CUIXART I MATARÓ

Ahir a mig matí em trucava un bon amic i alhora gran amic de Cuixart per comunicar-me la seva mort. La notícia li havia arribat de Victòria , la dona de Cuixart , el que indica la seva relació. Fa uns dies parlant amb aquest amic dels desgavells artístics mataronins , tot comentant la lamentable anècdota que després relataré , m’explicava que s’havien vist i s’havien abraçat en el convenciment de que aquella era la darrera trobada.

Cuixart és un dels millors artistes catalans del passat segle. Prou conegut per el públic en general i al que ni de bon tros s’ha fet justícia artística a bon segur per dues raons: Per un costat per una època dominada per les seves vel·leïtats comercials i una certa tendència al bon viure , i per l’altra per la seva ruptura amb Tàpies , que era el seu cosí.

Tàpies , a bon segur el millor artista dels darrers seixanta anys ha mantingut una permanent lluita amb els seus ex-companys de “Dau al Set” als que ha anat marginant de manera contundent en qualsevol lloc on s’intentava reagrupar el concepte artístic del grup, en afany de predomini que ningú li discuteix, però sí en el que significa de divisme fora de mides.

De Cuixart avui els diaris en van plens, el que m’estalvia qualsevol anàlisi artístic en el bon segur que els lectors ja l’hauran trobat en opinions més valuoses que les meves , però si val la pena fer apunt en la seva relació amb Mataró.
Fora de l’actual mostra que presenta la Fundació Vila Casas a Can Mario (oberta fins el març de l’any vinent) i de la seva mostra permanent a la seva Fundació (Placeta Moncada 7. Barcelona) , la millor exposició de Cuixart , que va deixar de pintar al 2002 , va ser la que es presentà a Mataró , conjuntament al Museu de Mataró i a Can Palauet , del 21 de juliol al15 d’Octubre de 200, i que sota el títol de “Mitologia de la Natura” esdevingué en una magnífica antològica i un remarcable catàleg que us recomano intenteu obtenir ja que a bon segur ,el PMC en disposa d’un munt. Aquesta exposició va provocar la lamentable anècdota que reprodueixo.

Un seguit de relacions personals van permetre iniciar les converses pertinents per que Modest Cuixart exposés a Mataró. Les converses varen anar ràpides . Hi havia un sòlid fonament d’amistat entre els proponents i Cuixart i a més l’artista no oblidava que va ser a Mataró on realitzà la seva primera retrospectiva, que va tenir lloc al Museu de Mataró allà el 1955 i que va aplegar els seus primers deu anys de trajectòria artista

Cuixart va estar molt amatent en les negociacions. Va exigir un bon catàleg i va quedar sorprès de la gran qualitat del mateix i que em va lloar personalment quan vàrem conversar en aquella inauguració. Però en les negociacions hi havia un punt difícil. Qui exposa a Can Palauet si es tracta d’una producció del PMC ha de “regalar” a la ciutat una obra per compensar el catàleg oficial. Ramon Ramis, en aquell temps director del PMC amb Remigi Herrero com a regidor , va fer les negociacions i davant la seva sorpresa no va existir cap problema per part de Cuixart , ans el contrari es va sentir encantat , sensació que va explicitar després de la inauguració.

Passat uns dies d’acabada l’exposició i havent recollit Cuixart les seves obres, Ramis es dirigí al responsable de la mostra, Carles Marfà , per saber quina obra havia deixat Cuixart i col·locar-la en lloc adient a l’Ajuntament. La resposta, em sembla que encara ressona al cap de l’incrèdul Ramis: “No he gosat demanar-la”.

Així, per la inoperància d’un funcionari que segueix en el seu càrrec cobrant un sou que fa fredar i per no fer res , Mataró es va quedar sense una peça d’art important i que avui seria un element patrimonial prou valuosa.
La història és la història encara que alguns voldrien canviar-la. La gent de l’art de Mataró també voldria no haver hagut de patir la ineficàcia del director del Museu, però ... Aquesta història és absolutament certa , així com els noms explicitats en la mateixa. O sigui que en cas de dubtes...

PP
Un dia tranquil que ha permès llegir diaris, passejar-se per Internet i veure opinions de tot tipus i principalment accentuar el neguit i el menyspreu que em mereix l’actuació del PP en relació al judici del 11-M.

Sentir en veus d’impresentables que no vull ni anomenar , no fos cas que calgués fumigar aquestes pàgines, que Zapatero va guanyar unes eleccions gràcies a l’atemptat i ara no les vol perdre aprofitant-se una vegada més del mateix, son tan repugnants i menyspreables que haurien de rebre el rebuig dels seus propis militants.

En el silenci esdevenen copartíceps de tan gran disbarat , del que gent com Acebes, Rajoy i Zaplana mostren sens dubte la seva catadura moral que és , d’existir, del tot negativa.

I ho dic amb la mirada d’aquell a qui no li agrada combregar amb rodes de molí, i que malgrat tot està ben convençut que mantenir a M.Alvarez és un insult als patidors de rodalies, i que al PSC local li importa un rave la cultura a Mataró, entestats com estan amb un retòric discurs al voltant de la cultura als barris i obviant que la gran cultura sempre potenciar a la "petita" .

Amb aquest sentit crític he de dir que el PP actual em fa simplement fàstic.