PARC DE MAR

Ahir tenia tota la intenció d’anar a la inauguració del Parc de Mar. En tenia desig per moltes coses, per veure l’espai , per gaudir aquest nou apropament a la frontera marítima , per començar a olorar el que serà el futur de Mataró, i com no, per veure l’escultura “Ondulacions” del bon amic Llucià González Viza. La pluja em va tirar enrera , com suposo que a molts ciutadans, per això avui m’he acostat a fer-ne passejada , encara que ha estat motoritzada tot passejant a la mare a la que cada dia li costa més fer el més petit passeig. Hi havia força gent passejant i el parc s’ensuma magnífic per fer-ne bones caminades ara que s’acosta el bon temps.

Queda parlar de l’escultura de Llucià , i permeteu-me que deixi l’opinió per d’aquí uns dies. La meva visió sols ha estat d’un costat, el que dona al camí asfaltat , i una escultura cal examinar-la per arreu i molt especialment en l’entorn natural de a peu pla. Cert és que a mi sempre m’agrada més en Llucià quan fa aquella aposta etèria que marca una lleugeresa i un moviment , que no pas quan fa aposta per uns treballs més pesants , però no estic en condicions de jutjar. En uns dies direm la nostra ,i com sempre, sense embuts.

CATALÀ
Quan un partit és capaç de posar en marxa una llei com la de la paritat , per fer possible per llei l’equilibri que la societat no es capaç d’establir per si mateixa, ha de ser molt curós per mantenir aquesta praxis de la discriminació positiva. Ho diem per el fet idiomàtic.
Fa poc comentàvem que de seguir així ben aviat el PSC hauria d’afegir a la paritat de sexe , la del català com a llengua i cultura vehicular , deixant com utopia que els seus membres responguessin a l’exigència de ser catalanistes , que no nacionalistes.

Valgui la prèvia per la sorpresa que m’ha merescut la resposta de Javier Naya davant la meva queixa per lliurar una placa escrita en castellà en l’homenatge fet a Carlos Fernández. Diu que no n’hi ha per tant , que si ho mirem , totes les ponències i xerrades es varen fer en català..... Dons, quin havia de ser l’idioma?...., el letó, el txec o l’esperanto ?. Era una jornada de les JSC i per tant l’idioma sols podia ser el català.

Quan hi ha dubtes amb fets tan elementals com aquests vol dir que les coses no van be, que s’ha perdut el nord i que cal retornar a les arrels , que tenen en el socialisme i el catalanisme els seus dos pilars fonamentals.
I si algú no entén això del catalanisme i el seu sentit patri va per l’espanyolisme, perfecte. Abandona el PSC i recupera el cognom de PSOE. Estaria més tranquil amb la seva consciència i el PSC amb la seva.

MÉS CATALÀ
Clar que el català no es cosa fàcil. Que m’ho diguin a mi que el trepitjo cada dos per tres, i com en el cas comentat abans , sense donar-me compte. Son coses de l’autodidactisme.

Però és clar. Si difícil ja ho tinc en dir “les anàlisi” , - la masculinització castellana surt espontània -, o en posar l’accent acurat en leucòcits o hematòcrit , com per que ara descobreixi que el més famós esclau es diu Espàrtac ( ho sento Peran però no se sí ens acostumarem a això) , per no parlar de Cleòpatra.

A vegades en intentar ser purista , el remei és molt pitjor que la malaltia.

EXPOSICIONS DE FI DE CURS
Fa dies que volia aprofundir en el tema de les exposicions de Fi de Curs dels Batxillerats Artístics , en especial , i tal com deia, en el gran error ( comès per un mateix) d’apostar pels treballs de fi curs dels mateixos presentats en exposicions públiques.

Durant molt de temps , i en l’escassa mesura de les meves possibilitats , he apostat per assistir, presentar, publicitar, elogiar... aquells actes expositius públics realitzats al voltant dels treballs de fi de curs dels batxillerats artístics.
Ho feia en la creença que aquesta actitud servia per recolzar , animar i esperonar als joves que cercaven tenir en l’art el seu futur creatiu i professional , donant aquell element positiu de contrapès a la dura realitat que tenien enfront.

Fa un temps però, que vaig coincidir amb un estimable professional de la docència reglada ,en una especialitat tan exigent com és la musical. Va sortir aquest tema i es va iniciar una llarga discussió i vaig comprendre que anava errat.
Certament és bo aquest fer públic la realitat creativa dels alumnes , però potser es més convenient fer-ho en àmbit reduit, en aquell espai en que hom sap qui és i de que es tracta.
Si l’exposició és realitza en sala pública, amb cartells al carrer , apareixent en l’agenda oficial d’activitats , just al costat de totes les exposicions públiques i professionals , vol dir que es vol jugar amb unes cartes d’igualtat que no es tenen.

Els alumnes son alumnes, estan en les beceroles, i per molt que destaquin queden molt lluny de poder ser examinats en una paramètrica que no sigui l’escolar. És per tant en aquesta àrea en la que s’han de moure. Fora d’ella son anècdota i no haurien de merèixer l’atenció que , al menys per la meva part, rebien.
Per això tinc clar que havia errat i que per la meva part el meu paper serà el de visitant i prou. Tan sols serà present la imatge de l’exposició en els programes de TVM , ja que aquesta imatge serveix per mantenir arxiu fefaent de totes les exposicions que es celebren a la ciutat.
En la resta , el silenci públic. L’opinió particular , estarà com sempre en la mà de que m’ho demani.