Hom sap que no soc , ni he estat
mai ,militant del PSc , però també hom
sap que ha estat la meva opció política de sempre , a la que he recolzat de
totes les maneres que han estat al meu abast , en especial amb el meu vot , amb
l’única excepció de les dues últimes eleccions a la Presidència de la Generalitat
de Catalunya , on per consciencia personal , política i de país, no he dipositat
la meva confiança ni en Pere Navarro ara , ni en Montilla fa dos anys.
Com a socialista in pectòre, que
podríem dir , em preocupa i molt la deriva que està agafant el partit i que l’ha
portat als paupèrrims resultats d’aquestes eleccions que per a sorpresa i
indignació meva , han estat rebuts per part del que manen en el partit com si d’un
petit triomf es tractés en no haver-se arribat als , encara pitjors , resultats
que presagiaven les enquestes.
El mateix dia de les eleccions i
tot veient el programa especial de TV3 , em sorprenia el cert grau de
semenfotisme que mantenia el representant socialista, indiferent al càstig
electoral que rebia . Poc desprès vaig veure unes imatges que em van ferir l’ànima
socialista. Va ser veure entrar en l’espai electoral del PSc a Navarro, Montilla,
Corbacho,Zaragoza, Chacón tot somrients. El somriure em va
semblar insultant i la imatge, la d’un passat a esborrar del partit. Era com si
hagués vist entrar en la seu del PP a Rajoy, Aznar, Acebes, Zaplana i Cascos. Mama
, por!.
Evidentment que el PSc fa temps que
ha perdut el nord en tot el que pertoca al nostre país. Sotmès a un PSOE insidiós
, que ni ens entén ni fa cap mena de pas per fer-ho, i que sols s’ha preocupat en
el moment en que ha vist que la davallada catalana el podia portar a l’abisme ,
ha venut la seva ànima, i amb ella la seva independència, a aconseguir el vot
captiu del PSOE , mentre li importava un rave deixar morir el vot veritable del
PSC , que ha de ser sempre el vot catalanista per damunt de tot.
Navarro , fidel escuder de Carmen Chacón
, la Belén Esteban de la política ( yo por mi hijo mato) va acceptar unes
llistes en les que havia estat esborrat qualsevol detall de dissidència, fos
per catalanisme , dret a decidir , primàries , o discrepància formal amb l’aparell
del partit. Una llista falsament monolítica com tan bé explica en el seu
contundent article Laia Bonet , imperdonable
pèrdua parlamentaria degut a un càstig
venjatiu , indigne d’un partit progressista com el PSc. Però l’aposta ha fet
llufa, la revifada del Baix Llobregat no compensa el terrabastall de Barcelona
i zones com el Maresme on el PSc passa a ser la quarta força en nombre de vots.
Les més elementals normes de
marketing , obligades també en política , diuen que sempre s’ha d’apostar per
el client fidel ja que és aquell que si no li fas una mala passada molt grossa,
segueix donant-te confiança. El cient fidel del PSc és el socialista
catalanista , ja que a més no té opció a triar una força paral·lela. En no ser
independentista no es llença en braços de partits nacionalistes , i rarament
combrega amb el pijo-progressisme d’ICV , quedant, en absència del PSc , orfe d’opció
política que l’ompli.
No passa el mateix en el cas PSOE. Certament
hi ha una generació, la de les persones de més edat i per tant cada vegada
menys nombroses , que mantenen per coherència personal una fidelitat de vot
quasi absoluta , però per a les noves generacions , i quan dic noves dic de
cinquanta cap avall , aquesta fidelitat no existeix i el traspàs a vots a
altres opcions possibles com és el PP i molt especialment Ciutadans és del tot
natural, com s’ha vist de manera clara en el resultats finals en els que
generalitzant el que perd CiU ho guanya ERC i el que perd PSC ho guanya majoritàriament
Ciutadans.
Davant d’unes circumstàncies com
les actuals el normal seria una reflexió profunda i descabdellar l’embolic que s’ha teixit amb aquest anticatalanisme. Però està el
partit per la labor?, per el vist avui per avui , no.
Fora de que la dimissió de Navarro
i tot el poder de l’aparell del partit hauria de ser obligada per ètica ,
dignitat i higiene personal i col·lectiva, no tan sols aquesta és una opció que ni s’ensuma
, ans el contrari ens ofereixen l’excusa de que han tingut poc temps i per tant
cal esperar una nova oportunitat per poder-los qualificar , amb el que queda
ben clar que el PSC va cap a una desaparició com a veritable poder polític en
el nostre país i a convertir-se en un element marginal sense cap mena de poder
de decidir en la política més propera.
És dons l’hora de la revolta. Cal refundar
el PSC i fer-ho amb els fonaments de socialisme i catalanisme que son els dos
pilars definitoris del partit. Calen nous aires i principalment calen uns nous
objectius en aquest desig de recuperar la vocació majoritària , tal i com deia
avui mateix Felipe González , que malgrat tot, segueix tocant-hi i molt, en
això de la praxis política.
I en aquesta aires el concepte
Catalunya ha de ser fonamental. El dret a decidir ha de ser innegociable. No
entenc la por a que el poble parli. Cal escoltar-lo i actuar en conseqüència. I
fer-ho defensant el federalisme que a bon segur és la millor manera d’encarar
el futur , en el que la millora fiscal a l’alçada de la més favorable de l’estat
,és obligada . I políticament és obligada la veu pròpia del PSC en el Parlamant
espanyol , amb llibertat absoluta per
decidir la seva opció en cada ocasió.
Per aquest camí o semblant , ha de
caminar en el futur el PSC. I si és imprescindible separar-se del PSOE , s’ha
de fer , i fer-ho sense escarafalls. Llavors hom decidirà, però avui per avui
és imprescindible un retorn als orígens si de veritat creiem en el socialisme,
creiem en que és imprescindible un partit socialista fort en les conviccions ,
i molt especialment si de veritat estimem Catalunya.
1 comentari:
1a Part
A aquestes alçades de la partit el que no se’t pot negar és que ets un Socialista In pectore, sempre ocult al pit del “Papa”, esperant passar a la història amb honor. El que patina una mica però és aquesta darrera part, la de passar a la història amb honor. Donades les rajades que has fet tant del “Papa” com dels seus “Cardenals” (vegin-se alguns dels teus posts després de les Municipals), no sé ben bé si això teu és “In pectore” o “In ganivetum clavat a l’esquena”.
Realment la teva és una postura molt còmoda i molt fàcil. T’ho carregues tot, obres el ventilador i escups història d’una conspiració, vull dir exactament aquesta:
Prioritats familiars m'impedeixen donar suport físic al Grup Municipal Socialista quan presenta les prioritats per el pressupost del 2013. I que quedi molt clar el que dic: "Donant suport al Grup Municipal Socialista" , menystingut fins a l'infinit per l'aparell del Camí de la Geganta , en el bullying polític més espectacular dintre d'un partit i de fa temps.
Això sí, després d’escriure coses com aquestes demostrant la teva necessitat de fer sagnar ferides, hi siguin o no, afirmes que sempre que pots ajudes al Socialisme. Doncs tant de bo!!!
Al Camí de la Geganta només hi ha un grup de gent,recolzada per una majoria significativa de militants i amb moltes ganes de treballar. A demés tenen la il•lusió necessària que cal en aquest moment conjunturalment tant complex . Socialistes dels que donen la cara i el do de pit i que no tenen cap por de posar-se al davant perquè gent com tu els fregeixi a perdigons des del còmode sofà de casa seva.
Entenc que tens ànima de crític però de vegades sembla més aviat ànima de desbudellador.
Si creus que pots fer-ho millor el PSC té canals molt democràtics per els quals un pot liderar-lo a través de convèncer el màxim de companys possibles. Et convido que a la propera convocatòria ho provis, sembla que tens solucions per tot tu, oi??
Que el PSOE i el PSC han comés errors, és cert i ho han reconegut públicament unes quantes vegades, ¿i ara a demés què esperes que es passin la vida flagel•lant-se, o vagi amb el silici posat tot el dia? Això és més típic del món eclesiàstic. Dels polítics esperem que tornin a mirar endavant i modifiquin el que calgui. També han tinguts molts encerts que ens han dotat d’un seguit de drets i que ara resulta que per la dreta eren privilegis. Doncs amb els seus encerts i els seues errors està molt i molt clar el Socialisme avui, els seus valors i les idees que entre tots puguem aportar encara té un llarg camí per recórrer.
Continua...
Publica un comentari a l'entrada