RETRATS

Avui, tot remenant vells papers en busca d'un document també vell, m'he retrobat amb aquesta magnífics retrats realitzats per en Parés de Mataró i que estan signats en un 10 de desembre de 1977.

Els protagonistes són en Josep Mª Rovira Brull, l'escultor Manuel Cusachs, el ja desaparegut "Nico" del Rio, promotor i director de la galeria Tertre i un altre personatge que us convido a descobrir.


 Uns magnífics dibuixos que amb tota emoció em porten a un passat que ja sembla llunyà.

EL FUTUR DEL PSOE

Tots aquells  que ens sentim socialistes estem molt a l’aguait de tota la petita , i a vegades mesquina , història entre Chacón i Rubalcaba en la lluita per el poder de Ferraz.

Ja vaig dir que un no votaria per cap dels dos i que davant la dolenta dualitat em quedava amb Rubalcaba dons a Chacón no la voldria ni a la junta de l’escala. Però els dos formen part d’un passat que ja hauria d’estar en el preludi de la història.

Avui , Josep Ramoneda esdevé de nou guru amb un article publicat a El País que bo seria que el llegissin , com a bon segur ja han fet , aquells que en petit comitè estant decidint el futur del nostre partit i del nostre país,

PSOE: reformismo e ideología

La lucha por la secretaría general del PSOE se ha convertido en una pelea subterránea a la caza del voto del delegado. Es lo que ocurre en estas votaciones con un censo tan pequeño y más representativo de las miserias internas de los partidos que de los intereses generales de la sociedad. Estas pugnas dejan huella porque los candidatos ofrecen promesas y componendas que se traducen después en la composición de los órganos de gobierno del partido y en el reparto del poder regional.


 Es un proceso muy endogámico, nada edificante, en el que las rencillas en los aparatos locales y regionales y los ajustes de cuentas familiares juegan un importante papel. Se habla mucho de apertura a la sociedad, pero el secretario general será elegido, una vez más, por un puñado de representantes de la militancia escogidos en los espacios viciados de la politiquería de partido. La consecuencia es que las propuestas y los contenidos pierden cada vez más relevancia en beneficio de las relaciones de poder internas de la organización. En tiempos de crisis, y la del PSOE es profunda, la desesperación incita a dar pasos que normalmente los aparatos impiden. Quizás era la oportunidad de abrir la elección de secretario general por lo menos a toda la militancia a la que ha de regir. Pero me temo que la crisis del PSOE es tan profunda que ni siquiera queda sensibilidad para darse cuenta de la dramática situación en que está el partido.

Ante este panorama, me gustaría recordar a los aspirantes qué es lo que se espera de ellos. Al que gane se le exigirá que sea capaz de poner en marcha un proyecto verdaderamente reformista. Solo se puede considerar reformista una política que incida en el poder y en la riqueza. Para decirlo sin eufemismos: que los bancos manden menos, que los poderes corporativos, que son tan importantes en España, pierdan peso y que la riqueza se distribuya mejor. Rubalcaba ha apuntado alguna que otra medida que podría ir en esta dirección. Pero falta un perfil de conjunto que dé sentido a las propuestas y falla el envoltorio, inevitablemente marcado por una imagen de continuidad, como no puede ser de otra manera dada la biografía del candidato. La palabrería de Chacón, llena de tópicos sobre el cambio y los tiempos nuevos es simplemente decorativa y recuerda en exceso la frivolidad que ha sido señal de identificación del zapaterismo.

Y, sin embargo, un PSOE que arranca de la peor posición de su historia reciente, por la pérdida masiva de votos pero también por la pérdida de prestigio y de influencia social, solo puede remontar con una apuesta claramente reformista, que devuelva alguna confianza a los que creen que las cosas no pueden seguir así y que la política tiene que recuperar la dignidad perdida. Especular, como hizo Rajoy con los socialistas, con que ya llegará su hora, porque la crisis se llevará al PP por delante confirmaría que al PSOE no le interesa la reforma sino solo el poder. Pero sería, además, una estrategia equivocada. Rajoy tenía dos elementos a favor que no tienen ni Rubalcaba ni Chacón: contaba con la hegemonía ideológica del PP en casi toda España, que Aznar conquistó en sus dos legislaturas y que Zapatero no recortó un ápice. Y estaba en una situación mucho menos desesperada: el suelo electoral de partida era mucho más alto, Rubalcaba y Chacón han caído hasta donde el PSOE no había estado nunca.

En estas circunstancias, difícilmente estará preparado el PSOE para la alternancia si antes no ha conseguido configurarse como alternativa. Porque tiene que ganarse a la ciudadanía y para ello tiene que demostrar que es capaz de proponer algo distinto a lo que hacen los que están gobernando. Este es el sentido de una propuesta realmente reformista. Pero no basta. El reformismo debe formar parte de una verdadera estrategia ideológica. En los primeros años de Aznar, le oí a Rubalcaba esta frase: "Este es el Gobierno más ideológico que hemos tenido". De ahí surgió la mayoría absoluta de Aznar y la larga hegemonía conservadora que ha llevado al PP a la actual situación de monopolio. El PSOE hacía tiempo que había abandonado la batalla de las ideas y ya no la recuperó. La receta está clara: reformismo y ofensiva ideológica. Pero, para que sea creíble, la reforma tiene que empezar en casa: desmontar los sistemas clientelares internos del partido. Los trapicheos de votos de estos días y las trayectorias tan marcadas de los dos contendientes alimentan todas las dudas sobre su capacidad para el triple envite que tienen por delante.

ART I CIÈNCIA

No és gens estrany trobar-se amb alguna notícia que ens expliqui el fet produït per una aplicació científica en el camp de món de l’art.  El gran munt d’avenços d’aquest caire ha permès avançar de manera quasi impensable fa uns temps , en els més diversos camps del món de l’art , ja sigui en la restauració, estudi de materials, possibles falsificacions , descobriment de les traces que es troben sota una obra , etc.

Avui ens trobem amb la notícia de l’estudi de l’estat real del Guernica mitjançant un robot que “saneja” , per emprar un mot comprensible, la realitat del suport pictòric.

Una notícia que avui publica “El País digital” i que jo no m’estic de reproduïr.

Un robot cartesiano inicia un alucinante viaje al interior del Guernica

Antes del verano se dará a conocer el diagnóstico definitivo del mural y los expertos determinarán si la obra debe de ser restaurada 

La sala en la que se exhibe el mural Guernica en el museo Reina Sofía parece un plató en el que solo falta que aparezca Spielberg. Delante de la obra más emblemática del arte del siglo XX, se ha instalado un travelling que permite el desplazamiento de una cámara, un automatismo robotizado de nueve metros de largo por 3,5 de alto, expresamente construido para estudiar el estado de la obra. Pagado por Telefónica, el robot se mueve delante del cuadro con una precisión de 25 micras. Los sensores y cámaras realizarán millones de imágenes en altísima resolución que permitirán conocer datos hasta ahora desconocidos. Las imágenes se obtendrán gracias a los avances tecnológicos más sofisticados (infrarrojo multiespectral, luz ultravioleta, escaneado en 3D). Para tranquilidad de los visitantes, el robot solo trabajará con el museo cerrado: por las noches y durante los martes y domingos por la tarde.

¿Qué se espera conseguir con el trabajo realizado por el robot? Jorge García Gómez-Tejedor, jefe del departamento de restauración del Reina Sofía explica que con esta nueva máquina se conseguirá el estudio más exhaustivo realizado hasta la fecha sobre el estado de la obra. Cuando concluya el trabajo del robot, el resultado permitirá conocer el estado de las diferentes capas, la superficie y aspectos totalmente desconocidos de la gestación, materiales y técnicas utilizadas en el mural.

El director del museo, Manuel Borja-Villel, recuerda que la última radiografía del cuadro se realizó en 1998. El resultado de aquel trabajo fue debatido en un simposio en el que quedó claro que su salud era muy delicada y que no podía moverse. “Desde entonces, la técnica ha evolucionado muchísimo. Se han hecho nuevas placas y estudios, pero será el robot el que nos permita conocer el estado exacto del cuadro y qué hacer con él”.

Lo que Borja-Villel tiene claro es que la obra no saldrá del museo, según aseguró tajante en respuesta a las declaraciones del director del Prado, Miguel Zugaza, que reitera su deseo de que el Guernica se muestre en el Prado. “No hay caso. Así lo decidió el patronato. La obra es una pieza fundamental para este museo. No se la puede extraer del contexto de los años 30. Nuestra gran exposición del verano, que presentaremos en junio, gira en torno al Guernica y al Pabellón de la República de 1937”. Con sentido del humor añadió que a él también le pueden gustar piezas del Hermitage, pero que no por eso va a pedírselas a Putin.

Cuando el robot concluya su trabajo con el mural, pasará a ser utilizado con otras obras del museo que requieran su atención. La costosa y revolucionaria pieza (Francisco Serrano, responsable cultural de Telefónica no quiso hablar de dinero) pasará a formar parte de las herramientas de restauración del museo. “La compañía Telefónica fue creada con 13 años de diferencia respecto a la fecha en la que Picasso pintó el Guernica. Nuestra tecnología no podía quedar indiferente a las necesidades del cuadro”.

CRISI I MUSEUS

QUADRICULAR

La paraula crisi és la que domina per arreu, i com no també en el món de l’art. Artistes i galeristes no paren de dir que no es ven ni un clau i també hem sabut  les retallades que s’han fet als pressupostos dels museus  , ja siguin  museus dels petits , grans , o els més grans.  Curiosament però, i com si s’haguessin posat d’acord , els Museus han estat de plena actualitat amb la seva sortida a la palestra tot explicant que en el darrer any han guanyat visitants i que esperen seguir fent-ho en el present i per aconseguir-ho, i davant de la minva de les aportacions econòmiques , posaran al davant de tot a la qualitat , la imaginació, la il·lusió i el treball.

Tot recomanant-vos enormement l’article “El triunfo frente a la adversidad” , publicat ahir a “El País” amb la conversa mantinguda a l’uníson entre Miguel Zugaza , Guillermo Solana i Manuel Borja-Villel , caps respectius de El Prado, el Thyssen i el Reina Sofia  (http://www.elpais.com/articulo/cultura/triunfo/frente/adversidad/elpepicul/20120122elpepicul_5/Tes ) en el que reflexionen sobre la realitat d’avui mateix i les opcions que tenen per mantenir el to. Unes opcions que passen per activar més el Museu  amb actes com el d’obrir cada dia ( El Prado) , o mantenir la qualitat per seguir amb rècords de visitants com els 319.000 de l’exposició d’Antonio López ( Thyssen ) , o treballar en xarxa i cercar recursos propis per a la Fundació ( Reina Sofía).

Un fet que també succeeix en el nostre país , amb aquest esforç del MACBA per entrar en el veritable teixit cultural i artístic , o el MNAC que de la mà de Pepe Serra , es despenja de bones a primeres amb la notícia de que volen acostar-se  més a la ciutat ( físicament) i pensa treballar en els dos palaus firals que es troben més propers a la Font Màgica , i que a més vol renovar el concepte del MNAC  ampliant-lo en el temps i jugant a la controvèrsia , no parant-se en barres i defensant col·locar les creus de Tàpies al costat d’un Pantocràtor romànic. Aposta heretge per a uns però que jo ja saborejo amb plaer anticipat , si és que ho aconsegueix.

Una actitud positiva i valenta que per aquí ja ha agafat el museu del Càntir , amb la nova exposició temàtica dels càntirs valencians de fantasia i també el Bassat que a partir del proper mes de febrer comença a programar actes per a cada mes , amb una programació per aquest 2012 prou interessant i de la que en parlarem en un proper post. Una postura que també tenia clara la Fundació Palau però que queda a l’espera del nou director que encara no sembla definit.

Curiosament , i en la part contraria de la balança, museus municipals com el de Vilassar de Mar i el de Mataró estan en el més inacceptable impàs. El de Vilassar de Mar que no aixeca cap després de la “desaparició” de Paco Rodon i el de Mataró que roman esmorteït , mort de fàstic, i sense cap mena de proposta , ni de present , ni de futur.

No deixa de ser curiós que mentre els responsables de Museus que han de retre comptes al seus caps, ja sigui l’estat , la fundació , el patronat etc..., treballen de valent per aconseguir mantenir el to, i de ser possible millorar-lo, siguin alguns dels que tenen la cadira ben enganxada, els que prefereixin laissez passer , laissez faire , que dintre d’uns anys ja veurem...

Un fet aquest del tot intolerable i que hauria de ser ben controlat per els responsables públics , dons no és de rebut aquesta desídia i manca d’ètica i professionalitat que hauria de tenir la corresponent sanció.

Però aquí si que hem de dir que a bon segur és més fàcil que castiguin a l’ínclit Pepe per la seva trepitjada , que no pas algun d’aquest impresentables tinguin tan sols el més petit toc d’avis.

CÀNTIRS VALENCIANS DE FANTASIA

Un bon amic em deia fa un temps que jo tenia un avantatge en el que pertoca a la salut mental i no era altra que l’aspecte bipolar que tots tenim en més o menys grau, en el meu cas restava cobert per aquesta dicotomia Pere Pascual vs PIC , una dicotomia de la que no en disposaven bona part del demés. El que no pensava el bon amic és que en el meu cas existeix a més una altra dicotomia de difícil per a no impossible resolució i que arrossego d’ençà la meva joventut i que no és altra que la de pertànyer a la vegada a dues poblacions diferents com son  Mataró i Argentona ,poblacions de les que em sento membre en comú. 

La part argentonina ha deixat en mi una immensa passió per el tema de la terrissa. De ben jovencell que vaig començar a traginar càntirs al voltant de la Festa del Càntir i em tinc com un dels promotors del Museu , potser l’element de la meva vida cultural que més mala llets m’ha provocat i amb el que tinc una estranya relació d’amor / odi , a bon segur que més per raons personals que no conceptuals.

Dintre de l’amplíssim món de la terrissa, la part per a mi més plaent ha estat sempre la de la ceràmica popular i d’ entre ella aquella en el que el domini del fang és més evident. Obres pures encara que siguin a vegades en una certa barroeria , obres en els que l’essència domina per damunt de tot i que a més acostumen a assolir una bellesa de formes que sorprenen al neòfit.

Potser per això vaig acudir amb una certa recança a la inauguració de la mostra de “Càntirs Valencians de Fantasia” que esdevé l’exposició temàtica del Museu per els dos propers anys. Un concepte de càntir , aquest de fantasia , que per a mi era més procliu al kitsch que no pas a la veritable qualitat artística , i del que pensava seriosament que si be un grup generós era necessari en el museu, i si se’m permet l’expressió, té una certa gràcia , elevar el mateix a protagonista de la mostra temàtica era excessiu.

Ara , després de visitar l’exposició he de reconèixer que anava del tot errat i que la mostra gaudeix de plena entitat ceràmica , d’intensa qualitat creativa i és el suficientment atractiva com per acostar al món de la terrissa i de la ceràmica a espectadors llunyans al mateix.

La mostra , establerta de manera didàctica i amb un muntatge lineal prou encertat , aplega un parell de centenars de “botiges” figuratives realitzades en el país valencià en el decurs del segle passat. Unes botiges que esdevenen costumari de la vida habitual dels pobladors rurals i que comporten un cert anàlisi del quotidià ja que s’acosten al mateix en moltes de les seves múltiples cares , en el més ample ventall que va des dels fruits de la terra fins als nous elements que van apareixent en la societat en el decórrer del temps , tot passant per els diversos elements de la vida social dels lloc on es realitzaven.

Unes obres estructurats en l’entorn d’aquest art que de manera generalitzada podríem dir “art fallero” amb aquests elements conceptuals de garbuix , amb l’apunt personal d’aquesta manera peculiar de viure la vida. Però tot això amanit amb un treball tècnic molt acurat , amb la recerca de solucions per aconseguir les finalitat propostes i amb un resultat final certament atractiu.

Una exposició brillant , ben muntada , assequible per a un espectador poc coneixedor de la matèria i que resultarà una agradable sorpresa per aquells que en tinguin un millor coneixement.

Una exposició que aconsello amb plaer.

Càntirs Valencians de Fantasia.
Museu del Càntir. Argentona. Del 13 de gener de 2012 fins al 2013

ESTHER XANDRI. CALIDOSCOPI

Inaugura any la sala d’exposicions del Museu del Càntir tot presentant una vintena d’obres de l’artista de Sant Joan Despí, Esther Xandri. Una exposició que té en la figura l’eix principal , mitjançant la qual l’artista vol expressar les seves sensacions més íntimes.

Esther Xandri és una artista essencialment figurativa  el que no vol dir de cap manera realista. Per ella la figura és el pilar en el que estructura tot el seu pensament creatiu, però per ella la figura encara que s’ha de moure en els criteris del que podríem dir cànon clàssic , precisa d’un afegitó interior de caire expressionista que li serveix per modular-la , tot dirigint-la cap una figura més passional que real , en la que dominin les sensacions i les emocions per damunt de l’aparença.

Amb aquest sentit estructura tot el conjunt del presentat en una mostra de caire clarament muralista amb abundància de díptics i políptics , en el que el joc del complementaris, i molt especialment del contraris li permet  aprofundir en la seva intencionalitat comunicativa.

Correcte en l’apartat tècnic , encara que podria reforçar-lo per potenciar la seva intencionalitat , Xandri s’emmiralla amb el concepte mural de Sert tant en el concepte distributiu dels espais com en el joc de la dicromia que li serveix per fer pujant el seu treball que es visita amb plaer , encara que una vegada analitzada la mirada del conjunt , l’espectador informat pugui creure que hi manqui una mica d’intensitat interior i que la forma acabi pesant més que el fons , en una submissió estètica que potser caldria capgirar.

Una exposició la d’Esther Xandri que si bé en el primer moment crida l’atenció, aquesta es dilueix en el temps no deixant la petja que tot artista hauria de marcar.

Esther Xandri . “Calidoscopi”

Museu del Càntir. Argentona .
Del 14 de gener al 5 de febrer de 2012

25 ANYS

Fa uns anys, que en un dia com avui 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abad , més conegut a casa nostra com Sant Antoni dels Burros, vaig fer el més intel·ligent que he fet a la meva vida , com va ser casar-me amb la que segueix essent la meva dona.

Era l’any 1987 , per tant si els comptes no fallen, - i no ho fan -,  avui en fa 25 anys, és a dir que celebrem allò que en diem “les bodes de plata”, fet que em fa estar cofoi i content.

Us puc ben assegurar que es per felicitar-me, i m’agrada pensar que a ella també.

O sigui que ja ho sabeu.

THE TOP OF THE ICEBERG

Segueix “Art i Gent” amb la seva variada i eclèctica programació,  oferint-nos per començar any l’especial mirada artística de l’artista cubà, encara que amb nacionalitat francesa i residint actualment a Barcelona , Alejandro Justiz.

Justiz és un jove creador que té en el còmic el fonament de la seva expressió plàstica. Una expressió centrada essencialment en el desig de presentar una crítica directa a la societat actual, davant les mil i una circumstàncies que la porten per uns camins que a bon segur , res o poc de bo comporten.

Una societat que és contradictòria per a l’autor. Provinent  d’una Cuba amb tots els condicionaments socials i expressius que tots sabem, on es movia per ambients contraculturals i en certa manera discrepants amb el règim, es troba ara davant un altre tipus de societat  molt diferent, potser a les antípodes , però que tampoc  el complau.

Il·lusionat , i ves a saber si utòpic , ( el que no és dolent , ans el contrari ), Justiz empra les seves bones armes tècniques per presentar una mirada dura i complexa de la societat actual, especialment en el que pertoca a l’home i la seva relació amb si mateix, els que l’envolten i el mon que habita. Una mirada activa i intensa, recolzada en uns casos en l’ús d’un color bigarrat i intencionadament cridaner , mentre que en altre és el col·lage , igualment dens i bigarrat , el que serveix de crida impactant als espectadors  que s’acosten a la seva visió.

Però clar , com tot jove és impacient , té molt a dir i tendeix a fer-ho de manera impulsiva i enfarfegada, el que fa que precisi en molts dels seus treballs d’una depuració que netegi el batibull d’idees, individualitzant-les, el que seria molt més profitós per a les seves intencions.

D’aquí que el millor de la mostra estigui en les obres més simples, aquells quasi fetes amb el llapis , el boli de colors , o un mínim d’elements. Allà és on respirant frescor, Justiz aconsegueix  donar a la diana , amb uns treballs atractius , en els que el seu domini tècnic és resplandent. Fet que no succeeix en obres que pretén de més volada que es perden en la dispersió.

Punt i aparta mereix la peça central del tríptic que dona nom a la mostra ( veure fotografia superior) en la que quasi sense voler Justiz dona lliçó pictòrica amb la mirada grisa a una autopista plena de reflexions i personalitat. Llàstima que l’afegitó trenqui l’encant.

D’aquí els dubtes. Si Justiz és en veritat el crític cridaner dels col·lages , la seva obra quedarà amagada en el pou de l’oblit, però en la seva façana més simple i principalment en l’ abans comentat retall pictòric és on queda clar que Justiz té un bon camí per recórrer.

Alejandro Justiz.- “The top of the iceberg”

Galeria Art i Gent. Argentona
Del 13 de gener fins el 8  de febrer de 2012

ABERRANT

Fa uns dies , justament el 22 de desembre ,dia de la loteria, quan en el Consell rector de l’IMAC s’estava discutint el PAM, en arribar a la proposta de que el cartell de Les Santes fos escollit mitjançant concurs popular , vaig demanar paraula per expressar la meva més absoluta negativa a la proposta que vaig qualificar textualment, que seria no tan sols un error, que seria una aberració.

No en vaig fer comentari públic en aquell moment ja que es tractava tan sols d’una opinió global ,que com va dir el regidor Quim Fernández . – per cert , vagi la meva felicitació per emprar la imatge del capità Haddock en el seu facebook -, seria discutida  de manera més individualitzada en una propera reunió.

No ho vaig fer però vist que la possibilitat del fet ha saltat a la premsa i  han començat a aparèixer comentaris per arreu i fins i tot un creador tan callat com és Jordi Cuyàs , no ha estat de més en saltar a la palestra amb un magnífic escrit en el capgros.com que comparteixo quasi en la seva totalitat, que crec convenient repetir allò que he dit per activa i per passiva durant molt de temps: No al concurs popular per el cartell de Santes.

La meva postura en respecte al cartell està molt clara i de fa molt de temps. Fer una mirada a aquest blog ho deixa ben clar i no és ara el moment en que variarà la meva opinió que segueix apostant per un cartell d’autor amb tot el que això implica.

Certament hi ha molts coses que sí han de variar a l’entorn del mètode d’elecció. Cal començar per clarificar exactament que és el que volem com a cartell i  partir d’aquí comença amb el com , que, qui , quan i de quina manera.


I aquesta crec que ha de ser la discussió a realitzar. Cal establir bases , fonaments i criteris i deixar ben clar tot el caminar de l’elecció, oblidant-nos  ja dels tripijocs que fins ara han estat habituals per realitzar una tria clara i neta. Una tria que permeti un cartell que com fins el moment sigui viscut amb intensitat per la ciutadania.

Per això cal parar la demagògia del criteri popular. Massa vegades s’empra el concepte de democràcia de manera errònia. Democràcia és una forma d'organització de la vida publica, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat  als seus  representants. Tan democràtic és l’elecció popular com la que efectuïn els seus representants lliurament elegits.

Per això, i amb el fonament dels meus coneixements , i vist el que succeeix en els mes diversos indrets , crec que el cartell de Santes ha de seguir en la línia marcada fins ara , amb les modificacions precises per fer-ne una millor i més encertada elecció.

I com deia en començar , no fer-ho així i caure en el populisme barat d’un concurs generalista , no seria un error , seria una gran aberració de la que ens hauríem de penedir ben aviat.

(La fotografia correspon al cartellde santes de Jordi Cuyàs, per a mi un dels millors cartells, sino el millor, de tota la col·lecció)

ESPAI D'ART. ANTONI LLEONART

Aquí teniu el darrer "ESPAI D'ART" de m1tv , amb el protagonisme de l'Antoni Lleonart.

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art#

AR – T – GENTONA

Mentre que l’activitat artrítica a Mataró roman adormida com si encara arrossegués el regust de les festes nadalenques , a Argentona , i tot aprofitant la seva festa major d’hivern ( Sant Julià) esclata amb , ni més ni menys , que quatre inauguracions , mantenint aquest nivell de privilegi artístic de la comarca  que li dona “Art I gent” en el sector privat , amb el magnífic treball de Kim Queralt al davant, i l’activitat pública amb el Museu del Càntir i la seva sala d’exposicions , la Casa Gòtica , a la que de tant en tant s’afegeix també el Saló de Pedra.

Així aquesta setmana i per ordre cronològic ens trobem amb "The top of the iceberg" , el treball de l’artista d’arrel caribeny afincat a Barcelona Alejandro Justiz, amb el seu art ple de reflexions personals entroncat en certa manera en la línia de la il·lustració d’avantguarda. Una exposició que promet. ( Inauguració divendres 13 a les 20.00 hores)

Dissabte a les 8 del vespre és l’hora del “Calidoscopi” d’Esther Xandri” a la sala del Museu del Càntir. Una pintura que segons Josep Mª Cadena , no és fàcil ni alegre però si accessible i reconfortant., amb presència de les circumstàncies adverses que afecten a les persones alguna vegada al llarg de la vida però amb un explícit esperit de superació.

Diumenge a les 11 agafa el protagonisme la Casa Gòtica amb la presentació de l’exposició “Els Pujol, cinc generacions d’escultors del barroc tardà” , inauguració que vindrà acompanyada per una conferència del professor Joan Vilamala.

Finalment , i a les dotze del migdia , el Museu del Càntir , inaugurarà una nova exposició temàtica per aquesta any el vinent, al voltant de “Càntirs valencians de fantasia. El reflex d’una cultura Mediterrània”. Una exposició que s’augura molt espectacular visualment i que pot ser un bon esquer per a nous visitants del Museu.

( La foto no correspon a l'exposició)

Quatre inauguracions en dos dies , una bonica xifra per la que cal felicitar-se i més encara tot veient l’apagat moment expositiu mataroní.

  

ORGULL ARGENTONÍ

En començar a questes festes de Nadal, el Centre d’Estudis Argentonins presentava l’edició del “Recull Enciclopèdic d’Argentona” , realitzat per en Josep Lladó I Pascual, conegut poeta i home de la cultura de la vila.

Com s’explicitava en la nota efectuada en motiu de la seva presentació :

Aquest llibre està estructurat com qualsevol enciclopèdia temàtica. La definició d'enciclopèdia de l'Institut d'Estudis Catalans es: Obra en què és exposat el conjunt de les coneixences humanes o de les referents a una ciència, en articles separats, generalment disposats per ordre alfabètic. La definició és escaient si canviem "coneixences humanes o referents a una ciència" per Argentona, ja que l'obra recull alfabèticament gairebé tot el que té relació amb Argentona i que l'autor ha cregut imprescindible, tot i ser conscient que n'han quedat excloses moltes informacions que també mereixerien figurar-hi. Aquesta obra ha estat el fruit de 13 anys de treball, des que en Josep Lladó es va jubilar.

El més singular és que segurament es tracta de la primera "Enciclopèdia" on Podreu trobar-hi registrats més de 130 personatges de totes les èpoques i algun centenar més en remissions diverses, i més de 200 entrades entre masies, entitats, fonts, folklore, premsa... El recull de les masies de la vila, així com el de les fonts, ha estat la tasca més fàcil i agradable de tot el recull.

A banda de la informació escrita, hi ha molta il·lustració. Així els personatges, les fonts, les masies disposen de la seva fotografia. En total són més de 500 pàgines i s'han editat 500 exemplars, dels quals molts ja estan encarregats. A banda de fer tasques de carrer, Lladó també ha passat moltes hores als arxius. Segons ell, ha fet d'historiador.

A partir d'ara aquesta serà la principal obra de referència sempre que calgui parlar d'Argentona i esperem que la seva lectura divulgui molts detalls de la nostra vila poc coneguts a vilatans i forasters. L'entitat argentonina del Centre d'Estudis Jaume Clavell creu que "aquesta serà la principal obra de referència sempre que calgui parlar d'Argentona i esperem que la seva lectura divulgui molts detalls de la nostra vila poc coneguts a vilatans i forasters".

Dons bé, dintre d’aquests cent trenta personatges de totes les èpoques, el bon amic Josep Lladó ha cregut convenient que un hi tenia espai i no puc negar que em sento orgullós de formar part d’un recull que em situa entre els “personatges” d’Argentona , aquest poble en el que hi he viscut quaranta anys i amb el que segueixo tenint amples lligams familiars , amicals i culturals i del que em segueix-ho  sentint ciutadà . I ara encara més.

GEOMETRIA VARIABLE

Tots aquells que ens sentim socialistes de cor, encara que no militem en el parit, seguim amb tota atenció tot l’embolic dels aspirants a ocupar la més alta cadira del mateix. Si a més resulta que som catalans , potser l’interès s’accentua per la participació en la comtessa de la nostra ínclita Carme Chacón.

Algun bon amic que sap que picar-me en aquest tema em costa poc , em convida a confessar per qui aniria el meu vot si de veritat s’acaba fent primàries a la francesa i la resposta és ben senzilla: Si és possible per cap dels dos , però en cas de no ser així i haver de triar entre ambdós, no hi ha dubte que per Rubalcaba.

No he negat mai que Carme Chacón em cau molt malament . He explicat diverses vegades que tot començà amb la seva postura de xula sobrada en les nits electorals de TV3, on sempre s’havia d’acabar empassant les seves paraules. Era tal el seu to de superioritat que deixava capdisminuït a Felip Puig , amb qui quasi acabaves simpatitzant.

He explicat també alguna vegada que un gran plaer personal va ser  poder-li dir quan m’entrega un clavell davant de La Pedrera , en aquells passejos  pre electorals en els que demanava el vot per el partit , que era evident que els votaria , fins i tot deixant de costat que ella anava a les llistes. Recordo perfectament la mirada gèlida que em va dedicar.

Soc cartesià,i per tant la lògica i l’ordre son fonamentals per a mi. Amb aquesta estructura mental és per a mi impossible , fer del fregolinisme virtut i transformar-me en una altra persona que sembla no hagi tingut res a veure amb el protagonisme d’un passat ben proper.

La seva punyalada trapera a Zapatero , negant-lo com si fos tan sols un conegut o saludat , quan ella en va ser veritable mare putativa és d’una pocavergonyeria digna de qualsevol malvada del més pèssims dels culebrots de sobre taula. Això per no parlar de l’aprofitament empresarial del seu familiar més directe, amb uns avantatges en el camp periodístic que han fet fer pampallugues a hom que tingués el més mínim sentit de la honradesa .

Però acabar fent presentació de la seva candidatura a Andalusia em sembla absolutament inacceptable. Si no vaig errat , i no hi vaig , Chacón pertany al PSC i en va ser cap de llista a les darrers eleccions. Si és així , l’únic indret on Chacón podia postular-se com a aspirant a liderar el PSOE havia de ser en un espai del seu partit , que mal ens dolgui , és el PSC. La seva postura de fer-ho ben lluny de casa hauria de ser punt suficient com per discutir la seva militància en el partit, que crec hauria d’abandonar immediatament per afiliar-se al PSOE en la comunitat i lloc amb la que tingués més relació.

La seva postura , i la unànime dels capos del PSC , que sense encomanar-se a ningú, han decidit de motu propi apostar per ella, som símbols del malament que va el partit en aquests moments , especialment en el que pertoca a Catalunya , i més especialment en el que pertoca al seu punt estautari clau, com és el de ser “catalanista”.

És per això que avui toca una vegada més demanar consell als bons amics. La pregunta és repetida i fàcil: A qui “collons” hem de votar aquells que ens sentim catalanistes i socialistes?.

Per més que hi dono voltes , no hi ha manera de trobar-hi la resposta.

PUBLICITAT

Tots els governs que van apareixent per Riera 48 reconeixen públicament que un dels grans problemes que tenen és que comuniquen molt malament. Millor dit, que l’Ajuntament com a ens comunica molt malament. I això que disposa d’uns flamants equips de premsa , comunicació i imatge.

Però si el cas de la comunicació és digne de tot estudi , més ho és encara el de la publicitació dels actes que organitza el consistori o qualsevol de les seves regidories. Llavors els resultats no son lamentables, son simplement  dramàtics , s’agafi per on s’agafi. I a bon segur que l’IMAC és qui s’emporta el primer lloc en aquest esperpèntic ranking d’incapacitat comunicativa.

Si ens acostem a la pàgina oficial de l’IMAC en el web municipal ens podem posar ràpidament a riure. Les noticies destacades a l’Agenda de capçalera ens conviden  a una activitat infantil (“Colors al cel”) , celebrada el 3 de desembre de l’any passat , és a dir fa més d’un mes, o també a l’òpera “Les noces de Fígaro” , del dia 4 del mateix desembre , o a les visites guiades al Museu del Tèxtil o al Museu Arxiu de Sta Maria , previstes també pel 3 i l’1 de desembre de l’any passat.

És a dir que si un vol saber el que hi ha d’actualitat cultural a la ciutat es troba que fa més d’un mes que no s’ha actualitzat la pàgina oficial de l’IMAC. I no us vull ni explicar el que passa si el que voleu és saber les mostres que se celebren en els diferents indrets expositius del mateix IMAC.

Segons ells mateixos a Ca l’Arenas encara estan presents les expos amb les que es va acabar la darrera temporada i res es diu de l’exposició de gravats de Goya. A Can Palauet no hi ha exposició, cosa que es mentida dons fins avui mateix  encara es pot visitar l’exposició del taller de Gravat i encara roman com a seu municipal l’espai f , deslligat de fa temps de l’òrbita municipal.

És a dir una absoluta vergonya de la que cal exigir responsabilitats , - un ho farà personalment en la propera reunió del Consell Rector de l’IMAC -, que exigeixen , no tan sols explicacions públiques ans també depuració de responsabilitats tècniques, que ja n’hi ha prou d’aquesta permanent immunitat de la que semblen disposar els tècnics de l’IMAC.

Però per a més inri , els ineptes responsables de la publicitat dels actes que ells mateixos organitzen , no sé com s’ho maneguen per distribuir i penjar la publicitat dels mateixos.

En general la mateixa s’enganxa casa sí, casa també, en la petita zona del centre més reduït de la ciutat , sense que aquesta aparegui ni pels barris, ni per qualsevol indret que depassi la distància d’uns escassos 500 metres de la porta de l’Ajuntament.
erò si això és lamentable, més ho és el moment triat per a fer-ne la distribució que pot variar, del mateix dia de l’acte fins a l’infinit o quasi.

Així des de la setmana passada les parets del centre de la ciutat estan atapeïdes del cartell anunciador de la propera exposició d’art contemporani que es realitzarà a Can Palauet.  De que et queixes , dirà algú. Dons de que aquesta exposició s’inaugura a finals de mes , és a dir que entre l’anunci i la inauguració hauran passat quasi quatre setmanes i per tant el cartell perd tota la seva eficàcia i no serveix per a res. Diners malgastats , dons a l’hora de la veritat , que és quan cal, la publicitat serà inexistent.

Fa molt poc que en Josep Mª Torrent ha agafat les regnes de l’institut i molta és la feina que li cau al damunt. Però si un dels seus papers primordials,  - regidor dixit -, és cercar esponsorització per actes culturals que tingui ben clar que aquets exigiran una publicitat correcta, adequada i eficaç. Tres qualificatius que ara ni per casualitat tenen estada en el permanentment lamentable fer d’un IMAC que demana a crits la seva dissolució.

(La imatge correspon a un original publicitari de fa més de cinquanta anys , realitzat per l'artista Martí Rovira)

COMERCIALITAT I CONCEPTES

Abans de que acabi la tongada nadalenca i comenci el nou cicle inaugural  amb el que s’enceti l’any, bo es també fer apunt de dues exposicions celebrades en els nostres contrades que posseeixen , cadascuna d’elles en el seu camp, una dignitat estimable. Es tracta de Oriol de la Hoz que presenta els seus “Papers” a la sala de la Presó i de l’artista murcià Semitiel Segura que ens ofereix la seva visió de la Toscana en els salons de Can Baladia.

SEMITIEL SEGURA. TOSCANA

No acostumo a visitar les exposicions que es celebren en bars , restaurants o similars. Ho vaig fer en aquesta ocasió encuriosit per veure una mica més d’un artista , Semitiel Segura , del que havia vist un parell de peces que em van semblar destrament creades en un concepte comercial àgil però digne, i la meva visita a la mostra de Can Baladia va confirmar la prèvia.

Semitiel Segura és un paisatgista murcià amb molta mili a les seves esquenes. Tècnicament ben dotat és d’aquells creadors que han sabut trobar el sempre difícil punt de realitzar un paisatgisme que sense ser clarament identificable, ni caure en els conceptes més habituals d’aquesta temàtica, obtingui un to d’agilitat i “modernor” que converteixi el sentir de sempre, però actualitzat a un concepte més d’avui.

Semitiel presenta un seguit de paisatges de la Toscana, encara que la ubicació és en aquest cas anecdòtica . Uns paisatges efectuats amb pinzellada àgil i gestual, empastada amb la suficient densitat per donar-li cos i amb bona potència cromàtica per reforçar el seu efecte lumínic. Unes peces visualment agradables , en una estilística que salvant les distàncies  que dona el temps, ens recorda aquelles modernors passades que tant bon resultats van donar a Cruañas, Benet Sarsanedas i altres.

Unes peces descaradament comercials però amb el suficient nivell com per que aquesta intenció no pesi el suficient com per desvaloritzar les mateixes. Unes obres que guanyen com més llibertat li dona l’autor, destacant per damunt de totes unes peces allargassades en les que Semitiel mostra el seu pic de qualitat.

Una exposició aquesta demostrativa de per on van els trets de la pintura paisatgística comercial en el nostre país. Uns trets afermats en uns conceptes més actualitzats dels que encara estan ben lluny el bon nombre de pintors figuratius que es mouen en les nostres contrades , tot aspirant a assolir la  professionalitat.

ORIOL DE LA HOZ. PAPERS

Fa molt de temps que Oriol de la Hoz em va seduir amb els seus treballs. Ho va fer-ho de tal manera que va ser un dels artistes escollits per estar entre els 28 creadors que havien d’inaugurar la ja desapareguda sala “Espai 28”. El cert però és que per part de l’autor no hi va haver-hi gaire interès presentant un treball tant nimi que no podia ser acceptat de cap de les maneres i va acabant essent substituït per un altra creador.

Ara després de molts anys en que la seva obra i la meva mirada no confluïen , la seva presència al Sant Lluc va se com un toc d’avís , que s’ha concretat amb la seva mostra “Papers” que ha ocupat aquests dies la sala de la Presó. Una exposició que malgrat la seva disparitat de conceptes , nivells, qualitat i intencions , sembla que per primera vegada estableix uns criteris fonamentals per esbrinar el fet artístic de tan difús creador.

Oriol de la Hoz és un creador plàstic de conceptes. Uns conceptes interioritzats que surten plàsticament a la llum mitjançant petits treballs que es mouen des d’una plàstica fregadissa amb el que podríem dir poesia visual, fins una expressió molt més conceptualitzada  passejant-se pels verals que , salvant les distàncies que son moltes , conrea Perejaume.

És en aquest camí de la idea simple,que no simplista , on l’autor es mou amb habilitat però encara amb una certa manca de definició en el trasllat visual del concepte , el que fa que el conjunt de la mostra esdevingui tou i no assoleixi la comunicació que seria desitjable.

Avui, en aquest première de l’Oriol de la Hoz hem pogut veure que hi ha potents fonaments , ara sols queda bastir l’edifici , per el que cal una major intencionalitat ideològica i una plasmació visual més intensa i menys descuidada de la que ofereix en aquesta ocasió.

Una exposició aquesta que hauria de servir de punt de partida d’una trajectòria ben positiva , en un camp , el seu, molt poc conreat en les nostres contrades.

ANTONI LLEONART. ANYS 70

Ja comença a ser costum que l’espai Capgròs serveixi la darrera inauguració de l’any , i que a més sigui aquesta una mostra ben valorable com marcant el camí del desig d’un any artístic encara millor. Enguany no trenca , ni de lluny, aquesta incipient tradició tot presentant la magnífica mirada que ens presenta l’Antoni Lleonart  sota el títol de “Anys 70”.

Antoni Lleonart és un artista que bé podríem qualificar com atípic. Reconegut amb absoluta unanimitat per els seus companys , en canvi és un artista ben desconegut del públic en general. Una antítesi que té unes raons fàcils d’explicar.

Antoni Lleonart és un creador nat amb un important nivell  tant de conceptes com de tècnica , que pinta sempre allò que el seu esperit precisa , sense sentir cap mena de pressió en el que podríem dir evolució o continuisme. És per això que es capaç de passar d’un cantó a l’altra sense cap mena de continuïtat , però alhora en una camí ple de coherència. Un camí però ple de silencis i de sortides a contra corrent , capaces de despistar a qualsevol seguidor si aquest no és impenitent.

No fa pas massa que celebràvem la seva exposició paisatgística , presentada a Can Caralt de Llavaneres , quan ara ens sorprèn amb un veritable flash – back, enfrontant dibuixos i aquarel·les de fa quaranta anys amb altres d’actuals , en una vis a vis sense vencedors ni vençuts , en el que les obres es donen la mà mitjançant un preciosisme tècnic fora de mides , - l’estudi de transparències de les aquarel·les és estrictament magnífic -, alhora que el seu diàleg d’intencions , sempre amb la crítica com a protagonista activa o latent , segueix essent tant encertat , com àcid , irònic i punyent.

Quaranta anys de diferència per a unes obres parelles en estil, qualitat i intensitat, vol dir molt. I més amb tota la història d’altres conceptes per mig. Potser algú pot arribar a pensar en allò del tancament de cercle i de cicle. Del roda el món i torna al ... Però no és així. Davant circumstàncies de crisi parelles que no semblants , Lleonart respon de nou amb els seus personatges , amb la seva norma , amb aquesta estilística capaç de relacionar-se tant amb Klee com amb Steimberg , per oferir una mirada àgil, però tintada d’una bona dosi de desencís , dels temps que vivim i dels que ens esperen.

I tot arrodonit amb cinc magnífics personatges , de lectures clarament “Saura” que presideixen la mostra tot beneint-la.

Una exposició la d’Antoni Lleonart que cal visitar detingudament i que hauria de servir per col·locar definitivament a l’artista en el lloc de privilegi que mereix en el sempre escarransit Parnàs local.

Felicitats.

S.- Si Lleonart gira la mirada quaranta anys enrere , bo és que nosaltres ho fem més a prop per recordar el cartell de Santes de 1997 , per a mi un dels millors de tota la col·lecció i que demostra la gran qualitat de l’artista ,sigui el pal que toqui , i que lamentablement va ser del tot repudiat per aquest públic sobirà a qui es vol donar el poder de triar el cartell d’enguany , tema del que obligatòriament n’ haurem de parlar en els propers dies.

COLUMNES PER AGUNTAR L'ANY

Davant la cojuntura amb la que es presenta aquest any, caldrà recolzar-se en suports ferms per a sobreviure.

Caldrà recolzar-se en la columna del treball

( xemeneia de la nau Mingell. Mataró)


I també rebre el suport de la columna de la dignitat

(columna de Josep Puig i Cadafalch. Montjuic . Barcelona )

T-10

 Aquesta columna agafa el seu títol de “Transport públic” del meu blog personal , batejat així ja que a més de ser un transport públic de les meves idees , resulta que bona part dels missatges allà expressats han estat escrits , o al menys gestats , en el meu diari ús del transport públic com a mitjà de comunicació.

Granadet d’anys , com ja començo a ser , bona part de la meva història podria tenir com a fil conductor les hores passades amunt i avall en els més diversos estris de comunicació viària. Un , encara pot parlar del mític tramvia de Mataró com usuari diari per anar a l’escola. O de les aventures  per anar a la Universitat ( bus- tren-metro-bus) . O de les que em segueixen succeint avui en dia en un transport públic més que millorable , tenint en compte els temps en que estem i el gran nombre d’usuaris que l’emprem. Un sistema públic que en bon part ha fet impossible la cohesió d’una comarca tan esfilagarsada com aquest Maresme , que informativament intenta lligar aquesta tribuna que tens a les mans.

Travessada per una veritable cremallera en forma de tren , que  sempre sembla caminar  vers una fagocitació capitalina , separada eternament entre les poblacions de “mar” i les de “dalt” o “munt” i sense cap mena de comunicació interior, el Maresme ha perdut el contacte entre si i s’han establert un certs pols d’atracció Calella, Arenys, Mataró i Premià ... , que fan i van a la seva , donant-se l’esquena de manera constant i reiterada. I aquesta dispersió que es fa evident en quasi tot , s’accentua encara més quan del que es tracta és d’un element tan lamentablement reclòs en si mateix com és el fet cultural.

El Maresme és posseïdora d’un gruix molt important de creadors , en quantitat i qualitat. Posseïdora també d’un enorme cabdal de teixit associatiu cultural capaç de dur a terme tota mena d’activitats, i de fa un temps  és posseïdora també d’un bon gruix d’instal·lacions culturals de tota mena ( sempre millorables). Per això és de lamentar que el transport públic del coneixement  d’instruments, activitats i protagonistes culturals, sigui tan lamentable com el mateix transport públic que hauria de cohesionar-la.

Potser per això, ara en temps de crisi , en el que no n’hi ha prou amb la minoritària resposta del  públic més proper, cal fer el possible per establir les suficients sinergies per a una resposta comú. I aquí el transport públic ens ofereix la millor idea.

I una T-10 cultural?. Diversa, estesa en el temps i la comarca. Múltiple i variable , bé podria ser una manera de fer cultura i comarca a l’hora.

Dos circumstàncies que a hores d’ara , tant i tant necessitem.

Escrit publicat a "Tribuna Maresme" d'aquest gener 2012