SANTI ESTRANY. ART I DOCÈNCIA


A Mataró quan es parla del Sr. Estrany, es parla de Rafael Estrany del que enguany es commemora el 50 aniversari de la seva mort. A més de ser un dels grans artistes que ha donat la ciutat va ser home cabdal en la conservació i recuperació el seu patrimoni , ser el pal de paller del que ara coneixem com a Museu de Mataró , al que va saber guarnir amb diverses peces que podríem dir de “procedència dubtosa” , és a dir arrambades del palau de Montjuïc on estaven dipositades després de les incautacions de l’acabar la Guerra.

Però amb el pas del temps potser comença a ser hora que la gent de la ciutat i en especial la de l’art , canviem d’apel•lació i atorguem el títol de Senyor al seu fill Santi Estrany que tant ha fet per l’art , els artistes i la ciutadania en general de la ciutat , sense rebre cap mena de reconeixement públic.

Si hem de definir a Santi Estrany a bon segur que encertarem que és l ha estat un home recte. Quasi tan recte com la seva pintura. En l’art , en l’ensenyament , en el paper que va dur a terme en el Museu , en especial en el que pertoca a la seva política expositiva i de promoció dels joves artistes . Lloc ( el Museu ) del que va ser expulsat amb caixes destemperades per l’enveja d’un director nouvingut i inepte , que no cal ni anomenar . En la ciutat ,amb el seu paper en l’impacte visual de la mateixa amb els seus esgrafiats , o en la comissió del Nomenclàtor , la del Patrimoni , i en totes aquelles altres col•laboracions que li han estat demanades .

Aquests paràgrafs eren els que encapçalaven el post d’aquest “Transport Públic” del 29 de març de l’any passat, amb la mateixa fotografia que l’encapçala avui ,que crec representa fidedignament la seva essència. Just al davant d’una obra seva del 1958 , un magistral treball realitzat amb flumaster , és a dir amb els primers retoladors , amb Saint Germain des Prés com a protagonista.



Aquest divendres , la ciutat ha pagat una part del deute que tenia amb Santi Estrany inaugurant una magnífica antològica del seu fer en les sales de Can Palauet. Una antològica en la que , potser com mai, és acceptable el gran nombre d’obres exposades , degut a la gran trajectòria artística del mestre , de la que ja en varem tenir ocasió de gaudir en una anterior mostra de caire retrospectiu que es realitzà a l’Ateneu en el 1999.

Durant la meva vida he parlat infinitat de vegades amb en Santi Estrany. Amic íntim del meu pare , la seva figura i els seus coneixements han estat comuns per a mi i en ell he trobat moltes vegades el detall i la dada que desconeixia en relació a temps passats. Igualment hem compartit la dèria per Torres García , encara que cadascú des de una trinxera diferent. Ell , en la noucentista , i jo en la constructivista , però compartint tots dos el reconeixement per aquells que ambdós hem considerat un dels grans artistes del segle XX.

Però sempre , quan la conversa es decantava cap a la seva persona , el resum era sempre el mateix. La seva vida estava dividida en dues úniques parts : L’art i la docència. Aquest divendres ho ha repetit en les seves emocionades paraules. Art i docència que en les seves mans han aconseguit un punt límit, ja que ha aconseguit que la sempre feixuga docència de matèries, a vegades tan aspres com ho sigui el dibuix tècnic , assolissin en el seu mestratge el nivell d’art , mentre que quan ha practicat l’art ha fet permanent docència del concepte de la geometria aplicada al mateix , en un veritable constructivisme del paisatge, , amb la proporció àurea com a sant i senya del mateix.

Un art i una docència que es fan palesos en aquesta mostra que aplega el ventall de camps de treball que ha conreat en la seva carrera , amb la pintura com a element essencial , al que acompanyen el dibuix de la figura humana , el disseny gràfic , el que podríem anomenar art industrial, els esgrafiats , la fotografia i els ex-libris.

Pictòricament parlant be val la pena deturar-se en les seves obres més primerenques on ja sorprèn amb l’oli “Tardor” ( 1953) ja amb una geometrització d’uns bolets , o amb els temes florals del 55 en la que la influencia de Bernard Buffet , - molt de moda en aquells moments -, és evident. Però ràpidament ens trobem davant les dues peces claus de l’exposició , ja que marcant l’inici de tota la història , assoleixen una qualitat que les converteix en unes petites obres mestres. És el cas de l’abans esmentada mirada a Saint Germain, i la panoràmica de París que va estar present a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1958.

Son aquestes dues obres cabdals per entendre la posterior “deconstrucció” per emprar una paraula ben actual , dels paisatges ciutadans de tants indrets , per reconstruir-los mitjançant el concepte geomètric com eix, fonament i raó.

Un concepte del que podem observar la seva evolució mitjançant el pas del temps , millorant amb ell com s’observa amb l’obra que presentà en el darrer Sant Lluc , en la que el domini del concepte assoleix nivells altíssims, i que assoleix el punt més àlgid a New York , a bon segur el paisatge urbà que millor s’escau a la seva mirada .

Un concepte que Estrany practica també en el disseny gràfic , com quedà ben palès amb el seu Cartell de Les Santes , que tanta polèmica va provocar ja que hi està dibuixada la bandera espanyola, - com en la realitat -, el que va provocar una àcida controvèrsia amb el costat més nacionalista i l’aparició d’una samarreta “alternativa” , que algun regidor ( crec recordar que fou Toni Segarra ) la lluís en el mateix balcó municipal. Un concepte que també aplica als seus treball d’arrel industrial.

Altra història son els seus esgrafiats , que omplen tants indrets de la nostra ciutat i dels quals alguna ja han malauradament desaparegut ( com el de la imatge de la botiga de discs “Signe” que es trobava al c. Pujol) o el mític de la paret mitjera de la Pça d l’Ajuntament que va arribar a donar nom a la Pça que va quedar batejada com a “plaça dels Ninots” , amb totes les segones lectures que vostès vulguin. Un mural que malgrat la seva curta durada ,- va ser realitzat el 1962 i eliminat el 1968 -, perdura en la memòria de molts i esperem que sigui veritat el que digué l’alcalde del desig de que sigui reposat en altra indret.

En els esgrafiats Estranys juga al doble joc del concepte noucentista i del constructivisme. Amb eines de tots dos bàndols, estructura uns bigarrats conjunts que sempre tenen relació amb l’indret on es troben situats o amb la història , oficis o costums de la ciutat, i que varen ser possibles per l’estreta col•laboració que mantingué amb el seu germà Jordi, aqrquitecte de reconegut prestigi i que treballà molt en la construcció de la Mataró d’aquells anys seixanta i setanta.

Finalment podem observar l’habilitat en el dibuix de la figura humana , en alguns casos també amb la perspectiva geomètrica fregadissa a un pseudo-cubisme . La fotografia , mitjà que domina perfectament i en el que ha participat en nombrosos concursos. Per acabar finalment amb els ex-libris , una de les seves màximes distraccions i de la que n’és un expert, reconegut mundialment, i en els que demostra de nou la seva capacitat de síntesi dels més diferents conceptes , que adjuntats a l’anàlisi de la persona a la que va dirigit, aconsegueix unes obres de gran força artística i de veritable intenció psicològica .

Una exposició aquesta de la que caldrà parlar-ne molt més , cosa que haurem de fer quan aparegui el catàleg , fet que ens permetrà aprofundir, amb totes les cartes a la mà, en la figura d’aquest gran artista mataroní a la que s’ha fet justícia amb aquesta exposició que és d’obligada visita.

Santi Estrany. Recorregut vital

Sala d'exposicions de Can Palauet

Del 30 d'abril a l'11 de juliol de 2010

LA CARA FOSCA

Lamentablement però no vull estar-me de comentar dues circumstàncies de l’acte que no m’han agradat gens ni mica.

El primer és el fet de que aquesta exposició va ser demanada de manera oficial ( per escrit i de paraula) per la gent del Dimarts del Llimoner. Estic parlant de fa uns dos anys , a l’igual que es va demanar per Raúl Capitani.
Que aquestes demandes s’han repetit en diverses ocasions i a diverses persones , en el decurs del temps transcorregut. Que en la petició s’oferia tota la col•laboració per a dur-les a terme. En aquest temps el silenci ha estat l’única resposta.

Ara l’important , l’exposició, ja és realitat , però s’ha realitzat sense dir res de res a la gent del Llimoner , refusant la seva col•laboració, i ni tan sols tenint l’educació de comunica’ls-hi la mateixa i la seva inauguració.

De nou un gets de menysteniment envers els plàstics mataronins per part d’un IMAC que com sempre , actua com si els artistes plàstics fossin uns apestats indignes d’existir.
Felicitats de nou Sr (?) Penedès.

L’altra va ser la poca assistència d’artistes a l’acte. Si que hi eren Perecoll, Vilamanyà, Duran, Serra , March , Vergés, Luis , Brasó i algun altra que em deixo, però en aquesta ocasió els artistes mataronins havien d’estar al complert en aquesta inauguració.

La seva absència deixa un regust amarg ja que mostra el poc corporativisme , en el sentit positiu de la paraula, que sempre hauria d’existir en els artistes , i més quan es tracta de retre homenatge a una figura com és el cas d’en Santi Estrany.