AVI

En el com sempre magnífic article de Manuel Cuyàs en la “contra” de “El Punt” parlava aquest dissabte de la lectura dramatitzada que el passat dilluns va tenir al Romea , si no recordo malament , amb el Tenorio de protagonista.
Reflecteix en Manuel unes circumstancies habituals en aquestes diades i en els nostres avis com eren el Calisay , les galetes Birba, la sarsuela i el Tenorio.

No soc avi, encara que ho podria ser tant per edat com pel fet de tenir un fill de 30 anys que viu en parella. No ho soc ni mi sento encara que embadaleixo quan veig companys de la meva edat que van del tot xamosos , tot passejant el cotxet de la descendència. No ho soc però temps hi haurà, però el fet d’anomenar aquests elements referèncials ha fet deixar-me cara de badoc i pensar per dintre si de veritat ja soc avi i jo sense assabentar-me. M’explicaré:


No fa pas massa que estant convidat a sopar a cas d’un amic , en el moment de la copa em va convidar a que agafés el que volgués del moble-bar i allà hi havia una voluptuosa ampolla de Calisay. No vaig dubtar i ella va ser la que m’acompanyà en la sobre taula.

Sempre he estat amant d’aquest licors anomenats “d’herbes” o “estomacals” ben habituals en el nostre país , molts d’ells d’ascendència monàstica , i que ara semblen haver desaparegut substituïts per aquests licors de fruites , els “snaps” d’origen més centre europeu.
Així el Cointreau , el Chartreusse, el Grand Marnier , i tots aquells licors d’aquest caire , rara era la comarca que no en tenia un , han desaparegut del tot i potser tan sols queden l’Estomacal Bonet i les Aromes de Montserrat.

A casa erem de l'exòtic Cointreau i dels més propers Calisay i Quina Momo que el feien a les Destil·leries Abril d’Argentona , junt amb el Grand Marnier del que en tenien llicència i que com molt bé podria explicar en Pep Masó , - alcalde d’Argentona -, dues vegades a l’any rebia la visita del químic de la casa gran amb el principi actiu per fer-ne la cuita , tot i com si del gran secret de la Coca-Cola es tractés.

Dons bé , vaig prendre Calisay i la meva decepció va ser absoluta. Ara el produeix Garvey que és una anomenada marca de Xerès i el resultat és absolutament diferent , per no dir que no tenen res a veure. Res queda d’aquell aroma especial i el gust afruitat i dolç.
Ara sols queda el record d’un gust i un aroma tan voluptuós com la magnífica botella, que això sí, conserven idèntica.



No passa el mateix amb les Galetes Birba. Per a mi són i seran sempre les millors. Ni comparança amb la que era la seva competència a Camprodon , ni amb les Trias de Sta Coloma de Farners , ni ..... Com el cruixent de les Birba, cap.


Va haver-hi un temps en que eren difícils de trobar i enormement cares. Ara sortosament s’han establert en el lliure mercat superant una greu fase que va estar a punt de dur-les a la fallida i de la que van sortir-se gràcies al treball d’en Paco G. , - que per a mi sempre serà el marit de la Victòria -, que va saber fer entendre als propietaris la necessitat del gir que les ha retornat al primer pla. Un pla amb aposta per mantenir la qualitat i apostar per la comercialitat. I així els hi ha anat.


A bon segur també recolzats per la seva garreperia que fa com sempre explica el mateix Paco que si ell vol algunes caixes li toca passar per caixa , com a tots.
Certament un exemple d’absoluta catalanitat.


Amb la sarsuela ja no hi estic tant , encara que guardo un inoblidable record d’haver vist “La verbena de la Paloma” en el dia escaient ( 14 d’Agost) al Corral de Comedias a Lavapiés i amb un Alfonso del Real magistral com a Don Hilarión.

Fora d’això sentir alguna romança de la mà de Kraus o Domingo és absolutament recomanable. I fins hi tot acostar-se per la nostra ,és ínclita sarsuela ( Cançó d’Amor i de Guerra ) amb signatura del pare de l’arquebisbe de Barcelona .

En el que pertoca al Tenorio em queda a la memòria , com a tants , els obligats Estudio 1 en que any rera any es representava el Drama.

I em queda també algun que altre verset de la versió satírica que em recitava el meu pare i de la que recordo uns versos que més o menys deien així:

“No es veritat morros de figa
que en aquest apartat lloc
els burros porten cotilla
i els ases gorra de cops”

Com veieu no soc avi , però ben bé podria ser-ho , segons dixit en Manuel Cuyàs.

FUMS

De fums n’hi ha de molts tipus. Avui en parlem d’uns quants que hem vist i sentit en aquests díes .

FUM GRIS



En Marc Prat exposa a l’Espai Capgròs. És una petita mostra com és obligat per la mida de l’espai i la mida de les seves obres , però encara que tan sols son mitja dotzena és una exposició d’aquelles compactes i que demostren a simple vista el seu pes específic.

En Marc torna al seus orígens i presenta “peus” i “claustres” elements de fàcil traducció per la seva similitud en cos i esperit , en terra i aire . En ells , i recolzat sempre per la seva gran qualitat tècnica que li permet mitjançant el fonament del dibuix i la distorsió de textura cromàtica que quasi hem de considerar made in la seva família ( d’inducció directe de la seva mare Rosa Codina Esteve ) , confegir uns treballs en els que l’atractiu visual serveix com magnetisme per anar més enllà.
Un més enllà de reflexions i serenitat , d’esperit a la recerca d’un cert nirvana , de conceptes que permetin endinsar-nos en el sempre difícil equilibri entre home i esperit , cos i ànima.

Una exposició amb gregorià de fons i olor a incens de botafumeiro. Una mostra que sembla retornar-nos al passat mitjançant un treball artístic absolutament actual. Una mostra ben demostrativa de la gran qualitat de Marc Prat.

Una exposició que cal visitar.

FUMATA BLANCA

Ha guanyat Obama i com tanta i tanta gent estic content i esperançat. Potser no tant com molts dels articles que he llegit per arreu però si desitjós de pensar que comença una nova època i que certament “sí es pot” anar endavant.

Desconfiat com soc però segueixo pensant que en realitat Gallardón ha guanyat a Acebes , el que ja de per se és prou important , però m’agradaria que el pas fos certament de gegant.

Clar que Irak, Afganistan, Guantánamo... seran els punts iniciàtics que ens marcaran el camí però el magnetisme personal, el feeling que genera per la seva manera de fer , dir i comportar-se podria aconseguir que els EEUU no fossin els EEUU de sempre.

Ho aconseguirà?. Esperem que al menys els revolucioni com ho ha fet en aquesta campanya electoral motivant-los a prendre part en la comtessa.
Obama , la gran esperança per retornar al camí d’un mon millor.

Un mon molt millor que el que volien pintar el trio de les Açores. Veritablement que sense Bush, Blair i Ansar és viu millor i es veu el futur amb més optimisme.

FUM NEGRE


Llegeixo que Tele 5 pagarà aquest cap de setmana 350.000 euros a Julián Muñoz per unes llargues declaracions en exclusiva, pressuposo que en el programa “La noria” ( que baix has caigut Jordi González).

Fets com aquest son tan inpresentables que haurien d’estar prohibits. Haurien d’existir medis per impedir aquesta exaltació del “xorisisme” , tant perillosa salvant les distàncies , com l’exaltació del terrorisme.
I si no hi son hauria d’existir un veritable reglament d’ètica professional. Actes com aquest haurien de provocar ineludibles càstigs als seus promotors.

Mentre no sigui així el periodisme groc seguirà guanyant una guerra front el rigor , l’anàlisi i la veracitat d’aquells que han fet de la informació un element clau en els moments en que estem vivint.

Una derrota més dolorosa que mai. Per si mateixa i per les seves conseqüències.

FÀBRICA DE FUM


La que amb el seu fer domina l’ambient de la ciutat convertint-lo en brut i desesperançador. Un fum que sembla no consolidar-se en res més que en ell mateix , un fum d’efecte il·lusionant en l’aparença, i que en acostar-te veus que es desfà i queda en un no res.

Una fàbrica que queda evident té la seu central al vell mig de la ciutat, a la Riera 48 , i que disposa de petits generadors en diferents indrets de la ciutat amb noms atractius com IMPEM , IMAC , Tecnocampus, PAM , Participació, PUMSA , GINTRA , Educació, Cultura ....

Una fàbrica de fum que genera de manera constant i permanent uns híbrids de llumetes de neó , paperets i serpentines , rodes de premsa , pactes , projectes i avant projectes , taules de concertació.... per al final quedar-se en el que és , és a dir, simplement fum.

Un fum cada vegada més irrespirable que cal urgentment esvair , tot desitjant que no ho haguem de fer a la primavera de 2011.

PINTORS

EDUARD NOVELLAS

No és la primera vegada que parlo de l’experiència mexicana que estan duent a terme , en la distància i en la proximitat , els artistes Eduard Novellas , Marc Prat i Miquel Arnau.

Mentre Marc Prat exposa a l’espai capgròs en una magnífica i reduïda mostra de la que n’intentarem parlar demà , l’Eduard Novellas a l’altra costat de l’Atlàntic ens ofereix ja la noticia d’una propera exposició a inaugurar el proper 11 de desembre a “Atrio. Espacio cultural” , un acurat centre cultural que té com a eslògan la següent frase de Borges : “ Todo se edifica sobre la piedra nada sobre la arena. A veces hay que imaginar la arena como piedra”. Certament emblemàtic.

Una exposició que per el que es veu en el cartell ens presenta un Novellas que manté la seva lluita personal front aquests retrats imaginats / imaginaris amb uns personatges que en el silenci i sense dir res diuen molt , tant de la nostra societat com del mateix artista. Una exposició de la que n’haurem de tornar a parlar.

Per cert, tot pensant amb la famosa tranquil·litat dels mexicans , bo és fixar-se que quan manca més d’un mes per la inauguració el cartell està ja confegit, és a dir més o menys com aquí que apareix calent d’impremta quasi quan els convidats a la inauguració comencen a aparèixer.

BARCELÓ

No puc negar que soc un enamorat del treball de Barceló , i no pas d’ara i sí de fa molt de temps . Encara em cou que es desdís quan mancaven pocs dies per inaugurar de l’exposició que havia de realitzar a Tertre juntament amb Broto, Bennassar , Monreal, Comabella.

Fa temps que penso en un cap de setmana mallorquí per a tal de poder visitar el seu treball a la catedral , però després de veure , en el magnífic i espatarrant reportatge a EPS , el seu nou treball a la cúpula de la seu de l’ONU a Ginebra , potser serà qüestió de capgirar plans i apropar-nos a la ciutat suïssa per veure el que estic convençut és ja la primera gran obra mestre del segle XXI.

El tema és tan senzill com pintar la cúpula de la Sala dels Drets Humans de la seu de l’ONU a Ginebra que té les petites dimensions de 1400 metres quadrats. La solució ha estat en un treball que ha convertit a la cúpula en un mar agitat i una cova. Tot amb centenars d’estalactites de pintura que pengen del sostre , - algunes de dos metres de llargada -, confegint una gegantina corrent marina que desplaça set onades en direcció sud/ nord i Àfrica / Europa , en un esclat de 26 colors.

Per Barceló, “ És una cova que es mou i un mar que també s’està movent. La cova és una metàfora de l’àgora, el primer lloc de reunió de l’home, el gran arbre africà on assentar-se per parlar, i l’únic futur possible: diàleg , drets humans”.

L’article que publica aquesta setmana “El País Semanal” sota el títol de “Barceló. Una odisea en la ONU” i que us recomano el llegiu atentament a internet ( http://www.elpais.com/articulo/portada/odisea/ONU/elpepusoceps/20081102elpepspor_2/Tes ) ens permet endinsar-nos en l’activitat creativa i tota la problemàtica tècnica que ha significat aquesta magnífica bogeria creativa capaç d’emocionar de tan sols veure les fotografies i que ha de posar els pels de punta en la seva contemplació en directe.

De tot el que diu que és molt i molt interessant em quedo com apunt per a qui pertoqui la seva frase : “La pintura no és un treball i sí una forma de viure, encara que molts diguin que està agonitzant”.

Després de veure i copsar ,encara que tan sols per fora el treball de Barceló, ens queda molt clar que la pintura segueix molt però que molt viva i pot seguir marcant el futur.

IMPECABLE

Malgrat els meus esforços veig que la periodicitat dels meus escrits de tant en tant se’n va en orris, com per ex. aquesta setmana. Al brogit habitual hi ha calgut afegir-hi feina extra a casa , baixes a la feina , feina extra en el treball ja que aquest dissabte se celebrava el 50 aniversari de l’empresa i teníem festa de gala , en la que alguna cos un hi tenia a veure, i us puc ben assegurar que ahir la pluja va ser una benedicció per un descans que mereixia amplament.

Però cal tornar ràpid al dia a dia i avui ho vull fer tot recomanant la col·lectiva de Pintura catalana s XIX – XXI , que se celebra a l’Ateneu de la mà de Creamòn. És una exposició que a més de la seva finalitat social, i fent-ne un únic anàlisi artístic , cal considerar com excel·lent. Les obres presents son totes de gran qualitat i de passen en molt no tan sols les col·lectives d’aquest tipus, generalment de rampoines, ans també qualsevol mostra col·lectiva d’aquelles que en galeries sovintegen tant per Nadal com a l’acabar la temporada.

Peces de tots els estils, per tots els gustos , i sempre responen perfectament a la qualitat reconeguda de l’artista.
D’aquesta exposició en faig crítica al capgròs.com qual ara i aquí avanço.

IMPECABLE

Massa vegades les exposicions col·lectives realitzades amb finalitats d’aconseguir fons per a qualsevol organització acostumen a ser enganyoses en l’aparença. Generalment el llistat de bons creadors no es correspost en la qualitat de les peces presentades, ja que sabedors tots que bona part de les adquisicions es realitzen en afany de col·laboració i no pas de judici artístic, fa que artistes i galeristes aprofitin l’ocasió per treure rampoines d’estudis i fons de col·lecció.

Aquest concepte en canvi, queda absolutament esvaït tan sols fer una mirada planera per qualssevol de les tres plantes de l’Ateneu Caixa Laietana, espai en el que es presenta la mostra “Pintura Catalana s XIX-XXI , Un repte, una resposta” , organitzada per l’ONG local “Creamón” amb col·laboració amb les galeries d’Art : Sala Pares , Maragall , Oriol , Anquins i Àgora 3 , essent comissariada la mostra per Sara Pajares. I diem això , ja que el nivell presentat en aquesta ocasió és més que elevat , incloent peces de veritable col·leccionista , dignes de tota admiració .

Un llarg centenar de peces confegeixen aquesta mostra que ens ofereix variada , diversa i afinada mirada a bona part de la pintura del nostre país realitzada en el decurs de més d’un segle. Una mirada eclèctica , sense distinció d’estils , ismes o tendències , però amb un elevat llistó de qualitat general i particular de cada artista.

Difícil és dons fer individualització en l’exposat , però si val la pena destacar l’obra de Francisco Bores , que és sens cap mena de dubte la gran estrella de l’exposició , a la que hem d’acompanyar en el que pertoca als artistes locals per un peculiar i gens habitual gouache d’Opisso.

De la resta és difícil la tria ja que al costat d’un interessant Saura , podem gaudir d’unes obres del Tharrats més veritable, que fa competència al brillant Clavé que pot donar-se la mà a un Guinovart dels que es fa mirar, a un Ponç ben personal o a un Cuixart d’alt pes específic , sense oblidar un tradicional Tàpies. Això si no anem per camps més figuratius on Grau Sala , Mallol Suazo , Serra Llimona , Raurich , Matilla , Vila Arrufat , Bosch Roger o Domingo estan molt ben representats.

Igual nivell podem trobar entre artistes més actuals amb uns Artigau , Domènech , Regina Giménez , Grau Santos , Guerrero Medina , Jordi Marcet , Glória Muñoz , Perico Pastor , Plensa , Sunyer , Todó, Romà Vallés, Vidal ..... amb peces ben representatives a la seva alta qualitat artística.

Exposició dons que be es pot qualificar amb aquest “impecable” amb que encapçalem el comentari. Obra tota amb nivell, i una gran majoria d’alt nivell, que és un plaer per la vista , un gaudi per l’esperit i esperem sigui un absolut èxit en el que pertoca a la seva finalitat.
Mostra de repetida i intensa visita que recomanem amb tot plaer i que serà a bon segur de les millors de tota la temporada.

Felicitats

ROSA Mª FONT

Justament en la inauguració de l’exposició comentada m’arriba la trista notícia de que ja no hi ha res a fer i que és qüestió d’hores que Rosa Mª Font ens deixi.
Avui aquesta tarda m’assabento ja tard del seu enterrament. Tot el que va tenir de lent el desenvolupament ha tingut de ràpid el final.

Em sento com no , molt trist. Vaig parlar amb ella tan sols fa uns pocs dies i vaig seguir veient la brillantor als seus ulls. Ara ja no podrem seguir el seu caminar expositiu . com en parlava en la crítica que li vaig fer en el 2004 amb motiu de la seva exposició a l’espai Cap Gros.

Una crítica que ara recupero com homenatge personal, alhora que expresso el meu més senti condol a tota la família d’artistes que l’envoltava . A n’en Rafel i a n’en Pol de manera ben directa , i a la gran família creativa dels Codina i els March. Com sempre diem , sortosament , els artistes no moren mai ja que ens perviuen en les sevs obres.

Un petó ben fort Rosa Mª.

CAFÈS

El món dels cafès ha estat sempre un element ben atractiu als artistes per fer-ne plasmació. La raó és prou evident. En ells hi resideix un munt de possibilitats plàstiques. Existeix el punt realista , però també cap la possibilitat del sempre atractiu repte que significa la recreació d’ambients. Això per no parlar de les múltiples possibilitats dels personatges que poden existir en ell., o simplement intentar adobar tots els conceptes en un.

Rosa Mª Font debutant en això de les exposicions , encara que no en el camp de l’art en el que ha conreat amb encert el sempre especial món de la il·lustració , justament ha volgut escollir aquesta temàtica per el seu debut expositiu en general, i en l’Espai Cap Gros en particular. I el cert es que ho ha fet amb la suficient habilitat i solvència com per sentir-se satisfeta.

Font te els suficients coneixements com per saber el que es toca, i a més la seva experiència com il·lustradora, la porta envers uns camins explicatius, que en aquest cas sap solventar amb habilitat i una certa gràcia. Partint de l’eix dels personatges , l’autora desgrana la seva història amb varietat en el concepte i en la realització. Ja sigui partint d’un cert ideari del còmic, ja en el camp pròpiament il·lustratiu, ja amb uns plantejaments més pictòrics. Rosa Mª Font intenta oferir-nos mil i una històries condensades en tots i cadascun dels seus quadres, i a fe que ho aconsegueix.

Amb les limitacions i les mancances pròpies d’una principiant, en el treball de Font hi ha el suficient com per seguir la seva trajectòria.

Gener 2004

MÉS RICS I MÉS POBRES

Avui s’ha fet públic que l’artista colombià afincat a Barcelona José Duval López , conegut amb el pseudònim de Duvan que és com així signa, ha regalat l’obra “Y esto para dónde va” que va ser seleccionada en la darrera biennal Torres Garcia , a la ciutat de Mataró , fet que ens congratula ja que sempre és bo augmentar la col·lecció del Fons artístic de la ciutat , que en definitiva és la col·lecció col·lectiva de tots els que en som ciutadans.
Una obra que se suma a d’altres del mateix artista de les que ja disposa la ciutat provinents de la donació Ubach, i que van ser exposades en nombre de 5 obres en la mostra “Col·lecció Particular “ que va servir per fer públic aquest llegat.

Segons la premsa , l’alcalde, Joan Antoni Baron, va constatar que la ciutat és ara “una mica més rica” gràcies a aquesta donació i va agrair la “generositat” de Duvan , fet que cal destacar. I ho fem ja que seguint aquest pensament hem de lamentar que no s’hagi tingut la mateixa filosofia per el projecte de Fons d’Art Local que ha estat eliminat en un tres i no res.

Fa molt de temps que m’he propossat no parlar més del Fons d’Art , però la ferida és tan intensa i profunda , en especial pel menyspreu personal a tots aquells que vàrem prendre part en el projecte, que de tant en tant , i especialment quan veig actes com el que avui comentem, és lògic que la ferida supuri i calgui fer-ne públic drenatge.

Per això cal dir que el projecte de Fons d’Art que estava en totes les candidatures municipals, en el pacte de Govern i en el PAM 2008 , ha desaparegut del PAM 2009 sense cap mena d’explicació.

Cal dir també que en la darrera reunió del Consell Rector de l’IMAC , i davant de la pregunta d’un dels seus membres , el regidor Penedès va dir que ja en parlarien un altra dia , però que en una pinzellada el fons d'art no s’havia dut a terme degut a que no s’havien entès amb els promotors , el que és una MENTIDA absoluta, fet de per si greu en un regidor , i més greu encara si és fa de manera pública en l’organ màxim de la Cultura de la ciutat , com hauria de ser el Consell Rector de l’IMAC.

Cal recordar al Sr. Regidor que mai va convocar als promotors per a cap conversa , que l’única reunió conjunta va ser a instàncies dels promotors i amb el Sr. Alcalde com a convocant, i que la ruptura es va produir pel trencament unilateral per part seva i sense avís de cap mena del conveni signat , fets tots ells absolutament provats i que van produir la negativa dels artistes locals al seu projecte ful , amb Paco Rodon de comissari. Si no hi ha converses , propostes ni diàleg , l'entesa és del to imposible.

Finalment cal dir que aquest just agraïment a la generositat del Sr Duvan , be hauria estat que en el seu moment s’hagués dut a terme també amb tots aquells , promotors i artistes , que van posar el seu esforç i la seva obra en el camí per que la ciutat disposés d’un Fons d’Art d’artistes locals amb cara i ulls.
No tan sols no hi va haver aquest gest , si no que els promotors del Fons encara esperem una resposta a la seva carta , si més no per agrair els esforços duts a terme.

Certament avui la ciutat és una mica més rica, però ja fa temps que la ciutat es quasi cent vegades més pobre , degut a que no disposa d’una bona col·lecció d’artistes locals simplement per que no li ha donat la gana .
O potser per que a unatècnic no li ha donat la gana ?. Cosa que és molt més veritat , i alhora terriblement trist i vergonyós.

PS.- La nota diu que ben aviat l’obra serà penjada a la Bilbioteca Poompeu Fabra. Esperem que sigui veritat . L’obra d’Antoni Perna , guanyadora de la Torres Garcia , i que va ser lliurada aviat farà un any , fa unes poques setmanes encara no estava penjada a la Biblioteca tal i com tocava i a bon segur segueix igual avui mateix.

Ves a saber si esperaven per matar dos ocells d’un tret. Amb això de la crisi és qüestió d’economitzar en forces i esforços.

PRESSUPOSTOS I PAM 2009

Un dia d’aquests i amb més tranquil·litat ja parlarem dels projectes de Pressupostos i PAM del proper any , però per aquells encuriosits que volen fer-ne cinc cèntims previs , els recomano s’apropin al blog www.matarotransparent.blogspot.com , creat per CiU i en el que poden accedir a tots els documents mitjançant els links laterals, el que facilita molt la recerca i fa estalviar els sempre complexos camins que es poden trobar en altres weeb.

Felicitats dons a CiU per posar aquesta eina a l’abast de tots els ciutadans de manera pública i a veure si els altres partits en prenen nota .

US NECESSITEM MÉS QUE MAI

Avui , l’ Ignaci Vidal-Folch reflexiona irònicament a les planes de “El País” amb la frase que encapçala aquest post , manllevada al President Montilla que la va emprar aquest cap de setmana en el lliurament a Manresa del premis Nacionals de Cultura. En realitat Montilla va dir exactament: “Artistes , creadors i professionals de la Cultura : Us necessitem més que mai !”. Al que afegeix Vidal Folch : “ Hombre, si tanto los necesita, ¿ por qué, en el nombre de Dios, cuando cocinó el tripartito los dejó en manos de ... ERC ?”.

No sé si Vidal Folch coneix la realitat cultural de la nostra ciutat , suposo que no, però en veritat que la reflexió ve com anell al dit per explicitar de manera ben alta el desconcert i el desencís que sentim de manera generalitzada , gran part de la gent de cultura davant tot el que està passant , amb desencís especial , total i absolut ,per part de la gent del camp de la plàstica.

I el dubte existeix en l’essència . De veritat al PSC l’hi importa alguna cosa la cultura del país , que traslladat a l’àmbit local s’ha de dir si l’importa alguna cosa més que un rave la cultura que genera ( ? ) el govern municipal ?. Per el que a mi pertoca i de manera ben clara he de dir que el resultat és un NO rotund.

Just el dia de la castanyada de l’any passat el PSC va realitzar una reunió de la sectorial de cultura. No s’havia reunit en quasi vuit mesos. Ha passat un any i sols s’han efectuat dues reunions, una just el dia de l’enterrament de la sardina ( es veu la querència del PSC per les festes nostrades) i una altra al cap d’uns mesos. S’han escollit unilateralment els representants a l’IMAC , no fos cas que en tombessin algun ,i cal personalitzar en Xesco Gomar nom del que hom es fa creus que pugui ocupar una cadira en aquest ens . Òbviament aquests no s’han presentat a afiliats i simpatitzants del partit per posar-se a la seva disposició per defensar les seves postures , i més òbviament encara no s’ha demanat cap opinió al respecte de PAM,pressupostos , futur,etc i així de vergonyós , culturalment parlant , s’està estructurant el proper any.
Treball dons de traca i mocador per el responsable cultural del partit , si és que existeix.

”Us necessitem més que mai” ( Montilla) . “El PSC som clarament un Partit amb vocació de Govern,això vol dir “solucionar problemes i no crear-los”. Partim, doncs, d’anàlisis reals i rigorosos que volen posar sobre la taula allò que preocupa realment a les persones, és a dir, escoltar la gent i sobre tot donar la cara en el dia a dia per més complicat i difícil que aquest sigui. Cal apropar-se als ciutadans” ( Santi Fontbona , Primer Secretari del PSC del Maresme , després del recent congrés comarcal).

En un partit tan d’aparell com el PSC de Mataró, no estaria malament que algú recordés aquestes paraules. Reflexiones al voltant de les mateixes , veies el malament que s’ha fet tot en el camp cultural, vorejant el desastre i intentés començar a sorgir les veles esquinçades.
Però la pilota està ara a l’altra teulada i es molt poca la gent de cultura que està disposada a donar altres oportunitats.
Llàstima , però sols la seva incapacitat ha fet que la cultura mataronina els hi dongui amplament l’esquena. O segueixen pensant , en el summum del no tocar de peus a terra , que mantenen els recolzaments de la campanya?.

Com a mataroní amant de la cultura i amb el desig de seguir pensant que l’opció socialista és la millor per ambdós paràmetres, els hi vull dir senyors del PSC que bans d’acabar d’enfonsar-ho tot , reflexionin. Tots ho agrairem.

PS.- Amb més calma serà qüestió de parlar del PAM 2009 i dels pressupostos. Ara com apunt previ cal dir que en el PAM del 2009 repeteixen sis punts del PAM d’aquest any. Si afegim que s’ha el.liminat el tema del Fons d’Art , ens trobem que d’onze accions previstes en el PAM d’enguany , sols s’han dut a terme quatre , que traduït en percentatge implica un incompliment del 63.63 %, una xifra esfereïdora que parla per si sola i que hauria d’obligar a una explicació pública del Govern.

En quant als pressupostos sols apuntar que el canvi de PMC a IMAC era per agilitzar el tema administratiu amb la seva relació amb serveis centrals i, oh sorpresa !! , ens trobem que les despeses personals s’apugen un 5.21 % arribant a la xifra dels 2.273.200 euros, que correspon al 35.38% del pressupost.

Algú m’ho explica?. Espero amb ànsia les possibles elucubracions.

30 ANYS

En Joan Pau Blanch Ribó celebra 30 anys de vida artística , tot presentant a la galeria “enblanc” ( Lepanto 50 ), una mostra commemorativa en que aplega obra actual juntament a un conjunt de caire retrospectiu que ens permet veure com ha anat la seva trajectòria creativa.

Vaig conèixer a n’en Joan Pau tot fotent-nos de fred , en el gèlid hivern de 1973 en les campes gelades de San Gregorio a Zaragoza on els dos complíem amb el campament del servei militar. Dormia un parell de lliteres més enllà i vàrem congeniar ja que sovint estava dibuixant fet que em cridà l’atenció i així es va establir una bona relació , trencada quan cadascú va anar al seu destí corresponent. Al camp d’un temps gran va ser la meva sorpresa al trobar-lo a Mataró on s’havia establert amb la família i d’ençà aquells moments he pogut seguir el seu caminar artístic.

Ara en aquesta exposició ha tingut a bé reproduir la crítica que em va merèixer la seva primera exposició a Mataró, allà en el Museu fa ara 30 anys. No deixa de ser una evidència que el pas del temps és inflexible jutge i acaba donant i treien raons. En aquell comentari deia que certament dominava de manera absoluta la tècnica i que això li permetia unes obres molt ben fetes , però massa efectistes , massa populistes , si es pot dir així, i que si a bon segur amb ells aconseguiria un bon resultat de vendes , si volia ser artista de veritat li calia endinsar-se més en la seva vessant llibertaria , despenjada , abrupte que és on a bon segur residia la seva veritat.

Ara , trenta anys més tard , em plau veure que no anava pas errat. Així podem veure la seva època clàssica amb unes aquarel·les i unes tintes del més pur estil setanta , el perfeccionisme del seu dibuix , el seu treball professional per empreses italianes en el patchwork per a cortinatges i tapisseries , per anar mica en mica caminat vers una pintura més del broc gros , molt expressionista , amb empenta i força en la pinzellada i amb una paleta cromàtica exaltada en el contrast.

És aquí on hi ha el Joan Pau Blanch Ribó valorable. És en la imatge de Venezia del 2005 i en les obres parelles d’ara mateix com per exemple una visió de la Rambla mataronina de difícil reconeixement degut a l’angle de mirada, on es nota la mà de l’artista molt per sobre de la mà del pintor fet que m’alegra i molt ja que la seva trajectòria ha tingut massa parèntesi com per ser coneguda i ara , recuperat i en plena forma , pot amb la força d’aquest treball reprendre una trajectòria que ja s’intuïa interessant ara fa trenta anys.

Una exposició que serveix per recuperar per el públic a un bon artista que a més ha sabut ensenyar, amb noms de deixebles prou interessants com el cas de l’Eduard Novellas , i que ara amb els trenta anys d’experiència a les seves esquenes explosiona amb tota intensitat.

Joan Pau Blanch Ribó.

30 Anys d'art . 1978 - 2008

Enblanc , espai d'art. Lepanto 50

De dilluns a divendres, obert de 10 a 13.30 h i de15 a 20h.

Dissabtes obert de 17 a 21 h.

TALLER DE GRAVAT.

El passat dijous i quasi d’amagatotis , - quina diferència amb el rebombori de l’Aula de Teatre -, el Taller de Gravat municipal presentava els resultats del seu darrer curs sota el títol de “L’aiguatinta ( resines )”. El lloc , l’Espai F.

Poques coses son tan valorables com la imatge de marca. La certesa de qualitat que et dona ja de bell antuvi el saber que els responsables d’un cert fet son... és un element impagable , però alhora difícil d’aconseguir. En Jordi Rosés i la Pilar Lloret son uns d’aquests rara avis que sols saben aixoplugar sota el seu nom i el seu treball uns discursos de qualitat , que a més acostumen a anar acompanyats d’un discurs didàctic que millora el nostre coneixement alhora que augmenta la nostra passió per allò que és raó de la seva vida: el gravat en totes les seves múltiples varietats. Tot en el nivell d'excel·lència que els caracteritza com si de veritable imatge de marca es tractés.

Ara reafirmen el nostre pensament amb aquesta exposició d’obligada i repetida visita , de la que en parlo en aquesta crítica que apareixerà la propera setmana al Capgròs.

DE MARCA

Encara que segueix essent el gran desaprofitat de la cultura local , el taller de Gravat municipal , de la mà de Jordi Rosés i Pillar Lloret està assolint un nivell d’excel·lència que ja voldrien per a ells molts dels anomenats tallers de gravat de renom que s’escampen per l’estat.

Seguint la seva teoria didàctica dedicada als creadors , en el curs passat el treball ha estat dedicat a l’aiguatinta ( resines ) mètode de reproducció calcogràfica de la família de les tècniques a l’aiguafort que permet un resultat parell a l’aquarel·la ( aiguatinta ) tot permetent també el dibuix directe sobre la planxa amb pinzell o similar ( aiguatinta al sucre).

La vintena d’artistes participants es llueixen en el bon grapat de peces presentades de les que és difícil fer esment particular. Tots ells mantenen la fidelitat al seu estil personal en el que desenvolupen unes treballs absolutament acurats , de valuós mèrit tècnic i el que és més important de veritable vàlua artística i comunicativa , que sols podrà ser mediatitzada pel gust personal del receptor que es quedarà amb un o altra , però no podent mai negativitzar res del presentat.

A més , la mostra està presentada amb l’elegància habitual, amb un catàleg magnífic en la seva simplicitat , en el que s'aplega una magnífica reproducció individualitzada de cada participant amb la corresponent lliçó teòrica , el que ens permet endinsar-nos en els coneixements de les diverses tècniques del gravat.

Una exposició aquesta , que no sol és d’obligada i repetida visita , ans també hauria de ser exemple per a tantes altres plenes de fatuïtat i buides de contingut que mereixen tanta propaganda, front al silenci d’aquesta de la que no em cansaré de dir és del millor que haurem pogut veure a Mataró en aquest any 2008.

Taller de Gravat de l’IMAC
L’aiguatinta ( resines) . Espai “f”
Del 16 d’Octubre al 30 de Novembre de 2008

TOUR DE FRANÇA

Si no hi ha res de nou el proper 9 de juliol ( dijous ) allà un poc més de les cinc de la tarda , la gran boucle passarà per Mataró. Poc abans ho haurà fet la caravana publicitària amb tot el seu espectacle i parafernàlia , i un , espera poder fer alguna història amb la feina , per poder estar al peu de la carretera per veure passar com un llamp als “gegants de la ruta”.

No sé si en les dues darreres ocasions en que el Tour ha arribat a Barcelona ( 1957 i 1965 ) va passar o no per Mataró. De la primera no recordo res ja que era molt petit, però en canvi tinc molt clara la segona , ja que era un divendres en que m’examinava de Revàlida de Quart , la que et donava el títol de Batxillerat elemental.

Encara que jo estudiava a Valldemia ,aquests exàmens oficials es celebraven a l’Institut , que llavors es trobava a la Pça de Cuba , i que actualment és l’escola Angeleta Ferrer. En aquells moments jo era un apassionat del ciclisme i no em perdia cap ni una de les retransmissions televisives de després de dinar.

Aquell dia vaig fer una examen de revàlida molt ràpid per poder veure l’etapa a casa d’en Joan Felip Puig ( fill de la Rosita ) on vàrem arribar amb el temps just per veure com en José Pérez Francés arribava guanyador ( veure foto) després d’una escpada de 223 Km des de Aix les Thermes.

Aquest any espero veure-ho millor i en directe.

57 = ( - 8 )

Una bona xifra , un bon dia i una bona anyada

INTERIORS ?

D’ençà la seva inauguració Ca l’Arenas ha decidit estructurar la seva temporada mitjançant l’elecció d’un eix temàtic que vehiculi totes les exposicions que es realitzen en el Centre. Enguany diuen ( ? ), que sota el títol de “Mirar endins. Interiors “ , la temporada “ girarà al voltant de la introspecció artística , la subjectividad del creador i el món interior que el condiciona i inspira” .

Sembla ser que mantenir un discurs unitiu és el que es porta entre el concepte emergent / contemporani. No és res nou i és exactament igual de bo que de dolent. La clau està en el que s’exposa i principalment en el manteniment del criteri en el decurs de totes les exposicions programades.

Però ha quedat clar en les darrers temporades , i en aquesta també, que això del discurs comú és façana i res més, i que sempre queda l’escletxa , la interpretació que permet “colar” aquella proposta d’aquell nom que “interessa” a la organització , que traduït al cas Ca l’Arenas vol dir, que sigui de Can Xalant o que no doni cap feina als ganduls del Museu.

RAÜL RONCERO . “Interiores por solo 1.50 euros”


Estudiant de Belles Arts, amb projectes que generalment es desenvolupen generalment entre la fotografia i el vídeo , però sense oblidar la pintura és a bon segur un dels més interessants d’entre els joves creadors que es mouen per Mataró.
Diem això ja que a diferència de quasi tots actua i crea de manera natural. No pretén jugar a l’intelectualisme barat de tants . No pretén ser més intel·ligent que ningú , ni vol deixar-nos bocabadat . Vol senzillament presentar les seves propostes que es mouen en l’aparent simplicitat , però amb una dosi de capacitat creativa que ja voldrien per a ells molts d’aquells creadors emergents que et miren de dalt a baix mentre barbotegen idees sense sentit que els fa més necis encara.

És amb aquesta aparent senzillesa i simplicitat que Roncero ens presenta la seva hàbil proposta d’aquesta lectura de decoració d’interiors que va més enllà del sentit de la mateixa per donar la volta al concepte escollit.

Una proposta sens dubte valuosa i interessant , però de veritat respon als criteris que ens ven el Museu i l’IMAC ?. Queda clar que no. Llavors, qui és el trampós?.
Sigui qui sigui la mostra de Roncero és una exposició que amb les seves evidents virtuts no hauria d’ocupar l’espai que ara ocupa , més en raó del seu fer , en raó d’un padrinatge xalantià corleonià que mai hauria d’existir en un espai públic.

Raül Roncero. "Interiores por solo 1.50 euros"
Ca l'Arenas. Sala 2 / La finestra
del 4 d'octubre al 9 de Novembre de 2008

XIRINACS / JOEL JOAN

Ha estat molt bé el treball de “El Periódico” per estructurar en uns quants dies i amb una ampla diversitat de protagonistes i opinions, el refús generalitzat a la malifeta o trapelleria d’en Joel Joan en la dramatització efectuada sota la seva producció de la figura de Xirinacs i en especial de la manifestació per ell encapçalada.

He de dir que vaig conèixer a Xirinacs i vaig parlar amb ell moltes vegades. No era per causes polítiques i sí de proximitat. En totes les converses que vaig mantenir i que li vaig sentir, es mantenia fidel a la seva filosofia de vida i de país.

La meva coincidència estava en que el meu primer treball es trobava a Rocafort cantonada Tarradellas , llavors Infanta Carlota. Del temps en que parlem l’altra cantó de l’avinguda encara no estava urbanitzada i per la zona d’Ecuador i voltants dominaven encara les petites casetes , per cert ben envoltades de “barres americanes”.

Era una zona de desenvolupament urbanístic i que cercava una mica un toc de qualitat. Per això per esmorzar o dinar calia anar a llocs més econòmics , i cap tant com els bars / restaurants d’aprop la Model, on cada matí quan passava per anar a treballar ja hi veia la figura de Xirinacs en la seva protesta que va dur a terme quasi durant dos anys fins que l’amnistia va arribar.

Anecdòticament a més, el meu pare va posar com a mot al meu fill Pere , el de “Xiri” , ja que era molt rondinaire i sempre li deia que protestava més que en Xirinacs.
Per tot Xirinacs va tenir sempre el meu respecte i admiració , encara que no el meu vot. Benet, Candel i Cirici pesaven molt.

Ara Joel Joan ens ha volgut fer trampa. Autoproclamat representant genuí de l’indepenedentisme radical, ha omplert d’estelades i crits d’independència , la dramatització d’uns actes en que d’estelades poques , per no dir cap , i de crits d’independència menys , o és que alguns volen esborrar ja el mític crit de “Llibertat , amnistia i estatut d’autonomia”.

No soc independentista , però entenc perfectament que alguns ho siguin en una opció personal molt legítima. Però trasgiversar els fets d’aquesta manera fa veure el llautó d’aquell que ho promou.

I si algú es capaç de canviar uns fets públics per que siguin més propers als seus interessos , amb el fàcilment detectable que és la seva mentida , que no farà en allò del que no hi hagi testimoni.

Joel Joan és un bon actor , encara que al meu entendre d’un sol registre. Ara ha mostrat el seu negre registre en el seu paper polític , un paper en el que més valdrà que no hi tingui cap futur.

SANT LLUC , PATRÓ DELS ARTISTES

Ahir dissabte va ser sant Lluc , patró dels artistes. Per tant , Moltes Felicitats a tots aquells que conreen els nobles oficis de les Belles Arts en qualsevol de les seves tècniques i accepcions. I també a tots aquells que d’una o altra manera ens hi acostem .

JAUME ARENAS

La gent de l’Associació Sant Lluc de Mataró han volgut celebrar la diada amb una exposició record / homenatge a Jaume Arenas en motiu del 25 aniversari de la seva mort. Ho fan amb una exposició d’aquarel·les provinent del fons del llegat Arenas i amb la col·laboració de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas, l’IMAC i el Museu de Mataró. Certament és un homenatge just i necessari , però alhora cal dir que es fa a deshora i en mal lloc.

Dic a deshora ja que l’aniversari s’acomplí el passat mes de Maig i en aquells moments l’oblit va planar per tot el mon cultural , malgrat els puntual recordatoris que un va anar deixant en aquest blog. El moment era aquell i no pas ara , però ens quedarem en allò de més val tard que mai.

Dic en mal lloc ,no pel fet de presentar-se en la Sala-Taller de la Presó, un espai prou aprofitable, i sí ja que l’homenatge hauria d’haver estat indefectiblement en la seva casa nadiua , aquell en la que d’ençà la seva inauguració és un estrany ( cap obra de Jaume Arenas hi va ser present en les mostres inaugurals) i en la que sols de trascantó i mig d’amagatotis tenen presència els seus treballs.

He visitat l’exposició i m’ha semblat excel·lent. A més he tingut el gran plaer d’anar acompanyada de la meva mare , que depassats els 86 segueix amb enyor això de les exposicions que tantes vegades va visitar al costat del pare. Amb ella hem fet memòria de fets i records ja que en Jaume i el meu pare eren grans amics.

Així jo tinc l’anècdota que essent petit i essent alhora una mica poruc del mar ( segueixo nedant poc i a prop , no fos cas que ...) el pare m’amenaçava com a càstig davant una malifeta o un no menjar o... , de que em portaria mar endins amb la barca d’en Jaume. He de dir que malgrat que de gran en Jaume em va convidar repetides vegades i mai vaig acceptar.

Com dic la mostra és magnífica i la recomano amb tot plaer. El comentari de la mateixa que es publicarà en el Capgròs és el següent:

HOMENATGE

El passat mes de maig s’acompliren 25 anys de la mort de Jaume Arenas, fet que va passar desapercebut per l’oficialitat , inclosa el Centre d’Art de la seva casa nadiua. Ara és l’Associació Sant Lluc que amb la col·laboració d’aquesta desagraïda oficialitat li ret homenatge en la seva sala taller de la Presó amb un magnífic recull d’aquarel·les de l’autor pertanyents al Llegat Arenas.

Sempre hem dit i defensat , - fet que ens ha provocat més d’un mal entès -, que dels germans Arenas , en Jordi n’era el pintor , - excel·lent -, però l’artista era en Jaume. Curiosament però, mentre que d’en Jordi anem coneixen pam a pam la seva trajectòria i el seu bon fer , sobre la memòria d’en Jaume s’escampa un espès vel que el manté en un estúpid oblit que potser serà trencat arran d’aquesta magnífica exposició.

Ara tenim ocasió de gaudir d’una vintena de treballs a l’aiguada que ocupen bona part de la seva trajectòria. Uns treballs sàviament escollits que no es queden en les seves típiques, i potser tòpiques , marines de mars i cels embravits i conjuntats i si escampen la seva mirada molt més enllà.

Jaume Arenas dominava la tècnica com pocs i era sabedor de les possibilitats de la mateixa a la que portava al límit. Ja sigui amb el retrat , ple de matisos, contrastos i intencions , ja en la seva aposta abstractiva en la que mitjançant l’ús del punt rítmic i gestual de la pinzellada , juntament amb una aposta cromàtica que completava en tot el ventall d’una rica paleta , aconseguia unes peces dolces , serenes , agrestes o fins i tot amb un punt de violència plàstica que les feia riques en l’atractiu visual, seductores en la seva carga sensible i impagables en el seu apartat tècnic.

De tots aquests apunts , detalls i característiques, en tenim plena i encertada mirada en aquesta exposició d’homenatge que esdevé una mostra d’obligada visita, no tan sols per recordar el bon fer de l’artista ans també per recuperar-lo en tota vigència ja que queda ben clar que vint-i-cinc anys després de la seva mort la seva obra no sols es manté absolutament actual , ans també assoleix un nivell que l’ha de dipositar permanentment en l’estadi que tots sabíem, el d’un dels millors artistes de Mataró del segle passat.

Homenatge a Jaume Arenas.
Sala-Taller Sant Lluc .- Edifici de la Presó
Dl 19 d’Octubre al 16 de Novembre de 2008.
Visites dijous, divendres i dissabtes ( 18.30 a20.30 h).
Diumenges i festius ( 11 a 14 h.)

MACBETH

El País ens ofereix cada dia una columna final absolutament impagable. El dijous porta la signatura de la sempre estimada Maruja Torres. Avui acaba l’escrit tot recordant un frase de Malcom a Macbeth. Encara que ja sabuda bé en val fer recordatori :
“ Ploraré el que cregui , creuré el que sàpiga ; i el que pugui remeiar, si l’ocasió és per a mi propicia, ho remeiaré”.

Una frase que bé farien tenir ben escrita en els seus capçals , la gran part de polítics del país.

EMERGÈNCIA EMERGENT

Al tancament de l’espai de Sta .Mònica s’ajunta ara el tancament de la sala Montcada de la Caixa , destinada als artistes emergents.

Poder oficial i poder econòmic donant-se la mà en una postura comú: l'art emergent poc interessa en l’actualitat i per tant, en temps de crisis , millor xapar.

A Mataró en canvi , domini i pleitesia , mentre intenten cremar tot allò que tingui olor a plàstica.

Cada vegada és més fàcil entendre que ens diguin “capsgrossos”.

TRANSPORT PÚBLIC

Avui ha aparegut en tots el mitjans de comunicació la notícia de la important disminució del transport particular i el corresponent augment del transport públic. No he de negar que soc un fervent defensor del transport públic i a més que de sempre predico amb l’exemple i si no tan sols cal veure quin és el títol d’aquest blog.

La meva relació amb el transport públic és d’infantesa. Als nou anys , el tramvia és el meu primer pas de llibertat. Cada dia d’Argentona a Mataró i tornar , per anar a col·legi a Valldemía. Una aventura. Després i quan la riada es va endur el pont de la Riera d’Argentona , l’autobús.
A partir dels disset, estudis a Barcelona i la cosa esdevé èpica. Autobús Argentona-Mataró. Tren Mataró-Barcelona . Metro Correus- Diagonal i per acabar el mític “7” que encara manté la seva vigència. I per tornar, fer el camí a l’inrevés.

De treballar sempre ho he fet a la capital i fora d’un petit període de viatjar amb vehicle particular en la resta l’Empresa Casas essencialment ha estat el meu mitjà habitual. Vaig ser dels iniciadors dels viatges per l’autopista ( 12.15 ptes) i amb en Julián com a xofer emblemàtic i fins ara.

Ningú dons em pot acusar de manca d’ús i a bon segur un solet deu haver pagat quasi un autobús , i per tant davant de qui calgui defenso el transport públic com element essencial , fora de crisi puntuals , sentiments ecològics varis , polítiques de mobilitat, etc. Per a mi el sentit comú, que com hom diu és el menys comú dels sentits , estratifica perfectament les prioritats, però....

El cert és que m’agafa una mica el riure incontrolat quan sento parlar del transport públic, i ho fan la gent enganxada al cotxe oficial i que mai l’usen. En el nostre entorn no son molts els polítics que l’usen. A bon segur que hi ha que viatja amb tren ( més específic de Mataró centre i costaner) mentre que per la zona nord ( més d’Empresa Casas) tan sols acostumo a trobar sovint a la diputada Consol Prados. I clar, parla qui no coneix i ho fa sense escoltar als que coneixen,- i pateixen-, el tema. Llavors és quan els usuaris habituasl maleïm per les bajanades que es diuen.

Cal potenciar de totes totes el transport públic i cal fer-ho amb tot el seny , element que quasi és absent de les programacions: Veure els horaris , la freqüència de pas ( el pitjor sigui quin sigui el mitjà analitzat ), els possibles enllaços. Aprofundir en la neteja , el bon estat dels vehicles ,vagons.,... El tracte amb els viatgers, les possibilitats dels bitllets , els seu punts de compra... L’atenció en general. Els carrils específics , els recorreguts ....

Sembla difícil pensar que fa quaranta anys es tardava menys en anar en tren a Barcelona que ara. Sembla difícil pensar que hi ha línies de la Casas ( línia 2) que tarda més en travessar Mataró degut a l’esperpèntic itinerari , que no pas en anar a Barcelona. Costa pensar que no hi ha cap línia d’autobusos locals que faci el seu recorregut seguint el circuit de Rondes. Costa creure que abans de les eleccions es cridi a un seguit de persones diverses per parlar de temes generals i en l cas de la mobilitat sigui unànime l’acord de la practicitat d’unes línies centrals i troncals amb molta freqüència i amb punts d’enllaç amb el que arreu s’anomena el bus del barri. Que hom hi estigui d’acord i que després ni es plantegi, ni molt menys sigui una realitat aproximada.

Cal creure molt amb el transport públic , però no val fer-ho amb la boca petita, que és com ho fan,- i ordeno les prioritats segons el que em pertoca en particular , - Generalitat / ATM , Renfe , Bus i Metro de Barcelona/ TMB , i Mataró Bus.
Si no he fem així el col·lapse que ja ha començat a originar-se en alguns serveis ( veure Empresa Cases en els primers viatges del matí) el convertirà en un element negatiu sols a usar en cas de necessitat.
I que algú en prengui nota , dons ja està començant a succeir.

ALEKSANDER RÓDTXENKO.

No me’n he pogut estar. Aprofitant uns pocs minuts dels que disposava m’he acostat corrent a La Pedrera ( avantatges de treballar tan sols a tres minuts) per fer un tastet de la gran exposició de títol “La construcció del Futur” protagonitzada per Aleksandr Ródtxenko. Ha estat una visita ràpida , massa ràpida. Un tastet per fer gust a una visita molt més detinguda. Però, quin plaer.

De fa un temps que les sales de la Caixa Catalunya a La Pedrera ens van oferint tota l’evolució de les avantguardes russes . Va començar amb Kandinsky , va seguir amb Malèvitx i ara tanca cercle amb Ródtxenko.

L’exposició és magnífica i ens permet endinsar-nos en l’evolució d’aquest creador majoritàriament conegut en el seu sentit històric , però molt poc vist en el nostre país. El seu cercle començant i acabant amb la pintura , amb estacions intermitges amb els capítols dedicats al camí constructiviste , a l’isme en si mateix, la creació del disseny soviètic , el fotocollage , el fotomontage i la revolució fotogràfica , ens permet endinsar-nos en aquesta evolució en la que l’aiguabarreig estètic , plàstic i ideòleg donen pas a una obra estranyament personal, d’una seducció visual i conceptual absoluta , i amb una transcendència pública en el temps i el país , fora de mides.

El que a bon segur quasi ningú recorda és que unes peces d’ Alexandr Rodchenko ( sic en el catàleg) van estar exposades a Mataró. Va ser en una exposició que va arribar de trascantó a la Galeria Minerva allà finals dels 90 , començaments del 91. Era una exposició que es titulava “50 años de Arte Soviético” i estava promoguda per una societat de nom Soviet Catalnoia S.A i el centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet.

El magnífic catàleg prologat per j.I Pujana per un llavors Alcalde de l’Hospitalet , té pròleg de J.A.Samaracnh i escrits de A.Landabazo, J.Corredor Matheos , Daniel Giralt Miracle , V.Manin i R.Santos Torroella. És a dir , una absolta obra mestre.

Rotchenko presentava una composició espacial, que no recordo haver vist , una pintura figurativa de la seva primera època ( En la Arena del Circo . 45 x 55 cm) i “Dos círculos” (62.5 x 53 cm).

Un capítol més dons de la sempre desconeguda història de l’art local que mai ningú s’ha atrevit a promocionar.

OUTLET

Tots sabem que és un outlet , les marques ben clar ho indiquen. Son els espais en que s’ofereixen peces d’altres temporades o aquells restes que han quedat arraconats. No ofereixen tares , ni peces realitzades expressament , són peces amb la garantia de qualitat de la marca que els ofereix però sense la vàlua del nou , de ser reflex de la realitat del moment.

La sala 1 de Ca l’Arenas cada vegada s’hi assembla més. La passada temporada va acabar amb una mostra de Novellas que vàrem comentar amb el títol de “Rebaixes d’estiu” , avui la de Josep Mª Codina ( “La mirada obstinada” ) ens porta a la reflexió dels outlet , amb la presentació de quatre peces de qualitat , que porten el signe del bon fer del creador , però queden fora de tot context , no presenten els lligams unitius precisos i el que és pitjor , desnaturalitzen l’essència del que haurien de ser les exposicions de la casa.

Del presentat, dues obres són de 19863 i pertanyen a l’època en la que l’influencia del mestre Novellas era del tot evident tant en l’estructura , la composició, com la gamma cromàtica. L’acompanya un “Laberint” de 1995 que correspon als moments claus del desenvolupament creatiu de l’artista i acaba amb una obra de començaments d’any que serveix de cap de soga.

Però tots hauríem de tenir clar que aquest no és , ni ha de ser el paper de Ca l’Arenas. Certament es parteix d’un pla d’usos descerebrat que sols permet tastets i no exposicions com cal. La programació no es fa ni en el temps degut ( aquesta exposició es programava just en començar l’estiu ) ni amb un criteri lògic .Josep Mª Codina va fer una gran exposició a Mataró fa tan sols uns mesos a l’Ateneu. D’aquí dos mesos en farà una de petit format a l’espai Capgròs, per tant aquesta exposició era del tot innecessària , i si cal filar prim podria haver estat presentat en les acaballes de la temporada.

Però també tenen la seva part de culpa els artistes que no han donat la importància que ha de merèixer Ca l’Arenas.

I aquí potser rau el quid de tota la qüestió. Ca l’Arenas en el seu temps de vida no ha sabut conquerir el seu espai en el món artístic local. I cal dir més , la seva sectària programació allunya al gruix de nivell dels artistes plàstics que saben que ni son ben rebuts , ni es valora en res el seu fer. Per tant no cal cremar cartutxos en va. Si ens conviden cal complir el paperet , ja que no cal enfadar-se amb el poder no sigui cas que ....

Per això l’exposició de Josep Mª Codina hauria de servir com a punt de reflexió important en el futur de ca l’Arenas, i més si tenim en compte que és l’única , - si han llegit bé - , l’única exposició d’un pintor plàstic mataroní que s’ha programat en tota la temporada. Però qui iniciarà aquesta reflexió?. Un IMAC sense representació dels artistes o un govern al qui res importa la cultura i menys la plàstica ?.

Tristament a Mataró bufen mals vents per a la plàstica. I a Ca l’Arenas, pitjors.

( Les fotografies de Josep M. Codina són de Jordi Cantenys )

CA L’ARENAS O EL PROBLEMA DEL 3%

Ca l’Arenas ha inaugurat nova temporada i ho ha fet seguint el tarannà de poc interès que han marcat les anteriors , i sobre el paper amb una programació encara més inferior.

El tema de Ca l’Arenas és un tema que sembla ningú vol recollir com si estigués maleït d’ençà la seva gestació. El poder sempre ha dit soto vocce que la donació de Jordi Arenas va ser com un regal enverinat. Va costar , i molt, l’acceptació . Va costar encara més la recuperació de l’edifici que es va realitzar de manera ben acurada i amb uns resultats aparents prou bons. Però curiosament aquest pas lent ,va esdevenir frenètic en la gestació i aprovació d’un descerebrat pla d’usos i serveis que desvirtuava en tot les intencions del donant.

Ara , en iniciar la tercera temporada , segueixen els incompliments purament estructurals del Centre. Del punt d’informació res de res , del cafè el mateix del mateix ; no hi ha cap rètol exterior que expliciti horaris ni exposicions , els actes paral·lels de caire artístic brillen per la seva absència , no s’ha aprofitat en res el pati exterior i...

Això sí , existeix una evident gir envers la desviació conceptual del centre que de ser centre d’Art amb incidència i protagonisme directe dels artistes locals ( com així ho remarcava Jordi Arenas) a un centre de cultura contemporània. Dit d’altra manera es fa evident el desig dels qui manen a l’IMAC de que Ca l’Arenas sigui el CCC de Mataró, i no un Centre d’Art en el concepte més general que tots entenem.

L’excusa d’un nexe que serveixi de fil per a un discurs teòric, nexe que després s’esmicola segons els interessos personals , - un bon percentatge de les exposicions de la passada temporada res tenien a veure amb el viatge , i enguany ja succeeix amb dos dels tastets inaugurals -, converteix el tot en un calaix de sastre en el que predomina que sigui “un” el que faci l’exposició , per damunt de l’obra que presenta. O que en la darrera temporada les conferències celebrades al voltant de la temàtica , cap d’elles va tenir significat artístic.

Tot això i més han quedat en mera anècdota en veure la programació d’enguany. En aquests moments més d’una vintena d’exposicions estan programades i queden per programar les que ocuparan l’espai de “La galeria” , amb el que , com deien els mateixos dirigents del Centre -, seran una trentena les mostres que se celebraran en el centre. Dons bé , de totes elles tan sols UNA és d’un pintor mataroní plàstic. És l’exposició actual de Josep Mº Codina que porta per títol “La mirada obstinada” , que consta de tan sols quatre obres de les que curiosament cap és actual.

Si no vaig errat ,- i crec que no hi vaig -, la plàstica és dominant en l’art mataroní. Ho és en nombre de creadors , en qualitat dels mateixos i en transcendència pública de la seva activitat cultural. Com és possible dons que aquesta part importantíssima de l’art local quedi marginada a tan petit bocí , mentre que la part d’art mal dit contemporani, domini i aclapari les sales d’exposicions municipals dedicades quasi exclusivament a aquesta tendència ( Can Palauet , espai f ) i acapari les tres quartes parts de les exposicions de Ca l’Arenas?.
Algú hem pot donar un raó , per petita que sigui , que surti del que tots sabem , la persecució aniquiladora que duen a terme els responsables d’aquesta àrea fonamentades en el poder oficial?.

Si fem comptes , una exposició de trenta correspon a un percentatge lleugerament superior al 3%. No fa pas tant que una xifra parella va provocar un terrabastall important en el Parlament del nostre país. No estaria de més que succeís una cosa semblant en aquesta ocasió.

Però qui gosarà en replicar a aquesta aberrant desproporció. En el Consell Rector de l’IMAC , sense representació dels artistes , hi haurà algú capaç d’aixecar la veu ?. Algun partit serà capaç d’interrogar en el ple i fiscalitzar aquest desideratum?.
Em sembla que ben poca gent. I en el que a mi pertoca , més trist que mai ja que el partit al que voto, el PSC , cada vegada em demostra més el seu absolut desinterès per la cultura local , en una deixadesa que depassa el suportable per a tots aquells que entenem que la cultura hauria de ser un dels pals de paller , essencials en tota acció de Govern.

Però ja se sap, la gent de cultura , i més la gent de l’art , són ( som) simplement uns il·lusos.

ENBLANC

No fa pas tant que obria les seves portes la galeria “enblanc” al carrer Lepant de Mataró , i el cert és que esta duent a terme una temporada prou brillant. Pere Màrtir Brasó va ser l’encarregat d’encendre la metxa , Pol Codina va seguir escalfant motors i ara és Ramon Torruella qui ens sorprèn amb una trenta d’obres de prou significat tècnic i conceptual.
Torruella és un rara avis en el seu treball artístic. La seva obra es mou en un hiper-realisme aparent que va més enllà ja que en aquesta teòrica plasmació de la realitat , l’autor impregna conceptes , sentiments i sensacions personals que donen un caire ben especial al seu treball que per a més inri disposa d’una característica tècnica tan peculiar com el d’emprar el bolígraf i la tinta de retolador tipus Rootring com a eines de gestació.

Cal fer dos mencions i separació d’ambdós elements. Tècnicament Torruella es mou en la perfecció en aquest dibuix realista que empra fins el més mínim detall i ho fa en aquesta dificultat afegida d’un element com és el bolígraf o el retolador de disseny gràfic. Amb ells ha aconseguit un grau de perfecció que li permet establir una dinàmica de formes i colors que esdevé subjugant per a qualsevol mirada atenta.

Però està clar , com ja hem dit moltes vegades , que la tècnica és sols això. Torruella ho entén i aposta per un rerafons sensible i absolutament vital que va des de la força dels treballs monocromàtics en negre en la que la influença d’Escher és evident , però de la que es desempallega amb unes obres enormement atractives en la que aposta per elements inquietants que de retruc ens neguitegen ( les millors de l’exposició) , fins a les obres cromàtiques de caire en certa manera surrealista , però que en realitat rsponen més al neguit interior del creador que experimenta en elles una manera personal de foragitar dimonis , però alhora que marca uns camins , uns dubtes , i per què no dir-ho, uns destins.

Una sorprenent exposició aquesta la de Torruella. Sorprenent en el fons i en la forma , però especialment en el personal missatge ple d’inquietuds que ens presenta un autor al que caldria tenir més en compte.

Enblanc. Espai d’art. Exposició de Ramon Torruella
Del 3 al 22 d’Octubre de 2008

PEPITA HERRERO

Ahir ens va deixar la Pepita Herrero , l’esposa de l’Andreu Alemany , el del bar La Granja de la Rambla de tota al vida.
La noticia m’ha sobtat malgrat saber el seu estat , però fa encara quatre dies , el dia de la inauguració del Sant Lluc, que ens vam saludar i vàrem fer l’oportú comentari. Feia mala cara però no pensava ni de lluny que el final estigués tan a prop.

Amb ella m’ha passat el mateix que amb altres persones. Fa temps dirigia una escola d’arts aplicades ,no m’agradaria errar tot dient que es deia Art-Styl. Una acadèmia d’aquelles de macramé. ceràmica , lacats ,etc... Un any ella i les alumnes varen exposar a la Caixa Laietana a la Riera i evidentment vaig fer una crítica molt dura , a ells per ocupar aquell espai i a la Laietana per cedir-lo. Aquell comentari em va provocar forces enrenous i alguna que altra tensa situació.

Però amb el temps vàrem parlar , vaig visitar el seu estudi , vàrem comentar les seves obres i penso que alguna part del canvi de conceptes artístics que va tenir en els darrers anys va ser degut a aquells comentaris , i a d’altres ja que d’ençà llavors varen ser moltes les vegades que vàrem parlar , discutir , discrepar ... sobre un art que enteníem diferent , però amb el nexe comú de la passió.

Ara ens ha deixat i em queda el reragust d’aquella persona amb la que vàrem iniciar un coneixement estant a les antípodes i hem acabat en el contacte personal que a bon segur ens ha millorat a tots dos

Estiguis a on estiguis Pepi , un petó ben fort , quasi igual com l’encaixada que hem tingut en l’emoció amb l’Andreu.

Fins a sempre

MÉS IMAC

En el butlletí municipal i en ‘escrit corresponent a ERC , Sergi Penedès parla de l’IMAC com una nova eina al servei de la cultura.

Al mig de l’escrit ens sorprèn ja que diu textualment:
“L’IMAC té ,a més, espai de participació directa de persones i entitats, en forma de comissions temàtiques on també es proposa , es debat, es consensua i sovint es cogestiona”.

El cert és que és tota una novetat. En cap moment i en cap lloc hem pogut llegir aquest apunt tan important i del que sens dubte en farem ús.

O potser seran tan sols paraules?.

EL MAR



El mar ha estat element recurrent en el treball de multitud d’artistes. Ho ha estat a bon segur ja que el mateix permet expressar sensacions i emocions de maneres diverses , des de la calma a la tempestat , i des de qualsevol dels ismes o estètiques en els que ens vulguem endinsar. M.A.Soler que ara exposa a Lolet Comas, Galeria d’Art el pren com a únic protagonista dels seus treballs.
Soler vol al mar de protagonista. No li agrada el concepte més tradicional de les “marines” , que bé es podrien definir com paisatges amb “aigua” . Per ella el paisatge és l’aigua en tota la seva intensitat, en la que com afegitó pot aparèixer o no, un vaixell que tan pot ser simple anècdota com assolir un cert nivell de co-protagonista , mentre que més rarament apareix en la llunyania un esborronada costa amb l’únic sentit d’aconseguir distàncies i proporcions .

Ens trobem davant un esquema que pot donar molt de joc si se sap jugar amb intel·ligència i no es vol caure en la simplicitat del decorativisme , però lamentablement l’artista prefereix aquesta facilitat compositiva i converteix la seva exposició en un recull d’obres que encara que siguin divergents en el detall temàtic, estan tallats per un mateix patró en el que predomina més la fredor del truc de l’ofici, l’impacte de la impostada emoció, que no pas el sentiment vibrant que es podria generar en aquestes condicions.

Certament cal reconèixer unes qualitats tècniques en el joc de la pinzellada , el ritme i el color, però queda clar que aquests detalls positius estan dirigits cap un efectisme per espectadors poc exigents. A més , moltes de les obres amb presència de barques de diversa mena , presenten evidents problemes de “connexió” entre l’eix ( el mar) i l’objecte ( el vaixell) i queden distorsionats en unes perspectives poc reeixides , que fan perdre la força de l’impacte buscat.

M.A.Soler una artista de molt ofici i poc benefici, en una exposició que extasiarà a afeccionats poc exigents , mentre que serà objecte tan sols d’una ràpida visita a tots aquells que pensin que amb el mar de protagonisme es poden aconseguir fites molt més reeixides que les que avui comentem

Galeria Lolet Comas. Pintures de M.A.Soler
Del 2 al 29 d’Octubre de 2008

MUSEU de MATARÓ I TREBALL,
ELEMENTS INCOMPATIBLES ?.


De fa molt temps diem que el Museu de Mataró és una absoluta rèmora en l’activitat artístic i cultural local ,no desenvolupant ni de lluny el paper que té encomanat. Defensem igualment de forma periòdica que algú hi hauria de posar mà per redreçar la situació, que hauria de passar per la destitució ( ben merescuda) del seu director i l’establiment d’un nou organigrama en el que la feina en fos eix motriu i el Museu entengués el que és obvi per a tots , que ha de ser locomotora de l’activitat cultural local en el seu camp

D’igual manera estem convençuts que el pas del temps deixarà a cada persona al seu lloc, i en aquesta situació, el Sr. Carles Marfà , director del Museu durant molts , masses anys , quedarà retratat com una de les persones més nocives de l’art mataroní de molts anys.

Algú es pot preguntar a què ve ara i aquí aquesta atzagaiada , i la resposta és ben senzilla. Visitant les mostres inaugurals de la temporada de Ca l’Arenas ( dependents del Museu) i veient no tan sols el seu poc interès ans també el sentiment de deixadesa del ja vist , (en la mostra anyal que ha de representar els Fons de l’entitat ), ens va venir al cap que feia temps que no ens acostàvem a Can Serra , seu central del Museu i en veure la raó he de dir que la cara se’m va caure de vergonya.

Al Museu s’exposa actualment l’exposició “Art religiós del Museu de Mataró”. És una exposició magnífica del tot recomanable i així ho vàrem dir en el seu moment ( veure post del 2 de juny ). Però era una exposició que estava prevista per dates del 21 de Maig al 6 de juliol. Avui estem a 8 d’Octubre i la data actual de cloenda és ,- veure agenda cultural -, el dia 26 d’aquest de mes
.
En resum i dit d’altra manera, que una mostra programada per 1 mes i mig , ha passat a romandre oberta cinc mesos i una setmana. Algú és capaç d’explicar-ho , i més tenint en compte que no ha estat pas una exposició d'aquelles de molta audiència i clamor popular?.

M’agradaria que per una vegada algú és mullés, i sabedor que gent que forma part del Consell Rector de l’IMAC , i per tant que ens representen a tots ,son lectors habituals d'aquest blog, a ells els hi trameto la pregunta. Quina és la causa d’aquesta exagerada i més que injustificada pròrroga ?. No sé quina serà la resposta , però l’expressió ganduleria em dona voltes i voltes pel cap.