No hi ha cap dubte de que l’artista
amb el que s’ha de començar el comentari crític al voltant a la nova exposició
que aplega el Museu Bassat , en aquesta la seva segona mirada a la dècada dels
setanta , ha de ser ineludiblement en Xavier Serra de Rivera. I la obvietat
està en el fet de tots conegut , ja que Lluís Bassat ho explica sempre , de que
l’obra iniciàtica de la col·lecció Bassat, i la que va provocar tot el subsegüent
terrabastall és la peça “Bañista” (1973) que , com no, encapçala també aqust
post.
Tretze son les obres que se’ns
ofereixen de Serra de Rivera , convertint-lo en l’artista amb més presència en
l’exposició. Una presència que , a més es presenta amb una certa dispersió
formal ja que poden trobar-nos amb obres més properes al realisme formal , com
la mateixa “Banyista” o “Ingres” (1971) , en les que el predomini de la figura
femenina central recull tota la força de l’obra , deixant quasi com anecdòtic l’acompanyament
simbolista que curiosament és el que referma la potència global, juntament amb
l’agosarament cromàtic , pla en el tracte però generador de tot el moviment de
l’obra , en la realitat.
Al seu costat tenim obres en les
que el simbolisme n’és eix , raó i conseqüència. Un simbolisme estructurat
alhora en l’homenatge a grans artistes com Velázquez o Magritte , de qui agafa
personatges o conceptes per enfortir la seva mirada de caire surrealista que
surt reforçada en l’especial diàleg que aconsegueix entre la factura realista
de la peça i el pensament simbòlic que vol mostrar.
I tot lligat , com resum de les seves experiències , amb l’obra “El lavabo” (1974) , que tot i essent una peça del període central, aglutina en si mateixa , la figuració i el realisme estricte , amb la doble mirada del simbolisme que domina latent per tot el treball.
Una obra aquesta de Serra de
Rivera , que com algú ja ha dit, entronca amb la tradició de l’humanisme
occidental impregnada de modernitat, on la subjectivitat de l’artista va mes
enllà de la pròpia obra.
Una obra iniciàtica que anirà
evolucionant amb el temps fins derivar a la figuració més adusta a l’estil de
Freud , però mantenint del tot el seu gust per la pintura i la figuració, que
segueix essent , de manera real o inventada , el nucli comunicatiu del seu fer.
Una pintura que potser caldrà definir com humanista que manté a l’home en la
seva dualitat , - cos i esperit -, com a protagonista etern , essent potser fidel
reflex dels seus propis dubtes i neguits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada