Avui s’acompleixen vint-i-cinc
anys de la mort de l’Eduard Alcoy
Del que va significar , i
significa encara , l’Eduard Alcoy en la gran història de l’Art català , i la
petita història de l’Art mataroní, ja n’ hem dit algunes coses en aquests dies.
A més , la seva filla Rosa en la magistral conferència que ens va oferir el
passat dijous a la Nau Gaudí en la que ens abocà els seus coneixements , ens va
situar de manera perfecta en la trajectòria vital i artística del seu pare ,
deixant escletxes encara per aprofundir , que esperem completar en properes
presentacions.
Però avui , en el moment del
record , no vull endinsar-me en l’Alcoy artista i si vull fer-ho amb l’Eduard
home, de qui vaig gaudir tant en la seva sapiència com en la seva amistat.
El meu coneixement de l’Eduard
Alcoy va venir, com no, de la mà del pare. Al seu costat vaig mantenir diverses
i profitoses converses , tant en les inauguracions en que coincidíem , com en
interminables xerrades en les que el pare i ell, tots dos infatigables
conversadors , entraven en discernir com a mínim el sexe dels àngels, i en les que un poc hi
tenia a dir.
El tracte més personalitzat
arribà amb motiu de les meves crítiques , tant a ell mateix com en general. En
el que pertoca a les seves , sempre hi tenia alguna cosa a dir, ja fos per
felicitar-me , fer-me alguna observació, o clavar-me una bronca , - amb tota la
raó del món -, com quan vaig emprar la paraula “oropel” en un comentari en
relació a unes joies seves. Crec que
aquella errada no la repetiré mai en la vida.
No essent com no era , assidu a
fer-la petar en el seu estudi del carrer Barcelona , o a L’Opera o al Kenn , la
meva relació va néixer curiosament en el transport públic, a l’Empresa Casas.
Eduard Alcoy tenia el costum d’anar,
un dia a la setmana , a dinar amb els
seus vells amics de Barcelona. La rutina era exacte. Autobús de la Casas ,
visita a l’estanc de la cantonada Diputació/ Passeig de Sant Joan per fer
provisions de material “fumable” , anada al Mercat del Ninot a comprar bacallà
en la parada d’un amic , i dinar amb la vella penya amb l’Ortuño i altres
artistes , un parell d’advocats , el seu metge i un grapat de gent de l’art i
la cultura.
Per aquells temps ( començaments
de la dècada dels vuitanta ) jo començava la meva jornada laboral a Mataró i a
mig matí , en el bus de les 11.20 hores , em desplaçava a Barcelona on
continuava la meva feina fins el vespre , amb tornada al bus de les 20.10
hores. Un dia l’Eduard va coincidir amb mi al matí i la vam fer petar. Al cap d’unes
setmanes es repetí la situació i d’ençà llavors Eduard Alcoy va establir
coincidència horària amb un servidor , de modus i manera que durant un bon
grapat d’anys vaig gaudir d’una hora i mitja setmanal de veritable lliçó d’art
i de tantes coses , per part d’aquell personatge que em va omplir de coneixements
i sapiència.
Eren , per ell i per mi, tan
satisfactoris aquests “viatges” , que en patir la malaltia i haver-se de
sotmetre a la radioteràpia , va fer mans i mànigues per fer coincidir l’horari amb
el viatge matinal, per compartir un cop més , les més agradables de les
xerrades. En arribar a Barcelona , agafava un taxi , em deixava a la feina i
ell continuava fins l’hospital per rebre el tractament. Així va ser fins el
darrer dia.
Per això avui en agafar el bus de la Casas , com segueixo
fent , tot veient el seient buit al meu costat , he sentit com mai el seu
record, i fins i tot m’ha semblat escoltar la seva veu ronca i gruixuda cantant
l’spitch del que tantes vegades fèiem broma.
Era en referència a una
entrevista que vaig realitzar a la ràdio en motiu de l’exposició “A la mateixa
latitud” que es realitzà a la sala de la Caixa Laietana, amb el protagonisme de
Rovira Brull, Alcoy , Novellas, Jordà i Perecoll. Els vaig convidar a una
entrevista conjunta i malgrat que en aquells temps hi havia certes reticències
personals, tots van acceptar. Va ser excepcional i lamento que no existeixi
gravació de la mateixa. Al final, i engrescats per Pepe Novellas , els cinc a
cor i com diríem “ a voz en grito”, van fer una modificació de l’anunci de
bolígrafs BIC , molt conegut en aquells temps, tot dient: “PIC naranja escribe
fino, PIC cristal escribe normal. PIC, PIC , PIC PIC PIC”.
Avui , no ho dubtin , estic
convençut que de nou li he sentit cantar-la.
Eduard, records en l’enyor i una
forta abraçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada