ES MOU

Hi ha vegades que la conjunció d’un seguit de fets dirigits cap una direcció provoca justament el moviment contrari . Això és el que sembla està succeint actualment a la nostra ciutat en el que pertoca a les arts plàstiques.

Tots sabem de l’individualisme dels artistes que generalment sols es refia de petits grupets , allò que per els nostre verals es diu de les capelles i les capelletes. Uns nuclis que massa vegades han impedit accions conjuntes que haurien estat positives per a tots , però que per un raó o altre , ara un nap ara una col , acabaven en orris o en el pitjor dels fracassos.

Però certament contra un enemic únic es lluita sempre millor . La postura quasi aniquilatòria duta a terme en els darrers cinc anys per part del PMC , de l’IMAC, o del “LLIMAC” com algú comença a dir-li, i deixo a benefici de dubte els possibles paral·lelismes. El proteccionisme desmesurat en diners i atencions cap a l’art contemporani en general i can Xalant en particular , el manteniment del segrest de Ca l’Arenas faltant en tot al desig del testador , ha creat una mena de front comú que està aglutinant als artistes i a la gent de l’art , com de fa temps no s’havia vist.

Actes com el del passat dissabte a l’estudi de l’Albert Alís amb un gran gruix de creadors entre el més que llarg centenar de persones que hi van assistir. El retorn dels artistes a fer pinya en les inauguracions. Les col·laboracions entre ells o entre grups diversos com per ex L'associació del Sant Lluc i el Batxillerat Artístic de l’Escola Pia de Sta Anna. La participació conjunta en experiències com la mostra al voltant del tema del casament que organitzada per la gent dels Dimarts del Llimoner ha aconseguit aplegar a vint-i-sis artistes per realitzar un treball 100F al voltant del tema escollit , amb uns resultats que ja us avanço son magnífics i que s’inaugurarà el proper dijous 5 de Juny a la sala de la Caixa laietana de la Pça Sta Anna . O la negativa rotunda per part d’una majoria quasi absoluta dels signants del Fons d’Art a participar en l’esquirolada preparada per Penedès, son elements que cal tenir molt en compte.

Potser per això bo en seria una acurada reflexió per part del Govern en general i de Cultura en particular. Una reflexió que hauria d’estar ja sobre la taula en la preparació de la propera temporada en la que cal modificar del tot la paramètrica si no es vol arribar a un trencament definitiu.
Potser el fet no és tan difícil com sembla , tan sols seria qüestió de reprendre el principi en que s’establia el Fons d’Art i que diu . “ ... per tal d’aconseguir l’objectiu de reforçar les relacions entre els artistes de la ciutat i el Patronat municipal de Cultura, així com crear una relació estable i permanent de treball ...” i seguien els pactes acordats.

Penso , de tot cor , que no es pas un punt de partida gens dolent.


NO EM RECONEC

No crec que Joan Laporta penses que la seva frase davant les imatges del seu discurs a les Penyes barcelonistes o insultant a l’àrbitre en la semifinal de la Champions pugues esdevenir històrica. Ara mateix molts son els que no es reconeixen davant aquells que els van votar i a la inversa.

Difícil definir la manca de reconeixement que té ara mateix la gent del PP. Ningú reconeix ningú i els companys esdevenen rivals quan no enemics en una història / histèria

que cal seguir amb

tota atenció i que ves a saber com pot acabar.

IU en canvi no té aquest problema. Son tan pocs que és impossible que

no es reconeguin. El que passa és que no reconeixen als seus votants i per tant desconeixen de veritat les seves necessitats. Un exercici de difícil psicoanàlisi els que comencen Llamazares , Rosa Aguila

r i els pocs que queden. Mentre a ICV tremolant per el manteniment del Tripartit.

El PNV segueix barallat amb ell mateix i la seva consulta determinista, en aquest la faig , però no faig encara que podria no fer-la donant a entendre que si la

faig , però..... . Impossible seguir el fil , tan impossible com no

encabritar-se amb Arzalluz que segueix dient estirabots de vell j

ubilat al que li costa aguantar-se els pets.

A Esquerra tot queda penjat d’un Congrés en el que tot pot passar i que segons el que succeeixi pot fer trontollar , i molt, tants acords aguantats amb fil de seda i no pas de pescar.

I a CIU dons com sempre , creient-se que els hi ha robat el xalet i que cal recuperar-lo sigui com sigui , encara que cerquin bèstia grossa i alguns parlin de casa de barrets. A bon segur per experiència pròpia.

Mentre en el PSOE , pau i tranquil·litat. El que fa guanyar unes eleccions. Ara sols cal fer quadratura del cercle en el finançam

ent autonòmic i tots a viur

e de la rifeta, cosa que si és permès posar aigua al vi , és el pitjor que podria passar , ja que sota le

s estovalles hi ha alguns temes que caldria tocar ara que el vent bufa a favor , no fos cas que .....