ASSISTÈNCIA

Son tres quarts de vuit del vespre de dissabte quan entro a Can Palauet amb la meva dona i la meva filla petita a veure “Codis”, aquesta meravellosa mostra de Chillida que com un miratge ha aterrat a cas nostra.
Amb la Xoni hem vist i hem gaudit molt Chillida , la Júlia diu que allò li sona i li faig memòria de l’antològica que vàrem visitar a la Miró. Li explico com es fan els gravats , comentem quatre anècdotes que m’explicà el seu fill Lluis en l’entrevista. Hi ha altres persones que ens escolten atentament.

Més persones , i a Can Palauet?. És possible?. Dons si . Una trentena de visitants gaudien passejant i observant religiosament les obres presentades. Un, que assisteix a totes les exposicions de can Palauet i les visita varies vegades, rarament trobava alguna acompanyant despistat. Avui la gent es detura fins i tot per veure com Chillida lluita amb el ferro per aconseguir la seva peculiar vibració en l’aconsellable vídeo que es projecta.

Comento amb el jove bidell de l’entrada que aquests dies estarà més distret, em respon que ha estat un no parar tota la tarda. Me n’alegro i ric per dintre. He pensat en l’amables que sempre son la gent de Can Palauet i l’estaquirots que son al Museu. Em ve al cap allò dels gossos i els seus amos, i no puc més que deixar escapar un somriure.

NO ASSISTÈNCIA

L’altra dia vaig fer un àcid comentari al respecte de la no presència de CAP responsable de Cultura en la inauguració de la magnífica exposició del Joves escollits en el Sant Lluc, a la sala de la Laietana. O no em vaig saber expressar ( el més probable) o la gent no m’ha sabut entendre , però hi ha hagut queixes diverses.

Per mi quedava clar que la queixa anava per l’absència en sí de cap representant oficial. Comprenc que hi havia campanya i a bon segur que els polítics estaven ocupats. Però i el director del PMC i el del Museu, els responsables de plàstica , etc, etc?. En qualsevol empresa o organització, que es vulgui qualificar com a tal , existeix allò que es diu organigrama i que genera responsabilitats subsidiàries. D’aquí la queixa, del fet del no res, del ningú , I això en qualsevol lloc portaria conseqüències. Al PMC , a bon segur que només riotes i felicitacions.

ABSÈNCIES

Les moltes que van existir a la inauguració de “Codis”.
Va presidir Jaume Graupera , acompanyat de Pep Comas ( per cert , quin gran regidor perdérem en la propera legislatura) i R.M.Cuscó. Entre el públic Ivan Pera que venia corrent d’una altra inauguració ( la del ral·li fotogràfic). De la resta ni un borrall.
Els socialistes i els de CiU tenien mítings centrals i és clar , cal anar a fitxar , i em sembla molt malament. Als regidors mataronins els vàrem escollir els ciutadans de Mataró com a representants de tots. Una mostra com la de Chillida , amb la presència del reponsable de comunicació de Chillida Leku , obligava a estar present a algun alt càrrec del partit en el govern. I no val si ja havien donat senyals de vida en la roda de premsa matinera.

Que aquells a qui jo vaig designar com a representants em fallessin en l’acte artístic més important de la legislatura és simplement per enviar-los a dida , per què on estaven no era un acte de campanya, era simplement un acte de propaganda.

En aquesta ocasió he seguit la campanya electoral, he assistit a algun acte, n’he estat protagonista d’un altre, però la meva particular campanya, que no ha estat acompanyada ni tan sols d’una xapa amb el sí, ha estat la de parlar amb hom que he pogut, per convèncer de que en primer lloc calia anar a votar , i que el millor era el vot del Sí. Ha estat amb companys de feina , de l’autobús, del bar on prenc el cafè, d’allà on dino, dels amics , amb especial joia quan saps que has aconseguit que un bon grapat de votants d’esquerra, vagin a votar amb el Sí a la papereta.
Això , penso jo, que sí és una campanya. No puc lluir d’haver fet tropecents quilòmetres , ni no sé quantes dotzenes d’actes amb els ja convençuts , però he fet el carrer que es potser on es guanyen les eleccions. I avui a les vuit, estaré content de que un petit grapat d’aquells “sí” guanyadors , seran una mica meus.

Potser per això em va sentar tan malament l’absència dels “meus” a la inauguració de Codis. I crec que me l’haurien d’explicar.
Una queixa que s’ha de generalitzar. Del PP mai ningú assisteix a aquests actes. L’entranyable Marta Teixidor sempre es troba ben sola. De Convergència sols M.J.Recoder n’és assídua. La resta estan sempre desapareguts en combat. Així com els d’ERC també eternament desapareguts.

És a dir que tots els partits parlen de cultura i d’art, però a l’hora de la veritat res de res. Però jo parlo de governar , i fer-ho amb absències com les de divendres és per demanar excuses públicament.

Per cert, parlant d’excuses , molt m’agradaria saber que aquells que varen fer el buit al joves del Sant Lluc s’han posat en contacte amb ells per disculpar-se. Especialment la disculpa per part del PMC és obligada.


STANDBY

És un poc més d’un quart de sis. Avui he sacrificat la migdiada per aquest escrit, però he de reconèixer que estic un xic nerviós, i en Charles Mingus que sona al meu voltant no m’acaba de tranquil·litzar. S’acosta l’hora.
Serà dons moment de penjar l’escrit, posar-se a planxar tot gaudint de Brasil ( per cert , tot fent broma l Lluis Chillida em va respondre que sí, que el seu pare d’estar viu, no es perdria cap partit del Mundial , tal i com a correspon a un ex porter de la Real Societat).

I just en acabar , a veure els resultats de la victòria del Sí, en un programa on Carles Francino en serà el gran absent. A la meva dona com no que en Francino li fa un no sé que, però que voleu que us digui a mi la Mònica Terribas més aviat em carrega una mica. Però que bona càrrega serà, quan veiem que el Sí domina abassegadorament.

I després a riure amb “Polònia” a on el bon amic Tata ( Xavier Noms) de Llavaneres de tota la vida broda el paper d’en Carod.
Ja l’espero la propera revetlla de Sant Joan, i aniversari dels seu casament , per que en la sobretaula del sopar ens expliqui quatre divertides del seu paper. ( Ah, no patiu. Ja les explicaré, que un ha estat sempre més esclau de les seves paraules que dels seus silencis).