MATARÓ, CIUTAT DE VALORS

Tinc un gran apreci i estima per el bon amic en Joan Salicrú, una estima que crec compartida. Però vaig més enllà i no puc negar que tinc veritable admiració per la seva tasca.

El vaig conèixer quan començava al “capgròs”  i he seguit la seva trajectòria amb el respecte que em provoca aquella persona capaç d’anar tirant endavant un munt de projectes, amb esforç, treball i honestedat, hagi estat quin hagi estat el lloc en el que ha desenvolupat el seu paper ( ràdio, espai polític, periodisme, producció...).

Però no puc negar que el meu punt àlgid al respecte està en el projecte periodístic “Valors” , tant en l’àmbit de la revista com en l’àmbit televisiu que també s’ha conreat. Una aposta difícil que , juntament amb els seus companys, ha dut a port amb excel·lència , convertint-se en un element referencial en l’ètic, l’humanístic i el social. Una aposta en la que he col·laborat diverses vegades, -sempre que m’ho han demanat- , i ho he fet amb plaer i honor ja que el projecte s’ho mereixia.

Ara però he quedat sorprès del tot en aquest canvi de direcció, amb aquesta recerca d’aixopluc en el poder local ( Ajuntament) i provincial ( Diputació) , i amb una subvenció dinerària important ( 60000 euros), per dur a terme tota aquesta història de Mataró, una ciutat de valors , que no s’entén per cap cantó, que desnaturalitza el discurs realitzat fins ara i que converteix l’element de reflexió que era , i ha de ser , cada valor, en un simple gadget publicitari que queda molt bé en l’aparença però que tots sabem es presenta ben buit de contingut.

Suposo que el que dic provocarà la cançó que he escoltat tantes vegades : “Ja està en PIC queixant-se. Mai li sembla res bé”, però crec sincerament que no anem bé. El poder mai dona res per res , i la bonica cantarella dels valors i de ser així una ciutat pionera , sempre ven molt bé , el que massa vegades és de l’únic que es tracta. I en una societat com l’actual en la que els poders polítics son l’exemple més evident de la manca de valors de tota mena , casar-se amb ells és perdre una mica la dignitat. És potser com a mínim, allò de l’honestedat de la dona del César.

M’agradaria pensar que vaig errat i que en Joan quan em truqui per explicar-m’ho , m’obrirà els ulls i com un sant Pau qualsevol cauré del cavall i em convertiré , però de moment em sento heretge. M’hi he sentit, a bon segur per un sentiment d’enveja o revenja, que no son pas valors positius, quan he vist l’encartament a les revistes mataronines de l’agenda de valors del mes de Gener. Fa anys i panys que a cada regidor de Cultura he demanat una pàgina setmanal en els mateixes revistes com agenda cultural de la ciutat. La resposta sempre ha estat negativa ( impossible , és massa car). Ara m’adono que potser el que passa és que la cultura no és un valor. Llàstima.

M’hi he sentit quan he vist la programació de gener i quasi al cent per cent parla d’actes de vida pròpia que es realitzarien igual si no existís aquest nou màrqueting de la  ciutat de valors. Per que a veiam , col·locar-hi la celebració del dia oficial de la memòria de l’holocaust que se celebra de fa molt de temps, per cert, sempre amb una minsa audiència de ciutadans, em sembla fer-se trampes al joc del solitari.

Però vull ser positiu i em miro al mirall. Porto quasi trenta nou anys dedicat a la crítica d’art local, és a dir que al meu entendre amb un absolut compromís, o sigui que de moment complim en aquest primer mes. Però és clar quan veig el banderolo a l’ajuntament , la ment es trasbalsa i ja no tinc res clar.

Compromís. Magnífica paraula i millor valor encara. El que passa es que segons qui diu practicar-lo, millor no refiar-se. I per això per a mi és una llàstima, que tant magnífics “Valors” hagin cercat , o trobat, tan poc fiable parella de ball.

Dotze mesos, dotze objectius. L’idea original és de Tele 5. Esperem que la copia el millori ,- sembla fàcil-, i de veritat desitjo de tot cor que d’aquí dotze mesos m’hagi de menjar totes , però totes , les paraules que escric avui. 

Serà que els veritables “Valors” , aquests que ja fa un bon grapat d’anys que porten defensant en Joan Salicrú i companys hauran triomfat. I jo que me n’alegraré.

PS.- Com que el tema artístic és el meu , deixeu-me acabar dient que el subliminal d’emprar el pantone groc vaticà , no crec pas que hagi esta un encert.

JOSEFA TOLRÀ. Dibujo, fuerza fluídica.

Com que diuen que sempre es bo començar amb bon peu, penso que no està gens malament començar l’apartat crític d’aquest blog , en el que pertany a l’any 2014 , fent referència a l’exposició, que de bones a primeres hem de qualificar com magnífica , que inaugurada a finals d’any senyoreja a Can Palauet tot presentant la sorprenent mirada artística de Josefa Tolrà , aquest “personatge” de difícil qualificació que des de la seva masia de Cabrils va sorprendre a l’art més emergent dels cinquanta amb la peculiaritat de la seva obra.

La mostra ha estat comissariada per Pilar Bonet. Amb Pilar Bonet no aniria ni a prendre cafè ni fins a la cantonada. Personalment, per una vella i rastrera història en els inicis de TVM , allà el carrer dels Alamos, que recordem bé per la seva misèria tots aquells que ens va tocar viure-la de prop. Professionalment, per que la considero culpable de l'escissió absoluta que pateix l’art mataroní entre els que podríem anomenar “plàstics” i “contemporanis”, gestada en el poder omnímoda que assolí amb Carmina Benito , aprofitant la ràbia comú envers Rovira Brull, i que ha mantingut fins ara en l’ombra.

Però aquesta absoluta animadversió personal , que penso que no és inversa ja que per a ella ni existeixo ja que soc sols un mindundi aprofitat , no em fa oblidar-me del reconeixement professional a la seva tasca. Si algú em preguntés quina ha estat la millor exposició feta en els darrers trenta anys a Mataró, no dubtaria ni un segon en dir que ha estat “ADLAN i el circ Frediani”, una mostra que va ocupar ara fa justament setze anys els mateixos indrets de Can Palauet, amb un catàleg magistral ( anellat i amb tapa dura ) que és exemple paradigmàtic del que hauria de ser una part de la tasca pública envers l’art. Una exposició que va portar , amb d’altres , la seva firma.

Ara Pilar Bonet com a comissaria ( o curadora com es diu actualment) ens presenta el fer de Josefa Tolrà, aquesta inqualificable artista, -inclòs és difícil qualificar-la com a tal en el concepte genèric de l’art -, que des de la seva masia de Cabrils va seduir  als autors i intel·lectuals més emergents del moment que acudien a casa seva seduïts per la seva energia psíquica especial en la que barrejava els seus poders de mèdium i d’artista.

El cert és que fins que Bartomeu Marí no va recuperar la seva obra , per el MACBA primer i per el CARS a posteriori, el nom de Josefina Tolrá, era absolutament desconegut per a quasi tots. Un desconeixement ben evident en la proximitat on sols conec a un gran afeccionat i col·leccionista (A.V.) que per raons de la seva feina professional a Cabrils  disposava d’una gran i magnífica obra , regalada per la família i que ell a posteriori va donar sense condicions a l’Ajuntament de Cabrils i que segons embla va acabar en una subhasta.

Dons bé, ara tenim a l’abast de tots una mirada fresca i gens mediatitzada al voltant del fer artístic de Josefa Tolrá, la Pepeta de Cabrils. Estructurada en cinc capítols, a saber: Narrar el verb (poemes , proses, dites, receptes, jeroglífics ,rúbriques). Per el silenci (escenes bíbliques, figures de Jesús, apòstols, madones). Teixir els fils ( sedes, brodats, flors, espirals, figures , misteris). Tancar els ulls ( éssers de llum, mèdiums, fantasies astrals, palnetes, aeròlits) . Obrir els ulls ( paisatges, llegendes, històries, mites personatges), la mostra ens presenta la realitat del fer d’aquesta “especial” creadora.

Difícilment el comentari de l’exposició es pot estructurar en les bases habituals, dons la pròpia autora n’era llunyana. El seu fer sols es pot entendre com un fet aïllat de personalitat especial , aquí els psicòlegs i els para psicòlegs hi tenen molt a dir. Però si que paga la pena enfrontar-se a les seves expressions artístiques com els que son , elements purs gens mediatitzats , reflex perfecte de la seva personalitat anormal, -entenent com cal al normal com el que és d’habitud-,  en aquest concepte per ella expressada com a “fuerza fluídica” que ens parla d’una acció directe “ment – dibuix”, sense cap mena de filtre , el que la fa absolutament diferent  tant dels artistes surrealistes , com dels “naïfs” dels que en tenia figura propera en la vilassarenca Carme Rovira.

Una exposició , aquesta de Josefina Tolrà, que cal una deturada mirada. Cal deturar-se en les seves formes , en les peculiars estructures, i com no en els seus escrits. Unes formes evidentment artístiques , encara que siguin disperses vers els conceptes tradicionals de l’art amb el que s’aparella en aquesta expressió íntima i personal de les seves vivències.

Una magnífica exposició que cal visitar en repetides vegades per amarar-se del fer d’aquesta autora especial que de la mà de Cultura ens arriba ara en una exposició doctoral absolutament digne de qualsevol Museu important i que podria passar desapercebuda per la nul·la publicitat que de la mateixa s’està fent , de modus i manera que mentre si ha tingut ressò en els principals mitjans de comunicació capitalins , la incidència pública local ha estat del tot minsa quan no inexistent.

Sigui com sigui , vagi des d’aquí el nostre consell de detinguda visita. En ells descobriran una autora interior com poques hi ha en el nostre territori i en els seus moments.

Felicitats doncs als seus promotors i a la ciutat de Mataró que la pot gaudir.

PS.- Em costa d’entendre la nul·la difusió de l’exposició a nivell local. Ja em costa d’entendre que a un que per un cantó exerceix la crítica artística a dos mitjans locals i per l’altre és membre del consorci del Museu d’art Contemporani de Mataró, no li arribi ni cap comunicació ni cap invitació per les exposicions municipals, però com que està vedat a Cultura un ja ho té assumit. Però que els artistes locals no rebin tampoc cap mena de comunicació no tan sols em sembla lamentable , ans em sembla rastrer.

PS II.- Com segueix essent lamentable la poca cura que té Cultura envers les dades primàries dels actes artístics. En poc temps cada vegada que actuen la caguen. Podem recordar el desgavell de la data d’inauguració de la nova temporada de ca l’Arenas. Podem recordar la greu falta ortogràfica en la inauguració de l’Espai Torres García. Ara ens trobem que el programa de mà indica horari de dilluns a divendres , quan els dilluns està tancat. Així un grup d’afeccionats es va trobar fa ben poc amb les portes tancades després d’un desplaçament fet expressament. Trist i de poble.

PS III.- No sé quin ha estat el cost de l’exposició. A bon segur un cost elevat, però ben gastat. Però el lamentable està en la comparança. Un curador i quatre documentalistes per aquesta exposició, mentre que l’entorn de la mostra de Ca l’Arenas està feta amb un comissari que desconeix el tema i en la resta, res de res. La veritat és que potser ja n’hi ha prou del menysteniment municipal per  tot allò que fa olor a plàstica a la nostre ciutat.

COL·LECCIÓ BASSAT. RAFAEL ARMENGOL

Col·lecció Bassat d'art contemporani -  Rafael Armengol

• Col·lecció Bassat d'art contemporani -  Rafael Armengol

A la 2 de TVE es segueix emetent la sèrie de mirades al voltant de la col·lecció Bassat a través dels seus artistes protagonistes. Ja us havien presentat algun dels seus capítols però el parèntesi nadalenc ha deixat en el calaix un altre gruix d’aquests reportatges entrevistes que seguirem “penjant” en els nostres post.

Avui per exemple us podem oferir el molt interessant capítol dedicat a Rafael Armengol , un dels artistes menys coneguts per el públic però que va cridar enormement l’atenció per la seva visió crítica sustentada per una base profundament realista, en una mena de concepte escenogràfic de gran impacte.

Un capítol més de la sèrie que podeu recuperar en el web de televisió a la carta de TVE.

JOSEP Mª CASTELLET

Avui ha mort Josep Mª Castellet . Una pèrdua important malgrat que podia esperar-se tant per la seva edat , 87 anys , com per el seu estat de salut. De la importància del seu paper i la seva vàlua en van plens tots els mitjans informatius i no seré jo qui pugui aportar alguna cosa més que la meva petita anècdota personal.

Veia sovint a Josep Mª Castellet allà a mig matí, carrer Provença enllà camí del Passeig de Gràcia. Caminava recolzat en el bastó, amb aquell caminar mig encorbat i guerxo que no feia desmerèixer ni un gram la seva prestància que li donava el seu físic alt i llargarut , al que acompanyava una mena d’elegància natural que li donava un clar atractiu.

A més Josep Mª Castellet era client del lloc on treballo. Un dia , fa tres o quatre anys , vàrem coincidir a la porta de la feina i cedint-li l’entrada li vaig dir “Bon dia , Sr Castellet”. Em va respondre mig sorprès: “Ens coneixem?”. Em va sortir contestar-li: “M’agrada molt llegir i si a un li agrada llegir l’ha de conèixer forçosament”. Es va marcar un somriure i em va dir :”Gràcies per l’elogi”. 

D’ençà aquell dia cada vegada que coincidíem al carrer , el meu “Bon dia Sr. Castellet” era respòs indefectiblement amb un bon dia i un moviment de cap. Feia dies que no el veia i ara ja sé que no es repetirà la salutació.

I si la mort d’una persona important és sempre lamentable, el fer magistral de Castellet en l’eterna disputa dels conceptes de cultura catalana i literatura catalana , en l’eterna contradicció de l’ús del català i castellà , hauria estat far clarivident en el futur més proper.

Però ja no serà així. Sortosament , com sempre es diu, i diem , en el cas dels creadors la seva obra roman entre nosaltres i en aquest cas caldrà prestar-li de nou tota l’atenció i tot l’anàlisi.

ESPAI D’ART

Acabades les festes nadalenques comença a ser hora de tornar a la quotidianitat. Han estat un parell de setmanes intentant desconnectar del ritme habitual, que falta feia dons el cert és que el darrer trimestre havia estat molt dur en el que pertoca  a l’apartat professional que em dona de menjar. Era obligat un reset absolut i així ho hem fet, però comença a ser hora de retornar a l’habitud i res millor que fer-ho avui amb el darrer Espai d’art , emès ahir mateix a m1tv , que ha significat el retorn a l’activitat.

Un programa que compta amb les atinades paraules de dues de les artistes més interessants de la nova fornada de l’art mataroní. Dos autores que no es poden considerar joves promeses i sí artistes en un clar camí de maduració. Son elles Núria Calsapeu i Laia Arnal, dos noms que cal tenir en compte i per les que val prestar atenció a aquest nou capítol d’Espai d’Art.

NADAL 2013

Tot és de l'aire

i la petjada fosca

encén estrelles.

Si jo sóc orb tothora

és fruit del teu misteri.

Terri

Reproducció de la nadala de la família Terri de 1953. Poema d’en Lluís amb dibuix de Joan Brotat.

Petit homenatge personal a Terri com desgreuge per  el menysteniment oficial en l’exposició “Art a Mataró 1942-1958" , que es pot visitar a ca l’Arenas..

Bon Nadal

SUITED. EDUARD NOVELLAS

L’Eduard Novellas és un d’aquests joves autors, encara que això de joves ja s’està quedant un xic enrere ,  que tenen molt clar que si volen  ni tan sols surar  en el món de l’art , els hi caldrà no tan sols treballar molt ans també formar-se encara més.

Per això l’Eduard Novellas, inoculat amb el verí de la gràfica per Pepe Novellas i Manolo Prieto , ha entès que si bé la pintura és una finalitat  en moments com els actual potser la gràfica és una sòlida sortida i per això ha seguit submergint-se en els seves diferents possibilitats , ja sigui amb col·laboracions contemporànies amb els grans mestres Jordi Rosés i Pillar Lloret , com apuntant-se a cursos avançats en llocs tan poc glamourosos per un jove  com és el més que centenari cercle de Sant Lluc on ha aprofundit en una nova possibilitat gràfica com ho és substituir la pedra litogràfica per paper polièster.

És amb aquesta novedosa tècnica que Edu Novellas presenta un seguit de treballs de la seva sèrie “Suited” en l’especial espai de Dòria llibres que seguint el seu caminar matxembrat amb la cultura mataronina obre ara la seva finestra plàstica tot col·locant entre la magnificència de l’obra literària present en l’espai, un grup d’obres de Novellas en les que ens fa avinent la seva crítica , dura i potent , a aquest grup de persones que en realitat sons els que maneguen el món. Gent sense cara coneguda , però encorbatats , ben vestits, endiumengeats hauríem de dir, que amagats de tothom decideixen , quasi a l’atzar, la vida de tantes i tantes persones vulgars com cadascun de nosaltres.

Amb un encaix perfecte entre intencionalitat i tècnica , Novellas estructura unes peces atractives en el visual i en el sentit crític que mostren una vegada més la capacitat creativa d’aquets jove artista , destinat sens dubte a ser un dels considerats en el nostre entorn més proper.

Mostra a visitar i estic per dir que per anar més enllà, ja que l’acurat del preu el converteix en una veritable temptació plàstica per aquestes festes que s’acosten.

DUES MIRADES

Sota el suggerent títol de “Damunt la mar en calma. Dues mirades”, la sala del Col·legi d’Aparelladors presenta aquesta mostra creativa que és potser el darrer acte de l’any Espriu. Sota l’ambivalent mirada de les fotografies d’Araceli Merino i les pintures sobre cartró de Carme Riera, se’ns ofereixen diverses obres protagonitzades per diferents elements escultòrics del cementiri d’Arenys , tan relacionat amb l’obra d’Espriu.

La proposta de conjuntar mirades complementaries al voltant d’un element comú és una juguesca molt habitual i que generalment obté uns resultats que acaben essent ben agraïts. Succeeix això generalment quan el que es pretén és apostar per la diversitat conceptual dels creadors que jugant en camins i posicions diferents han d’enfrontar-se a un “enemic” comú. Llavors el polièdric de la mirada el que fa és ressaltar aquell element escollit com a punt de partida. Però si la juguesca s’estructura en el paral·lelisme, les possibilitats de ser reeixida restaran únicament en la qualitat dels protagonistes.

Un paral·lelisme que és el que han escollit Merino i Riera en aquesta duplicitat de mirades obtenint un resultat absolutament decebedor. Conjugar fotografia i pintura és sempre molt difícil si es vol jugar amb les mateixes cartes i més encara si aquestes estant marcades per el realisme.

Araceli Merino presenta un conjunt de magnífiques fotografies en les que afageix a la magnífica selecció d’imatges , un treball tècnic de gran qualitat que donen més força encara als conjunts escultòrics escollits. Hauria de quedar clar que davant la potència de les imatges presentades el procés plàstic no podia competir en igualtat de condicions i per tant calia fer una aposta diferent , ja fos en una diversificació estilística de la mirada o en un apostar per una part i no el tot, o per l’accent en algun detall important de l’obra representada.

Però Carme Riera ha preferit apostar per el risc de jugar amb les mateixes cartes i la derrota és estrepitosa. No parlem ja de l’element real en el que la comparança directa és esfereïdora, parlem també del sentit eteri de l’obra en la que mai pot competir amb la profunditat de camp de la fotografia, i parlem com no del sentit plàstic general de l’obra en la que l’elecció cromàtica de les seves pintures en res ajuda a potenciar-los ans més aviat les enfonsa en un distanciament en l’espai i el temps . 

Si afegim a més a més que a la mostra és en excés atapeïda , amb obres que no tenen espai vital per a respirar , haurem de convenir que el resultat general del presentat depassa per baix la mediocritat, i tot això tenint en compte el bon nivell del treball fotogràfic de Merino.

Una exposició fonamentada en una bona idea però absolutament fracassada per la mediocritat i manca de gosadia del seu plantejament.

(Les imatges han estat manllevades del blog de l'Ass. Sant Lluc)

DE MUSEUS, BODES, COL·LECCIONS I APUNTS VARIS

El tancament del MNAC un dissabte per que estigués a disposició de la família Mittal, els grans magnats d’origen indi , per a celebrar el casament d’una parenta ha creat un rebombori considerable.

Les opinions han estat de tota mena. Ja que parlem d’art haurem de dir que n’hi ha hagut de tot el ventall, des de les maximalistes absolutes fins a les més minimalistes. Hi ha hagut ràbia , indignació, pasotisme, comprensió, pensar en mals necessaris. Hi ha qui s’ho ha agafat a la tremda, ja qui se l’agafa amb paper de fumar, i n’hi ha d’altres que han apostat simplement per allò de la pela és la pela  i a fi de comptes , per un dia...  I en tot allò que he llegit he trobat el seu punt de raó, fins i tot en l’escrit de la Rahola que ja és dir, per el que jo hem quedaria amb un mix de tots que potser és el que feia en Miquel Molina a “La Vanguardia” en el seu article “MNAC de la India”.

Certament que un Museu públic, i més si aquest és el Museu al que anomenem Nacional, tanqui les seves portes per celebrar-hi un esdeveniment privat no deixa de ser trist, però no per el fet en si i sí, al meu entendre , per les causes que ho motiven .

La Cultura precisa de diners i aquests actualment no arriben. No arriben de l’estat ( l’espanyol i el català) per un costat per que hi ha altres necessitats, però també pel fet de que no existeix la consciència que la cultura és un pilar fonamental per el desenvolupament de la societat. I aquesta desconsideració no tan sols està en el poder ans també en bona part de les classes populars.

No arriben tampoc de la societat civil i empresarial. La manca d’una llei de mecenatge , els pocs incentius que reben aquells disposats a cessions de col·leccions privades , i fins i tot els entrebancs diversos d’aquells disposats a la col·laboració, han sigut elements prou dissuasoris com per fer que a diferència d’altres països siguin massa minses les interaccions entre els poders econòmics civils i els grans estaments culturals.

Però també hi ha bona part de culpa en el públic, en el ciutadà. Molta ha estat la gent que s’ha indignat per la cessió del MNAC , però tots estem convençuts que bona part d’aquests aïrats cridaners o no havien visitat mai el MNAC o n’eren visitants molt esporàdics . I és que les xifres ho deixen ben clar en el que pertoca al nombre de visitants que té el nostre Museu nacional.

Certament Pepe Serra està endegant un bon camí. Exposicions com la de Tàpies , malgrat el seu fracàs en el nombre de visitants , l’intent d’acostar físicament el Museu mitjançant els nous palaus més propers a Pça Espanya , i altres mesures varies , han de donar resultat , però ha de ser el públic el que ha de decidir apostar per el Museu si de veritat volem no dependre de certs servituds com la del lloguer de l’espai , del que al menys i amb tota premura ja ha produït rèdits en forma d’una obra de Tapiró adquirida amb els 205.504 euros obtinguts per el fet.

És clar que tot això en clau local és inimaginable. Ningú es vol casar a Can Serra, ni a Ca l’Arenas, ni a Can Palauet , ni llogar els seus espais ( altre cosa és la Nau Gaudí). I si algú ho desitgés no hi hauri cap problema. Però si que en clau local cal parlar també de la inter connexió entre entitats privades o pseudo-privades i el cos cultural públic.

Vagi el cas per un fet que succeeix ara mateix. La Fundació Iluro és hereva de la Fundació Caixa Laietana. L’entitat creditícia havia acumulat una col·lecció artística de mig nivell amb algunes peces rellevants. No sé , ni crec sàpiguen molts , quina ha estat la part que ha restat en poder de la Fundació després de totes les peripècies viscudes. Però sigui poca o molt, important o menys , està clar que la Fundació Iluro no disposa d’un espai adient per a mostrar aquesta col·lecció. Cal doncs preguntar-nos quin serà el seu destí. 

Potser per això seria qüestió de començar a estructurar cessions per aconseguir bastir una veritable col·lecció a Mataró amb les obres provinents dels més diversos costats ( Alcaldia, Cultura , Museu ) que completada amb la vella idea del Fons d’artistes locals, aconseguís fer possible que a Mataró poguéssim gaudir d’una digna mirada de l’art del nostre país i del nostre entorn més proper.

Per pensar-ho i si s'escau començar a posar fil a l'agulla.

(Les fotografies corresponen al sostre de la sala oval del MNAC i han estat realitzades per un mateix)

I SI APOSTEM PER ELS DILLUNS?

Aquest divendres estava convidat a presentar la peculiar mostra que Eduard Novellas realitza a Dòria llibres , en una magnífica interacció entre espai i el que significa i la pròpia reflexió que ofereixen els seus treballs. Vaig fer la presentació amb tot goig però fer-la em va impedir assistir a la inauguració del Col·legi d’Aparelladors , a la que sols em vaig poder escapar en el darrer moment , i com no, també va impossibilitar acostar-me a la que pressuposo magnífica exposició de fotografies de Marga Cruz al voltant de l’obra ceramista d’Elisenda Sala.

El dia abans, dijous , vaig assistir a la magnífica conferència d’ Agàpit Borràs a la Nau Gaudí, just a la mateixa hora en que Carles Maicas parlava de teatre a Ca l’Arenas, els bons amics Soriano , Patricio i companyia recitaven Punsola a la Biblioteca o a Dòria llibres hi estava Joan-Lluís Lluís. En resum, moltes coses i totes a l’hora.

Algú pot pensar: “Però de que et queixes. Aquesta multiplicitat és un símbol de la força cultural de la ciutat”. Sí però no. Seria així si aquesta fos una constant però ni el dilluns , ni el dimarts , ni el dimecres , i si molt m’apureu en el cap de setmana l’orfandat ha esta generalitzada.

No fa pas massa, els dissabtes i diumenges encara recollien algunes inauguracions o actes però ara sols el Museu del Càntir manté el dissabte com dia inaugural. Desapareguts en combat els dimarts i dimecres per raons futboleres de Barça i Champions , tota l’activitat cultural es concentra en el dijous i divendres obligant al sempre petit nucli seguidor de les activitats culturals a dividir-se, aconseguint sempre “miques” d’audiència i mai el sempre somiat ple.

Per tot això, i si fem aposta per els dilluns?. El dilluns va ser rebutjat ja que era el dia de repòs després de la disbauxa del diumenge , però desplaçada la festa a divendres i dissabtes , i convertit el diumenge en dia de passejada tranqui-la pel matí i descans casolà per la tarda, penso que no seria aposta dolenta reconduir cap aquest dia algun dels actes inaugurals , seguint la tradició de molts museus de celebrar les inauguracions oficials en aquest dia ja que és el de festa generalitzada del sector.

I si ho provem?. Pitjor del que passa ara no serà, és clar que potser caldria també reconduir l’habitual ganduleria dels creadors a ser partícips dels actes dels seus companys. Encara que aquest és un tema pelut , de potser més difícil solució que no pas el ja de per  se complex de la coincidència diària i horària.

ESPAI D'ART. SANTI CLAVELL

Com sempre aquí teniu el darrer “Espai d’Art” , ben calentet dons fa tan sols poc més d’una hora que ha estat emès, com sempre a m1tv.

En el programa d’avui el protagonista és SANTI CLAVELL. Ho és , com no, per la seva exposició, o potser hauríem de dir doble exposició que presenta a l’Ateneu Fundació Iluro , amb un  títol tan atractiu com “Amb la ràbia al cos / Potzuaren barruan” , una expressió basca que significa més o menys en el fons del pou.

Una exposició entre reflexiva , en el que pertoca a la seva lectura plàstica de les més diverses obres de teatre, i visceral amb l’excreció plàstica dels seus dimonis més personals i interiors.

Una exposició de visita ben recomanable i a la que no anirà gens malament la prèvia de les seves sinceres paraules.

JOAN BROTAT / ENRIC PLANASDURÀ . Primitivisme i abstracció

A l’entorn de “Art a Mataró 1942-1958, els anys de la represa” , la primera de les tres temporades en que Ca l’Arenas pretén mostrar-nos la relació artística de la nostre ciutat amb l’art del país mitjançant el fer del Museu de Mataró com eix, far i guia, i al costat de la mostra “mare” que ja vàrem comentar en la seva inauguració ( exposició de la que us volem repetir el consell d’una múltiple i repetida visita malgrat el menysteniment aberrant amb que es tracta l’art local ) es presenten tres exposicions que pretenen significar mitjançant la individualitat, el sentit global de l’art d’aquells foscs moments.

Per començar se’ns presenta el treball de Joan Brotat i Enric Planasdurà , amb l’afegitó de “Primitivisme i abstraccio”.

Sense entrar en qualsevol disquisició al voltant dels artistes escollits , cosa que farem en un proper post al voltant de com s’ha girbat aquesta temporada, hem de dir que potser el millor d’aquesta exposició és l’apropar als afeccionats els noms de dos creadors en certa manera maleïts en l’àmbit general de la petita història del nostre art més proper , el que els ha convertit en quasi invisibles en les col·leccions públiques i fins i tot en aquelles mostres de caire historiogràfic , realitzades ja sigui per estaments oficial com per galeries privades.

JOAN BROTAT , que exposà al Museu de Mataró l’any 1984 pertany al grup d’artistes anomenats primitivistes , amb una pintura en aparença infantil i ingènua però que assoleix una personalitat especial per la seva aposta per interaccionar l’art del moment amb una mirada estètica lligada al concepte de l’art romànic. 

Una estructura que a Mataró havíem pogut observar ja en una anterior mostra de la Col·lecció Bassat amb un seguit de peces d’aquest tarannà ( que ara de nou s’ofereixen en aquesta mostra) en les que simplicitat i contundència es donen la mà en aquesta aposta per una certa lectura mística i social de l’home , en una línia nítida i innocent que accentuava encara més el contrapunt.

És aquesta la mirada ara recobrada de Brotat , llunyana i molt millor a la que practicà amb el pas del temps i en un oblit quasi generalitzat. 

Un oblit que es va fer palès quan intentant exposar a Mataró ( Caixa Laietana) fou rebutjat i convidat a exposar a Argentona i Arenys de Mar, com si fos una prova de qualitat. Prova que no devia superar ja que no va ser acceptat per exposar a la nostra ciutat. 

Era l’època d’aquelles figures femenines eternament repetides en una línia en que s’havia perdut del tot l’incisiva mirada dels temps que ara tenim ocasió de rememorar.

ENRIC PLANASDURÀ que exposà al Museu el 1955 era en aquell moment un rara avis en l’art català per el fet de practicar l’abstracció geomètrica. Una abstracció de caire racionalista en la que el negre n’era el color dominant i que va practicar durant tota la seva trajectòria , amb ben poques evolucions i quasi cap revolució, fora d’amplair de manera important i agosarada el ventall cromàtic dels seus treballs.

Segons deia Bohigas , justament en l’escrit que es publicà en el diari “Mataró”, “ ... en  Planasdurà està el neoplasticisme de Mondrian,l’experiència fecunda del cubisme, la lliçó dels jocs expressius del col·lage,la lleu insinuació surrealista,els últims decorativistes italians. I Està per damunt de tot el seu criteri ordinador i apassionat...”. Unes definicions impossibles de millorar i que es veu perfectament reflectides en les obres que ara podem gaudir en vell casalot del carrer d’Argentona.

Una exposició ben aconsellable que ha de servir , tant per aquells que no els coneixien com a aquells que si en teníem el gust, per fer palesa la seva vàlua alhora que seguir maldant del fet d’aquest silenci ofegador oficial que margina a l’oblit a un bon munt de grans i desconeguts artistes dels que gaudim en el nostre país.

PS.- Per qui vulgui ampliar coneixements amb aquests artistes , us deixo l’enllaç de la nota de premsa al voltant d’una gran exposició sobre Brotat , organitzada per el museu Abelló i comissariada per el mateix responsable , i amb l’enllaç amb el catàleg de l’obra dePlanasdurà que realitzà fa uns pocs anys la galeria Oriol en motiu d’una ampla exposició de l’artista.

PS II.- Com anècdota personal us ofereixo el dibuix i l’escrit que l’acompanyava que em va enviar Joan Brotat  disculpant-se per el fet de que quan va exposà a Argentona i vaig visitar la seva exposició em va mig esbroncar tot dient-me que esperava que fos millor que el meu pare al que deia recordar per una mala crítica justament en aquesta exposició del Museu. Les paraules ho expliquen tot. 

FOTOGRAFIA I POESIA

A l’entorn dels anys Espriu i Punsola toca ara la mirada artística dels fotògrafs mataronins. Després de les mirades artístiques provinents de les escultures de Cusachs, els gravats de Capitani o el vídeo muntatge de Jordi Cuyàs, , arriba ara la iniciativa de l’AFPM (Associació de Fotògrafs Professionals de Mataró) presentant una vintena de propostes en les que han enllaçat de manera més que brillant la seva visió artística , paral·lela a les visions poètiques d’aquests dos grans autors dels que en celebrem aniversari.

Sergio Ruiz deia de manera ben encertada en el moment de la inauguració a l’espai Capgròs, que els fotògrafs professionals deriven la seva creativitat de manera forçosa als encàrrecs que reben , paper en el que demostren el seu saber tècnic i creatiu, però que aquesta desviació professional, - lògica i plausible-, converteix en residual allò que en podríem dir “creació pura” , i que és justament aquesta la que han tingut de cercar per trobar sortida a la proposta que ells mateixos havien acceptat.

I s’ha de dir sense embuts que el resultat d’aquesta proposta és més que excel·lent, com no podia ser d’altre manera. A Mataró tenim la sort d’estar envoltats d’uns fotògrafs excepcionals que quan es deixen anar donen fruits com aquests que ara podem veure a les sales de l’espai Capgròs i de la sala de la Presó. Tots ells han cercat la relació amb el poema escollit i han obtingut uns resultats tan qualificats com escaients que han de deixar bocabadats , tan als afeccionats  la fotografia com als simples cercadors de sensibilitats creatives que sempre haurien d’estar presents en qualsevol exposició.

Per això el nostre consell ben positiu de visita , en la certesa que en la visió d’aquests excel·lents professionals , no sols sabreu trobar una visió tècnica de gran alçada , ans també podreu entendre la gran qualitat creativa d’aquests membres de AFPM, que demostren una vegada més la seva gran vàlua artística i creativa.

Una vàlua de la que en teniu mostra en el seguit d’imatges que us oferim , provinents de les xarxes socials del Sant Lluc.

PS.- La fotografia que encapçala el post però no és de membres de l’AFPM i sí del que signa aquest blog. Està realitzada aquesta mateix matí i és de l’escultura “La dama del Llac” de Manuel Cusachs , que es troba a la Rda  Sant Oleguer de Mataró.

LA AUTENTICITAT . ALBERT TRIOLA

D’entre el munt de premis teatrals que es fan i desfan  no hi ha dubte que els Premis Butaca tenen un pedegree especial ja que son atorgats per els espectadors i per el fet de les quasi vint edicions dels mateixos els hi ha donat el pòsit de seriositat i solvència que els ha convertit potser en els premis més apreciats per part dels artistes ja que indiquen el seu grau de comunicació amb els espectadors, el que a fi de comptes és del que es tracta en el cas dels actors i de qualsevol tipus d’espectacle. Enguany el mataroní Albert Triola ha guanyat el premi al millor actor per l’obra “Smiley” fet que ens ha alegrat a tots per el merescut del guardó. 

Per això, i aprofitant l’avinentesa, us deixo el programa realitzat per valors tv que es va emetre fa un parell de temporades, en el que en cada capítol es reflexionava al voltant d’una “virtud”. Vaig col·laborar amb ells en el capítol dedicat a l’autenticitat en el que el protagonista era justament Albert Triola. 

Va ser un immens plaer del que n’he estat sempre orgullós i ara més que mai.

Us el recomano amb tot gust , així com la resta de programes del mateix projecte que podeu trobar a la xarxa. El conjunt va confegir un magnífic projecte assolit amb una gran qualitat i interès, del que aquest n’és una petita mostra que de nou us recomano amb tot orgull i plaer.

< br />