L’ARMARI BLANC. MANUEL CUSACHS

En Manuel Cusachs ha omplert a vessar de personalitat la sala d’exposicions temporals de la Pia Almoina ( Museu Diocesà ) . Ho ha fet tot presentant unes obres ben “personals” , i valgui el joc de paraules, ja que en elles es conjuguen confonent-se, la personalitat del creador i la dels 33 catalans que representats per el treball de l’autor esdevenen protagonistes personals d’aquest armari blanc,protagonista inoblidable de la infantesa del creador.

Cusachs va reflexionar al voltant del retrat en el seu discurs d’acceptació com acadèmic de nombre , en aquell acte que fa pocs dies es celebrava a la sala de Plens. Ho feia amb claredat de conceptes artístics i personals. La seva experiència li havia marcat clarament el guió en el que , com no, encertava de ple.

Ara tenim ocasió de veure en directe la realitat de la seva teoria. El retrat obliga a una semblança física. Cal una identificació amb el retratat. Però el que cal de veritat és una identificació amb la realitat interior del personatge , i per això cal més que una bona mà, que un realisme, que una semblança, cal conèixer i principalment expressar els trets amagats del personatge. Cal, en una paraula , copsar amb la imatge exterior, la realitat interior del retratat , i no serem nosaltres els que direm que Cusachs no ho aconsegueix de totes totes.

Del primer al darrer retratat hi ha un gran camí , temporal i d’experiències, Un camí que si be manté una linealitat espiritual presenta una clara divergència de realització. Així ens trobem amb unes obres primeres molt més treballades en l’argila. Son obres , amb més “ditades” , més intenses en la seva rotunditat , mentre que en obres més actuals existeix un criteri més estalviador , més en un concepte de força exterior que no pas interior que n’és , sens dubte , la gran virtut d’aquest gran escultor , artista , i si m’ho permeteu , amic , que n’és en Manuel Cusachs.

Potser per això ens quedem amb Pla, amb Espriu , amb Casas Busquets..., però sigui com sigui els 33 noms que omplen a vessar l’armari blanc dels somnis d’infantesa de Manuel Cusachs queda curull d’art , com ho demostra amb escreix amb aquesta exposició.

PRESÈNCIES / ABSÈNCIES

No puc negar que m’agrada que en inauguracions com aquesta un trobi a la presidència a Jaume Boter de Palau , com a president de la Caixa Laietana i a Joan Antoni Baron com alcalde de Mataró. I que vegi els seus logos en els catàlegs de mà ,- no disposo de l’editat -, i en els plafons informatius , encara que amb unes certes evidències d’haver arribat tard ( ajuntament) , però amb presència real. I m’agrada sentir els seus parlaments inaugurals que aplaudeixo de cor.

M’agrada també veure la gran presència de la societat civil. Per un cantó la dels protagonistes (Flotats, Espinas, Clara Simó, Llolll Beltran ...., i tota la representació mataronina) , i per l’altra la dels amics i coneguts que saben que Manuel Cusachs és quelcom més i mereix aquest quelcom més.

No m’agrada , ni gens ni mica , l’oblit de massa gent. La gent del PMC , des del més alt al més baix. La gent del Museu i de Ca l’Arenas.
Vull dir ben clar que les seves absències em fan fàstic, em repugnen. Primer per el que significa de poc apreci a l’art i als artistes que han de valorar i representar , i en segon per la manifesta manca de professionalitat que demostren dia sí i dia també , fent que actes que enalteixen a la ciutat , siguin per a ells , simples pallassades que un no ha de tenir en compte. Per quan la seva destitució? ( per si hi ha dubtes hi ha noms ben clars :Penedès, Noè, Marfà, Soler ).

I també em dol i molt , la maca del món artístic local. Ho deia fa poc en el cas de Codó. Algú em va respondre i temps hi haurà per la picabaralla , però hi ha moments en el que el respecte i el gremialisme és obligat . Avui n’era un d’ells , i de nou els artistes mataronins amb la seva absència s’han marcat un gol en pròpia porta.

FÀSTIC

Mentre sopava he vist APM , aquest programa d’humor de TV3, que he de reconèixer veig sovint i amb el que em faig més d’una riota , i per ser sincer , cal aclarir que una riota intel·ligent. Avui en canvi he tingut escarafalls de fàstic.

Han presentat un trailer de Casablanca , en la famosa escena de la batalla dels himnes.La lamentable ironia ha estat que mentre els nazis cantaven l’himne del Real Madrid els francòfons ho feien amb el del Barça. Barroer, trist i lamentable.

Soc català i del Barça.Potser per això em repugnen aquests paral·lelismes o l’infame lectura del vídeo de les 3 bessones.