ANTONI LLEONART. ANYS 70

Ja comença a ser costum que l’espai Capgròs serveixi la darrera inauguració de l’any , i que a més sigui aquesta una mostra ben valorable com marcant el camí del desig d’un any artístic encara millor. Enguany no trenca , ni de lluny, aquesta incipient tradició tot presentant la magnífica mirada que ens presenta l’Antoni Lleonart  sota el títol de “Anys 70”.

Antoni Lleonart és un artista que bé podríem qualificar com atípic. Reconegut amb absoluta unanimitat per els seus companys , en canvi és un artista ben desconegut del públic en general. Una antítesi que té unes raons fàcils d’explicar.

Antoni Lleonart és un creador nat amb un important nivell  tant de conceptes com de tècnica , que pinta sempre allò que el seu esperit precisa , sense sentir cap mena de pressió en el que podríem dir evolució o continuisme. És per això que es capaç de passar d’un cantó a l’altra sense cap mena de continuïtat , però alhora en una camí ple de coherència. Un camí però ple de silencis i de sortides a contra corrent , capaces de despistar a qualsevol seguidor si aquest no és impenitent.

No fa pas massa que celebràvem la seva exposició paisatgística , presentada a Can Caralt de Llavaneres , quan ara ens sorprèn amb un veritable flash – back, enfrontant dibuixos i aquarel·les de fa quaranta anys amb altres d’actuals , en una vis a vis sense vencedors ni vençuts , en el que les obres es donen la mà mitjançant un preciosisme tècnic fora de mides , - l’estudi de transparències de les aquarel·les és estrictament magnífic -, alhora que el seu diàleg d’intencions , sempre amb la crítica com a protagonista activa o latent , segueix essent tant encertat , com àcid , irònic i punyent.

Quaranta anys de diferència per a unes obres parelles en estil, qualitat i intensitat, vol dir molt. I més amb tota la història d’altres conceptes per mig. Potser algú pot arribar a pensar en allò del tancament de cercle i de cicle. Del roda el món i torna al ... Però no és així. Davant circumstàncies de crisi parelles que no semblants , Lleonart respon de nou amb els seus personatges , amb la seva norma , amb aquesta estilística capaç de relacionar-se tant amb Klee com amb Steimberg , per oferir una mirada àgil, però tintada d’una bona dosi de desencís , dels temps que vivim i dels que ens esperen.

I tot arrodonit amb cinc magnífics personatges , de lectures clarament “Saura” que presideixen la mostra tot beneint-la.

Una exposició la d’Antoni Lleonart que cal visitar detingudament i que hauria de servir per col·locar definitivament a l’artista en el lloc de privilegi que mereix en el sempre escarransit Parnàs local.

Felicitats.

S.- Si Lleonart gira la mirada quaranta anys enrere , bo és que nosaltres ho fem més a prop per recordar el cartell de Santes de 1997 , per a mi un dels millors de tota la col·lecció i que demostra la gran qualitat de l’artista ,sigui el pal que toqui , i que lamentablement va ser del tot repudiat per aquest públic sobirà a qui es vol donar el poder de triar el cartell d’enguany , tema del que obligatòriament n’ haurem de parlar en els propers dies.