SANT LLUC (III) ( D - L)

SANTI DOMÍNGUEZ.- Encara que no del tot reeixida , Santi Domínguez ha apostat per el repte de presentar la que potser era l’única gran obra que no havia passat per la seva peculiar visió. I aquest hauria de ser el significat del Sant Lluc. Innovació, aposta , aire fresc , i no portar qualsevol obra de trascantó. Un exemple que caldria imitar.

ROSA DARNÉS.- Obra d’escola i aprenentatge i en aquest aspecte ben correcte. Però algú hauria de¡entendre i / o, fer veure ,que Sant Lluc és el patró dels artistes i no dels pintors. I l’art comporta creació i no mimetisme vers la tutoria.

MARTA DURAN.- El que cal esperar d’una professional. Obra actual, fresca i absolutament definitòria del seu fer. La seva permanent presència és una veritable lliçó per aquells que volem un Sant Lluc millor i de qualitat.

FACEINVANDERS.-  Fa uns quants mesos que tot Mataró va neguitejat per l’artista fantasma que presenta les seves pobres per arreu de la ciutat. Ara  però, i en una errada imperdonable per a un alternatiu , s’oficialitza presentant-se al Sant Lluc. Una presència que provoca un doble error. Per un costat l’acceptació del mateix per part de l’organització, ja que dubto molt que s’hagi identificat com marquen les bases , encara que cal dir que jo també hauria acceptat de totes , totes , la seva presència. I per l’altre, que la seva presència en el Sant Lluc trenca del tot la seva litúrgia d’artista emmascarat. Fora d’això , obra altament lliure i interessant.

BERNARDO FACTA.- Sens dubte una de les més positiva sorpreses d’enguany. Un treball actual, amb intencionalitat , molt acurat , amb feeling i el punt d’interrogant que precisa tota obra d’art. Una sorpresa per el desconeixement del seu protagonisme , però un nom que cal apuntar.

CARME FAGEDA.- Segueixi amb els seus dubtes. Ara i aquí explicita un treball motivador però al que manca una certa vitalitat. No hauria de tenir por. Crec que quan es desferma és quan millor està, i aquí hi ha un cert encontillament que la perjudica.

ANA GARCÍA.- La seva obra segueix desorientant-me. Tan aviat em sedueix del tot  com em desconcerta amb uns treballs formalment exquisits però als que trobo mancats de la força comunicativa precisa. Aquest és el cas. Valguem Déu dir que és una obra dolenta , però si que acaba essent intranscendent per aquesta mena d’estat inerte que provoca un cert distançament.

CAMIL GIRALT.-  Aquell immens poder de seducció que apareixia en les seves obres , amb aquelles extremitats preludi del que els espectadors imaginessin, s’ha fet fonedís en l’ampliació a la figura total, a la que en aquest cas no ajuda en res la distribució i desequilibri del conjunt. Una obra freda , sense vibració interior i per tant sense la deguda força comunicativa.

JOSEP Mª GOMIS.- Terracuita tradicional en un concepte escultòric tradicional però realitzat de manera ben acurada. Imatge potent i agraïda amb una resolució del tot correcte , el que converteix la seva obra en el paradigma perfecte de la col·lectiva. Tècnica acurada i visió dintre del que podríem dir “l’ordre establert”. Una bona peça.

MARGARITA GONZÁLEZ TADEO.- A bon segur la millor peça  de composició tradicional de les exposades , amb la lògica salvedat de les dels professionals. Simplicitat i bona resolució , sense anar més enllà, que és el que cal exigir a partir d’ara . Un nom que els amants de la línia clàssica però actualitzada , hauran de tenir en compte.

LLUCIÀ GONZALEZ.- Encara que ell mateix no n’acaba d’estar convençut , és en el camí de la línia filiforme on obté els seus millors resultats , com ho demostra amb aquesta magnífica filigrana escultòrica.

ANNA GUERRERO / XAVIER GRANÉ .- Aposta interessant , d’aquelles que et motiven però que alhora sembla exigir un pas enllà. Bona estructura compositiva però amb un cert deix decoratiu que la cap disminueix . Caldrà seguir la seva trajectòria per veure si son nom a tenir present.

NIEVES GUILLEM NAU.- No he de negar que entre Nieves Guillem i jo existeix una absoluta discordança en el que pertoca a l’artístic. Amb tot el meu reconeixement tècnic, la seva obra la trobo enganyosa i mancada de contingut i aquest cas no és l’excepció. Obra vulgar per bocabadar a incauts.

FRANCESC GUIU .- Obra que fa llenya ja que no assoleix el punt essencial de la mateixa , que ha de ser el ritme i el moviment. Encarcarada i un punt desequilibrada , és una peça que precisa de molt treball d’estudi per a poder salvar-la. Està en el nivell del gruix que mai s’entendrà com han passat el tall.

VERGARA HERNÁNDEZ.- Exercici correcte de gest , ritme i color, quasi una plàstica que un imagina en neó, però simplement això, un exercici.

JOAN HORTÓS.- Ell i tota la seva circumstància. Personal i inconfusible. Menys treballat de l’habitual però sempre identificatiu i plaent.

EMILIO JIMENÉZ.- Correcte en aparença però si s’escata apareixen moltes escletxes. Vol semblar simbòlic i amb interrogants però queda clar que hi ha molt més pa que formatge en un conjunt deslligat en el fons i la forma.

JOSEP Mº JUBANY.- Vull i no puc. L’obra sembla proposar però es queda del tot a mitges. A més , sabedors dels coneixements d el’autor, crec que pot anar molt més enllà, agafi el concepte i l’estilística que cregui més convenient.

DANIEL LLIN.-  En aquesta ocasió l’autor no ha acabat de quadrar la seva saviesa. Bona estructura , excel·lent concepte lumínic,  reeixida composició, però la figura distorsiona lel conjunt, amb un acabat poc escaient que destensiona la globalitat i rebaixa massa el to general. Bon concepte que no ha acabat de reeixir.

ANTONI LUIS.- Com l’any passat , Antoni Luis aposta per aquesta visió fabril d’espais abandonats ,enrunats , en un record d’un passat molt millor. Ben construït , encara que amb algun problema estructural, l’obra és llaminera però provoca la lògica pregunta davant la contradicció d’aquests conceptes (per la Sant Lluc) i d’altres ben diferents i més edulcorats en la trajectòria habitual.

ÀLEX LÓPEZ GARRIDO.- Ramón Gaya diria que no és que es repeteixi, és que insisteix. Però potser ja n’hi ha prou d’insistència. La primera vegada sorprenia , ara, malgrat l’aposta cromàtica , ja no sedueix tant. Bon treball però evidentment cal anar més enllà.

CARMEN LÓPEZ SÁNCHEZ.-  El que hem dit en altres autors, mimetisme absolut vers el tutor i per tant interès de mínims. Sense llibertat no hi ha personalitat i per tant creació. Absolutament prescindible.

CARME LÓPEZ.- Intenta anar més enllà, el que s’agraeix , però com en tants artistes que provenen de l’afecció la figuració estricte és sempre un gran llosa. La mateixa peça estructurada en la llibertat seria molt més valorable que no pas ara en que ,especialment la part facial , queda encarcarada i redueix el nivell comunicatiu de la mateixa.

CESC LÓPEZ.- Treball acurat en la que l’objectiu del moviment resulta reeixit. S’agrairia una gosadia superior però el resultat es del tot correcte.

SANT LLUC 2013 ( II ) ( A - C )

MÀXIMO ALMEIDA.- Manté la fidelitat a a aquest realisme de caire magicista inquietant , encara que l’encaix global de la peça no acaba de ser del tot escaient , però està clar que l bon fer de l’autor salva la situació.

MONTSERRAT ARIÑO.- San Lluc és el patró dels artistes i son molts els que ho haurien d’entendre. Simple afecció i en grau poc més de beceroles.

LAIA ARNAU.- Peça ja coneguda que és fidel reflex del bon to de l’autora en aquesta pintura descriptiva / il·lustrativa que tan bé domina.

EMILI BADIA.- Cada any que passa se’ns ofereix més jove i intuïtiu. La simplicitat al poder mitjançant l’equilibri i la bellesa.

GLÒRIA BADOSA.- Segueix en aquesta aposta abstractiva sense cap mena de por ni en el color, ni en el gest ni en la intenció. No acaba d’encertar en l’equilibri global de l’obra, però l’evolució es fa avinent a cada volta. Hi ha camí.

AGÀPIT BORRÀS.- Hàbil, intel·ligent i críptic. Més dulcificat que en altres ocasions , però seductor com sempre.

Mª CARME BUFÍ .- Obra dolça i amable , ben realitzada a la que manca una dosi de misteri per fer-la del tot atractiva.

FRANCISCO CABANILLAS.- Anys i anys presentant ofici i ara ens sorprèn amb una bona peça en la que combina perfectament la seva perfecció tècnica amb una bona dosi de poètica i sensibilitat. Una de les sorpreses positives de la mostra.

MARIANO CABELLOS .- Obra parella a la d’una edició anterior. Soc dels que penso que els artistes de nivell han de presentar obra nova i potent i no fer la viu-viu per més que l’obra presentada depassi amplament la mitja del presentat. Aquest és un exemple clar.

MANEL CAMPAÑA.- Quan es vol enviar un missatge aquest ha de ser més poderós en el fons i la forma. I si a més la tècnica trontolla el resultat no pot ser altre que decebedor.

NÚRIA CANDAU.- És cert que la constància en el treball es nota i que l’aspecte millora, però cal independitzar-se i ser un , amb tots els defectes que es vulgui, que no ser l’eterna còpia del mestre i per tant perdedora segura en la comparança.

MANUEL CANDÓN.- Hi ha semblances que fan mal i més si l’obra ens remet a llibres d’aprenentatge. Quan un creador és mimètic i no és gens personal, és un creador perdut. De seguir així, aquest és el cas.

EDUARD CASADEMONT.- Pretén ser cridanera i motivar a la reflexió i es queda a mig camí. Hi ha intenció, però mala resolució.

JORDI CASTELLÓ.- Quan ens queixem del nivell del sant Lluc, és per peces com aquesta. És el que passa quan el criteri és de nombre de participants i no de qualitat.

FRANCISCO CHACÓN.- Serveix de manera plena el comentari anterior.

JOAQUIM CIUTAD.- Composició, equilibri i habilitat. Obra intranscendent però realitzada amb habilitat .

POL CODINA.- Una obra que no arriba ni de lluny al seu nivell habitual. Cal retornar al creador agosarat, viu i llençat,  i defugir d’aquesta acomodatícia forma del gust d’amables decorativistes poc engrescats en l’art de l’avui i el demà.

RAFAEL CODINA.- Repeteix tema marí , realitzat amb habilitat en l’equilibri de forma i color. Pintura de sempre per aquells amb el gust de sempre. Amb senzillesa i correcció.

MANUEL CONTRERAS.- Anecdòtic i insubstancial. Bon exercici de regles compositives i de perspectiva , però amb un resultat fred i insubstancial.

MANUEL CUSACHS.- Un Cusachs amb tots els ets i uts. Amb això està dit tot.

 (Totes les fotografies de les obres del sant Lluc , d'aquest i altres post , han estat manllevades del web de l'Associació  Sant Lluc per l'art Mataró).

E LA NAVE VA. SANT LLUC 2013 (I)

Permeteu-me el plagi del títol, molt emprat en aquests dies de la Via Catalana però m’ha semblat el més escaient per començar el seguit de post en relació al sant Lluc que s’inaugurà el passat dijous a les sales de l’Ateneu Fundació Iluro.

La nave va. Rumb clar i definit , passatgers contents i cofois i un públic admirat davant de les meravelles que es presenten. Tots mirant-nos el melic , dient els guapos que som , el bé que ho faig , - i tu també per cert -, i la foto amb tietes i demés família. I un, quasi catatònic i amb suor freda per l’esquena, tanca els ulls i en  obrir-los sembla haver anat enrere , deu anys enrere més o menys , i quan es recobra del seu estat lipotímic, pensa que això no és res i que a bon segur d’aquí deu anys estarem igual.

Vaig debutar com a crític seriós en el Sant Lluc del 75. Porto dons quasi una quarantena de Sant Lluc a les esquenes i fa no sé quants anys que repeteixo la mateixa cantarella, No ho faré avui, és feina perduda.

La gent del Sant Lluc vol aquesta mena de sant Lluc llunyana del tot del concepte art que diuen defensar, dons endavant. Hi ha un centenar d’artistes a qui ja els hi va bé aquesta mena d’exposició, doncs endavant. Que la majoria de creadors qualificats en defugen, dons endavant. Que hi ha més públic que en cap altre exposició i tots sabem que el públic té sempre la raó, dons endavant. Que la qualitat va minvant , any rere any de manera alarmant, dons endavant. Que la imatge artística de Mataró que ens ofereix la mostra és d’una decadència absoluta que no correspon en res a la veritable imatge creativa de Mataró, doncs endavant. A fi de comptes , si l’únic que es queixa és el crític , és obvi que és ell el que està equivocat. Per tant, com es diu en castellà: “Señores, con su pan se lo coman”.

Oblidant dons causes i raons , i centrant-nos pura i exclusivament en la vesant creativa, i deixant de costat els pocs noms d’artistes coneguts i reconeguts que es presenten a la col·lectiva i que per ser coneguts de tots ja mereixen per si sols l’atenció de l’espectador, voldria destacar de manera important, compartint l’imaginari pòdium de la col·lectiva , els treballs següents , que al meu entendre  son el més remarcable en el camí d’una intencionalitat creativa i una recerca interior . Ells  son:

BETH FORNAS .- “Esperit i matèria” ( escultura)

MARGARIDA MARCH .- “ s/t “ ( Gravat collage gofrat s/paper japó)

ANTONI MARTÍ .- “Paisatge erm” ( acrílic s/paper)

Encara que ja coneguda , l’escultura que l’escultora / ceramista Beth Fornas ens presenta ens segueix seduint en alt grau. Tècnicament molt ben desenvolupada , amb un acabat cromàtic ajustat al màxim en la intencionalitat , l’obra traspua frescor , intensitat , i principalment ritme i gestualitat. Una obra estructurada en la senzillesa però que pren cos, força i volada per si mateixa per acabar essent un veritable esclat atístic. Magnífica.

Durant uns anys  Margarida March ha anat presentant els seus resultats en la feixuga lluita de fer maridatge de les seves dues passions , com ho son el gravat i l’esmalt. Enguany però s’ha decidit a apostar per la teòrica simplicitat d’un gravat amb collage gofrat.

I dic teòrica simplicitat ja que el treball precisa , no tan sols d’un domini tècnic excel·lent, ans també d’una sensibilitat a flor de pell tant en la juguesca cromàtica com en el fons del gravat que marca intencions i desitjos. Uns conceptes plenament assolits en aquesta majèstatica peça d'alt aplaudiment amb l'únic però de la possibilitat d'anar encara un pas més enllà.

Fa ja un temps que Antoni Martí es fa notar allà per on va. La seva abstracció, volgudament referencial, s’estructura en un perfecte equilibri de fons i formes, equilibri en el que el color hi juga a més, un paper predominant. Avui ens demostra una vegada més el seu bon fer. Potser al meu entendre , encara li manca una mica més d’agosarament per encara fer una selecció d’imputs i arribar a un concepte molt més minimalista , però la peça respira ritme, frescor, intensitat i un domini pictòric prou important com per assolir més alts nivells i per esperar il·lusionats la mostra individual que la qualitat de la seva obra exigeix.

A més a més cal fer esment  als dos espai particulars de l’exposició: el del record a Santi Estrany i el de l’artista convidat Joan Sola.  En el cas de Santi Estrany , magnífica la idea de l’espai diferenciat i de dedicar la portada de la festa a una magnífica obra que porta la seva signatura . Igualment remarcable el racó destinat a tornar a viure les seves obres i amb elles el sentit del seu nivell i mestratge. 

En el cas de Joan Solà, cal dir que representa justament l’esperit del que parlàvem en començar aquest post. Porto quasi quaranta anys en la crítica i no recordo una exposició seva , per tant estem parlant de l’afecció per damunt del sentit creatiu. El sant Lluc creu que aquest és el seu camp i camí, i que per tant cal remarcar-ho. Res a dir.

E la nave va.

PS.- L’alcalde Joan Mora va fer un veritable míting en el discurs inaugural. Res a dir si no fos per les grosses bajanades que se li van escapar i que em motiven aquestes reflexions.

"Demano l'ajuda als artistes , que presentin projectes , que preguntin..". No és una mica cínica aquesta demanda tenint en compte que comencem la desena temporada ( si, han llegit bé, deu temporades) sense que un artista plàstic mataroní viu hagi exposat a Can Palauet i que la presència al Museu sols ha estat per fets puntuals i no a l'entorn d'una temporada expositiva com cal ?. Se'n fot l'alcalde dels creadors locals o és un demostració de populisme que hauria d'obviar?. O potser el que vaig errat soc jo doncs a partir d'ara mateix els artistes plàstics locals tenen les portes obertes per exposar al museu i a Can Palauet com seria el natural?. Pregunto

"La gran quantitat d'artistes i públic que assisteix a aquesta inauguració, vol dir que l'art està ben viu a la nostra ciutat". Tenint en compte que a les inauguracions de les exposicions de Can Palauet , el Museu i ca l'Arenas hi assisteixen quatre gats i a l'exposició en si encara menys , vol dir això que l'art que es realitza sota l'aixopluc municipal està mort?. Pregunto.

JOAN PARÉS I GOMIS / PARÉS DE MATARÓ

Avui en Joan Parés , en Parés de Mataró, compleix 74 anys. Això vol dir que justament d'aquí un any , el 14 de setembre de 2014 , complirà 75 anys.

En Joan Parés és un personatge cabal i cabdal en l'art de Mataró. Tots l'estimem i apreciem la seva bonhomia i especialment en el seu art. Crec que és de justícia que una ciutat com Mataró , que ell ha volgut portar al damunt en la seva signatura , li retri l'homenatge que es mereix en forma d'una antològica que ocupi les sales principals de la ciutat.

Tots sabem que en Joan dirà que no, que no té temps, que no té obra, que deixeu-vos de punyetes, però crec que s'hauria de fer. Ens queda just un any per endavant per aconseguir-ho. Algú s'apunta per començar a posar fil a l'agulla ?.

Per cert , felicitats Joan per aquests 74 anys tan artísticament viscuts.

PEDRA I COLOR. MIQUEL ORTEGA

La sala de la Presó inaugura temporada amb l’exposició de Miquel Ortega Rectoret , de títol “Pedra i color” en la que l’autor ens presenta la seva habilitat en el conreu de la tècnica del mosaic.

El mosaic és una tècnica artística  ancestral de la que s’han arribat a trobar restes a l’antiga ciutat assíria de Nínive. Per alguns és la primera demostració d’art creatiu ja que precisa de diverses capacitats , mentre que la pintura rupestre i les figures escultòriques que encara que no han arribat als nostres temps  de bon segur es van realitzar , son considerades “arts mimètiques” ,ja que el que es cercava era la representació d’una realitat. Potser per això el nom de mosaic , que vol dir “art de les muses”.

El mosaic ha perdurat en el decurs de la història amb una clara minva des de començaments del segle passat, després del gran esclat que significa Gaudí i el seu trencadís, fins arribar a uns moments com els actuals en que el mateix ha esdevingut quasi únicament una especialitat decorativista , el que ha provocat que de manera mensytenidora, els seus practicants siguin coneguts com “piscineros” , per ser la piscina un espai habitual de representacions d’aquesta tècnica.

Fa anys que Miquel Ortega es dedica al mon del mosaic amb la creació d’obres de caire clàssic i decoratiu, però afeccionat com és a l’art, fa un temps que va entendre que calia anar més enllà, que era necessari avançar per nous camins , tal i com succeïa en altres disciplines artístiques , incloses algunes de parelles al mosaic  en aquest entorn de les mal anomenades arts aplicades, com és el cas de l’esmalt , la forja , la ceràmica , etc... . Un pas endavant que ara el fa públic en aquesta ben vàlida exposició en un conjunt expositiu que s’estructura en tres nivells: Decoratiu , artístic / conceptual i mosaic pintat.

L’apartat decoratiu entronca en la línia del mosaic clàssic , i en bona part en el trencadís, però defugint l’esperit que podria ser titllat de “piscinero”. Son obres ben pensades i estructurades , amb una realització més agosarada de l’habitual entre els practicants d’aquesta línia , en una clara aposta per mantenir el to decoratiu però fent un pas més endavant mitjançant un cert atreviment compositiu en el que prima una certa elegància de composició i forma.

L’apartat de peces de caire artístic / conceptual son sens dubte el millor de l’exposició assolint en algun cas un alt nivell de qualitat. Aquí aprofita Ortega el gran domini tècnic per presentar-nos uns treballs plens de subtil sensibilitat a la que ajuda un ritme de concepció i realització , en les que el volum i la tridimensionalitat hi juguen un paper molt important. Un conglomerat de conceptes que els converteix en veritables delicatessen, com succeeix en les obres realitzades amb teseles blanques o grissoses , que son dignes de tot elogi.

Finalment apareix un nou camí en el que al mosaic pròpiament dit s’afegeix l'element pictòric per aconseguir un mix en el que el poder cromàtic marqui o reforci la intencionalitat estètica i visual del treball. Una aposta difícil, realitzada també amb una bona dosis d’agosarament en el to de color, defugint de la dulcificació que el decantés cap el decorativisme . Una experiència que a priori sembla més que interessant però en la que cal incidir i treballar amb intensitat , dons sembla albirar-se en la mateixa un més que interessant camí que de moment es troba tan sols en les beceroles.

“Pedra i color” esdevé així una exposició interessant que mereix una visita. Evidentment hi ha coses a polir , començant per l’ excés d’obra exposada, habitual en tot debutant , però s’evidencia un desig d’avançar ben esperançador. Ara , realitzada la primera passa , el futur està sols en les mans del creador. Si accentua la seva línia creativa / conceptual, i sap refilar la corrent pictòrica en la que es necessari una espolsada important per fer més etèria l’obra , ens trobarem sens dubte a un artista capaç d’oferir-nos un mosaic viu i actual, tal i com pertoca.

De moment aquí està el primer pas que hem de valorar positivament.

11 de setembre. VISCA CATALUNYA !!!

CATARSI. MARC PRAT

 La sala del Col·legi d’Aparelladors inaugura temporada tot presentant l’obra de Marc Prat en la que és , - no es sorprenguin -, la seva primera exposició qualificada a la seva ciutat nadiua.

Malgrat ser un artista abastament conegut i reconegut ( el cartell de Santes i el premi Bancaja en podien ser els exemples més escaients), Marc Prat a més de diverses col·lectives tan sols havia realitzat uns petits tastets a Mataró. Havia exposat a l’espai “f” (2003) en l’exposició que li corresponia com a premi per haver guanyat el Premi d’Art Jove i també havia exposat a l’espai Capgròs ( 2006) , un espai que tant estimo però que no correspon exactament a una sala amb tots els ets i uts. 

També va ser protagonista , ara fa unes poques temporades , d’un tastet a ca l’Arenas on van massacrar la seva obra ja que van separar un magnífic díptic amb dos bisons que s’encabronaven front per front, i els col·locaren fent cantonada , amb la pèrdua de tota la seva intencionalitat i força pictòrica.

Que Marc Prat , artista que hem de repetir és conegut i reconegut a la ciutat, no hagi exposat en la seva carrera ni a l’Ateneu , ni al Museu ni a Can Palauet és un fet que hauria de fer reflexionar a molta gent i demostra el greu problema de la política expositiva de la ciutat. Un problema que té l’afegitó de que el cas de Mart Prat no és l’únic , ni de bon tros.

Davant d’això Marc Prat ens presenta una mostra sota el títol de “Catarsi” que és una petita antologia dels seus darrers anys , amb detall puntual de cada feixa que ha conreat. Un detall que si en la mirada individual és plaent i llaminera , en la mirada global i col·lectiva, que és del que es tracta en una exposició, ens permet fixar l’eix conductor de la seva trajectòria vital i quedat abduïts per la subjugant mirada interior que ens presenta.

L’obra de Prat s’estructura en una solidesa inhabitual en un autor de tan curta trajectòria. Una solidesa tècnica en la que domina amb solvència, materials i elements ( malament seria tenint en compte la mà de Rosa Codina que l’ha aconduït en la seva saviesa ) , capaç de generar un idioma pictòric propi que és el somni desitjat de tot creador.

La seva paleta reduïda al joc dels marronosos , el domini del negre en el remarcat de les estructures bàsiques , el joc d’aquarel·lats , diluïts i el llagrimeig que confegeix en conjunt una mena de sfumato contemporani que marca un senyal personal inconfusible. Amb l’afegitó positiu de que aquest és l’ idioma que millor s’escau a la seva filosofia pictòrica.

Una filosofia que té a l’home com a protagonista , tant en la seva presència com en la seva absència. Un home en el doble aspecte. El purament humà i i en el sentit espiritual en allò que en diríem ànima , karma o com es cregui convenient.

Un concepte que va començar amb els seus històrics peus demostratius del tocar a terra,  amb el clar sentit de base i fonament. Va seguir en el seu aspecte més explícitament espiritual, amb la seva època orientalitzant de Shirshasan! .

Va continuar amb els seus claustres on convergeixen a la perfecció els elements de l’arrel creativa de Marc Prat. Per un costat l’equilibri geomètric que comporta la figura del claustre , amb aquest senti de sustent terrenal i elevació espiritual. A més , i no cal oblidar-ho, els claustres son lloc d’oració però també de passeig i de comunicació entre els monjos. Un paral·lelisme que Prat trasllada perfectament a la plàstica.

Finalment ara Marc Prat s’endinsa en els seus àbsides. Elevació absoluta amb el manteniment de la fortalesa de la base i les columnes. Espiritualitat accentuada amb una magistral interpretació de la llum. Sentit estètic que remarca la intenció. Davant d’una de les seves obres , un pot tancar els ulls i sentir certament el ressò del cant gregorià.

Un camí evidenciat en aquesta exposició que remarca el nivell creatiu i formal de l’autor. Una exposició d’obligada visita que accentua encara més la reflexió inicial de l’incomprensible que resulta que la seva ciutat no hagi pogut gaudir encara i fina ara , d’una exposició seva com cal.

PS.- El títol de l’exposició és “Catarsi” , mai un nom tan adequat. Tots tenim idea del significat de la paraula , però si som curiosos i ens acostem al diccionari trobarem: Catarsi:  Purificació de les emocions de l’espectador produïda per l’obra d’art . ( Gran Diccionari Enciclopèdia Catalana).

Millor definició impossible.

( Les fotografies del post poden no correspondre amb les obres exposades)

MANUEL CUYÀS

La Foto que encapçala el post d’avui és un autoretrat de Manuel Cuyàs , el gran dibuixant i ninotaire mataroní que ens deixà ja fa uns quants anys. És un autoretrat que em va fer expressament , i em va regalar , per a una sèrie que vaig publicar al "Mataró Escrit" que es deia “autoretrats” que constava d’un autoretrat de l’artista i d’un retrat escrit del seu fer , realitzat per a mi. El que vàrem fer amb en Manuel Cuyàs, o millor dit, amb el Sr. Cuyàs, portava per títol “Olor a tinta xinesa”.

Ara fa uns dies, tot passejant per la xarxa a la recerca d’unes imatges que precisava em vaig trobar amb el blog d’aquesta capçalera

I queda clar que ràpidament em vaig capbussar en el mateix. Està clar que era un blog conegut per la família ja que apareix en el mateix la seva col·laboració però que penso és del tot desconegut per els afeccionats a l’art de Mataró i per tots aquells que varem conèixer, respectar i apreciar al sr. Cuyàs.

És per això que aquí l’enllaço a disposició de tothom ((http://cuyasycristina.blogspot.com.es/ ) per gaudir-lo amb intensitat, que s’ho val.

Manuel Cuyàs va ser reconegut a Mataró com a dibuixat, ninotaire , retratista ..., però mai va ser reconegut per allò que era conegut a mig món que no era altre cosa que per les seves historietes. Mai en vida va ser reconeguda la seva tasca i amb el pas dels anys el seu nom queda cada vegada més sota la pols de l’oblit. El recordatori en forma d’ homenatge a Manuel Cuyàs seria un acte de justícia que caldria fer. Ja sé que en el seu temps hi va algun projecte que no va quallar , però penso que ja no hem de deixar passar-ho més.

Per això us aconsello la mirada a aquest blog. Després de fer-ho atentament encara ens serà més grat el record de Manuel Cuyàs i el sentiment de necessitat de recuperar la seva memòria.

732.323

La xifra que encapçala aquest post , de la que dos nombres corresponen a la meva dona i a mi, és la xifra de visitants que ha tingut l’exposició Dalí celebrada al Reina Sofia i en la que s’han batut tots els rècords d’assistència, tal i com va succeir al Pompidou o com va succeir fa ja un grapat d’any amb l’antològica celebrada al palau reial de Pedralbes amb unes cues que arribaven a la Diagonal. Una exposició que va visitar tot Catalunya i que des dels pobles s’organitzaven excursions que tenien per programa: Al matí, visita a l’exposició Dalí. Al mig dia , dinar a la Barceloneta ( amb paella inclosa), i a la tarda assistència a l'Apolo a veure revista amb la Tània Doris. (Absolutament cañí, però cert).

Una xifra que m’agrada i m’emprenya a la vegada. M’agrada per que és de remarcar aquests milers de persones que han acudit i visitat amb fruïció ( al menys aquest era el sentiment en el dia de la meva visita) una exposició d’un artista cabdal. M’emprenya ja que és flor d’estiu i el nombre de visitants no es veu reflectit després en altres exposicions a posteriori.

Però a més , i ja en to personal, m’agafa un punt d’enveja amb Madrid i el nivell d’assistència a les exposicions. Enguany aquest agost he visita un bon grapat d’exposicions a Madrid i Barcelona , i em dol dir que no hi ha punt de comparació , malgrat les variables que poguem oferir de la nacionalitat del Prado, el nom de Dalí, o...

A Madrid he visitat el reina Sofia ( Dalí)  amb ple absolut ; el Prado amb les cues de sempre ( és a dir molta gent ) ; el Thyssen (Pissarro) amb molt bona entrada malgrat el decebedor de l’exposició que veurem ben aviat al caixafòrum; Fundación Mapfre ( GIacometti), molta gent malgrat l’hora i la temperatura ( prop dels 40) i molta gent esperant la visita guiada ; i cua sorprenent al monestir de las Descalzas reales on a les 4 donen números per a les visites de la tarda i no arriben per a tot el munt de gent que esperava pacient sota el sol de justícia.

A Barcelona amb trobo amb un MNAC ( Col·lecció i antològica de Tàpies) amb poca gent a la col·lecció i en família a l’antològica de Tàpies, una exposició que hauria de disposar d’un nivell de visites semblant al de Dalí. Tot amb l’afegitó de que l’escassa presència de visitants és aclaparadorament estrangera que en el cas de Tàpies, passen olímpicament de la seva mostra ; Fundació Tàpies ( antològica de Tàpies complementaria del MNAC) en família; Museu Picasso (Autorretrats) , una mica de gent provinent de l’entrada complerta al Museu. Gent però amb visió ràpida ja que aquest no és el Picasso que els interessa. Caixafòrum ( El japonisme) , molt bona entrada, mantenint el nivell habitual de l’indret. Caixafòrum ( Art: dos punts ), gent però en un grau molt més petit que en el cas de la mostra del japonisme. MACBA ( Art dos punts / Col·lecció ) nivell mig d’assistència. MEAM (col·lecció) poca gent , però en aquest cas justificable per el veritable desgavell que és el Museu (?).

Una diferència abismal d’espectadors entre un i altre cantó. Malgrat la gran davallada turística , el turisme de Madrid segueix essent cultural en alt grau, i a més la gent de la capital ha esdevingut fidel a les visites a Museus i exposicions importants.

Mentre a Catalunya, ni hem sabut guanyar  al turista que puja a Montjuic a fer la foto però no entra al MNAC, i que a l’hora de la veritat l’únic Museu que visita és el del Barça. Ni tampoc hem sabut guanyar a l’espectador local, que passa i molt, de Museus i exposicions ii les xifres així ho demostren.

Per això jo ric per sota el nas quan parlen d’una Espanya casposa i poc culta en comparança amb una Catalunya culta i moderna. I jo per dintre dic, serà en altres coses , per que en el que pertoca a l’art ....

De pena.

OBRA TROBADA. JOSEP SERRA

Fa justament un any que Josep Serra per a celebrar els seus 30 anys de vida expositiva es va llençar a l’aventura de realitzar tres exposicions alhora. Així dues sales de l’Ateneu, el museu del Càntir i la Casa Gòtica d’Argentona i exposava igualment a la Fundació Setba de Barcelona, van aplegar el més florit de la seva obra.

Una exposició de tal magnitud , que a més no tenia desig d’antològica ja que essencialment feia referència a la seva realitat més actual i immediata  havia de comportar per l’artista  no tan sols un esgotament creatiu, ans també una obligada i profunda reflexió del seu estat creatiu i principalment, del seu camí a seguir.

Ara ,just un any després, Josep Serra es destapa de nou amb la que és la seva actual mirada creativa. Ho fa a l’espai Capgròs tot oferint-nos un grup de pintures sobre cartró de tonalitat grisosa sota el títol de “Obra Trobada”. Un títol tan enginyós com potser enganyós. I dic això ja que hom que es dedica a la creació sap que les obres no es troben mai, és busquen i si hi ha sort apareixen. Un pot fer una “troballa” tècnica i fins i tot un truc creatiu per casualitat , però aquest fet difícilment establirà petja.

Josep Serra ha cercat amb delit el seu nou camí. L’explosió de la passada temporada va marcar un cert esgotament de l’expressionisme abstracte de caire radical, a la manera de Pollock , per entendre’ns i salvant les abismals distàncies. Aquella obra intensa, punyent, incisiva, amb una certa agressivitat de paleta, estava prop de l’esgotament i era difícil anar més enllà. Ara ens trobem amb la resposta al seu neguit.

Serra , tot mantenint el to i el signe d’identitat , sembla haver virat vers unes cadències més essencials i despullades de tot efectisme. Mantenint el gest , eix matriu sempre de la seva obra , estructura el treball d’una manera que podríem qualificar , i no és contradicció, d’expressionisme minimalista, per la limitació dels elements i l’asèpsia que sembla vol pregonar en el cert garbuix del seu treball. Una difícil contraposició a la que ajuda sens dubte la variació cromàtica de la seva paleta , en un cert oblit dels negres i vermells intensos i l’aposta per una gama de blaus més poètics i sensibles.

“Obra trobada” no és tan sols una magnífica exposició per la qualitat de les seves obres , ans també és una mostra cabdal en la carrera de l’artista. D’ella hauran de néixer les properes passes de l’autor que sols ell pot decidir. Però si l’opinió de la crítica serveix per quelcom , no ens hem d’estar de dir que el camí ara encetat és del mateix nivell qualitatiu i potser d’una major intensitat pictòrica que aquell que ens presentara ara fa un any.

Així doncs que tot queda clar. Una magnífica exposició d’un artista que ens demostra que el seu salt a primer nivell que aconseguí amb el seu recull, manté, ara i amb aquesta “obra trobada” , tota la seva vigència.

Felicitats