Ja ho saben els habituals lectors d’aquest
blog que els posts que el conformen poden anar curulls d’art , política o temes
diversos , sempre en forma i manera d’opinions personals, però el tema que
quasi mai es toca és el personal i el familiar , que sempre queden en la reserva
íntima que com a tal és personal i intransferible.
Però avui valgui l’excepció ja que en
aquest 17 de desembre , aquesta persona venerable de cabell blanc que és el
centre de la fotografia familiar , la meva mare , ha acomplert 90 anys.
Atrotinadeta , amb fortes mancances , però encara amb prou coneixement com per
recordar imatges de moltes exposicions que visità amb el meu pare amb qui , -
passió d’home d’art -, es va casar justament el dia de Sant Lluc. Amb entrebancs
però encara amb forces, per recordar a molts artistes de Mataró amb qui va
compartir molts moments , o fins i tot explicar històries que li son properes
com quan l’altra dia quan en veure per tele les imatges del concert de Pau Casals
, se m’esplaiava amb records d’ell ja que va compartir estudis amb la seva
neboda Enriqueta.
Però a més a més , justament avui , la família ha
augmentat amb un nou membre , el cinquè besnét ( besnéta en aquest cas ) el que
ha fet que el dia hagi estat encara millor.
Un dia feliç que s’ha afegit al bon
seguit de positius imputs que he rebut aquest cap de setmana. El magnífic ímput
que ha significat per a mi rebre unes magnífiques obres per part de dos grans
artistes en compensació per la meva col·laboració en les seves exposicions. Un
fet que em satisfà evidentment en l’aspecte natural , però encara més en l’espiritual
ja que és en certa manera el reconeixement del paper del crític en el món de l’art
local, com persona que pot aportar un quelcom de positiu , més enllà del seu
paper purament de comentarista de l’actualitat.


Però està clar que la felicitat mai
és complerta. Avui per exemple , he pogut veure en l’aparador d’un estanc, posades
de qualsevol manera , inclòs per terra , el seguit de peces que fa poc configuraven
una exposició en un espai , modest si voleu, però ben valorat. Una exposició
que es va realitzar en el desig de recolzar l’esforç d’una creadora que
semblava anava a més. Ara el menysteniment que ella mateixa ha tingut amb la
seva obra , ens demostra que ens varem equivocar en oferir l’oportunitat d’anar
un pas endavant. Com sempre la realitat ens ofereix allò que la il·lusió ens
havia fet distorsionar.
Per sort de les errades es d’on s’aprèn
més . Hi estàs d’acord , Mariona?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada