DANIEL LLIN. GRAVATS

Mentiria si dic que soc un gran amic de Daniel Llin , però mentiria igualment si dic que no el conec. He tingut la sort, i voldria remarcar la paraula sort , de xerrar forces vegades amb ell i de compartir alguna vegada taula i estovalles, i per tant he pogut gaudir de la seva saviesa que va molt més enllà de l’artística que és la que avui ens mou en aquest comentari.

En Daniel Llin és un home saberut, mediterrani de naixement i essència, combina aquesta genètica amb un concepte quasi germànic, a bon segur adquirit en la seva estada laboral per aquelles terres. Aquesta conjunció, a bon segur explosiva per a molts, en ell esdevé racional en el seré equilibri que aquí en diríem de seny i rauxa. Un equilibri que li permet transmutar, com si de vasos comunicants es tractés, aquells coneixements artístics, musicals i de pensament, en una corrent de flux continu que li genera un bon fer que ell sembla regularitzar mitjançant el seu exercici plàstic.

Potser per tot això en Daniel Llin ha trobat en el més que noble art del gravat aquell punt d’idoneïtat en la seva forma d’expressió. Jo diria que és així ja que en ell coexisteix l’exigència precisa del que podríem dir fredor tècnica germànica, - l’ofici de gravar és rígid en la recerca de la perfecció, sense permetre cap error -, amb la disbauxa creativa, amb la trempera sensible de plasmar unes emocions internes que depassen amplament el que podríem dir fredor ambiental.

Tot això m’ha vingut en ment  en passejar i gaudir per la magnífica exposició que des del passat divendres senyoreja i dona mestratge en la sala del col·legi d’Aparelladors en la seva seu de Mataró. I ha estat així ja que el conjunt de l’exposat  provoca en el visitant, no tan sols el gaudi estètic en la comunicació de sensacions i emocions plàstiques, ans també el respecte absolut per aquella estranya conjunció, que per alguns serà habilitat i per  a mi saviesa, entre fons i forma, o dit d’altre manera entre tècnica i contingut.

Daniel Llin ens aclapara amb un seguit d’excel·lents peces  en bona part realitzades en la feixuga, per l’exigent, tècnica de l’aiguatinta. Però clar, no hem d’oblidar mai que la tècnica és mitjà i mai finalitat, i la tècnica no tindria cap mena de vàlua si no fos el mitjà per expressar plàsticament un sentiment interior intens que en el cas de Llin avui es dispersa entre el paisatge ( com a nota de viatge), la poètica dels espais (interiors), la força de l’expressió (figures) i un seguit de peces petites (mini prints).

L’exposició comença amb una obertura agraïda com és la mirada en forma del que podríem dir “quadern de viatge”. Uns treballs gens primmirats, àgils, destres d’execució, com si es tractés d’escalfar motors  per convidar a l’espectador a entrar en matèria. Una obertura que podríem considerar de mirades exteriors que té el punt àlgid en l’espectacular, per ritme i senzillesa, mirada a l’església de Sta Maria a Trastevere. Una peça de gran qualitat que cal observar amb detall.

Segueix en el canvi de ritme que comporta figura amb una obra que no ha perdut intensitat amb el pas del temps com ho és “la conversa”, per endinsar-se en el camí de la poètica dels interiors. Son aquestes unes obres més rígides en la concepció, més equilibrades en el concepte general, més fredes en l’aparença, però que volen traspuar una calidesa interior, molt més en un concepte centre europeu que no pas proper. Unes obres que culminen en aquest veritable goig creatiu que és “el taller” , on la resolució de l’obra estructurada en la llum com a eix generador , assoleix nivells d’alta qualitat.

Una qualitat que es manté en el sempre difícil exercici del mini print, una limitació que depassa el simple sentit de la mida per comprendre que el reduccionisme de l’espai creatiu és molt més complex en tècniques com les del gravat que no pas en altres, per l’exigència que la pròpia tècnica comporta. Tot per acabar en unes peces en aparença convencional, que serveixen per lligar el llaç d’una deliciosa exposició.

Un no pot ni menys que aconsellar-vos ferventment aquesta exposició. No és pas una mostra especial, d’aquelles que es guarden en el record per el d’excepcional, però sí que és un veritable paradigma del bon fer . En ella Daniel Llin no tan sols ens fa entendre la importància de la tècnica per  a desenvolupar de manera precisa el concepte artístic, ans ens explicita que aquella potència que ens havia demostrat en la seva versió pictòrica, molt mes enrauxada , pot transmutar-se per assolir la gran dignitat d’una exposició que és un veritable plaer per a la vista. I el que és més important, un evident aliment espiritual per aquells que ens agrada l’art molt més enllà dels majestuosos àpats dels grans mestres .

Una magnífica exposició que us recomano amb tot plaer.

Felicitats.

PEPE NOVELLAS. CINC ANYS D'ABSÈNCIA

Pepe

Com passa el temps. Avui fa cinc anys que ens vas deixar i el cert és que sembla ahir. Avui quan veia l’obra que han penjat a la mostra de paisatge de la Fundació Iluro , agafada per on han volgut ja que allò d’un paisatge res de res , pensava amb la teva multiplicitat de paisatges que vas coronar amb la teva mirada a Pompeia i al Ulluru. Però d’ells no hi ha rastre.

I és que el temps passat no ha fet canviar res , tot segueix igual . L’Ajuntament segueix amb la seva dèria contemporània i els pintors no pinten per res i segueixen sense poder exposar a can Palauet. La teva obra és impossible de veure. Alguns tenim la sort de gaudir-ne a casa , però les noves generacions no saben , ni sabran qui ets , ni tan sols si vas existir,  ja que la teva obra no està viva enlloc. Que ells s’ho perden ?, oi tant , però que trist que un dels millors artistes d’una ciutat com Mataró no existeixi oficialment.

Això sí, tens un carrer , o millor dit un rotatori, just allà on Crist va perdre l’espardenya , però , oju , amb placa que ho indica. Sort que quan hi passo en les meves passejades ens parlem amb vibracions , que si no ...

Mentre, aquí ja ho veus. Suposo que et vas esconyar veient aquell paripée d’antològica / homenatge , sense història, biografia, i quasi sense dir qui eres. Però, que vols?. Tu sabies molt bé que amb aquelles mans no podrien sortir gaires brodats.

Però avui ja fa cinc anys, i que vols que et digui em dolen. Em dol que ningú, fora dels quatre íntims ho recordi. Em dol que la teva obra estigui adormida , morint-se , i dic bé, morint-se , ja que tots sabem que l’obra d’un artista si no es mou és obra morta.

Em dol que el teu nom vagi oblidant-se i que la qualitat de la teva obra no el pugui fer surar. Em dol que avui massa gent t’hagi oblidat. Em dol més  però, i molt més, la teva absència i l’absència del teu art.

Per això avui he volgut fer volar a questes lletres tot sabent que t’arribaran. Dona records a l’Eduard , en Josep Mª i al pare ,  amb qui segur que tindràs unes grans converses. Com us trobem a faltar en aquest Mataró vil, miserable i venut, que dona l’esquena a l’art i a la cultura i en la que aquells miserables dels que tant te n’enforties , segueixen tenint cadires de comandament  i segueixen vilipendiant a artistes com tu.

Em dolen moltes coses, però és que a bon segur ja estic gran i la jubilació em reclama a crits , però per damunt de tot em dol no veure els teu treball , no sentir la teva veu, no poder comentar la darrera exposició i principalment no seguir conjuntament vius en l’art que tant ens va unir.

Em dol el record i em dol l’art.

Encara que a vegades ho pensis , no t’oblidem.

En l’enyor, un petó ben fort

Visca l’art.

Pere

LA NECESSITAT DE RECUPERAR LA MEMÒRIA PLÀSTICA HISTÒRICA. SIXTO ALBERTÍ

Quan en començar la temporada, Cultura anunciava que dedicaria tres temporades de ca l’Arenas a recuperar la història de l’art local mitjançant el repàs a la trajectòria del Museu , se’m van il·luminar els ulls.

Un tenia clar que poca història podria veure des del 1982 en que la desgràcia va caure al damunt del Museu de Mataró amb el nomenament de Carles Marfà com a director i per tant l’art plàstic va ser eliminat i foragitat de la vida cultural del vell casalot de la plaça de l’Ajuntament . Però com que tota aquesta història un l’ha viscut de primera mà, la recança personal era mínima  i la professional també ja que poc , o potser haurem de dir res , hi haurà a ensenyar en aquests més de trenta penosos anys de dictadura marfaniana de draconiana persecució a la plàstica via la inexistència i l’oblit.

En canvi estava del tot esperançat, - il·lús de mi -, de que en els primers capítols podria aprofundir en la petita història de l’art local des de la post guerra fins a finals dels seixanta. Una època de la que  tinc coneixença verbal i en part gràfica , però amb evidents llacunes.

Pensava , bona fe que soc, que sentiria a parlar i podria veure el treball d’aquell nucli d’artistes que van donar pes al global de l’art mataroní, fen contrapunt als més coneguts localment , encara que en ocasions els sobrepassaven. Estic parlant de Miquel Massot, Marcos Zaragoza, Joan Finet, Joan Grau, Lluís Muntané, els germans Rodolf i Josep Tur, Antoni Boix .., i cito tan sols aquells que sí varen exposar en el Museu en aquells temps el que era indicatiu del seu nivell i prestigi. Però evidentment res de res.

Deixava ja la possibilitat d’aquesta recuperació com un somni impossible quan de nou em va entrar el rau rau en veure la gran quantitat de mitjans dedicats a la recuperació d ela figura de Josefina Tolrà , en una exposició que no ens cansarem de lloar i recomanar. Si hi ha hagut desig i possibilitats de tota mena per de tirar endavant un projecte com aquest , nivell parell hauria d’existir per recobrar la mirada a aquells artistes que van fer una cosa tan important com popularitzar en certa manera l’art i trencar la barrera de la burgesia per començar a que l’art pogués estar en les cases de la classe mitjana que començava a apareixer i dominar en el context social.

El retrobament amb una fotografia antiga de Sixto Albertí pintant als carrers d’Argentona , em va retornar la seva imatge impecablement vestit , amb barret i bastó, agafat del bracet de la seva dona , amb el tortell a la mà, després de sortir de missa de diumenge . I el record d’aquella bata amb la que pintava per evitar tacar-se.

 I amb elles, vaig anar a petar a la seva pintura , amb la llum con eix i fonament. Els seus paisatges dels jardins d’Aranjuez , població on residia bona part de l’any i que s’havia rendit als seus peus i el considerava el successor de Santiago Rusiñol amb qui va compartir tantes coses , lliçons pictòriques incloses. 

I no em vaig oblidar de l’altre cara de la seva pintura , més moderna, amb geometrisme de caire cubista com per ex. la pintura que es troba a l’església d’Argentona. I el seu bon fer com escultor havent aconseguit bona fama com imaginer en passos de setmana santa.

Però és clar, qui recorda a Sixto Albertí, nascut a Mataró el 1894 i a on va morir en el 198?. On podem trobar alguna de les seves obres?. On podem saber cinc cèntims de la seva trajectòria?. La resposta és contundent , enlloc , i el fet no tan sols és lamentable ans també estic per a dir que és miserable.

Fa molts anys , quan hi havia diners , ja vaig presentar un projecte de recordatori d’Albertí. Pensava , i penso, que la seva obra ho mereixia i a més hi havia una sèrie de circumstàncies que podia convertir-ho en un projecte global. 

Sixto Albertí era de Mataró, va viure molts anys a Argentona i va pintar per tot el Maresme, era doncs un artista comarcal. Mataró i el Maresme tenen un peculiar lligam amb Aranjuez , l’altre pàtria de l’artista. Si el tren de Mataró va ser el primer tren peninsular, el Madrid-Aranjuez va ser el segon. Un recorregut que sobreviu com element turístic en l’anomenat “tren de la fresa” que curiosament és la fruita emblema d’ambdues comarques. Un projecte d’exposició d’anada i tornada , amb un afegitó musical com seria l’audició a Mataró del “Concert d’Aranjuez”. Un projecte que va agradar però que no va arribar a fer ni la primera passa.

Ara , evidentment no és el mateix, però  això no vol dir que haguem d’enterrar de nou en l’oblit a Albertí i els seus coetanis. Evidentment seria obligació del Museu , però ja sabem que en la ment dels seus dirigents això és un impossible , però Cultura hauria de fer el pas i prendre com a propi aquesta obligada recuperació de la memòria artística plàstica local. 

Ho farà?. Penso que la resposta la tenim ben clara tots. I serà una llàstima.

PS.- Ningú no ha pensat mai que a l’Associació Sant Lluc per l’art Mataró que tantes coses fa be en l’àmbit local, especialment en l’expositiu , li manca una secció de caire històric  per aprofundir en la història de l’art local , al menys des del segle passat ?. I que aquest caire històric podria ser un repte ben gratificant al que s’hi podria afegir altre gent?.

Tot demanant perdó per la “punyalada”  però, potser algú ho havia de dir.

PS.- Les imatges en blanc i negre corresponen al catàleg de l'exposició" Argentona recorda  Sixto Albertí" celebrada a l'Aixernador a l'agost del 87. la imatge en color al monument dedicat a Santiago Rusiñol que es troba a un cèntric indret d'Aranjuez.

ESPAI D’ART. JOSEP SERRA

La crítica a l’exposició que Josep Serra realitza a la barcelonina Galeria Comas ocupava el nostre darrer post, potser per això és bo complementar l’opinió mitjançant les pròpies paraules de l’artista.

D’aquí l’enllaç amb el darrer “Espai d’Art”  de m1tv , emès aquest mateix dimarts , en el que l’autor explicita el seu fer i en fa oportuna reflexió.

Una entrevista prou interessant per endinsar-se en el sempre complex món d’un creador, i més encara si és que porta l’abstracció per bandera. Una entrevista que us aconsello amb tot plaer.

JOSEP SERRA . SENSE CONCESSIONS

Exercir la crítica d’art implica sotmetre les preferències particulars a un  tamís exigent en el que la malla que predomina és la qualitativa , molt per damunt del gust personal. Però jo hi donaria una volta més al concepte per dir que les preferències personals fan que augmentis l’exigència , sense cap mena de benevolència , a aquells que practiquen el teu concepte artístic fonamental , nivell que no demanes a altres que es mouen en les antípodes del teu concepte creatiu.

No sorprenc a ningú si de no explicito la meva preferència vers l’abstracció com a “isme” d’expressió plàstica, entenen com abstracció no el contrari del figurativisme i sí com acte mental amb el que expressar sensacions i emocions que no poden ser representades  de cap altre manera que mitjançant formes allunyades de qualsevol possible inter-relació. Potser per això son pocs els que practiquen aquesta veritable abstracció vivencial per vessar-hi en la mateixa les seves sensacions més personals.

Josep Serra , aquest gran artista argentoní, manté una fidelitat absoluta amb l’abstracció. Fa un any i escaig que ens oferia celebrar els seus 30 anys de comunió amb la pintura amb aquell seguit de mostres que sota el genèric de “Necessitat vital” ens va permetre entendre el seu univers creatiu. Una mostra de molt pes específic que marcava clarament un abans i un després. Un abans esplèndid i un després sotmès , com  no , al pas del temps.

Ara, any i mig després, Josep Serra fa trontollar les clàssiques parets de la barcelonina galeria Comas, allà als jardinets del Passeig de Gràcia, amb una potentíssima mostra que sota el títol de “Sense concessions” , ens ofereix un autor reconvertit sobre si mateix amb una evolució personal en la que ens ofereix una certa depuració de la seva visceralitat , tot cercant un camí en el que la potència concentrada del color genera un nou eix explicatiu , al voltant del qual s’escampa una diversitat cromàtica més plana , menys gestual, però curiosament molt més cinètica , en la producció d’un moviment envoltant que t’abdueix en la mirada fent-te entrar en l’ull del seu huracà plàstic.

Gerardo Gil, en el dens i magnífic escrit de presentació que és d’obligatòria lectura per la seva qualitat, ens recorda el sentit de l’autor de ser un pintor representatiu , el que no vol dir d’aparences, i sí de situacions emocionals. I és aquesta justament la lectura que precisa la mirada de tota la mostra. Una mirada en la que caldrà deturar-se en l’exterior, en les noves textures, en aquest tachisme quasi aerogràfic, en la potència desmesurada del gestualisme central que estructura l’obra.

Però també caldrà fer-ho en aquesta nova mirada vers una poètica més sensible, simple en l’aparença però d’altíssima complexitat. I deturar-se per examinar detingudament les peces de caire quasi dicromàtic ( blancs , negres i l’ample gama de grisos) poc habitual en ell i que ara obren la porta a un camí enormement interessant.

Tot això ,  mantenint l’essencial força interior del seu fer capaç de convertir sensacions , emocions i vivències , en magnífiques obres d’art com les que omplen aquesta exposició d’obligada visita.

Felicitats.

Josep Serra. “Sense concessions”

Galeria Comas. Passeig de Gràcia 114 ( Diagonal)

De l’11 de febrer al 5 de març de 2014

ROGER ESTRANY. SORTIR DE LA LÍNIA

Realitzar la mateixa professió , afecció  o activitat creativa que algun membre de la teva família que n’ha obtingut reconeixement públic de la mateixa és tasca feixuga .Ho és ja que la comparança és obligada i implica l’obligació de fer quelcom per diferenciar-se i establir personalitat pròpia. Una tasca que no és baladí i és enormement complexa . I ho dic per experiència pròpia.

Davant d’aques ts fet les postures es multipliquen i justament en aquests dies hem pogut veure’n a Mataró dues de ben diferents , tant que quasi es troben a les antípodes. Per un costat Ivan Jordà reivindica la figura artística del seu pare i la fidelitat als seus principis creatius i titula la seva exposició com “ADN” . Per l’altre Roger Estrany  fuig del pes de l’herència familiar i presenta a l’espai capgròs una exposició de nom “Sortir de la línia” com deixant ben clar el seu desig de fugir del pes creatiu de la nissaga familiar establerta per la linealitat del seu oncle Santi Estrany ( per ell tiet Tayo), de l’avi Rafael Estrany, al que no va conèixer, i també del seu pare Jordi que encara que era arquitecte havia fet també els seus “pinitos” artístics com es pot veure en l’exposició actual que es presenta en el pis superior de Ca l’Arenas.

Roger Estrany , de professió músic, ha decidit deixar per un temps les notes musicals per aprofundir en la seva altre vesant creativa que n’és la plàstica , essent aquesta la seva primera exposició “seriosa” en la que ens demostra el seu fer. Un fer dispers i variat tal i com correspon a un artista jove , ja que l’hem d’entendre com a tal ja que la seva aposta creativa és recent i està en aquell camí evolutiu a partir d’unes beceroles que s’entenen encara properes.

Així ens trobem davant l’oferta d’un ample ventall de mirades estructurades essencialment en la figura i realitzades en una diversitat estilística que va des d’un cert racionalisme estructural de raons pseudo geomètriques fins a altres de caire expressionista que sens dubte son el millor del presentat.

Unes obres que marquen uns fonaments però que alhora precisen d’una més intensa capacitat comunicativa. Per un cantó és obvi l’existència d’unes mancances tècniques fruit de la inexperiència , un fet que incideix en el resultat final del presentat , però potser el concepte general rau en la necessitat de que el propi artista defineixi quin és el camí que pretén desenvolupar.

I diem això ja que la dispersió és massa intensa i d’ella es resenteix , i molt , el conjunt. Al costat d’obres fluixes n’apareixen d’altres , com la que encapçala aquest post on existeix un gruix de virtuts que permeten albirar un futur positiu.

Un futur que està en mans del creador. Ell ha de decidir de tots els camins presentats quin és el de la seva veritat. Per la nostra part , com ja hem dit, el mateix  està clar , ara cal esperar la coincidència . 

I mentre, observar els detalls positius puntuals de cada obra , que hi son , per esperar i desitjar que el cognom Estrany segueixi essent ben viu en el món artístic mataroní.

AVELINA LÉSPER I L’ART CONTEMPORANI.

Fa anys que segueixo els comentaris d’Avelina Lésper  en el seu blog (www.avelinalesper.com ). Me la va descobrir l’Enric Aromí que n’és un gran fan i que de tant en tant ens dona notícia seva, i estic força d’acord amb els seus plantejaments generals envers aquest mal anomenat art contemporani , encara que discrepo, i molt, d’algunes de les seves individualitzacions que també han esdevingut obsessions, com és el cas de la seva fòbia vers l’obra d’Antoni Tàpies ( potser per això complau tant al bon amic Enric).

Ara la seva entrevista publicada a La Vanguardia el passat dia 6 , ha estat rebotant per tota la xarxa i s’ha reproduït en diversos mitjans informatius de mig mon. Una entrevista amb coses discutibles, com no, però apostant fort per aquest concepte de  que “ el rei va despullat” que tants defensem front la bunkerització de la síndrome de l’avantguardista , que sembla estar inoculada en tants i tants poders fàctics i essencialment públics.

Per això reprodueixo aquí aquesta entrevista a La Vanguardia  (http://www.lavanguardia.com/cultura/20140206/54400875066/entrevista-avelina-lesper-arte-contemporaneo.html#.Uvf_GhvpE6s.facebook) per que entreu en matèria i pogueu plantejar-vos les vostres raons en aquesta ja eterna disputa en relació a la veritat o no , de l’art contemporani.

No fueron pocos los que se identificaron, hace un par de años, con aquella mujer de la limpieza de un museo alemán tan celosa de su trabajo que se empleó a fondo para eliminar unas terribles manchas que había en una de las obras expuestas. Ni se le ocurrió sospechar que formaban parte vital de la pieza Wenn es anfängt durch die Decke zu tropen (Cuando empieza a gotear el techo) del artista Martin Kippenberger, valorada en 800.000 euros. El Museo Ostwald de Dortmund (cuyas primeras entradas en Google son sobre el suceso, superando a su web oficial), llegó a afirmar que "estamos intentando aclarar cuanto antes qué tipo de capacitación tiene el personal de la limpieza". La crítica de arte mejicana Avelina Lésper diría que esa pobre trabajadora, además de un gran sentido de la pulcritud, tenía también un gran sentido común. Lésper, colaboradora de diferentes medios de comunicación latinoamericanos y directora del programa de televisión El Milenio visto por el Arte, es una de las voces que más suenan contrarias al arte contemporáneo, cuestionando desde los ready-made (el uso de objetos comunes como el urinario de Duchamp) a las performances efímeras.

-¿Cómo definiría el arte contemporáneo en una palabra?
-Fraude

-Explíquese…
-Carece de valores estéticos y se sustenta en irrealidades. Por un lado, pretende a través de la palabra cambiar la realidad de un objeto, lo que es imposible, otorgándoles características que son invisibles y valores que no son comprobables. Además, se supone que tenemos que aceptarlos y asimilarlos como arte. Es como un dogma religioso.

-¿Y por otro lado?
-También es un fraude porque está sostenido nada más que en el mercado, que es fluctuante y artificial en la mayoría de los casos. Se otorgan a las obras valores artificiales para que pienses: “si cuesta 90.000 euros es porque debe ser arte”. Estos precios son una burbuja, como existió la burbuja inmobiliaria.

-¿Y pinchará?
-Se tiene que pinchar. Una torre de papel sanitario de Martin Creed cuesta 90.000 euros. El objeto no es lo importante, sino lo que tú puedes demostrar económicamente a través de su compra.

-¿Y no pueden comprar Murillo o Picasso?
-No puedes especular con pintura antigua porque hay muy poca. En cambio, este tipo de obras se realizan en minutos, algunas se hacen en factorías.

-¿No se podría especular con obra actual con valores estéticos?
-El arte toma tiempo. No hay manera de que Antonio López termine un cuadro… Por una parte, debes esperar a que el pintor o escultor haga sus obras. Por otra, el arte necesita talento, que el artista tenga algo que mostrar a través de su obra. Con el arte contemporáneo los artistas no necesitan tener nada.

-¿Puede poner algún ejemplo?
-Cuando Duchamp hizo su ready-made evitó a todos los artistas el proceso intelectual. Cualquier objeto es arte, el que sea. Bajo este punto de vista, imagínate la cantidad de obras de arte que tú tienes. Todo tu entorno es factible de convertirse en arte. No tienes que esperar que ese artista se forme, demuestre su talento y que acabe aportando algo, lo que es terriblemente difícil. Otro ejemplo es Santiago Sierra con sus ready-made. Te dice: “Esto es un contenedor de mierda de la India”. ¡Qué impresionante!

-Como mínimo piensan la definición…
-El crítico Arthur Danton dijo: “dejen que los filósofos pensemos en la obra, ustedes traigan sus objetos”. Si pones como tema el contenedor de mierda, ya llegará el comisario que elabore el discurso y te hable de la miseria, de las últimas castas que recogen la mierda… hay toda una justificación social y moral. Si tú manifiestas que eso carece de valores estéticos, automáticamente te dicen que estás en contra del mensaje social. Es un arte chantajista, también. Utiliza este tipo de discursos para que lo aceptes como arte. Si no lo aceptas, o estás en contra de él o eres un ignorante.

-La denuncia social se ha ido haciendo a lo largo de la  historia del arte…
-Se ha dado, pero no como valor de la obra. Los Fusilamientos del 3 de mayo de Goya valen por la realización artística, porque su pintura fue trascendental y profundamente moderna en su momento. Y sigue siendo moderna ahora. Por eso vale una pintura de Goya, no por el discurso.

-¿Se está confundiendo el arte con el mensaje?
-Ahora el arte solo es mensaje. No hay arte, solo hay panfletos. Estas obras no pueden existir sin los museos. Las obras, paradójicamente, se ven mejor en el catálogo que en vivo. Y ya no digamos con los artistas performance, que solo tienen el registro fotográfico de lo que hacen porque dicen que es efímero, aunque lo repitan 700 veces. Son obras que solo existen en los catálogos y a través de los discursos y la teoría que le ponen los comisarios y especialistas en estética. Son objetos de lujo, una nueva forma de consumo.

-A la mayoría de gente de a pie no le gusta el arte contemporáneo porque le resulta difícil de entender…
-Es que no hay nada que entender. Es un arte que te exige asimilarlo y no discutirlo, por eso también es dogmático. Te exige fe, que creas en él, no que lo comprendas, como las religiones. Quiere someter nuestro intelecto. Todo el tiempo quien se equivoca es el espectador, el artista y la obra es infalible. Si tú dices que carece de valores estéticos, de inteligencia, que no te propone ni aporta nada, entonces te dicen que eres un ignorante.

-¿Quién decide qué es arte?
-Es una decisión arbitraria que se toma entre las instituciones, los museos, las universidades… Es un arte de la academia. Eso de que es independiente y libre es mentira.

-¿Está subvencionado?
-Totalmente, no puede vivir sin las subvenciones del Estado. Es un arte parasitario. La mayoría de los artistas contemporáneos viven del Estado.

-¿El público no pinta nada?
-No. Por eso es demagogia pura que digan que este arte tiene intenciones sociales y que manifiesta intenciones morales. Rechaza a la gente, que para ellos es ignorante. Este arte no vive de la gente, vive de las instituciones y la especulación.

-¿Podríamos decir que refleja la sociedad actual?
-Es muy diferente reflejar que denunciar. Ellos parasitan la sociedad en la que viven, la refleja mejor Madoff. Ambos son parte de una misma mentira social que ha creado el capitalismo a través de la especulación económica. El arte contemporáneo es parte del fracaso capitalista.

-¿Estamos huérfanos de arte?
-Sí, porque no hay espacio para los artistas que sí están creando. ¿Qué muestra el Macba aunque esté vacío? En España hay muchos centros de arte contemporáneo que nacieron a la par que la burbuja inmobiliaria, para que te des una idea de cómo está el asunto. ¿Qué te puede aportar Jeff Koons que imita objetos de feria o cualquier ready-made? Ellos han hecho del material la obra. Ahora para decir guerra ya no tienes que pintar los fusilamientos, ahora escribes la palabra guerra en un letrero. Eso es no tener pensamiento abstracto. Jamás el arte se había despojado tanto de las metáforas… El problema es que se está acabando con una capacidad cognitiva.

-¿Nos quieren tontos?
-Exactamente ¿Y sabes por qué? Eso tiene detrás de sí lo más pedestre que te puedas imaginar, el dinero. Por eso es también un fracaso del capitalismo. Todo lo que se ha hecho por dinero en estas dos últimas décadas ha hecho un daño enorme a la Humanidad. Por dinero se destruyó la economía de Europa, la de Estados Unidos, tenemos el narcotráfico en América Latina… y por dinero están destruyendo el arte.

-¿Alguna buena noticia vinculada al arte?
-(Ríe). Pues que nos hemos dado cuenta, no estamos ciegos ante esto. Los que pintan ahora con maestría y técnica son los contrarrevolucionarios. Y esta resistencia inteligente y creativa es la que va a alimentar el arte

-¿Estos artistas no son vendibles?
-Claro, pero las galerías necesitan que estén amparados por las instituciones. Cuando el Reina Sofía dejó de comprar a Arco, Arco se fue a la quiebra.

-El Reina Sofía dejó de comprar a Arco y empezó a exponer Picasso…
-...Y a Goya, para que la gente vaya…

-¿Esto sería el inicio del cambio?
-Exactamente. Llega un momento en que las instituciones van a tener que escuchar a la población y dejar de trabajar para los intereses privados.

-¿Qué piensa de artistas españoles contemporáneos como Tàpies o Barceló?
-Barceló tiene unos dibujos y unas acuarelas sensacionales. Tàpies está sobrevalorado.  Surgió porque el arte español empezó a verse huérfano de creadores y fue la oportunidad de encumbrar a un tipo como Tàpies, con un lenguaje y una creación limitadísima.

-¿Ve mal el arte español?
-Lo del arte español es un fenómeno de análisis. Fue la cúspide del arte mundial, tuvo creadores que aportaron como nadie y ahora los artistas simplemente no existen. Y la crítica española está entregada y sumisa al sistema. ¿Cuándo España se dará cuenta que ha perdido su sitio en el arte?

-No es el único sitio que ha perdido…
-Pero es un factor muy delicado. El arte no nos sacará de la crisis, pero aporta humanidad.
 

LA DESTI·LERIA

Hi ha moments a la temporada artística que tot sembla quedar mig adormit, com si les exposicions entressin en període d’ hibernació. Acostuma a passar en les primeres setmanes de febrer , en les que vives encara les mostres que s’ha inaugurat després de les festes de Nadal encara queda un temps per a les següents. Això és justament el que ha passat aquests dies a Mataró amb la sola novetat de l’exposició de Roger Estrany a l’espai capgròs de la que en parlarem properament.

En aquesta laxitud que comporta sempre la manca d’activitat, de cop i volta hem rebut una injecció de pura adrenalina provinent de l’esclat il·lusionat de qui està promovent un espai creatiu en la que entre diversos elements s’hi trobarà una galeria d’art.

La seva trucada telefònica per convidar-me a una xerrada , diguem-ne que explicativa ,  m’havia certament encuriosit i més quan es negava a donar cap dada prèvia, dons volia fer-ho trepitjant el terreny. I tenia raó. Va ser trepitjant l’espai quan es feien evidents aquelles idees difícils d’imaginar tan sols amb les paraules. A més , l’insultant eufòria il·lusionada de qui ha generat  l’ideari i a més l’està portant a terme, era obligadament encomanadissa.

I així, passejant per l’espai m’anava desgranant , aquí hi hauran els taller de teràpia amb la música , l’art i la dansa com a protagonistes , més enllà tenim la possibilitat de fer tallers de tota mena en un ventall d’ample disponibilitat. Aquí aquest racó de xerrada i descans. I com no, en primer nivell i a vista del carrer , l’espai expositiu a on hi hauran exposicions de tota mena , amb un criteri al màxim d’eclèctic i amb un nivell de qualitat de llistó valorable. Un espai amb presència d’artistes de per arreu i que defugirà en el possible del localisme.

Certament que queda molt per polir, que algunes de les primeres decisions no son del tot reeixides ja que ha pogut més el cor que el cap, com és natural, però les quasi dues hores de xerrada m’han produït sensacions altament positives i m’han ensenyat una mirada clara , neta , amb capacitat d’escoltar i amb desig d’aprendre. I principalment m’ha mostrat una cara poc habitual, com ho és la del reconeixement de les pròpies limitacions i un convenciment de que el projecte no és foc d’encenalls, que hi ha un estudi de futur i que l’aposta està feta per lluitar i per guanyar.

I tot això em deixa molt content. Crec que la cosa pot tirar endavant i que “La destil·leria” que aquest serà el seu nom ens podrà destil·lar poderosos efluvis artístics i creatius i que sens dubte “agitarà” el món artístic local, fet del que ens alegrem de vell antuvi i en aquest desig hem posat a la seva disposició tota la nostra col·laboració, que esperem rebi també de tot l’àmbit artístic local.

Una molt bona notícia que encara té temps de creixement ja que no està prevista la seva inauguració fins a mitjans de juliol , però mentre, bo és anar-ne fent bon gust de boca , ja que l’aposta promet, la idea està clara , i que carai, que ja toca que a Mataró tinguem sort amb una galeria d’art que funcioni i dinamitzi aquest sector i de pas als bons artistes que tenim a la ciutat que son molts i bons.

Per tant, felicitats per l’idea i endavant.

COL·LECCIO BASSAT. MIQUEL VILÀ

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Miquel Vilà

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Miquel Vilà

De tant en tant hem anat recomanant els diferents capítols dedicats a la Col·lecció Bassat que ha emès TV2. Avui ho fem de nou ambel capítol dedicat a l'obra de Miquel Vilà . Un capítol estructurat sota el títol definitori de "la fermesa amable".

Un programa que en serveix per descobrir un artista massa desconegut. Si us sembla bé, i com esquer per que l'observeu i en gaudiu, us diré que quan se li pregunta per quina és la seva flor preferida , la seva resposta és taxataiva: la carxofa. Davant de tal fermesa i originalitat crec que paga la pena descobrir la seva més oculta personalitat humana i creativa.

ESPAI D’ART. ASSOCIACIÓ SANT LLUC

Un bon gruix dels entrevistats a "Espai d’Art" de m1tv ho son per una relació directe o indirecta amb l’Associació Sant Lluc per l’Art. Mataró. 

És així ja que entre la col·lectiva anyal de Sant Lluc, la Biennal Torres García i els seus espais expositius de la Presó i del Col·legi d’Aparelladors , per no afegir un bon gruix d’activitats complementaries quan no paral·leles ,s'ha convertida en l’eix de l’activitat plàstica mataronina i el contrapunt de l’activitat pública que com tots sabem està dedicada quasi essencialment al que ells anomenen “art contemporani” , amb un espai molt residual per el concepte plàstic.

Aquesta intensa activitat , el poder fer repassada a passat , present i futur , be mereixia que els seus dirigents s’acostessin a Espai d’Art  on havien acudit com complements per la seva tasca d’organització, però mai com a protagonistes únics.

Potser per això paga més la pena escoltar en que diuen l’Antoni Luis , president de l’Associació, i en Miquel Àngel Faidella, responsable de comunicació. Amb ambdós mantenim una més que amena conversa que crec ha d’interessar a tot bon afeccionat  a l’art.

POL PEIRÓ, PREMI GINEFIV 2014

Encara no fa un any , era per el mes de Maig , que a l’espai capgròs varem tenir el plaer de realitzar l’exposició iniciàtica del jove artista de Premià, en Pol Peiró.  En Josep Mª Codina que havia sigut professor seu en el batxillerat artístic a Sta Anna ens l’havia acomboiat  amb unes immillorables referències que quasi no feien falta en veure la rotunditat del treball presentat , que , oh sorpresa !, era nou i ben diferent al seu habitual.

Així  fa tan sols vuit mesos que Pol Peiró ens presentava “Sense embuts” el que era el seu inici públic en el camp de l’abstracció , llenguatge plàstic que es mostrava de manera rotunda com el més adient a la seva necessitat expressiva. Per un llavors , i en aquest mateix blog, realitzaven la corresponent crítica que podeu recuperar aquí.

Han passat vuit mesos i fora de l’obra presentada al Sant Lluc no he tingut ocasió de veure en directe cap dels seus treball però si en canvi he pogut gaudir de la seva perseverant lluita en el camp d’aprofundir  tècnica i el que és més important , plàsticament , aquell llenguatge abstractiu que en les seves beceroles ens havia presentat al capgròs.

Han estat les xarxes socials on he pogut veure el munt de treballs sortits de les seves mans. En algun que altre m’he extasiat davant la intensitat de l’expressat. En molts he vist el camí i la lluita i he pensat que eren petges segures. Altres m’han deixat indiferents i en més d’un he arrufat el nas. M’he quedat amb les ganes d’enviar-li algun missatge dient-li que baixés el ritme. Que a vegades les obres es notaven massa ràpides i que necessitaven d’un bull, d’una cocció més lenta, però no ho he fet. Segueixo mantenint el que vaig dir en aquella inauguració, tot reivindicant el dret de l’artista jove en equivocar-se. I en equivocar-se sol i en sortir de l’atzucac sol també, per retomar el camí amb noves i més fermes passes.

Aquesta setmana ens ha arribat la bona notícia de que ha guanyat el premi de pintura “Ginefiv” , un premi d’abast estatal i dotació mitjana. I ens ha agradat. I encara més quan hem vist que l¡obra guanyadora “La fecundación invertida” té personalitat , nivell i solvència.

Ahir parlàvem de la necessitat del reconeixement públic a la tasca dels creadors. Malament faríem si no comencessim el reconeixement per nosaltres mateixos. D’això aquest post i aquestes ratlles que esperem siguin d’empenta a qui té un camí important per davant i que de seguir així pot aconseguir altes fites.  Bé, de seguir així i si és amb menys presa i un punt més de reflexió, millor.

Sigui com sigui: Felicitats Pol i a seguir. Recorda que tan sols has fet la primera passa.

EL VALOR DEL RECONEIXEMENT

No sé , - crec que no-  , si el reconeixement del bon fer dels demés, està en el llistat d’aquesta collonada publicitària amb poca gràcia i menys transcendència que s’ha tret de la màniga l’Ajuntament de Mataró juntament amb la revista Valors que en aquest cas ha relliscat més que l’Scarlett Johansson amb l’affaire d’Oxfam.

M’ha vingut el pensament al cap davant la magnífica notícia del fet de que l’escriptora Care Santos ha estat la guanyadora del Premi Ramon Llull , fet per el qual ha rebut totes les felicitacions hagudes i per haver, a les que afegeixo la meva. Unes felicitacions entre les que cal comptar , - faltaria més-, les de l’Alcalde, el regidor de Cultura i un bon gruix de regidors mataronins, fet magnífic i que s’ha de destacar ja que no és habitual que el poder feliciti els èxits culturals, però com que en aquest cas ha estat el propi Artur Mas qui ha lliurat el premi...

Però potser a això és el màxim al que pugui aspirar la magnífica escriptora mataronina. Bé, a això i a que sigui rebuda per l’Alcalde, li regalin una reproducció de la “Laia” (bon regal per cert ) i es facin una foto per penjar en el web municipal, amb el logo publicitari de l’Ajuntament al darrera. És a dir benefici per el polític però no per el creador. Tot ja que a Mataró el reconeixement públic a un creador cultural és el mateix , a vegades menys , que el que rep l’equip del “Frankfurt Don Pepito” que ha pujat de la 7ª a la 6ª divisió del campionat regional de petanca, per posar un exemple.

Mataró és una de les poques ciutats que no té establerts uns reconeixements culturals oficials. Joan Pera va ser la primera cara de TV3 i porta anys i panys en la seva tasca escènica , com tants d’altres. En Manuel Cusachs acaba de col·locar la seva quarta escultura a la Sagrada Família. Josep Fadó porta la seva veu de tenor per mig món. Silvia Còppulo, Juanjo Cardenal, Jordi Novellas han portat i porten la seva veu per arreu del país. Manuel Roca deu portar seixanta anys en la sempre difícil tasca del periodisme local....

Tots aquests noms son exemple, i sols he volgut indicar casos de gent plenament reconeguda sense entrar en el paper cultural de gent molt més modesta, de persones que han fet exercici ple i públic de la cultura , portant el nom de Mataró per arreu, sense rebre cap reconeixement públic més enllà del cop d’esquena i l’aprofitament del seu fer quan ha convingut.

A Santi Estrany li va fer falta morir per rebre el reconeixement oficial, que maleïda gràcia li devia fer a la seva tomba. O pitjor és el cas de Lluís Lligonya, ànima de la televisió local , desaparegut del tot en el record. O...

Ja fa uns quants anys que reclamo als poders públics la celebració d’un acte anyal que serveixi com a reconeixement públic al fet cultural, ja sigui en el sentit puntual d’un fet esdevingut en el temps, com en el reconeixement d’una trajectòria. He de dir que els regidors de Cultura sempre m’han escoltat com qui sent ploure i mai s’ha fet res. Vaig estar a punt d’aconseguir-ho des de la iniciativa privada però l’arribada de la crisi ho va impedir, i ara és l’hora de reclamar-ho de nou.

D’aquí aquesta crida per aconseguir que Mataró reconegui el bon fer dels seus creadors , que son molts. No fa falta grans festes. Un acte institucional, una bona xerrada i potenciar la presència i participació del públic. Cercar un nom adient i crear un símbol que ben fàcilment podria ser l’arc de la Nau Gaudí en el seu km. zero.

Ja sé que les meves iniciatives mai son ben vistes en el poder, però alguna vegada haurà de ser la primera. Ens atrevim a reconèixer la tasca cultural dels nostres conciutadans?. Si és així. I si posem fil a l’agulla i demostrem de veritat que som una ciutat de Valors més enllà de protagonitzar una absurda i publicitària campanya que no porta enlloc i que en la seva falsedat no aporta res a la comunitat?.