Un bon amic em deia fa un temps que jo tenia un avantatge en el que pertoca a la salut mental i no era altra que l’aspecte bipolar que tots tenim en més o menys grau, en el meu cas restava cobert per aquesta dicotomia Pere Pascual vs PIC , una dicotomia de la que no en disposaven bona part del demés. El que no pensava el bon amic és que en el meu cas existeix a més una altra dicotomia de difícil per a no impossible resolució i que arrossego d’ençà la meva joventut i que no és altra que la de pertànyer a la vegada a dues poblacions diferents com son Mataró i Argentona ,poblacions de les que em sento membre en comú.
La part argentonina ha deixat en
mi una immensa passió per el tema de la terrissa. De ben jovencell que vaig
començar a traginar càntirs al voltant de la Festa del Càntir i em tinc com un
dels promotors del Museu , potser l’element de la meva vida cultural que més
mala llets m’ha provocat i amb el que tinc una estranya relació d’amor / odi ,
a bon segur que més per raons personals que no conceptuals.
Dintre de l’amplíssim món de la
terrissa, la part per a mi més plaent ha estat sempre la de la ceràmica popular
i d’ entre ella aquella en el que el domini del fang és més evident. Obres
pures encara que siguin a vegades en una certa barroeria , obres en els que
l’essència domina per damunt de tot i que a més acostumen a assolir una bellesa
de formes que sorprenen al neòfit.
Potser per això vaig acudir amb
una certa recança a la inauguració de la mostra de “Càntirs Valencians de
Fantasia” que esdevé l’exposició temàtica del Museu per els dos propers anys.
Un concepte de càntir , aquest de fantasia , que per a mi era més procliu al
kitsch que no pas a la veritable qualitat artística , i del que pensava
seriosament que si be un grup generós era necessari en el museu, i si se’m
permet l’expressió, té una certa gràcia , elevar el mateix a protagonista de la
mostra temàtica era excessiu.
Ara , després de visitar
l’exposició he de reconèixer que anava del tot errat i que la mostra gaudeix de
plena entitat ceràmica , d’intensa qualitat creativa i és el suficientment
atractiva com per acostar al món de la terrissa i de la ceràmica a espectadors
llunyans al mateix.
La mostra , establerta de manera
didàctica i amb un muntatge lineal prou encertat , aplega un parell de
centenars de “botiges” figuratives realitzades en el país valencià en el decurs
del segle passat. Unes botiges que esdevenen costumari de la vida habitual dels
pobladors rurals i que comporten un cert anàlisi del quotidià ja que s’acosten
al mateix en moltes de les seves múltiples cares , en el més ample ventall que
va des dels fruits de la terra fins als nous elements que van apareixent en la
societat en el decórrer del temps , tot passant per els diversos elements de la
vida social dels lloc on es realitzaven.
Unes obres estructurats en
l’entorn d’aquest art que de manera generalitzada podríem dir “art fallero” amb
aquests elements conceptuals de garbuix , amb l’apunt personal d’aquesta manera
peculiar de viure la vida. Però tot això amanit amb un treball tècnic molt
acurat , amb la recerca de solucions per aconseguir les finalitat propostes i
amb un resultat final certament atractiu.
Una exposició brillant , ben
muntada , assequible per a un espectador poc coneixedor de la matèria i que
resultarà una agradable sorpresa per aquells que en tinguin un millor
coneixement.
Una exposició que aconsello amb
plaer.
Càntirs Valencians de Fantasia.
Museu del Càntir. Argentona. Del 13 de gener de 2012 fins al 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada