Una setmana sense escriure un mot. La raó , la de tants. Imagineu. Internet, que ara va, que ara no. El correu, que ara arriba, que ara no hi ha manera. Que sembla que tot funciona. Que no és veritat, i tot allò que ...., dons que s’ha perdut.
I així estem i ... Però sigui com sigui, vagin avui aquestes reflexions que d’una o altra manera espero que estaran ben aviat en el ciber-espai.

DE CULTURA

No em faria res que el tema estrella de les properes eleccions fos cultura. Ja sé que és impossible, i més vistes com estan les coses amb temes tan importants com l’urbanisme, la locomotora econòmica i.... Però ves a saber si entre una i altra cosa, i amb el tema Patrimoni per mig , algú arriba a pensar que potser comença a ser hora que una ciutat com Mataró , amb més de cent vint mil habitants , disposi d’una dinàmica cultural potent, atractiva i atraient, variada , amb una bona oferta de la que podríem dir “gran cultura” , però sense oblidar aquesta cultura menor però no per això menys important.

Ho veig difícil però no tan sols per el propi tema, ans també per una manca de ganes de que així sigui. Aquest gran periodista i bon amic, que n’és en Joan Salicrú ha escrit un brillant post sobre el tema en el seu blog . Un post en el que fets, notícies, desitjos i reflexions es donen la mà per donar una ullada prou atinada sobre el quid de la qüestió. Aquesta tarda quan el rellegia no havia merescut cap comentari.

El tradicional que, com, quan i de quina manera , planeja sobre la regiduria de Cultura amb nebulosa d’incògnites. Òbviament la primera està en pronosticar en qui en serà el “propietari”.
Sigui quin sigui el resultat de les eleccions , no crec que Jaume Graupera repeteixi. Malgrat el seu auto-balanç positiu , dubto que hagi deixat a ningú content i hi ha massa agreujats ( entre els que m’hi trobo en raó del fons d’Art “Proposta Mataró” ) com per que els altres partits de govern ( apostem per una reedició del tripartit) en facin confiança, especialment en el cas de Barón que s’ha convertit en el bomber professional de Cultura.

ERC sembla que vulgui apostar fort aprofitant la sinergia de la Generalitat,però dependrà molt del nombre de regidors i especialment de si el PSC desitja en veritat manar a la Beneficència , cosa que darrerament no li sembla molt de gust. Remigio Herrero va ser regidor en raó d’una majoria absoluta no sospitada que va fer que ni tan sols existís in mente qui en podia ser Director de Patronat, el que va provocar el manteniment de Ramon Ramis fins la casual arribada de Toni Cabré .(I diem casual ja que es va aprofitar el seu retorn a l’Ajuntament després d’una excedència laboral) Encara que m’agradaria quedés clar que soc dels que defenso que si un càrrec ho fa be, no hauria de ser obligat el recanvi. Però és tan sols una reflexió, ja que queda clar de que en l'actualitat no és el cas.

Després de qui,va el com?, i aquest sembla ser un tema enterrat. Hom que pensi un xic ha d’entendre que el Patronat Municipal de Cultura , tal i com està previst actualment, és més una rèmora que una possibilitat de treball. Els patronats varen ser creats per poder deixar de costat tota la burocràcia municipal que llastrava qualsevol dinàmica d’actuació, però ara , perduda la seva ductilitat, han de reconvertir-se en un altre estil de fer política i cultura. S’ha de pensar de manera molt clara com es vol actuar , - el Consell de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en pot ser un bon exemple -, i principalment s’ha de trencar aquest esquema actual , participatiu en aparença , inútil en la vida real, i que acaba deixant el poder en mans d’uns tècnics que han de ser justament això, tècnics que han de fer possible les ordres que emanen de dalt, i mai, ser com ara, els veritables amos i senyors de la cultura oficial de la ciutat. I si per algú no queda clar , l’exemple més evident està a arts plàstiques. Tot el fet fins ara , sota el poder absolut i dictatorial de la tècnica corresponent, és justament el que sota cap concepte s’ha d’acceptar.

Per cert, i com anècdota. Daniel Giralt Miracle, un dels notables escollits en el Consell de Cultura, va ser anomenat assessor de l’Ajuntament de Mataró en l’apartat de plàstica, juntament amb Paco Rodon i el que això escriu. Mai vàrem ser convocats, i curiosament, tampoc cessats. L’època, la de Remigio Herrero.

Per acabar queda allò de la cultura que volem. Un, modest, pensa que a bon segur el que opinin el proper dissabte en l’acte organitzat per el PSC serà una visió molt més ampla que no pas la personal d’ara mateix. Deixem dons la decisió en mans de la majoria, però...
Com he dit, i s’ha reproduït en algun blog, la meva intenció estava en no acudir a l’acte. La raó , senzilla. En aquell dia estava prevista una pluja d’idees, que parlant de cultura de Mataró, hem de recuperar la traducció original de temporal d’idees. Aquesta fet, que crec molt positiu per el futur de la realitat cultural de la ciutat, havia estat substituït per un acte d’aquells de partit, per un seminari que vol semblar participatiu , però que tots sabem que no porta enlloc, ni serveix per a res.

Encara que no ho sembli, treballo. Ho faig intensament. El meu temps lliure no és molt. Ni tan sols disposo de tots els dissabtes l. Per això em vaig sentir dolgut, i potser una mica més, vistes les converses mantingudes no pas d’ara mateix, i sí de fa molt temps. Estava decidit a no assistir a l’acte. Ho faré ja que m’ho ha demanat gent que aprecio i que sé que volen una cultura millor per la ciutat.

Però ha faré amb el pensament, i estic per dir la seguretat , de que no servirà per a res. Els seminaris com aquest , sols tenen futur quan hi ha un dirigisme que preconitza uns camins, i aquest és el mètode per validar-los. Però aquest no és el cas.
La taula rodona , eix , principi i final de tot, està viciada d’origen. Josep Novellas, amic de l’ànima i d’anys , te moltes qualitats, però us puc assegurar que no disposa de la de parlar en públic. Tímid, introvertit, artista en essència, Novellas pot ajudar en molt però no en una estructura com la prevista.
Si diuen els dirigents que van a escoltar, que hi pinta en Xesco Gomar a la taula?.Si no vaig errat, ha estat alt dirigent de les JSC i ocupa un càrrec en la Diputació en raó de la seva militància. Si és així, cridant-lo a una executiva hi havia prou. Ara , en una taula rodona sols ens pot parlar de l’oficialitat. I això és voler que se l’escolti, com oficialista, i mai és voler ser escoltat per part del partit.
Finalment en Gustau i l’Encarnació, responen a unes entitats i/o associacions, amb dependència econòmica per prestació de serveis i/o subvencions del mateix Ajuntament. Encara que personalment tenen tots els meus respectes i més, i ells ho saben, és difícil parlar sota el prisma d’una independència de criteris.

Si a més la convocatòria ha estat restringida , - avui he parlat de l’acte amb diversos artistes de Mataró i de primera línia i ningú en sabia res -, tindrem un acte d’aquells que tant agraden als partits , - els tenim a tots ben dominats-, i que en res servirà per poder esbrinar quina és la veritat de la cultura que Mataró demana a crits, que queda ben lluny de la mísera realitat actual.

La cultura que volem, com la volem i de quina manera. Massa preguntes sense resposta , per què la gran clau està en qui vol de veritat aquesta patata calenta. I per favor, si aixeca la mà ICV que algú digui que no, o al menys faci que no ho ha vist.
Tot acaba tenint un límit. I cal trencar-lo. Ha rribat l'hora de la veritable cultura.
I hom, amb el partit del poder al davant, hauria de fer quelcom per dirigir-ho.