SEGUIM VIATJANT CAP ENLLOC

El passat divendres Ca l’Arenas realitzava la primera parada en aquest viatge que durarà tota la temporada i que cada vegada es fa evident que no ens portarà enlloc. Mentre deixaven la ruta Marc Prat i Martí Anson , pujaven a la mateixa la mataronina Marta Xibillé i l’artista coreana Kim, Yeun-hee .

Marta Xibillé és una jove artista ( 1985 ) de la que molt poc saben per aquí , ja que tan sols va ser la protagonista de l’experiència “ Forma – D/D – Forma” que tenia com a protagonista una columna feta de material atacable per els elements i que es va situar al pati d’entrada de la seu del PMC. Es tractava d’examinar les variacions que patia l’objecte amb el pas del temps i les seves inclemències. El resultat pressuposo no va ser reeixit ja que mai es va presentar el resultat de l’experiència. Ara a Ca l’Arenas presenta “Cartogrames per desorientar-se” amb un resultat igualment decebedor.

Decebedor per l’espectador i a bon segur decebedor per ella , ja que en acostar-se a la sala el que apareix son tres obres amb unes taques de color de caire aquarel·lat ( com la que es present en el catàleg), de bona riquesa cromàtica i que semblen denotar una sensibilitat especial. El fomut és que en apropar-nos ens trobem davant d’uns mapes deliberadament “reconstruïts” sota unes paramètriques inexplicables sota cap raonament.
Aquest fet obre totes les portes , però alhora no incideix en cap. Dona llibertat però despullat de tota intencionalitat esdevé anècdota sense cap mena ni d’importància ni de transcendència.

Ara bé , si fem lectura del catàleg a la recerca d’una pista tot queda clar. “Quan se li proposa fer una obra sobre el viatge....”. Aquí tenim la mare dels ous que tira per terra tota la teoria que es ven sobre el projecte comú.
Si es creu que el millor per un centre com Ca l’Arenas és fer un eix en el que graviti la temporada , cal fer-ho correctament. Una vegada triat el motiu s’han de buscar aquells artistes que tractin el tema. Llavors la possibilitat d’encert és màxima. Però el sempre trampós PMC no ho fa. En canvi tria un eix ample que serveixi per a tot i convida a aquells artistes predeterminats , relacionats amb Can Xalant, i que treballin expressament el tema designat.
Així apareixen exposicions com aquesta de la que un pot prescindir olímpicament.


L’altra mostra inaugurada és la de la coreana del sud Kim, Yeun-hee (1973). Una obra a la que el propi PMC menysprea ja que ni tan sols cita en la seva agenda cultural. El títol és “La patera rosa” i és una reflexió al voltant del tema de la immigració. Visualment parlant es tracta d’una pastera rosa plena d’objectes daurats fen relació al teòric mon de riquesa al que arribarà el nouvingut.

Si be el joc visual és atractiu , la realització es acurada i el sentit directe, no deixa de ser curiós que el resultat final sigui de fallida. Ho és per dues raons ben determinades. En primer lloc per què hi ha temes en que no es pot frivolitzar. L’acudit fàcil, la simbologia recurrent , la puerilitat , no s’han d’emprar mai en temes tan transcendents i tan punyents com aquest, que precisen d’un tractament seriós que no deixi pas a la futilitat. Sols una ironia d’alt grau , que no és el cas, podria aconseguir l’encert en la proposta que esdevé fallida del tot.

En segon lloc , Kim, Yeun-hee erra també en el destinatari. Aquest objecte , en les platges en que s’embarquen els immigrants podria sacsejar algun coneixement. Allà sí que seria una proposta vàlida i intel·ligent. Aquí esdevé un joc inútil, pueril que no provoca res del que pretén i per tant el converteix en una obra prescindible i sense cap mena de valor.

ESPECTADORS

Vaig visitar aquestes exposicions el passat dimarts. Com sempre, estava sol a Ca l’Arenas i això que feia tan sols dos dies que havien estat inaugurades.
En el mateix Ca l’Arenas s’han celebrat unes conferències sobre viatges ( te nassos que en la casa dels artistes encara no s’hagi fet cap conferència sobre art ) en les que el nombre d’assistents ha estat paupèrrim , sobrant dits de les mans per comptar-los.
Veig per TVM l’assistència a Can Xalant a una conferència donada per Josep Lluís Comerón amb igual resultat , és a dir no arribant ni a la mitja dotzena d’assistents.

Que passa?. Falta comunicació? Manca publicitat?. No es trien be els temes i/o els conferenciants?...

Sergi Penedès declarava que a ell no li importaven el nombre d’espectadors, dons potser comença a ser hora que li comenci a importar i faci el possible per què la cultura assoleixi el paper de comunicació ciutadana a la que està obligat.