CINZANO

Xavier Roldan és el nou creador que ocupa en aquests dies la sala 2 de Ca l’Arenas. El seu treball intenta trobar en el camp de la publicitat, definida per ell com a "generadora de pseudodiscursos identitaris” l’element generador de la comunicació amb l’espectador, però el cert és que el resultat no acaba de ser del tot satisfactori, ans més aviat el contrari.

A priori, la idea encara que no es novedosa, permet trobar-hi suficientment suc com per ser atractiva . La publicitat, les seves icones, la capacitat de suplantació que es produeix al submergir-se en el camp publicitari..., estris tots prou significatius com per aconseguir un resultat positiu .Però queda clar que la idea supera en molt a les capacitats del creador.

Roldan estableix el seu treball en dues parts: unes bosses serigrafiades amb imatges cobertes per bosses de “marca” i per l’altra un seguit de dibuixos en que els caracters facials han estat substituïts per logotips. Dos conceptes interessants en l’ideari i fracassats per el deficient treball “formal” dels mateixos.
Si la publicitat manté un principi, aquest és el de l’acabat de “l’obra”. Roldan l’oblida i ens presenta unes bosses de difícil lectura i uns dibuixos en els que l’enganxina substitueix al dibuix, trencant tot el possible encís de la composició. Així produeix una evident desunió entre contingut i contingut que porta en orris la seva proposta.

A més, Roldan està de mala sort. Justament en els mateixos dies Brasó exposa al Monjo i en algunes de les seves obres juga amb la bossa i la publicitat. La seva capacitat colpidora converteix en anècdota intranscendent tot el treball de Roldan.

Però ja sabem que en això de l’art contemporani cal anar més enllà. Que “el jo no soc tonto” emprat en una de les bosses / obra d’art , és més que significatiu.
Per això m’apropo a l’escrit del propi autor. Diu: “ No solament les practiques discursives posseeixen una poderosa eficàcia materialitzadora , sinó també la totalitat de les de representació , visionat i escòpia, en les xarxes d’intercanvi i producció, consum i circulació de la imatge, de la visualitat. La imatge es posada en evidència com a “ fàbrica de identitat”. Un després de cercar i no trobar en cap diccionari la paraula “escòpia” , tan sols assoleix un primari “lo qualo ?” per desistir del tot.

Per això considero clarament el treball de Roldan com un frekesme més en aquest joc en que uns , -ells- , entesos , donen algunes engrunes del seu saber als altres , -nosaltres pobres amants de l’art- , tot fent-nos allò que altres temps es deia caritat.

Vist això, i ja que tot parteix de la publicitat , que algú apunti un anunci i en faci paral·lelismes: “Si voleu art , PMC tanqueu l’aixeta”.

És clar que potser això no val per xicots Martini , però és que aquests no saben el millor. Un entès en això de les begudes m’explicava que calia comprar Cinzano i no Martini. Que aquest darrer era de Bacardi i res tenia a veure amb l’amaro italià, i en canvi el Cinzano era importat de l’Itàlia.

Ja veieu, hi ha exposicions que ni tan sols encerten amb el títol amb el que ens volen sorprendre. O potser ensarronar ?.