COL·LECCIÓ BASSAT. TERCERA ENTREGA

El passat dijous la Nau Gaudí va acollir la inauguració de la tercera entrega de la Col·lecció Bassat , fons que conforma el projecte del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Una exposició aquesta que n’és el tercer capítol de la col·lecció i que alhora és la segona mostra dedicada al període dels anys setanta , però amb la peculiaritat en aquest cas  d’estar dedicat a un grup d’artistes coetanis que coincidiren en el temps en la ja desapareguda Galeria Adrià .

És aquesta una exposició peculiar en l’entorn de la Col·lecció Bassat. A bon segur que malgrat els noms i la qualitat de les obres exposades no és pas la millor de les exposicions que podrem anar visitant en el temps. No és faltar a ningú si diem que el seu nivell és inferior per ex. a l‘anterior exposició on senyorejaven els Ràfols, Guinovart, August Puig , Clavé, Alfaro... ; però en canvi és una exposició essencial per entendre tota la història de la col·lecció i el projecte que la mateixa ha anat embastant.

 

La Galeria Adrià va ser una mítica galeria que va tenir un alt nivell d’importància en la dècada dels setanta , la dècada en la que es va mantenir en activitat ( 1971-1979). Situada en el carrer Consell de Cent , molt més poderós artísticament que no pas ara mateix, i malgrat que va tenir en Ràfols Casamada i Guinovart , com a grans puntals de la seva programació, la mateixa va incidir essencialment en un art figuratiu, o potser caldria especificar , d’arrel figurativa , entenen com a tal aquell en la que la figuració i la seva comprensió primera , n’eren els protagonistes de la majoria de les seves obres , encara que aquestes presentaven diversos llenguatges i possibilitats , adés que la gran majoria dels artistes que exposaren en la mateixa  eren artistes joves. Un fet que ens ha permès ara mateix gaudir  de la seva presència , la seva vitalitat i les seves reflexions en relació al passat , al present i a la seva trajectòria artística.( Unes reflexions que podran veure el proper dijous en l’especial que “Espai d’Art” de m1tv dedicarà a aquesta exposició, amb declaracions de tots els protagonistes ).

Bassat va entrar en contacte amb la galeria Adrià seduït per una obra de Serra de Rivera ( “ Banyista” ) datada en el 1973 i que justament ara presideix aquesta mostra. La seva adquisició i el seu contacte amb Francesc Mestres , per un llavors factòtum de la galeria  , el convertiren en accionista de la mateixa i en el moment de baixar persianes , en propietari d’una bona col·lecció d’obres dels artistes de la galeria. Una col·lecció que va ser esquer, temptació, crida , lligam ..., diguin-li com vulguin , que va incitar a Lluís Bassat a continuar aquell petit tresor que li havia caigut a les mans i que el cremava ja en un concepte mental més gran , com ho és de la  col·lecció que s’ha anat gestant amb el pas del temps i que ara ens va esclatant , de manera controlada , en aquestes exposicions de la Nau Gaudí.

 

Una exposició amb set protagonistes : Quatre catalans ( Francesc Artigau , Xavier Serra de Rivera , Gerard Sala i Miquel Vilà) i tres valencians ( Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras) que presenten una conjunt absolut divergent , que a vegades sols manté com a nexe d’unió aquest eix figuratiu que els marca, però que en el fons i la forma camina per el més variat ventall que va des de la nova figuració d’arrel pop d’Artigau  a aquesta vessant més  fregadissa amb l’abstracció com és el cas de Gerard Sala.  Això per no parlar de Serra de Rivera amb la seva figuració més de caire simbolista , o la més metafísica de Miquel Vilà.

Tot amanit amb el realisme més estricte en aparença, però de múltiples lectures interiors de Manuel Boix , fet que s’accentua encara més en el cas de Rafael Armengol , culminant tot el conjunt la densitat més filosòfica d ‘Artur Heras .

Una exposició que si bé en aparença sembla lleugera, tan sols mitjançant l’aprofundiment  personalitzat de cada obra  puja a un més que bon nivell , que sorprèn a un espectador a qui en cas de no ser gran afeccionat , els noms no li “sonen” massa, però que va quedant subjugat  per l’entramat teòric i la magnificència formal d’un conjunt compacte digne de qualsevol bona col·lecció.

Una exposició que sorprèn positivament per dos raons relacionades amb el temps. Una és que malgrat haver passat quasi quaranta anys les obres es mantenen fresques , vives , actives i actuals , el que demostra la seva vàlua. I l’altra és la reflexió al voltant de la potència creativa dels artistes , que no hem d’oblidar es movien en la trentena en els moments d’aquestes creacions. Una potència de mestratge en fons i forma , d’equilibri en les intencions plàstiques i mentals , fet que hauria de servir també com esquer per una recuperació absoluta d’aquella generació que ha viscut massa  amagada sota el pes de la porpra dels grans mestres que han dominat amb mà de ferro el cicle expositiu , públic i privat del nostre país.

Una exposició de la que farem detallat anàlisi individualitzat en els propers dies , però que ja mereix com no el consell d’una detinguda i repetida visita ja que la mateixa s’ho val, així com aquesta Col·lecció Bassat que està ja tapant boques a aquells que tan fàcilment la van menystenir.