EL LUXE DE LA CULTURA

En aquests quatres dies en que no he tingut ni un moment per acostar-me a l’ordinador i escriure quatre pensaments, han succeït moltes coses que mereixen reflexió però em quedo amb un frase que venia de Enrique Loewe , hereu de la coneguda família productora d’articles de luxe.

Loewe que ara te funcions de representació en la marca que està absorbida i englobada per una multinacional francesa del luxe juntament amb Vuitton i altres marques d’aquest nivell, realitzava uns declaracions al voltant de l’important premi de poesia que patrocina la marca. La frase titular que resumia les seves reflexions era. “El veritable luxe és la cultura”.

Quanta veritat que aplega aquest pensament. Amb diners es pot aconseguir tot , inclosos tota mena de bens culturals, però no la cultura que és un quelcom més , en un estadi superior. Un bé de l’esperit més que del cos.

Però també hi ha una realitat perversa: Calen diners per que la cultura sigui aquest luxe , però a l’abast de quanta més gent millor. I no podem pas dir que els polítics estiguin per aquesta labor.
En aquests dies també s’ha comentat el desencís del conseller Tresserras davant els diners pressupostats per el proper exercici , amb una xifra molt més reduïda a la que esperava , tot i que segons ell mateix va declarar , havia fet una proposta enormement possibilista i sense ganes de fer volar coloms.

Cosa semblant succeirà a Mataró. No tinc el detall del pressupost previst ja que malgrat les promeses de que em seria enviat no ha succeït així, però per elvist en els esborranys la cultura segueix anant en el vagó de cua , i amb uns dispendis absoluts desballestats en relació a la realitat menys exigent.

Cultura , un element essencial per el progrés dels ciutadans i de la comunitat , però que llastimosament no dona vots. Per això la seva permanència com eterna maría. Cultura , un projecte imprescindible i del que estic segur se’n parlarà ben poc en la propera campanya electoral.
Serà que les esquerres segueixen pensant que la cultura certament és un luxe.

NOMS PROPIS

CAPGRÒS

Cal felicitar als amics i companys del Capgròs per l’aposta decidida en mantenir el lloc capdavanter en l’espai informatiu local. Aquest renovar-se constantment per reinventar-se a si mateixos i donar una millor oferta a lectors i anunciants , demostra la capacitat , potència i saber fer de tots els que allà hi treballen.

Un , encara que en excedència temporal , i que es sent membre de la “família” felicita i es felicita de que Capgròs sigui essent , en totes les seves vessants , el veritable far informatiu de la ciutat en el sector premsa.

PACO CANDEL

Una desaparició que dol.

Un nom que havia quedat amagat en el darrers temps i del que haurem de treure a la llum de nou , per refilar les seves reflexions que començaren amb aquells “altres catalans” que estava en totes les llibreries de qui tenia un mínim compromís social i de país allà els anys seixanta i pocs.

Un llibre que caldria obligar a llegir ara a molts d’aquests catalans de naixement, que per escola saben llegir i escriure l’idioma, però que estant a anys lluny d’aquells altres catalans que preconitzava Candel , amb aquell sentiment de país que seguim signant molts , llavors i ara.

I entre els que caldria en fessin lectura hi ha bona part del poder polític , ja sigui en el lloc més alt , ja sigui en el més petit. Ja sigui a la Pça de Sant Jaume , al Cinc d’Oros , a la Riera o a la Pça de les Tereses.

CARDENAL MARTÍNEZ SISTACHS

Ara sempre podré dir que les primeres passes periodístiques les vaig fer amb un cardenal.
Martínez Sistachs va ser durant un breu període de temps, vicari d’Argentona . Eren aquells èpoques de Santes Missions , de conferències quaresmals, etc , i la parròquia d’Argentona disposava d’una petita emissora de ràdio que emetia aquesta actes i altres programes de caire cultural, religiós i social. El meu pare n’era el responsable i jo vaig fer allà les primeres beceroles com “locutor” .

Ara Martínez Sistach és cardenal. M’agradaria pensar que pot ser per a bé del nostre país , però descregut com soc, no acabo de veure-ho tan clar , i més després de veure algunes de les seves declaracions en relació a la COPE.

El que no entenc de cap manera que feia el President Montilla a Roma assistint a l’acte de proclamació com a cardenal. Aquest era un acte litúrgic propi de l’Església catòlica. Tenint en compte que no ens trobem en un estat confessional. De veritat calia la presència del President?. Farà el mateix si en altra ocasió , l’elevat a un nivell superior correspon a una altra religió?,.

Certament aquestes relacions entre el poder civil i l’eclesiàstic , es podrien situar en una “Cançó d’amor i de guerra” , a bon segur la més coneguda de les sarsueles catalanes i que si no vaig errat és del mestre Martínez Valls, pare del cardenal.

Sigui com sigui , el cert és que Montilla feia patxoca amb el seu smoking i corbatí blanc.

CARME CHACÓN

No m’ha agradat mai aquesta hipocresia que tenen quasi tots els partits polítics de fer el numeret d’elecció de candidats quan toths sabem que el nomenament ve des de dalt.
Ara Carme Chacón ha anat a la Conferència Política del PSC per oferir-se com a cap de llista del partit per les properes eleccions. Joan Antoni Baron parla molt be del seu discurs , que recomana cal llegir-lo en calma. Com que s’enllaça des de el seu blog , així ho faré i potser en tindré una visió molt diferent a la que tinc ara.

Dic això ja que avui per avui és obvi que si pogués li diria a la Sra Chacón , que moltes gràcies per el seu oferiment , però que miri , que no cal. Que som molta la gent de Catalunya que hem votat i votem al PSC , que veiem amb preocupació la deriva estatalista i el menyspreu de la realitat nacional de talunya, que d’un tems ençà esta duent a terme el PSOE partit en el que cada cpo ens costa més reconèixer-nos. Fet evident amb noms d’allunyaments tan importants com els del President Maragall.

Entenen que bona part d’aquest desarrelament ve provocat per les polítiques dutes a terme per gent com vostè i els de la seva corda , és per això espero que entengui que pensi que una llista encapçalada , sigui al meu entendre , un desencert absolut per aconseguir que el nostre país camini en la millor de les direccions.

Agraint el seu esforç i el seu esperit de sacrifici , que li sembla si es queda de Ministre a Madrid i aquí escollim a algú del PSC que entengui ,molt millor que vostè, que és i que representa Catalunya.
Amb tot l’afecte i consideració d’un senzill simpatitzant socialista.