Potser Francesc Artigau ( Barcelona 1940) és l’artista més conegut entre els afeccionats , del bon grup que conforma aquesta segona entrega de la Col·lecció Bassat i els anys 70. I ho és més encara en aquests moments ja que la seva obra és de plena actualitat degut a la gran exposició que té , - fins aquest cap de setmana -, en l’espai Volart on justament una de les peces més destacades és “Interior del vestit vermell” ( 1975 ) que correspon exactament al moment i el fer dels treballs que tenim ocasió de gaudir en la mostra de la Nau Gaudí.
Precisament a l’entorn d’aquesta exposició i amb motiu d’un interessant debat al voltant de l’obra d’Artigau , van quedar alguns detalls que paga la pena significar. Un d’ells està en la unanimitat de considerar a Artigau com un gran dominador tècnic , especialment en el que pertoca al dibuix, la capacitat de transmetre la seva manera d’entendre’l i la forma d’expressar vida. Però potser jo em quedo am la definició pictòrica que va fer Àlex Mitriani quan deia que “ .. la pintura d’Artigau és una pintura vinculada a l’hedonisme , un hedonisme en entès en el sentit d’aproximació a la realitat, a la vida.”
Unes definicions que encara que
responen a la realitat actual ja queden ben evidenciades en les obres que ara
presenta la col·lecció Bassat, i que per tant demostra una permanència en la
coherència creativa de més de quaranta anys.
Però és evident que quan parlem
de l’Artigau dels setanta la reflexió al voltant de l’art pop , del que n’és un
personatge clau en especial en el camp
més figuratiu , és obligada . Però jo el veig en una vessant europeïtzada del
pop , ja que malgrat que empra els components característics del moviment es evident que no per això renuncia a
la base i el fonament d’un cert academicisme evolucionat , amb el que el seu
treball final no acaba de quadrar amb l’ ideari de l’efímer , prescindible , efectista
i glamourós del pop, i sí s’endinsa en aquest especial concepte humanístic que
crec destil·la tot el seu treball, amb una mirada profunda a l’home i a la
societat , encara que després la mateixa es plasmi en la tela mitjançant uns
treballs en els que sembla intenta rebaixar la seva càrrega reflexiva ,
amb l'ús d'unes composicions i uns cromatismes que invoquin més a la
intranscendència i a un aire en certa manera disbauxat.
D’ambdós cantons en tenim
mostres ben significatives entre la desena d’obres presents en la mostra. Obres
com “Aparador” (1971) o “Love Story 2” del mateix any , o “El pont” ( 1973) que
segons confessa l’artista és quan , en referència a la mateixa , va sentir per primera
vegada la paraula “ecologia” de la que no en sabia el significat exacte , son
excel·lents exemple de la seva vesant pop.
Unes obres que és difícil
considerar millors que no pas la resta en un aire de nova figuració , com és el
cas de les diverses figures sense títol o l’excel·lent “L’ultima sopera” que be
podríem considerar-la en certa manera com un híbrid de la seva estilística.
Deu obres dons d’un Artigau pletòric
que feia ensumar ja , quaranta anys enrere , la qualitat i el bon fer que ha
demostrat en la seva trajectòria que potser assoleix ara un dels moments més
brillants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada