aquest acomodatici Soriano que tanca temporada a Ca l’Arenas

TALLERS

L’única activitat externa duta a terme per part de Ca l’Arenas ha estat un seguit de tallers amb gran èxit d’assistència i diguem un bon reconeixement en el que pertoca a la seva eficiència.

Han estat tallers emmarcats en al tasca educativa de les Escoles de la ciutat, de tot tipus i nivells , i per tant estructurats en el programa didàctic de qui els rebia. Han estat uns tallers complementaris a la tasca escolar.

És en aquest context , i no en cap altra , en que cal jutjar-los i valorar-los, per tant no entenem de cap manera com és possible , fora de la fatuïtat dels seus responsables , que uns senzills tallers d’una unicitat en la durada , puguin tenir com a resultat no tan sols una inútil exposició, sense sentit , cara i ulls, manllevada als veritables artistes a qui hauria d’estar destinada la Casa , i molt menys que per més inri és realitzi un DVD professional al voltant de l’activitat , quan es nega el pa i la sal a tantes i tantes activitats artístiques.

Cares, carotes i ganyotes, però de fàstic i menyspreu als irresponsables capaços de potenciar tant el seu ego amb actuacions de tan petit nivell,

i més quan es públic la manca de diners en el PMC.

Per això, éss de rebut quan no hi ha virolles fer-ne tal despesa ?.

Però no pateixin , no hi haurà ni responsabilitats ni responsables.

FESTA DEL CÀNTIR 2007

Cada any aprofitant l’avinentesa de la Festa del Càntir, el Museu celebra també Festa Major amb una exposició d’alt nivell.

Enguany, i després del fiasco conceptual de la passada edició, ens sorprén amb una majestuosa exposició que es complementa a la Casa Gòtica on el suïs Arnold Annen, el francès Bernard Dejonghe , el noruec Torbjörn Kvasbo i el mataroní Joan Serra ofereixen una exposició majestàtica que n’és d’obligada i repetida visita ( la mostra romandrà oberta fins el 16 de setembre).

L’art assoleix la seva màxima dignitat quan emociona. És un fet rar. Un, que visita uns centenars d’exposicions a l’any sols rep aquesta emoció en contades vegedes. Diria que em sobren dits de la mà.

Una d’aquestes contades vegades d’aquest temporada ha estat en aquesta esplendorosa exposició en la que tan sols cal deixar-se portar per quedar seduït per el joc de forces, de capacitats , de tensions i bellesa que ens ofereixen els artistes protagonistes.

Començant per la lliçó tècnica que ens mostra les més diverses capacitats de la ceràmica , des de la subtilitat i fragilitat fins a la duresa i consistència .

Seguint per la varietat tàctil i cromàtica en un concert sense cap nota desafinada que ens ofereix tot el ventall de possibilitats reals i sensitives.

Tot per acabar en l’impacte expressiu que es rep en la magnètica seducció d’uns treballs que depasen mides i qualitats per esdevenir peces dignes de qualsevol col·lecció que mereixi ser considerada com a tal.

Tots ells sense distinció, però amb l’especial esment del mataroní Joan Serra que assoleix uns nivells i una qualitat que desconeixíem d’ell i que l’eleva entre els millors ceramistes del nostre país, fan d’aquesta una exposició d’aquelles que be podríem dir, és pecat mortal oblidar-la.

TRANSPORT PÚBLIC.
EMPRESA CASAS =ENDESA ?

Avui volia parlar del parell d’exposicions que resten de comentar de Ca l’Arenas, però de nou és obligat parlar de la disbauxa del transport Públic.

Tots sabem la desfeta de Renfe amb les noves direccionalitats de les línies , de tal manera que la de Mataró acaba a l’Estació de França . Que des de el centre de Barcelona per accedir a la línia de la costa cal fer transbordaments inimaginables, i que el Clot Aragó en el moment en que arriba un tren de Mataró es converteix en un allau de gent que sembla l’acabament del Madrid – Barça, però amb un sols punt de sortida , les màquines cancel·ladores del Metro.

Dons per afegir-se a la festa , l’Empresa Casas ha decidit canviar a l’Horari d’Agost , encara que manquin un parell de dies, i veus aquí que d’ençà ahir s’han reduit al cinquanta per cent el nombre de viatges, i això amb avis previ al viatger fet mataroní en el transcurs de divendres , que no oblidem que era Les Santes, i sense cap mena d’avís en les parades barcelonines.

Imagineu dons l’embolic. La gent arriba dilluns al matí per anar a treballar i es troba que li han canviat els horaris, que hi ha menys autobusos , que tot es col·lapsa, i que la Casas com sempre es riu dels passatgers i s’hi pixa a la boca.
Si com a un ,el fet li succeeix a Barcelona ja que al matí no ha viatjat amb autobús , el resultat és esperpèntic. L’horari consta com normal, els autobusos viatgen amb el nou horari i el xofer t’indica que a dintre hi ha el nou horari i que a Mataró ja han avisat. O sigui que menys queixar-se que ells son collonuts. (Parada Pça Tetuán 16.45 h.)

Vista el merder d’ahir avui acudeixo a la Pça Catalunya i la sorpresa és pitjor. Evidentment no hi ha cap avis. La gentada és impressionant . La mala llet plana a l’ambient. Junt amb els emprenyats habituas hi ha la gent que ha fugit de Renfe i es troba amb uns autobusos que no existeixen en l’horari , que cal esperar més de mitja hora , i que a més a més tot va de gom a gom.
Parles amb el xofer a qui coneixes de fa temps i et prega que protestem ben fort que ja n’estan farts.

Ahir vaig fer reclamació oficial. Vaig escriure igualment a l’empresa via mail , del que com és natural, no he tingut resposta.

Queda clar que la solució a la mobilitat sols és possible amb el transport públic. La Renfe és un problema global en el que cal actuar des de tots els indrets , però la Casas és un fet molt comarcal que s’ha convertit en un mal son per tots aquells que en fem ús cada dia. Un mal son que malgrat les queixes públiques segueix rient-se dels seus usuaris als que maltracta permanenment.
Per això de nou exigeixo , amb tota contundència , aquella actuació municipal que sempre s’anuncia i mai esdevé realitat.
Cal una reunió entre Ajuntament , Consell Comarcal, Empresa i usuaris , però de cap manera s’ha de seguir així.
Quan hi hagi un accident important degut a que la gent va dreta en viatges per autopista ( curiosa la contradicció amb el cinturó de seguretat en els turismes ), tots plorarem i la responsabilitat serà de qui la té i no en fa ús.

Volem reunió i solucions , JA.

DESPRÉS DE SANTES

Treballar, que encara queda fins el dissabte que estic de guàrdia . Anar a un bon grapat d’actes de Santes . Dormir un xic no fos cas que quedés roncant recolzat en el microscopi. A més , escriure en el blog és impossible. Per això aquest ha quedat adormit durant una setmana.

No puc dir que sigui “santero”. En tinc el pedegree. No tothom pot parlar d’un avi president del Patronat de Les Santes , de tenir ben a prop del lloc en el que escric un gravat de les Patrones de data del XVIII ( una còpia està al Museu Arxiu) i de que la mare sigui padrina d’una campana de Santa Maria.

Però el cert és que mai he acabat de “sentir” del tot ,Les Santes. Primer per què vivia a Argentona, on si vaig viure intensament la festa del Cântir. Després per què una vegada resident a Mataró sempre hi ha hagut una “petita” que m’ha portat obligacions. I finalment per què treballar a Barcelona implica unes limitacions vacacionals importants.

Ara però cada vegada intento viure més Les Santes , tot esperant l’any proper per anar a la Missa de Les Santes que fa anys i panys que no trepitjo. He anat a un bon grapat d’actes encara que el fet del foc que cada vegada esdevé eix més principal de la festa em limiti , i molt. Primer per una por infantil als petards ( un veí va perdre uns dits amb els petards i això em va marcar en la infantesa) , i ara per decisió mèdica ja que amb la meva minusvàlua auditiva , els focs i encara.

Penso però que han estat unes bones Santes , per no dir excel·lents. Gent a dojo, un civisme ben acceptable i molt millor que l’any anterior, i en general unes ganes de passar-ho be , sense voler provocar problemes. Unes festes complexes, ben vives i amb futur , cosa de la que un se’n alegra un munt.
Però és clar , un és crític, i és un apassionat de l’art , i en aquest camp les coses no han anat pas com caldria.

Enguany , i esperem que serveixi de precedent , el cartell no ha tingut contestació. El seu autor, tots ho sabem , en Marc Prat. Però tots recordarem d’aquí uns anys aquest nom?. I ho dic ja que ni en el cartell gran, ni en el petit apareix per enlloc el nom de l’autor. Imperdonable
Si ens deturem en el programa de festes, és cert que Marc Prat té pàgina personal. En ells ens assabentem de les seves habilitats musicals i de quins han estat les seves passes en aquest camp. Res es parla de la seva activitat artística. Però en Marc Prat ha composat música per la festa , o n’ha fet el cartell?. De nou anem errats.

El disseny els elements gràfics de Les Santes ha corregut a càrrec de Roger Armengol de 1r2a. M’ha costat trobar el nom ,ben amagat en l’apartat de l’organització. Ho entenc. No és per estar feliç del treball realitzat. Qui tingui dos dits de seny no li encomanarà cap treball, ja que feia anys que un programa era dissenyat de manera més plana i burocràtica.

Amb un pantone de color que convida de tot menys a festa , ben parell al d’aquest blog , el programa s’estructura burocràticament , sense cap mena de trencament. Pla , absolutament avorrit, donant la mateixa intensitat a tots els actes , quan tots ells tenen un pes específic personal i valorable. Monotonia a la que ajuden unes fotografies igualment avorrides i poc engrescadores, i una infografia que a vegades assoleix un bon nivell de divertiment com quan en el Sarau indica clarament que Antonia Font actua en el WC.
Això per no parlar del logotip , del que no goso, qualificar-lo, perdent tota la força de l’original, o dels cartells individualitzats d’actes , en els que proporcions , lletres , espais i buits , esdevenien lliçó pràctica del que mai s’ha de fer.

En resum, un suspens sense pal·liatius per a Roger Armengol capaç de malbaratar el bon treball de Marc Prat.

Però front un negatiu i ha sempre un positiu que en aquest cas es troba en el bon treball en moments remarcats (Crida , diada , epíleg).

Valgui aquest comentari com una crítica absolutament constructiva. La podia haver fet abans. He volgut deixar passar Les Santes. Ara , en el moment de l’anàlisi , be estaria fer-ne una ullada.


TOT MATARÓ, ÉS MATARÓ?.

La famosa frase de Joan Antoni Baron de nou ha no ha passat la prova del cotó. Hi ha un Mataró centre i un de fora muralles.

Havia parlat i molt de la necessitat de portar Les Santes arreu de la ciutat per convertir-la en la veritable Festa Major de Mataró. Òbviament , de nou tot queda entre muralles i als de fora que ens donguin, que ja tenim les espurnes del soroll del Parc , que aguantem estoicament i amb resignació, i sense queixar-nos que la Festa és de tots.

Aquests dies he fet passejada per tot el barri a la recerca d’algun Cartell de Santes o element parell. N’he trobat tan sols un , d’aquells petits a, al Forn del Carrer Carles Padrós. Res més.
Curiosament tot Figuera Major ens portava banderoles oferint-nos el Festival de Poesia de la Fundació Palau.

Algú em pot donar alguna explicació. Ho agrairia.

APUNT A TRASCANTÓ

Deia que a bon segur dintre d’una anys ningú sabria qui ha fet el cartell d’enguany. Ara encara recordem que Josep Mª Rovira Brull va fer la “Laia” , però dintre de poc?.
Per això fa quatre legislatures que demano que les escultures públiques tinguin una placa que indiqui nom de l’obra , de l’autor , dades tècniques i any en que s’ha realitzat.

Sempre m’han dit que tenia raó i que això estava fet. En la darrera legislatura Manuel Mas, Joan Antoni Baron, Ramon Bassas, Esteve Terrades , Ivan Pera, Montse López, Francesc Melero, Alícia Romero, em varen dir que era cosa de quatre dies. Com tots vostés saben , res de res. Com tampoc res de res en posar Ca l’Arenas en els indicadors turístics de la ciutat que també “ demà dono l’ordre”.

Aquesta tardor , convertit en ciutadà de peu, sense cap mena del poder que sembla donar el petit ressò mediàtic que donen les paraules escrites en una columna pública , de nou , i aquesta vegada per registre , tornaré a demanar el mateix, Ves a saber si llavors ho aconseguiré. Potser serà el primer triomf de la meva carrera , òbviament aconseguit quan fastiguejat de tot haguem abandonat ja la lluita.

Però que hi farem , diuen que la vida és així.

ROSTRES DE PONENT

Actualment està de moda l’edició de llibres en que es resumeix la història de l’art en el seu global, d’una època o tan sol d’un autor en volums de l’estil de “La Història de l’Art en les seves obres essencials” , o “Fulano vist per les seves millors obres”.
No és mala idea. Davant del munt general d’informació que moltes vegades sols interessa a experts o erudits , una bona selecció ens permet el vernís , sobrevolar per la trajectòria del creador, que ja estudiarem més detalladament si ho creiem convenient.

Fa un parell d’anys , el Rijksmuseum estava en obres i sols permetia la visita en una vintena de sales que t’oferia el millor del que s’acumulava en la seva col·lecció. Em va semblar una idea adient que a bon segur afavorix la mirada als Museus , en els que si no saps per on vas, quasi sempre et trobes perdut.

D’aquest estil és la mostra “Rostres de Ponent” que ens ofereix el Museu de Lleida en la que n’és darrera exposició d’aquesta temporada en la que el retrat ha estat eix de la programació de ca l’Arenas. Des de el magnífic retrat realitzat per Jaume Morera del que va ser el seu mestre i primer catedràtic de la disciplina de paisatge en tot l’Estat espanyol, Carlos de Haes , fins el retrat fotogràfic de Juan Pablo Ballester del temps d’entre segles , se’ns ofereix un ventall de les diferents estilístiques i sensibilitats creatives que el retrat produeix, amb noms tan importants com Rembrandt, Rusiñol, Viladrich, Gosé o Àngel Jové, que marquen les empremtes personals i de l’estilística i època en la que s’han realitzat.

Tot emmarcat en el sentit de sempre , en un tast que tan sols provat ja s’ha acabat. És una mostra de qualitat , però alhora en certa manera inútil. Ensenya en la individualitat però no permet el lligam de l’evolució que és el que hauria de ser imprescindible en la lectura d’aquestes mostres.

És una exposició que demostra la qualitat del fons del Museu de Lleida , alhora que convida a visitar-lo. Però igualment ens demostra les misèries del Museu de Mataró, tant en el que pertoca a la seva col·lecció, com en la incapacitat de fer avinent als ciutadans les bones exposicions que mereixen, com sens dubte ho seria una ampliació d’aquesta mostra de retrats convertida , avui i com sempre , en un simple i senzill tastet.

(Les fotografies corresponent al retrat de Carlos de Haes realitzat per Jaume Morera , i a l'obra "Parisienne" de Xavier Gosé)

JOAN CARLES MARTÍ

Parlàvem ahir de la sorpresa que havíem tingut amb la notícia del capgròs.com que citava a Joan Carles Martí com Director de Ca l’Arenas i demanàvem explicacions.

Quan vàrem escriure el post no existia la foto de l’acte que ara l’adorna i ens acompanya ( capgròs.com X.A.) i per tant vàrem creure a cegues les paraules del periodista. A més , la disbauxa instal·lada de fa temps a Beneficència , i el silenci captiu del seu nou regidor, permetia la sorpresa. Però el cert és que la sorpresa l’hem tingut nosaltres al veure la fotografia i observar que Joan Carles Martí era en realitat Carles Marfà, l' etern director del Museu que tant ens fa patir a la gent de l’art amb el seu etern menyspreu envers el mateix.

Relliscada dons i de les bones. A vegades la confiança et traeix , però el bo és que un bon company m’explica que a la Casa Gran , avui al matí hi ha hagut alguna que altra pregunta al voltant d’aquest misteriós director que ningú coneixia.

La relliscada però no canvia el concepte del judici. Estar satisfet de com ha anat la temporada és simplement fugir d’estudi, circumstància que mai ha d’utilitzar un responsable si vol que es consideri com a tal.

PS.- És clar que potser com em deia un altra company potser hi ha un dimoniet que corre per les estances del Museu capgirant els noms dels protagonistes, tal i com hem pogut veure en l’anyal “Senyors i senyores” i més amplament en la donació Ubach.

Si és així la nostra relliscada és clarament explicable

LA FESTA JA ESTÀ AQUÍ

Curiosament son les activitats artístiques , de nivell més aviat mig i sense ganes de transcendir , les que han donat el tret de sortida de Les Santes, començant per la inauguració múltiple de Ca l’Arenas i la Festa de Sant Pere més Alt. D’ambdós actes en parlarem , però volem fer esment destacat d’una altra exposició, no explicitada en el programa de Festes , i que paga molt la pena de visitar , tant per la gran qualitat del presentat , com per els apunts localistes que en part la protagonitzen.
Es tracta de l’exposició que Gerard Rosés , aquest gran artista de Teià, presenta a la galeria Lolett Comas ( c/ Sant Benet al cost del Capgròs ).

Rosés és un artista que ha aconseguit tot el seu reconeixement mitjançant la seva peculiar manera creativa que no és altra que fer quadres/objecte amb cartró d’embalar degudament retallat i pintat per sobre. La seva obra , que a Mataró ha presentat de fa anys la Lolett , ha obtingut un reconeixement explícit arreu del país i principalment a centre-europa.

Un petit desgavell físic , - una operació d’hèrnia -, el va obligar a deixar per un temps el treball físic que implicava la seva creació i el decantà de nou per l’aquarel·la que mai havia abandonat. És en aquest camp que ara ens ofereix una exposició magnífica que no s’hauria de deixar perdre cap bon afeccionat a l’art , i de la que lamentablement no puc oferir cap imatge gràfica. ( les imatges corresponen a obres anteriors) .

Rosés presenta en aquest cas dos vesants ben diferents. Per un costat ens ofereix la vesant local amb uns magnífics apunts esgarrapats dels principals indrets mataranonis , que fugint del tipisme, ens apropen a la vida pròpia de la ciutat.
Per l’altra entra en el camp sociològic que tant li agrada i es desferema en apunts estiuencs , recolzat en una gamma cromàtica que assoleix el màxim amb un blau intens que domina i corprèn , en aquesta la seva postura de voyeur de la societat de la que ell mateix en forma part.
Una exposició magnífica que no es pot passar per alt. Tenint en compte que estarà durant tot l’estiu bo és que en guardeu algun minut per gaudir del bon fer d’aquest artista tan proper i alhora tan desconegut com és en Gerard Rosés.

SANT PERE MÉS ALT

Poques manifestacions artístic / culturals em provoquen tan neguit interior com és Sant Pere més Alt , un intent de lligar passat i present , però al que manca alguna cosa , que fa que sempre quedi el tot com un xic escarransit, sense acabar d’explotar com caldria.

És clar que és parteix d’un punt fort. Parlem d’un mite. I ja se sap que els mites no es poden tocar. Per què no tinc dubtes que entre tots hem mitificat aquell “Sant Pere” que en veritat , culturalment parlant, no va ser per tant.
La importància del iniciàtic Sant Pere va estar en aquell punt de llibertat , fora de normes, que va portar al carrer diverses manifestacions artístiques trencant la fèrula de la dictadura.
Ara però aquest punt no cal, per tant el que abans s’acceptava ara ja no. Abans la llibertat estava per damunt de tot. Ara tenim llibertat i per tant el que cal que domini és l’Art i aquí és on trontolla la festa.

Certament cal dir que enguany el nivell de les obres penjades ha estat superior al d’altres , però manté el caràcter reduït d’un entorn molt proper, de reunió d’amics , en aquell sentit de que mentre nosaltres ho passem bé....
I cal fer el pas endavant. Un sant Pere com l’actual serveix per ben poc. És com un petit toc retro de mirada al passat per aquells que ja freguem la seixantena. I com diu Sabina , que és de la quinta , “ al lugar donde has sido feliz , no debieras tratar de volver”. Aquí potser està el gran error. Voler fer de nou aquell Sant Pere , quan el que cal és reinventar el sant Pere que precisa el segle XXI.

Per això crec que ara hi ha per endavant un any. Crec en el Sant Pere més Alt, i un dels grans honors de la meva vida , ha estat el fet de que una xerrada meva va servir per iniciar la nova etapa. Per això no m’acaba de fer el pes aquest cert sentit acomodatici. Caldria aplegar més gent al voltant del Llimoner i el Sant Lluc. Hi ha altres col·lectius amb necessitat d’expressar-se que podrien donar el toc màgic de ser de nou trencadors en un ambient artístic local, massa encotillat per uns i altres , que passegen per voreres diferents , que o no es saluden o ho fan discretament amb la mà, però que son incapaços de baixar de la vorera per trobar-se al bell mig.

Encara que tots els anatemes del mon puguin caure sobre el meu cap, tinc molt clar que el Sant Pere més Alt del futur es la barreja del enguany presentat , amb el toc de Can Xalant.
Penso que el resultat tindria tot el sentit del vell Sant Pere traslladat al temps d’ara mateix.

CA L’ARENAS

De les exposicions recentment inaugurades ja en parlarem en els propers dies, però no vull estar-me de fer algun comentari al voltant de la noticia que publica Capgròs.com en referència a l’acte inaugural.
“Hem de situar Ca l’Arenas com un punt de referència per a la vida cultural i les arts plàstiques de Mataró”. Segons Baron, l’Ajuntament, a través del Patronat Municipal de Cultura (PMC), es compromet a “aconseguir que l’impacte de la casa sobre la vida dels mataronins sigui més fort”, i posarà a disposició de Ca l’Arenes la dotació econòmica necessària per dur a terme aquest objectiu.

No hi ha dubte que aquestes paraules m’agraden i molt, però també em van agradar les que va dir ara fa un any en l’acte inaugural, i tots sabem que van ser foc d’encenalls i que s’ha perdut un any llençat en orris.

Ca l’Arenas va ser concebut , i queda molt clar en el llegat , justament com la casa de referència per les arts plàstiques locals. Manllevada per el Museu amb un pla d’usos aberrant, s’ha convertit en un casalot mort, sense cap mena d’interès i que segueix essent el gran desconegut de la societat mataronina.

Barón entén que cal fer el tomb però erra en part amb les mesures. Erra ja que sols parla de diners. Els diners son imprescindibles per dur a terme objectius importants , però encara que sigui caure en el tòpic , per si sols no donen la felicitat.
Juntament amb els diners cal insuflar a Ca l’Arenas una saba nova en forma de Consell Gestor que pugui donar un tomb de dalt a baix a tot el projecte. Cal un nou pla d’usos , cal una nova distribució de conceptes i espais expositius, cal una nova programació que trenqui la dinàmica d’exclusions i el monolitisme direccional envers una sola idea artística. Cal foragitar l’ambient encarcarat que domina el conjunt per establir uns nous criteris àgils i dinàmics que en unes noves regles de joc permeti que Ca l’Arenas sigui el que hauria d’haver etat d’ençà els seus començaments , la casa de l’art i dels artistes de Mataró.

Però de moment sembla que segueixen pintant bastos. La mateixa noticia ens parla de nou d’un altra sentit articular de les exposicions , i encara que no diu noms , per el que sabem la cosa segueix amb més del mateix per no dir que anem a pitjor.

JOAN CARLES MARTÍ

Punt i apart mereix aquest nom. La noticia l’identifica com a Director de Ca l’Arenas, i a més indica que per ell el balanç del primer any de vida del Centre ha estat positiu.

Primer voldria preguntar qui és Joan Carles Martí. Director de Ca l’Arenas?. Quan s’ha anomenat?. Com ha esta això?. Ha esta un concurs , és un càrrec de confiança , de lliure designació?. Quan s’ha fet públic aquest nomenament?. Quan s’ha presentat ell personalment als artistes i al món de l’art de la ciutat?. Quin son els seus coneixements de la realitat artística mataronina?....

Com veieu moltes preguntes , i altres que podríem afegir , i totes sense resposta. Ni cercant al weeb municipal ni al cercador del capgròs.com , obtenim cap resposta. Qui és dons aquest personatge que dirigeix ca l’Arenas sense que ningú ho sàpiga . ( demano ajuda als municipalistes lectors ahbitual d’aqust blog).

Però si el desconeixement és important , que dir de les seves declaracions. Estar satisfet de la temporada el desqualifica del tot. Una temporada en que no s’ha realitzat cap acte , no s’ha posat en marxa el punt d’informació , no s’ha engegat la cafeteria , la publicitat dels actes ha estat penosa, el nombre d’assistents ha estat més que escàs , les exposicions han tingut uns nivells de fregar tan sols l’aprovat.... Si em tot això s’està satisfet , vol dir que anem malament.

Potser per això crec que no aniria malament que el Sr. Baron i el Sr. Penedès convoquessin a diversos representants de la realitat artística de la ciutat per intentar esbrinar realment que seria el millor per fer a Ca l’Arenas. Si no, és probable que dintre d’un any, el Sr Baron torni a parlar de que l’Ajuntament augmentarà els esforços per fer de ca l’Arenas un punt de referència de l’art de la ciutat , el Sr. Martí es mostrarà satisfet d’una nova temporada , i el poble seguirà pensant com ara , que quina manera de perdre el temps i els diners.

WEEBS MUNICIPALS

El suplement Ciberp@ís publicat avui en el pertinent diari , presenta avui el seu ja tradicional anàlisi als weebs municipals. Enguany ha estudiat la de tots els ajuntaments superiors a 50.000 habitants i a les capitals de província amb menys habitants , el que fa 138 weebs estudiats.

Després de valorar paràmetres com impresos, tràmits, pagaments , transports , actes de plens, plànols... etc, així fins a 16 , ha guanyat el weeb de Barcelona, seguida de Saragossa, Gijón, Vigo i Sabadell. Mataró ocupa el lloc 28 , el que significa la novena ciutat catalana ( - Barcelona (1), Sabadell (5), Lleida (8), Girona (10), Castelldefels (11), L’Hospitalet (20), Rubí (24) , Terrassa(25) - ).

En el que pertoca a l’atenció al ciutadà , ocupa la posició 61 , empatada amb la 55 , amb un temps de resposta de 2 díes.

No es pot dir que sigui una mala posició, però encara que no recordo el lloc que ocupava l’any passat, si que en anteriors edicions havia arribat a ocupar un lloc d’honor.

Si no vaig errat , algú dels que mana va declarar que calia modernitzar el weeb municipal . Estic totalment d’acord. M’he passejat per ell moltes vegades i es cert que les coses les acabes trobant, però a vegades a costa de temps i passejades inútils. S’ha d’agilitzar la recerca i el que cal és actualitzar més ràpidament els elements particulars del conjunt del weeb.

Fa ben poc hem queixava de que en el weeb de Cultura no hi havia actualització de les exposicions que feia ... Avui he ampliat la recerca i he quedat parat del tot. Links que porten al no res o a l’error. Actualitzacions que fa més d’un any que no s’han realitzat. Agenda poc estructurada i molt poc hàbil ....

En resum , una tasca en la que cal esmerçar-hi esforços importants , ja que el weeb és ja eina imprescindible per anar per el bon camí municipal.

CAP ON ANEM

A la Generalitat mana Montilla
A la Diputació mana Corbacho
La dona de Montilla alt càrrec de la Diputació.
Zapatero fa ministre a Chacón que segons sembla serà cap de llista del PSOE a les generals.
Zapatero proposa a Bono com a futur president de les Corts.
El PSOE impedeix al PSN pactar amb Nbai per governar Navarra , encara que això pot fer que la Comunitat caigui en mans del PP
Piqué dimiteix del PP apretat per Acebes i deixa en mans de Madrid les decisions sobre Catalunya amb Sirera i Fernández Díaz com a caps.

Massa males notícies juntes. De nou els tots contra Catalunya , o semblant, serveix per unir diàspores.

A Polònia surt Maragall , que segueix essent la gran cara lúcida del país, fet que sens dubte hauria de fer pensar a molts.
Sigui com sigui esperem que Castells i Obiols puguin fer algun canvi de rumb i ens permetin seguir votant el projecte socialista en el convenciment de que és el millor i no de que és el menys dolent.

UTOPIES QUOTIDIANES

És una selecció de diferents intervencions en les quals l’artista s’ha implicat directament. Cadascun dels relats pren el format de monòleg, que s’intercala amb pauses, dubtes i vacil·lacions que ens mostren tantes apreciacions diferents dels defectes de la imparable globalització, la massificació i la degradació d’algunes zones, quan en aquest cas es tracta de resumir la sexualitat en una sola figura.

Amb una clara voluntat de qüestionar l’espai públic i iniciatives participatives que l’apropen substancialment a les propostes que en aquest sentit s’estan portant a terme des de l’àmbit de les arts visuals , el treball nega així un dels trets característics de la seva tecnologia , ja que les estructures que conformen l’obra son fruit de l’anàlisi i el qüestionament dels elements integrants i de les funcions que tradicionalment han definit l’escultura. Unes obres que no son un testimoni accidental d’allò esdevingut entre l’atzar i la premeditació , sinó treballs estructurats com a vies d’autoconeixement a partir de la ritualització de la pròpia experiència.

L’acurada representació de la gestualitat i l’expressió dels seus personatges contribueix a la realització d’escenes gairebé teatrals que activen en nosaltres la capacitat d’imaginar possibles causes , nusos i desenllaços, per transformar la nostra percepció del món quotidià a partir de l’alteració d’un objecte de l’àmbit domèstic.

En els seus treballs s’enfronta a ell mateix , però també al medi que habita, raó per la qual s’arma de diferents vestimentes i altres complements que actuen com extensió i refugi de l’individu. Es tracta de la ritualització i escenificació d’un acte quotidià.

Utopies Quotidianes. Un projecte del Centre d’Art La Panera. Lleida
Can Palauet del 13 de juliol al 23 de setembre de 2007-07-17

Serveixi aquest escrit com a crítica de la mostra que es presenta a Can Palauet. Seguint estrictament les paraules de Glòria Picazo en la presentació del catàleg en la que s’indica “ es pretén privilegiar nous diàlegs entre les obres que facin sorgir aproximacions diferents i relacions inesperades , però plenes de contingut” hem obrat en consequência.
Seguint el seu pensament , presentem un comentari crític en que sols hi ha alguna conjunció de la meva collita. La resta és simplement l’encadenat per simple ordre d’aparició en el catàleg , de frases que corresponen a l’explicació conceptual de cada obra.

Així , en una nova contextualització del presentat , ves a saber si en realitat el que fem és presentar la cirereta que arrodoneix l’exposició, aconseguint entendre la contemporaneïtat a partir d’un fet pròpiament contemporani , com ho pugui ser el puzzle de reflexions.

Una mostra que fora de la natural ironia obligada davant tal garbuix de sensacions epatants en la forma, i del tot barates en el fons, mereix una visita en el seu aspecte formal i conceptual. Això sí , si fugim de bajenades intel·lectualistes i cerquem reflexions personals, a bon segur menys espectaculars , però molt més eficients per a cadascun de nosaltres.


OBSERVACIONS IMPORTANTS

Entro al weeb del PMC per a tal de veure si trobo alguna imatge de l’exposició per il·lustrar el post. Resultats:
1.- Exposicions: Ofereix error i no dona pas a cap exposició
2.- Can Palauet. Esposicions.: La darrera actualització és de la mostra de Chillida fa justament un any.

Sr. Sergi Penedès com veu aquí te una nova via d’aigua. Actuï per favor i faci-ho amb la contundència que la situació exigeix .

PS.- El weeb municipal s’encapçala amb el cartell de Santes i el seu logotip fent el cara a cara. Així més que mai es veu que el logotip és un absolut desastre que caldria amagar en el possible.

SANTI CLAVELL

Avui a les 20.00 hores i a Eurostars Cristal Palace Hotel , al carrer DIputació 257 , ben al costat de Passeig de Gràcia ha inaugurat exposició el mataroní Santi Clavell.

La mostra romandrà oberta fins el 24 d’Agost i nosaltres en recomanen de vell antuvi la visita.

BIG JUMP

Amb aquest nom ( Gran Salt ) es va celebrar ahir a molts països una diada reivindicativa per part de diferents grups ecologistes ,- a Catalunya va ser al gent de la Fundació de la Nova Cultura de l’Aigua -, destinada a que s’acompleixi la directiva europea que te per objectiu el bon estat de les aigües continentals ( rius , llacs , llacunes...) allà per el 2015.

No tenia coneixement del dia en general , ni de cap acte en particular, encara que en vaig veure de trascantó un apunt fet al Besos. De tenir-ne noticia a bon segur m’hauria apuntat ja que soc un bon enamorat dels rius. No especialment dels grans rius , aquest que semblen un mar en petit i del que no s’observa l’altra vorera , i sí dels rius més petits, aquells rius més nadons que tranquils o esvalotats ens ofereixen sempre un apunt per la reflexió personal.

M’agrada veure el discórrer de les seves aigües , observar el fons, cercar-ne la fauna , adormir-me amb el seu remor , sentir la seva fresa com a música de fons en qualsevol lectura , recolzat en els arbres ombrosos de les seves voreres. I m’agrada fer-ne una banyada.

Potser tot ve dels infantils records a Ribes de Freser. Aquells estius de tres mesos de vacances passats amb els avis. Anar cada dia a banyar-se a un indret diferent. Ara a la Font del Duc per on baixa el Rigard que baixa de la Collada de Toses. Demà toca al Gorg dels Cuiners , carretera de Queralbs on el gelat Freser que baixa de Núria estableix una magnífica piscina natural en la que es poden perseguir truites amb la mà. I serà demà passat que anirem a trobar el Segadell , més tranquil, que baixa de Pardines amb una certa ganduleria.

Son records d’anar en bici, banyar-se amb tremolor de dents i estirar-se a prendre el sol damunt de les roques tot espiant els racons a veure si estàvem a l’aguait de caçar una sargantana , i fer allò que ara seria tan incorrecte, com tallar-li la cua i veure com ballava sola.

Ara ja no vaig a passar a l’estiu a Ribes , després de la passejada de rigor em queden uns dies de descans al poble de la dona , Monreal del Campo. Allà neix el Jiloca, un riu que els de la meva edat recordaran per “los afluentes del Ebro:.... el Jalón con el Jiloca...” ( i ho escric en castellà que és com em surt la cantarella).

A les afores del poble neix el Jiloca en l’espai natural de “Los ojos”. Brolla per sota i el naixement del riu esdevé com un misteri que sembla ningú ha intentat esbrinar. Surt amb força i serveix per fer una petita horta de la que hom s’aprofita.
Rius, que sense caure amb el tòpic de Jorge Manrique, els rius i la vida , sí que marquen un camí que moltes vegades ens fa semblança.

COMUNICAR

Dissabte volia parlar de la notícia del baix IAE que té la ciutat de Mataró, segons havia publicat “El País”. No vaig tenir temps d’escriure i en Ramon Bassas vaig veure que ja en va fer explicitat post.
És bo que així sigui. Sempre dic que un dels grans problemes del consistori mataroní és la seva més que deficient comunicació, digne del manual de com no s’han de fer les coses.

Per això em segueixo preguntant com encara no hi ha hagut resposta oficial a la noticia de fa vuit dies al respecte de la contaminació ambiental. Ah! , que això és qüestió d’un altra partit.... Però que no havíem comentat allò de govern comú... Ah. Que no... Be, per això no s’ha fet balanç del primer any de Ca l’Arenas, ja que ,que sí, que ja ho sé, que Cultura no és tampoc dels nostres.

Per cert , el PSC ha començat ja temporada en les seves sectorials, de les que setmana a setmana en surt la pertinent ordre de reunió. De Cultura , res de res. Quico Verjano, anterior responsable, diu que a ell no li han dit res de res , però que òbviament no està per la labor després del desencís per l’actuació del partit en les darreres eleccions.

Per tant, pregunta a qui pertoqui: I el PSC , quan començarà a treballar la Sectorial de Cultura i amb quins membres ?..... Esperem resposta

ALEGRIA

Encara que els que no em coneixen em pintin moltes vegades com un amargat , soc una persona en general alegre. I principalment optimista. Si no fos així difícilment hauria aguantat aquests trenta i tants llargs anys de crítica que estan ja a les acaballes.
I avui estic content i molt. Malgrat explicitar en aquest blog molt poc de la meva vida personal. Fa poc parlava de la meva filla i la selectivitat. Avui ha arribat la bona nova. Admesa i allà on desitjava. Al setembre serà estudiant Universitaria d’Educació Infantil a la UAB.

I que voleu que us digui. Dons que estic molt content i orgullós.

Ja he dit alguna vegada que soc lector habitual i quasi compolsiu de diaris. Això fa que en faci ullada també als gratuits , en els que a vegades trobo articles magnífics, com el que avui publica Risto Mejide, el famós jurat de "Operación Triumfo", en el diari ADN.
Es prou bo com per reproduir-li a continuació

Fe de Erratas

Señores, la empresa va mal. Este año, los resultados son realmente dramáticos, para qué nos vamos a engañar. Los ingresos por aportaciones de socios han ido menguando hasta el punto de que a duras penas podemos mantener nuestras modestas delegaciones provinciales ni si me apuras, las sucursales locales que de ellas dependen. Es más, los nuevos socios son cada vez de mayor edad, casi todos jubilados, con el correspondiente descenso en su poder adquisitivo medio. Y eso afecta a nuestra cuenta de resultados.

La frecuencia de asistencia a nuestros actos ha caído hasta mínimos históricos. Si hace apenas seis siglos el socio acudía tres punto cinco veces por semana, hoy este indicador no llega al cero dos. Y recordemos que según los estatutos fundacionales, el socio tiene la obligación explícita de acudir por lo menos una vez cada siete días, preferiblemente en domingo.

El único dato que nos mantiene a salvo son los enlaces entre socios, que siguen aumentando, gracias a las películas americanas con final feliz y a ese maravilloso y herético invento llamado divorcio, que ha dado pie a una rentabilísima oleada de nulidades matrimoniales y vueltas a empezar.

De todos modos, nuestro reciente y flamante CEO elegido hace apenas un par de años, tiene cada vez más problemas en mantener un patrimonio y un nivel de vida que, por sencillos que parezcan, también necesitan actualizaciones, revisiones y ampliaciones.

Si a esto le añadimos el decremento en ingresos por declaraciones de renta, las infundadísimas denuncias por devaneos con menores contra algunos directores regionales y el auge del yoga y el pilates como nuevas formas de ver el mundo, entenderán que ya no podemos seguir comerciando con la Vida Eterna de la forma en la que veníamos haciéndolo hasta ahora. Hay que adaptarse a los nuevos tiempos. Y hay que hacerlo ya.

Hay que captar al público joven. Misas por chat, hostias sin azúcar, agua bendita antiespinillas, confesiones por SMS enviando PECADO espacio NOMBRE y tu tipo de pecado al 666, y el videojuego para todas las consolas "Heaven raiser - Believe or die", son algunas de las medidas extraordinarias que pondremos en marcha durante el transcurso del próximo año del Señor.

Además, hay que amortizar nuestro merchandising. A partir de ya, la cruz, nuestra cruz, llevará siempre asociados, a su izquierda, el símbolo de Copyright, y a su derecha, el de Trade Mark, en sustitución de aquellos moribundos ladrones de los cuales al fin y al cabo nadie obtiene beneficio.

Y para terminar, con la intención de incentivar la asistencia a la tienda, instalaremos plasmas de 50 pulgadas detrás de todos y cada uno de nuestros altares, emitiendo las 24 horas. Durante el día, un reality de humor, conectando en directo con las vidas de los personajes que estén siendo propuestos para su beatificación, como Zapatero, Bill Gates o Bono de U2. Así la gente podrá ser testigo de sus milagros y votar por su favorito. También un talk show bien polémico sobre todo aquello que condenamos, los condones, la homosexualidad, el aborto, la masturbación, la eutanasia y cualquier otro tema del que a la larga acabemos sacando buena tajada. Por las noches, imágenes del Teleenmienda, con ofertas quincenales de cilicios, flagelos y escapularios, apúrese que son sólo hasta fin de mes.

Y por las tardes, las emisiones estarán reservadas para el partido del domingo, el culo de Elsa Pataky, los diálogos de Woody Allen, el sexo en grupo, o cualquier otra disciplina que consiga lo que nuestra empresa ya no es capaz de conseguir. Devolver la fe.

Risto Mejide


Sense paraules