VOYEURS

No fa quasi res ,- quan parlava de l’expo de gravat a la sala de la Presó- , que deia que la gran alegria dels visitants impenitents d’exposicions estava en trobar aquell petit tresor amagat que sempre significa una exposició que t’arriba a l’ànima quan ni tan sols ho esperaves. El cert és que a vegades passa temps i temps sense trobar-te amb aquest plaer inesperat , però sortosament ara , i en un espai de temps molt curt , m’ha passat dues vegades: Una , amb l’exposició de la Presó, i l’altra amb aquest “Voyeurs” amb la que Esther Aliu ens sorprèn en el seu intermitent espai expositiu “A-17”.

No he de negar que vaig acudir a l’exposició amb una certa prevenció, Per un costat , -el positiu- , confiava , i confio, en el concepte artístic d’Aliu , però la parrafada de la presentació a premsa, plena de tots els tòpics modals:

 (És un espai expositiu independent on presentem  a Mataró, projectes nous que acostin la realitat expositiva més centralitzada, al Maresme, col·laborant així a crear  circuits alternatius no tan sotmesos a les exigències comercials del mercat imperant i amb els quals s’estableixin diàlegs d’íntima complicitat entre artistes emergents o en vies d’emergència.  Volem donar especial protagonisme a les propostes contemporànies realitzades amb els mitjans d’expressió que  impliquen un contacte directe amb materials plàstics i a la utilització de processos artesanals per a la investigació de nous llenguatges.

El nostre objectiu és la promoció artística i la dinamització dels processos d’apropament de l’art contemporani menys mediatitzat, és a dir, a donar visibilitat a la base de l’iceberg  que no té tantes possibilitats d’arribar a la nostra ciutat per aquests mitjans, però que s’emmarca igualment en el panorama artístic del que forma part. Pretenem  col·laborar amb les polítiques culturals

municipals  i les  entitats presents a la ciutat en l’educació en el fet artístic i en la capacitat del pensament creatiu com a eina per a millorar el món. )",

convidava al pitjor, però  només obrir la porta i veure l’exposat , quedava ben palès que del que es tractava era simplement d’art , sense qualificatius de cap mena , fora de l’obligatori apunt lloatori per la seva qualitat

.

Així Sonia Pulido es recolza en allò que ella en diu pseudo - nostàlgia, per endinsar-se en un món peculiar , entre la realitat i l’engany , per caminar per uns verals en certa manera psicòtics , jugant a l’oferiment d’un món diferent i amable en l’aparença, però dur i cruel en la realitat amagada sota la superficialitat del seu llenguatge. ( imatge que encapçala el post).

Diego Mallo aposta per una formalitat més acadèmica , però pervertint el concepte tot capgirant l’escala de valors.

Els seus personatges , entre reals, esborronats i mecanitzats , ens presenten la deshumanització que patim, sotmesos en certa manera a una certa funcionalitat , social i professional, que ens coarta i aliena.

Una mirada freda però amb un bri d'esperança.

Craig Stewart ens ofereix , en l’aparença amable de la seva línia blanca , una crítica intensa de la solitud i la petitesa del esser humà. En la línia de la vinyeta periodística , el seu treball és intens , vibrant, reflexiu oi seductor.

Clara Nubiola, malgrat la seva evident qualitat , es potser la menys sorprenent. En el camí que per aquí va iniciar Aurora Altisent, ens ofereix unes agradables visions mataronines, en aquest equilibri compassat de l’agrupament de diverses realitats arquitectòniques locals.

Notario aposta sense embuts per un ambient kitsch , amb la publicitat com a protagonista.

Amb ella per bandera , l’artista subverteix els conceptes , juga a la ironia, aposta per la malla llet, es riu d’uns i altres , i conjuga una plàstica simple en l’aparença, rica en el concepte , d’una enorme càrrega que va molt més enllà del que podríem dir “simbolisme” per apuntar a una aposta de critica seriosa, mordaç i fins i tot cruel, de la realitat i el poder dels conceptes artístics.

Finalment Manuel Antonio Domínguez és el més complex dels artistes participants. Preocupat essencialment per l’home i el seu entorn personal, familiar , professional i social, que en bona part el capdisminueix , ens ofereix una mirada crítica gens críptica , davant la qual fàcil es sentir-se identificat.

Una mostra de gran qualitat, que cal visitar sense excuses. Una mostra que a més de la qualitat pròpia de l’exposat , serveix per trencar el tabú que signifiquen les dues paraules que conformen el genèric de l’exposició . És a dir : “Dibuix contemporani”.

Per un costat, “Dibuix” , element essencial tantes vegades menystingut i que ara despunta com el que és : Fonament, estructura, necessitat i culminació.

Per l’altre , contemporani, trencant le fals concepte encunyat per alguns interessats. Contemporani com fet en el temps, és a dir , ara mateix. I fet en la més ample diversitat de conceptes i desenvolupaments.

Una exposició magnífica que serveix de manera perfecte per acabar un any que esperem doni pas a un altre molt millor. Però mentre, acostar-se a Amàlia 17 ( "A-17")és una excel·lent pensada per acabar l’any.