El passat dijous la Nau Gaudí va
acollir la inauguració de la tercera entrega de la Col·lecció Bassat , fons que
conforma el projecte del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Una exposició
aquesta que n’és el tercer capítol de la col·lecció i que alhora és la segona
mostra dedicada al període dels anys setanta , però amb la peculiaritat en
aquest cas d’estar dedicat a un grup d’artistes
coetanis que coincidiren en el temps en la ja desapareguda Galeria Adrià .
És aquesta una exposició
peculiar en l’entorn de la Col·lecció Bassat. A bon segur que malgrat els noms
i la qualitat de les obres exposades no és pas la millor de les exposicions que
podrem anar visitant en el temps. No és faltar a ningú si diem que el seu
nivell és inferior per ex. a l‘anterior exposició on senyorejaven els Ràfols,
Guinovart, August Puig , Clavé, Alfaro... ; però en canvi és una exposició
essencial per entendre tota la història de la col·lecció i el projecte que la
mateixa ha anat embastant.
La Galeria Adrià va ser una mítica
galeria que va tenir un alt nivell d’importància en la dècada dels setanta , la
dècada en la que es va mantenir en activitat ( 1971-1979). Situada en el carrer
Consell de Cent , molt més poderós artísticament que no pas ara mateix, i
malgrat que va tenir en Ràfols Casamada i Guinovart , com a grans puntals de la
seva programació, la mateixa va incidir essencialment en un art figuratiu, o
potser caldria especificar , d’arrel figurativa , entenen com a tal aquell en
la que la figuració i la seva comprensió primera , n’eren els protagonistes de
la majoria de les seves obres , encara que aquestes presentaven diversos llenguatges
i possibilitats , adés que la gran majoria dels artistes que exposaren en la
mateixa eren artistes joves. Un fet que
ens ha permès ara mateix gaudir de la
seva presència , la seva vitalitat i les seves reflexions en relació al passat
, al present i a la seva trajectòria artística.( Unes reflexions que podran
veure el proper dijous en l’especial que “Espai d’Art” de m1tv dedicarà a
aquesta exposició, amb declaracions de tots els protagonistes ).
Bassat va entrar en contacte amb
la galeria Adrià seduït per una obra de Serra de Rivera ( “ Banyista” ) datada
en el 1973 i que justament ara presideix aquesta mostra. La seva adquisició i
el seu contacte amb Francesc Mestres , per un llavors factòtum de la
galeria , el convertiren en accionista
de la mateixa i en el moment de baixar persianes , en propietari d’una bona
col·lecció d’obres dels artistes de la galeria. Una col·lecció que va ser
esquer, temptació, crida , lligam ..., diguin-li com vulguin , que va incitar a
Lluís Bassat a continuar aquell petit tresor que li havia caigut a les mans i
que el cremava ja en un concepte mental més gran , com ho és de la col·lecció que s’ha anat gestant amb el pas
del temps i que ara ens va esclatant , de manera controlada , en aquestes
exposicions de la Nau Gaudí.
Una exposició amb set protagonistes
: Quatre catalans ( Francesc Artigau , Xavier Serra de Rivera , Gerard Sala i Miquel
Vilà) i tres valencians ( Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras) que
presenten una conjunt absolut divergent , que a vegades sols manté com a nexe d’unió
aquest eix figuratiu que els marca, però que en el fons i la forma camina per
el més variat ventall que va des de la nova figuració d’arrel pop d’Artigau a aquesta vessant més fregadissa amb l’abstracció com és el cas de
Gerard Sala. Això per no parlar de Serra
de Rivera amb la seva figuració més de caire simbolista , o la més metafísica
de Miquel Vilà.
Tot amanit amb el realisme més
estricte en aparença, però de múltiples lectures interiors de Manuel Boix , fet
que s’accentua encara més en el cas de Rafael Armengol , culminant tot el conjunt
la densitat més filosòfica d ‘Artur Heras .
Una exposició que si bé en aparença
sembla lleugera, tan sols mitjançant l’aprofundiment personalitzat de cada obra puja a un més que bon nivell , que sorprèn a
un espectador a qui en cas de no ser gran afeccionat , els noms no li “sonen”
massa, però que va quedant subjugat per
l’entramat teòric i la magnificència formal d’un conjunt compacte digne de
qualsevol bona col·lecció.
Una exposició que sorprèn
positivament per dos raons relacionades amb el temps. Una és que malgrat haver
passat quasi quaranta anys les obres es mantenen fresques , vives , actives i
actuals , el que demostra la seva vàlua. I l’altra és la reflexió al voltant de
la potència creativa dels artistes , que no hem d’oblidar es movien en la
trentena en els moments d’aquestes creacions. Una potència de mestratge en fons
i forma , d’equilibri en les intencions plàstiques i mentals , fet que hauria
de servir també com esquer per una recuperació absoluta d’aquella generació que
ha viscut massa amagada sota el pes de
la porpra dels grans mestres que han dominat amb mà de ferro el cicle expositiu
, públic i privat del nostre país.
Una exposició de la que farem detallat anàlisi individualitzat en els propers dies , però que ja mereix com no el consell d’una detinguda i repetida visita ja que la mateixa s’ho val, així com aquesta Col·lecció Bassat que està ja tapant boques a aquells que tan fàcilment la van menystenir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada