9 MOSTRA D’ART JOVE .

VISITA OBLIGADA

Bona part del poc que sé d’art ho vaig aprendre amb el meu pare. Recordo una frase que deia sovint als artistes , sempre mandrosos en això d’anar a veure exposicions . Deia que un creador havia d’anar a veure tantes exposicions com pogués, que això formava part de la feina. Que calia fer-ho ja que sempre , en totes les exposicions, s’aprenia alguna cosa positiva. En algunes ocasions s’aprenia el que s’havia de fer , però el millor és que en moltes s’aprenia el que un artista no havia de fer de cap de les maneres.

Aquesta reflexió m’ha vingut a la ment després de visitar la 9 Mostra d’Art Jove que ocupa la sala de l’espai f, fins el 4 de juliol.

Molt ha canviat el projecte de les mostres d’Art Jove que començaren de la mà de Consol Prados en la regiduria de Joventut. Llavors el que es pretenia era apostar per la disparitat multidisciplinar de la creació dels joves artistes que podia anar del camp pictòric i escultòric més tradicional fins a la instal•lació i el multimèdia més contemporani.

De fa un temps, i absorbida la mostra per Cultura , l’amplitud del vano s’ha anat reduint , i mantenint el toc genocida envers la plàstica que impregna tota l’activitat de l’IMAC, totes les expressions han quedat encerclades en el reduccionisme mental d’això que per Beneficència en diuen “art contemporani” i que dona com a resultat final una misèria creativa tan impressionant que crec que tot afeccionat a l’art hauria d’anar a visitar repetides vegades per veure l’estadi de decrepitud en el que es troba aquest segment artístic representat per uns joves que segons diuen és del millor que corre per el país . Dit d'alta i més popular manera, que més val que Déu ens agafi confessats.

Nou han estat els artistes escollits per aquesta gran bouffe artística , d’un nombre desconegut de participants, essent el just guanyador el mataroní Raül Roncero amb el projecte “Le Grand Pétomane” , en el que pretén segons ell mateix “ donar a conèixer la figura del Pétomane a Mataró i alhora reflexionar sobre l’apropiació dels símbols per part de les ciutats : Per què els mataronins no sabem qui és aquest personatge?. Succeiria el mateix si en comptes de ser un virtuós dels pets fos un famós pianista?.

El projecte es refereix Joseph Pujol i Mauri ( 1857) , fill de mataronins, que assolí gran fama per la seva facilitat en crear melodies mitjançant el domini de les seves ventositats.
Un projecte , aquest de Raúl Roncero, si més no, divertit. Com diria la meva avia , malaguanyat el temps gastat que el podria haver invertit per alguna cosa de profit, però el projecte està treballat tant en el plantejament històric / teòric com en el del desenvolupament plàstic i encara que defuig de tota transcendència ( és a la plàstica com un paisatge tradicional de la fageda d’en Jordà) era sens cap mena de dubte el millor del presentat.

Però dir ser el millor no vol dir ser bo, és a dir allò del borni en el país dels cecs ,que és el que justament succeeix, ja que la mediocritat de la resta de participants és tan absoluta que cap d’ells assoleix l’aprovat ni emprant la màxima de les benvolences. Projectes insubstancials, avorrits , sense cap mena d’atractiu en el format final i molt menys en el desenvolupament de la teòrica idea de pensament que n’és el fonament. Uns projectes amb tantes pretensions com manca de fonaments , que acaben convertint-se en uns absoluts desgavells

Uns treballs que tenen el súmmum del seu desideràtum en el cas de David F. Mutiloa amb la seva acció “Keep Out” que tracta ni més ni menys del fet de que en el marc d’una presentació artística es dificulta el trànsit dels visitants per l’espai expositiu instal•lant-hi una tanca elèctric. Es fa servir un mecanisme similar ales tanques elèctriques d’ús ramader, de tal manera que la tanca produeix una descàrrega elèctrica a tothom que hi entra en contacte físic. (Evidentment que el mecanisme ha hagut de ser desconnectat per evitar accidents).

Una mostra de tant baix nivell i estofa que esdevé d’obligada visita. Per a tot creador per poder saber en viu i en directe justament tot allò que mai ha de fer, i per el públic en general per observar sens cap mena de dubtes l’engany i l’estafa que ens realitza l’IMAC amb una aposta que res aporta i a res condueix.

DIA DELS MUSEUS

Sempre he pensat que malament rai quan s’ha de celebrar el dia de..... Avui toca celebrar el Dia dels Museus i per tant per arreu s’intenta celebrar un munt d’activitats que siguin ben atractives al públic en general , per així cridar l’atenció i motivar-los a visitar els Museus ( així en plural, i sense individualitzar).

Tal i com s’havia fet en altres anys amb coincidència de cap de setmana , la diada ha estat separada en dues. Per un costat el passat cap de setmana es celebra la Nit dels Museus amb un èxit absolut en bona part , per no dir la totalitat dels Museus que van celebrar coherentment l’experiència en un entorn lúdic, festiu i de portes obertes, mentre que avui és més una jornada complementaria en la que a les portes obertes s’adjunten unes activitats més especialitzades que arrodoneixen la diada, però això sí, en un concepte clarament popular i divulgatiu.

Però a Mataró com sempre el Museu , aquest veritable càncer que pateix la cultura mataronina sense que ningú gosi actuar extirpant el nucli central causant de tots els mals,ha actuat amb desídia , vulgaritat, avorriment i principalment amb la circumstància que més el caracteritza , com ho és la ganduleria , programant (?) uns actes que fins i tot han merescut la crítica (continguda i educada , això sí) de la sempre correcta Associació de Sant Lluc , que lamenta en el seu blog el tipus d’activitat programades.

Com exemple de que no va bé la cosa , tan sols cal dir que com és ja costum , cada Museu presenta el que s’anomena una “joia” del Museu. Ca l’Arenas , que és el centre d’Art del Museu , presenta com a tal un estoig de pistoles de duel franceses del segle XIX , element que concorda a la perfecció (?) amb un centre d’Art.

O sigui que de nou cal repetir una vella reflexió, que no és altra que la de que no cal preocupar-se , és lògic que la gent del Museu actuï així cada any en arribar la magna data , i és que el que ells maneguen és tan llunyà al que hauria de ser un Museu que é impossible sentir-se identificat amb la corresponent diada.