CARTELL SANTES 2010



La presentació oficial del cartell de Santes , enguany amb la signatura de Dani Montlleó, serveix per encendre dues metxes: una , la de la llarga espera fins arribar a les dates senyalades , l’altra la de l’inevitable polèmica que l’obra produeix. Una polèmica de la que a bon segur no en defugirà l’obra avui presentada.

Sabent que en respecte als gustos no hi ha res escrit i que per tant la teòrica qualificació del mateix omplirà tot l’arc del vano ,- encara que penso amb un predomini del cantó negatiu -, s’ha de dir ras i curt que el cartell de Montlleó és molt fluix tant en l’aspecte artístic, com en els conceptuals, visual i el funcional com a cartell.

Artísticament és un treball en la línia habitual de l’autor , mantenint el to fred , vorejant una certa asèpsia . Conceptes que son recolzats amb aquesta paleta cromàtica pastellada i suau que no ens transporta a la disbauxa que tota festa comporta. Un estat que no es compensat per el cinetisme dels elements que l’acompanyen ( figura i ossos) i menys encara pels grafismes obligats de la festa que no encaixen en el to general de l’obra.

Es prou interessant i novedos aquest concepte de la ciutat de cap per avall , però al mateix sols s’hi arriba per l’explicació del creador i no per la contemplació de l’obra que en res comunica l’ideari en el que es fonamenta.

Visualment el cartell és apagat , poc cridaner i curiosament és més acomodatici que no pas transgressor , el que el converteix en un cartell que difícilment cridarà l’atenció en la jungla publicitaria de la ciutat.

Però en tot el dit no s’ha de visionar una crítica cap al creador, Dani Montlleó, ans al contrari. L’autor va rebre un encàrrec fonamentat en la seva trajectòria i l’ha realitzat seguint fil per randa el seu ideari creatiu, sense renunciar a cap dels seus signes visuals i conceptuals d’identitat, fet que cal remarcar i alhora lloar. La direcció crítica del cartell ha d’anar , sens cap mena de dubtes , a aquells que han cregut que una obra de Dani Montlleó seria adient com a cartell de Santes.

I potser aquí rau la mare dels ous , en la necessitat d’un debat clarificador del que , com, quan i de quina manera s’ha d’establir el concepte i la dinàmica del cartell.
És obvi que cal variar la comissió d’elecció , decantada de manera absoluta vers el concepte contemporani que és l’únic que sembla existir a l’entorn de l’IMAC. Cal obrir finestres i apostar més per la qualitat que no pas per la tendència.

Però penso que cal anar més enllà i entrar a debatre el paper per si mateix, del cartell de Santes. Fa uns anys el cartell era l’element unitiu i vertebrador de la festa , però darrerament ha perdut tot el seu predomini, convertint-se quasi tan sols en l’esborrany del que veritablement marca la festa que és fonamentalment la samarreta i tot el merchandaising que l’acompanya.

Un gir que va quedar clarament establert en el cas de Martí Anson i el seu cartell – samarreta i que ara Montlleó dona una volta més de cargol amb l’aparició d’aquest nou element en forma de ninot que té tots els senyals per a convertir-se en el veritable rei de la festa.

Per això caldria definir clarament com ha de ser el cartell i quina ha de ser la seva funció. I aquest debat s’ha de fer i fer-lo ja. Per la meva part l’aposta és clara: Un cartell “d’artista” en el sentit d’obra d’art i unes samarrets i tot el merchandaising que es vulgui, de disseny amb tot el que el mateix comporta i de la mà d’una persona aliena a l’art plàstic.

Potser aquesta reflexió seria el millor que ens podria portar el fluix cartell de Dani Montlleó.