REFLEXIONS ELECTORALS GENERALS , UNA SETMANA DESPRÉS

Ha passat ja una setmana d’ençà les eleccions . Tots en sabem els resultats i les conseqüències.  Hem vist passar el “dia de la Victòria” , dit així ja que tots els partits s’autoproclamen guanyadors d’alguna cosa , encara que sols sigui de la supervivència. ( En aquest cas però, hi ha hagut un perdedor reconegut , que ha estat “SI” , per a sort de la política general del país ). Hem vist passat també el “dia de la marmota” , aquell en el que tots els partits polítics afirmen haver sentit ,escoltat i reflexionat , al voltant de la veu del poble , amb el que intentaran donar oportuna resposta als seus neguits.

Tots hem llegit mil i un articles d’opinió , escrits des de postures de tota la banda de l’arc parlamentari , explicant les causes , raons i conseqüències dels resultats electorals i per tant de la nova realitat política del país. Alguns ens han agradat molt i d’altres els hem trobat una veritable boutade  quan no una estupidesa. Ara però ja estem en el moment de “fer política” , que és el que s’escau i tirar endavant el país. Però serà això possible amb la trencadissa que ha fet Mas amb aquestes tan poc convenients eleccions?.

A l’espera de tot això ens queda dons tan sols la reflexió personal que en el meu cas està plena de preguntes , generalitzades en una sola , que és quasi la que ens fem tothom: I ara què?

M’indigna la postura de Mas i de Navarro, protagonistes d’unes patacades espectaculars i que somriuen com si res hagués passat.  Els grans polítics son els que marquen el camí i els mediocres aquelles que segueixen la deriva del populisme. A Mas el poble li ha dit clarament que no el vol al capdavant d’un projecte de futur en el que ell mateix no hi creu. Demanava vots prestats sense entendre que el préstec ja el tenia ( li havia servit en safata l’ERC de Carod i Puigcercós) i que ara el posat professoral de Junqueras els recuperaria amb escreix.  Però a Mas no li queda cap més camí que seguir trontollant endavant , ja que al seu darrera hi ha l’erm polític més absolut , en un partit desert de polítics de talla .

Pitjor està però Pere Navarro , que després de perdre quasi una tercera part dels seus escons , somriu com si del triomfador es tractés. La resurrecció de Navarro, ( veritable miracle dut a terme per el Messies Mas ) és el pitjor que podia passar al PSC ja que manté el convenciment de que els resultats son fruits d’un passat del que no sent responsable i que ell podrà tirar endavant i recuperar el temps perdut, quan la seva política electoral d’acabar de matar tot flaire catalanista i remar sols per camins del psoisme més extrem , l’hi ha  donat un fruit tan minse i esquifit com el color vermell del Baix Llobregat , que no compensa en res la davallada al 3er lloc del general del país , i al quart en indrets tan importants com la pròpia Barcelona , o el Maresme.

Oriol Junqueras ha decidit no entrar de moment al govern i recolzar-lo des de fora, una postura comprensible i natural , llegida en clau de partit , però molt discutible en clau de país , que a fi de comptes hauria de ser l’objectiu absolut de tota opció política.

Amb tots aquests vímets , serà possible establir les condicions mínimes de governabilitat del país?. Està clar que queda molt per teixir. Rajoy obliga al seus barons a suavitzar la postura contra Catalunya mentre intenta refer ponts , però l’aposta soberanista ha de seguir endavant de totes totes en la consulta promesa , en aquest dret a decidir.

Però està clar que les coses ja no son iguals. L’ intent de canviar la paramètrica electoral de dretes/ esquerres a nacionalistes / espanyolistes , li ha sortit un rave a Mas i ara els independentistes tenen 2 escons menys que abans , malgrat que els soberanistes sempre sumen a ICV que està per el dret a decidir , però que no és una formació independentista , ans el contrari.

Amb tot això al davant , quin futur ens espera?.  No ho sé , i a més l'intueixo si no negre , si gris fosc, però voldria estar esperançat. La partició parlamentaria que no permet moltes geometries dominants variables sense que tot grinyoli pot obligar a moltes cessions i pactes que refredin l’alta temperatura i tensió d’aquests darrers mesos i d’aquest sotrac podrien sortir ajuts mutus per el bé del país. Però serà això possible?.

La primera paraula la té Mas en el nomenament del nou govern i en els propers i immediats pressupostos. Junqueras aposta per independents de caire tecnòcrata que donin un altre aire , especialment en el camp social, el gran dèbit de Ciu. Però sabrà aguantar Mas l’escomesa de Rajoy i de més enllà, en el tema del dèficit pressupostari ?. Aviat ho veurem.

El cert és que 120 hores més tard de les eleccions ens trobem amb una Catalunya més feble, dèbil i trencada per culpa d’un partit CiU que sempre ha cregut ser-ne l’amo i que l’ha cagada de dalt a baix. Pot Mas refer la qüestió?. Per a mi , rotundament NO. El xitxarel·lo de les aigües de Vilassar no té,  ni classe, ni nivell ni capacitat , per manegar una Catalunya en un moment crucial de la seva història.

I és que de Messies ja ni va haver un , i d’això fa molts anys.