dilluns, de juny 18, 2012

25 ANYS SENSE EDUARD ALCOY





Avui s’acompleixen vint-i-cinc anys de la mort de l’Eduard Alcoy

Del que va significar , i significa encara , l’Eduard Alcoy en la gran història de l’Art català , i la petita història de l’Art mataroní, ja n’ hem dit algunes coses en aquests dies. A més , la seva filla Rosa en la magistral conferència que ens va oferir el passat dijous a la Nau Gaudí en la que ens abocà els seus coneixements , ens va situar de manera perfecta en la trajectòria vital i artística del seu pare , deixant escletxes encara per aprofundir , que esperem completar en properes presentacions.

Però avui , en el moment del record , no vull endinsar-me en l’Alcoy artista i si vull fer-ho amb l’Eduard home, de qui vaig gaudir tant en la seva sapiència com en la seva amistat.

El meu coneixement de l’Eduard Alcoy va venir, com no, de la mà del pare. Al seu costat vaig mantenir diverses i profitoses converses , tant en les inauguracions en que coincidíem , com en interminables xerrades en les que el pare i ell, tots dos infatigables conversadors , entraven en discernir com a mínim  el sexe dels àngels, i en les que un poc hi tenia a dir.

El tracte més personalitzat arribà amb motiu de les meves crítiques , tant a ell mateix com en general. En el que pertoca a les seves , sempre hi tenia alguna cosa a dir, ja fos per felicitar-me , fer-me alguna observació, o clavar-me una bronca , - amb tota la raó del món -, com quan vaig emprar la paraula “oropel” en un comentari en relació a unes joies seves.  Crec que aquella errada no la repetiré mai en la vida.

No essent com no era , assidu a fer-la petar en el seu estudi del carrer Barcelona , o a L’Opera o al Kenn , la meva relació va néixer curiosament en el transport públic, a l’Empresa Casas.

Eduard Alcoy tenia el costum d’anar, un dia a la setmana ,  a dinar amb els seus vells amics de Barcelona. La rutina era exacte. Autobús de la Casas , visita a l’estanc de la cantonada Diputació/ Passeig de Sant Joan per fer provisions de material “fumable” , anada al Mercat del Ninot a comprar bacallà en la parada d’un amic , i dinar amb la vella penya amb l’Ortuño i altres artistes , un parell d’advocats , el seu metge i un grapat de gent de l’art i la cultura.

Per aquells temps ( començaments de la dècada dels vuitanta ) jo començava la meva jornada laboral a Mataró i a mig matí , en el bus de les 11.20 hores , em desplaçava a Barcelona on continuava la meva feina fins el vespre , amb tornada al bus de les 20.10 hores. Un dia l’Eduard va coincidir amb mi al matí i la vam fer petar. Al cap d’unes setmanes es repetí la situació i d’ençà llavors Eduard Alcoy va establir coincidència horària amb un servidor , de modus i manera que durant un bon grapat d’anys vaig gaudir d’una hora i mitja setmanal de veritable lliçó d’art i de tantes coses , per part d’aquell personatge que em va omplir de coneixements i sapiència.

Eren , per ell i per mi, tan satisfactoris aquests “viatges” , que en patir la malaltia i haver-se de sotmetre a la radioteràpia , va fer mans i mànigues per fer coincidir l’horari amb el viatge matinal, per compartir un cop més , les més agradables de les xerrades. En arribar a Barcelona , agafava un taxi , em deixava a la feina i ell continuava fins l’hospital per rebre el tractament. Així va ser fins el darrer dia.

Per això avui  en agafar el bus de la Casas , com segueixo fent , tot veient el seient buit al meu costat , he sentit com mai el seu record, i fins i tot m’ha semblat escoltar la seva veu ronca i gruixuda cantant l’spitch del que tantes vegades fèiem broma.

Era en referència a una entrevista que vaig realitzar a la ràdio en motiu de l’exposició “A la mateixa latitud” que es realitzà a la sala de la Caixa Laietana, amb el protagonisme de Rovira Brull, Alcoy , Novellas, Jordà i Perecoll. Els vaig convidar a una entrevista conjunta i malgrat que en aquells temps hi havia certes reticències personals, tots van acceptar. Va ser excepcional i lamento que no existeixi gravació de la mateixa. Al final, i engrescats per Pepe Novellas , els cinc a cor i com diríem “ a voz en grito”, van fer una modificació de l’anunci de bolígrafs BIC , molt conegut en aquells temps, tot dient: “PIC naranja escribe fino, PIC cristal escribe normal. PIC, PIC , PIC PIC PIC”.

Avui , no ho dubtin , estic convençut que de nou li he sentit cantar-la.

Eduard, records en l’enyor i una forta abraçada.