VACANCES

Que bé que han anat aquests quatre dies de vacances, i això que no he sortit. Dic vacances ja que he fet el no habitual: actuar en un parell de coses pendents a casa d’aquelles que sempre vas deixant, repassar treballs amb la filla, no obrir l’ordinador per mirar correus ni blogs fins aquest matí, fer migdiades , mirar alguna que altre peli...Sopar amb els amics amb els que sí marxarem de vacances aquest estiu i anar preparant les visites a fer a partir del nucli central del Llac de Garda...
És a dir molt i res alhora. Vacances en una paraula.

BLOGS

ART

En faig repassada començant per el meu, i em trobo que he aconseguit allò que diuen és el gran èxit de tot aquell que disposa d’un blog, que els que opinen en el mateix estableixin entre ells la discussió.

Això és el que està passant amb Ismael Cabezudo ( artista i professor del batxillerat artístic de Sta Anna i en Pau Alzina Roura ( pseudònim) . Els conec als dos i tinc clar que em decanto més per en Pau, bon artista, bon pensador i amb una capacitat d’anàlisi superior, i potser al ser coetanis de generació, amb un pòsit semblant i una mirada cap el futur més o menys parella.
A Ismael Cabezudo el perd un cert afany de protagonisme no assolit encara en la seva carrera artística , que estic convençut li arribarà ja que li he vist forces coses interessants , però mancades d’una certa continuïtat.

Per el que pertoca a les exposicions d’alumnes d’artístic, ja he dit que deixava el tema com a finiquitat en el que pertoca a la fase escrita. En el tête a tête oral, m’hi apunto quan vulguin.

L’únic punt del que caldria pertinent explicació és el del fet que sols els alumnes de Sta Anna exposin aquesta temporada de manera pública. Per el que sé , l’exposició actual respon a una convidada per part del Sant Lluc. Convidada que varen ampliar al batxillerat del Satorras, que no va acceptar , i que no es va fer als alumnes del GEM.
I en el cas de Ca l’Arenas?. S’ha tingut la mateixa consideració en forma de convidada semblant, amb els altres centres de la ciutat que també tenen batxillerat artístic ?. Estic per assegurar que no hi ha hagut gestió amb els altres centres , i que la convidada respon al “pagament” de l’ús per part de Can Xalant del nom del batxillerat artístic de Sta Anna en el projecte inicial que es presentà per arreu, quan no existia cap mena de compromís.
I el que dic no és informació confidencial de cap mena. Davant meu i d’altra gent en Pep Dardanyà en demanava disculpes ( no de la convidada i sí del mal ús) el dia de la presentació de Ca l’Arenas als artistes locals.

POLÍTICA

L’altra punt de fricció està en la vessant política. El tema de les llistes crec que està clar per a tots. Francesc Amat , aquest jove al que jo fitxaria per un lloc preeminent per qualsevol llista i al que si tingués un mínim poder a l’Ajuntament jo ja estaria fent-li ofertes per captar-lo tan sols acabi el seu doctorat , repetia el que tots diem. En Baron un magnífic alcalde , la llista, una pèssima acompanyant.
Dir això, i dir-ho ben fort amb totes les lletres i amb personalitzacions evidents , no és donar armes a l’enemic , com se’m queixava un altra bon amic que està en les llistes. No matem al missatger. Els que donen armes son els que van fer la llista i aquells que essent dels escollits , expliciten personalment les seves incapacitats.

Dic tot això per la gran remor al voltant de Carles Fernández. En públic i en privat m’arriben veus oficialistes que em recomanen que parli amb ell , que és un bon jan , treballador i necessari per el partit. Dons molt bé, i jo que me n’alegro . Parlar sempre és bo , per mi quan vulgui. És clar però que m’haurà d’explicar algunes coses.

Carlos Fernández i Anna Bruguera eren els representants del PSC en el sí del PMC. Aquesta legislatura i sols en el que es refereix al tema artístic han passat fets tan importants i que sols succeeixen cada uns quants mandats, com la creació de Can Xalant , la posta en marxa de Ca l’Arenas amb el seu pla d’usos i el seu projecte expositiu. A un altra nivell ha existit el projecte del Fons d’Art d’Artistes locals , i la unidireccional programació del PMC amb una única aposta per l’art , mal anomenat , contemporani, i el rebuig generalitzat a qualsevol altra tipus de creació artística.

En cap d’aquests importants fets existeix en el decurs d’aquests anys cap interpel·lació ni queixa per part seva i sí en canvi els seus vots son afirmatius , recolzant per ex. el pla d’usos de Ca l’Arenas que tant costarà refer en els propers anys per poder normalitzar l’estructura i l’ús de l’equipament.
Mai m’ha demanat cap mena d’opinió, ni a mi ni al bon grup de creadors de nivell amb els que he parlat. Igual desconeixement d’ell en tenen conreadors d’altres activitats culturals.
En el que a mi pertoca i al Fons d’Art me n’alegro i molt que en sigui partidari. Més content n’hauria estat de que hagués explicitat aquest recolzament en el PMC , com sí van fer Ramon Prujà (ERC) , MªJosé Recoder (CiU) i Manuel Roca (PPC).

És a dir que la seva actuació en el sí del PMC en l’apartat essencialment cultural va ser pèssim . Per això és natural que aquells que creiem en que la cultura ha de ser un dels eixos fonamentals dels propers anys , ens estirem del cabells al trobar-lo col·locat en segura posició de sortida.

De la resta , de les seves opcions personals , dons son això, personals , i si el fan feliç , dons magnífic. Però alguna cosa deu haver passat quan han desaparegut escrits i fotografies. Quan un defensa una manera de fer s’ha de ser conseqüent amb ella. I més si es pretén ser regidor d’una ciutat com Mataró a la que no acabem de cuidar com cal, en el que pertoca a aquells que l’han de dirigir.

O sigui que punt i apart. El meu vot serà per el PSC i intentaré convèncer a qui calgui que votar Baron que és el millor per la ciutat i el seu futur. Però, si us plau, no em feu combregar amb rodes de molí. Hi ha gent que sobra. I si estic errat, que és possible, que algú m’ho demostri . De tot cor que m’agradaria .

EXPOSICIONS

Malgrat les vacances hi ha fets que son ineludibles. Veure una exposició i encaminar-se a ella és un vici de difícil domini.
S’ha de dir però que en aquests dies m’he comportat. Sols tres exposicions i les tres son visitables.

Una és “Viatgers de l’Espai" i és a l’Ateneu Caixa Laietana. Potser ara la carrera espaial queda un xic en segon terme, però aquells que un dia de finals de juliol ens vàrem quedar a veure aquella televisió en blanc i negre per veure aquell “petit pas per l’home, però gran per la humanitat” , la NASA ha estat un dels nostres gran mites.La mostra de l’Ateneu , amb detalls, curiositats i peces de Museu , ens ofereix una possibilitat de veure la realitat d’allò que tan sols havíem imaginat. La seva visita ha estat per a mi , tot un plaer.

Les altres dues exposicions han estat al Monjo. Per un costat exposa Salvador Rossell. Aquells que fa anys varen estudiar Magisteri a l’Autònoma el recordaran com el seu professor de Plàstica.
Ara retorna la Monjo després d’un grapat d’anys i es nota que la jubilació l’afavoreix. Si fa un temps eren aquells espais horitzontals i verticals els que dominaven el seu fer, com queda palès en un magnífic treball que domina l’entrada al meu estudi, avui sembla desfermat en un conjunt de peces que van de l’abstracció a la figuració, passant per el simbolisme i jugant amb qualsevol possibilitat tècnica , amb especial apreci per el col·lage.
Una exposició magnífica que us recomano , amb un afegitó encara més important, uns preus com caldria. Així es pot entendre el bon nombre de punts vermells que s’observen en l’exposició. Un paisatge cromàtic que un creia oblidat.

Acompanya a aquesta mostra , i en el segon pis del Museu, una exposició internacional de puntes de coixí. Val la pena visitar-la, i més si fem interludi per veure les peces de Monjo , però una vegada arribats a l’indret no deixa de ser un exercici curiós.
Del mes carrincló fins a la modernitat , de tot hi ha a la vinya del Senyor. I que com el que cal és ser positiu bo es quedar-se amb un petit ventalls de puntes que son veritables exercicis d’art actual de primer ordre. Una sorpresa absoluta a la que perjudica i molt un conjunt del que millor no parlar. Però encara que només sigui per aquells quatre treballs, paga la pena la visita.


SETMANA SANTA

Poc o res a dir. Ja sabeu que soc un descregut . Tinc com no , els meus records. El de petit , tres anys, veient passar encaputxats pel carrer Nou a casa de l’avi. De cop i volta un se m’acosta i em dona un caramel ( llavors era tradició ). Han passat els anys i encara ho recordo.
No crec gens amb passos i confraries. El pare ho era de la dels Dolors , si no vaig errat. Sempre m’explicava que com que el Divendres Sant era dejuni, una vegada acabada la processó , feien petar la xerrada a la sagristia tot esperant el toc de les dotze. Llavors ja era dissabte i ja podien fer el gran ressopÓ.
Penso que és un acte llunyà a la religió, fora de tradició, - al menys com es fa ara a Mataró- , i que està més en el folklore que en altra cosa, i em costa molt poder pensar que cal recolzar-ho com un fet identificatiu de casa nostra.

Dijous vaig veure un moment als Armats. Hi tinc bons amics. Creuen el seu paper i sempre riuen que jo els hi dic que son “els majoretos” . Em mereix respecte la seva tradició, però sincerament penso que estan fora d’òrbita. Son com aquells que representen lluites medievals a Carcasonne o a l’Anglaterra.
Setmana Santa. No se quantes processons, exemple viu de convivència , multiculturalitat, respecte , per no dir catalanitat. Curiosament de Caramelles, n’hi parlar-ne.

HOMENATGE

Llegeixo avui que Woody Allen ha decidit que Joan Pera tindrà un paper, sense paraules, en el seu proper fil que rodarà a Barcelona.
Emocionant homenatge. M’agradaria que qui pertoca en prengués nota i actues de manera semblant a Mataró.
Per cert , la ciutat ha fet homenatge mai a Joan Pera?. Potser comença a ser-ne hora.

VACANCES DE VERITAT

Com heu pogut observar aquest post és molt llarg. Cert que hi havia molts temes , però no en volia deixar cap al tinter.
La raó senzilla. Demà m’espera la melangiosa Lisboa , en una petita escapada amb la meva dona. Unes vacances que ens mereixem de totes totes.
O sigui que ja ho saben. Tanquem aquest blog fins divendres.
Que vostès s’ho passin be. Jo estic segur que així ho faré.