OTELO CHUECA

En aquest llarg mestratge que de forma permanent exerceix Paco Rodon en el Museu Monjo de Vilassar de Mar , any rera anys ens ofereix en pertinent mirada i a petites píndoles, alguna exposició especial que fa referència al bon gruix d’excel·lents artistes del país i de l’estat, que conformen aquella generació maleïda , establerta a partir dels anys cinquanta del passat segle i que son eixos cabdals en la lluita per recuperar una normalitat i una vitalitat artística en aquell país adormit en la por de la post-guerra i en el que, amb les excepcions que vulguem considerar , dominava un art clarament acomodatici.

És aquest un grup d’artistes d’altíssima qualitat que ha quedat amagat , en part degut al gran pes específic d’uns noms ( Tàpies , Ràfols Casamada , Hernández Pijoan, Joan Ponç, Guinovart...) que juntament amb els grans mites ( Picasso, Dalí , Miró...) han confegit un corró dominant exposicions i mirades, en un cercle permanentment repetitiu que ha deixat en un immerescut oblit a un grapat d’excel·lents artistes que Rodon , any rera any, ens convida a descobrir.

Enguany, i potser més que mai, descobriment és la paraula exacta que cal emprar davant la mostra que es presenta promoguda per el Gobierno de Aragón i que té el protagonisme d’Otelo Chueca, un artista desconegut per quasi tots, entre els que em trobo, i que en aquesta mostra de caire antològic de títol “Espacio neutro , forma móvil” , i quan es freguen els vint-i-cinc anys de la seva mort, se’ns presenta resplendent.

Chueca practica una abstracció densa i sense filigranes, en un concepte pur, agosarat , arrelat en el fons en l’austeritat aragonesa per esberlar-se de sobte amb un lluminisme concentrat i sense concessions , capaç de generar tot un equilibri de tensions que estructura plàsticament el seu treball.

En la mostra queden ben marcades les tres èpoques de l’artista. En primer lloc la seva època d’un informalisme esbiaixat per les tendències que li son properes en el cercle de sant Lluc on es mou. Son abstraccions que intenten equilibrar la lluita de contradictoris , en un informalisme més de “definició”, esquerp en el color i la llum i amb un cert aire místic present en el conjunt.

La segona època és la més espectacular amb obres en les que domina l’estructura circular d’un dinamisme cinètic que no tan sols genera una força espaial, ans també ens ofereix uns criteris més vius en els colors, més intensos en el gest que dona una contundència evident a l’obra que aclapara en certa manera a l’espectador.

Finalment apareix un retorn a l’abstracció més pura amb tots eles elements de la seva trajectòria redistribuïts a la recerca d’un equilibri en que gest, color i moviment conformen un treball digne dels gran creadors .

És una exposició molt important que caldria no deixar de costat. Una mostra , i que em perdoni en Paco, hauria d’estar a Mataró i no a Vilassar, degut a la seva importància artística i per el sentit de recuperació històrica que la mateixa significa.

I en aquest cas encara més, ja que Otelo Chueca va exposar al Museu de Mataró allà el 1962 amb “Ciclo de Arte de Hoy (Cercle Artístic de Sant Lluc). Els seus acompanyants eren Argimón , Asensio, Bosch Cruañas , Llucià, Carles Mensa, Amèlia Riera , Paco Valbuena, Emília Xargay....

Això si que dona per un cicle i fer-ne una exposició cada mes i no les potineries d’un viatge que no porta enlloc i que dura tota una temporada.

Espacio neutro, forma móvil
Otelo Chueca 1915-1983
Museu Monjo. Vilassar de Mar , fins el 9 de desembre de 2007

CONTRADICCIONS POLÍTIQUES

Otelo Chueca a més de la seva importància pictòrica presenta en la seva biografia unes contundents raons polítiques. Socialista convençut va patir presó, tortures i va quedar significat com home d’esquerres amb tot el que això significava en aquells temps.
Les arrels eren intenses, El seu pare que moria molt jove a conseqüència d’una tuberculosi agafada en un dels seus empresonaments publicava les seves teories polítiques a “El Socialista” i mantenia personal correspondència amb Pablo Iglesias.

Ara els Chueca , pare i fill, no entendrien res del que passa aquests dies per aquí. Mentre tots els grups del Parlament de Catalunya demanen la dimissió de la Ministra de Foment , amb l’oposició del PSC , el President del Govern li dona tot recolzament i l’omple d’elogis en un acte públic.

Una postura del tot impresentable per part del PSC. Si Alvarez no ha de dimitir que mai més ningú ( PSC inclòs) demani cap dimissió ja que no arribarà als mèrits assolits per ella.
A més , si Zapatero l’omple d’elogis , vol dir que al PSOE se ni en fot el meu país Catalunya i el que per majoria dictamina el seu parlament.

De nou el PSC , i en van no se quants en els darrers temps, s’ha omplert de glòria i ens obliga a molts quasi a mirar cap a l’altra costat , i sort si en la mirada ens trobem amb la reflexió d’Antoni Castells , un dels pocs que ens ofereix un alè d’esperança, Oi que sí Joana?.